ART SENSE PÀTRIA

Després de Francfort i la seva polseguera sobre què és i no és la cultura catalana, l'art català és convidat a la Biennal de Venècia i presenta un conjunt d'obres on brillen i resplendeixen -d'això no en dubtem- no un o dos o tres autors no catalans, sinó gairebé la meitat de l'honrosa representació. l'explicació del nostre il·lustre i molt nacionalista vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, és que l'art no té pàtria.

Aparentment, doncs, una vara de mesura és per a la literatura, i l'altra per a la resta d'arts, almenys les que no s'expressen lingüísticament. O bé és que es tracta d'una exposició sobre la cultura del país, i no la del país, i ho havíem entès malament.

Sobre aquest tema, què és i què no és cultura catalana, torno al gran escriptor Vicenç Riera Llorca, al qual citàvem en el post anterior. Infatigable lluitador per la pervivènvia de la identitat catalana, i activista indesmaiable en pro de la unitat de tots el països de llengua catalana, va ser una base fonamental d'algunes de les més duradores i prestigioses revistes catalanes editades a l'exili. Crec que ve molt al cas copiar un paràgraf d'un dels editorial que va escriure per a la revista que va editar al seu exili mexicà, als anys cinquanta, Pont Blau:

Darrerament, a Mèxic, algú ha invitat els catalans, una vegada més, a ser més universalistes. Com sempre que algú ens adreça aquesta invitació, la manifestació que s'espera del nostre universalisme consistiria a sumar-nos al conjunt de grups regionals espanyols, renunciant a la nostra catalanitat. Per a alguna gent, mostrar-nos com catalans és manca d'universalitat: presentar-nos com espanyols és entrar de ple en l'universalisme, perquè l'universalisme, per a aquesta gent, comença i acaba amb Espanya; aquesta els és compendi del món, i el que està més enllà de les seves fronteres, de la seva llengua i de les seves idees, no existeix; el seu xovinisme mesquí , exacerbat per la ignorància, ho suprimeix; i si algú, d'allà on sigui, vol entrar em aqueix "univers" al qual insistentment som invitats a entrar, no li cal sinó manifestar-se en castellà: fer-se traduir.
Substituïm Mèxic per Espanya i l'escrit, datat el 1955, no podria ser de més actualitat.