29/1/13

SORTIDA DEL PLANETA IKEA


He estat aquesta última setmana residint al planeta Ikea. Imagino que ja sabeu de què parlo. Vas un dia al centre comercial de Gran Via-l'Hospitalet, per un cas, et passeges per aquell bé de Déu d'exposicions de mobles i accessoris, i a poc que et deixis dur per l'entusiasme, te'n vas a les fileres del magatzem i comences a adonar-te de la magnitud de la feina en què t'embarques. Però encara no ho saps prou. Comences a adonar-te només quan tots aquelles impol·luts embalums comencen a plantar-se per tots els racons de casa teva. La resta és Història, com sol dir-se.


Això i altres compromisos familiars m'han mantingut gairebé desconnectat de la blogosfera, però a canvi he fet algunes interessants descobertes:
-Com, contra el que diu la física tradicional, el volum d'objectes que desallotges d'una habitació petita -realment petita- port envair la totalitat de la resta d'un pis -no tan petit-.
-Per moltes voltes que li donis abans del muntatge al magnífic manual d'instruccions, sempre hi haurà un pas del procés que et saltaràs -i fregaràs així la tragèdia titulada On coi anava aquesta peça?-.
-Que com diu el manual, dos millor que un.



Espero que amb aquestes conclusions redimeixi en part la meva absència no voluntària. Torno a la vida, surto d'Ikea. O quasi, la conclusió amarga final m'ha arribat avui en constatar que el caos dels desordre en què vivies permetia encabir moltes més coses a la minsa habitació que la netedat de l'ordre que has implantat gràcies al disseny suec. Novament sembla que la física elemental ens falla i que haurem d'aprendre d'una vegada això de la física quàntica.


 A l'octubre passat va estar  a Barcelona un senyor suec que respon al nom d'Anders Dahlvig, que resulta ser, per als que no el conegueu, l'home que al capdavant d'Ikea va triplicar la seva facturació en deu anys -entre 1999 i 2009- i va contractar 70.000 treballadors. Dahlvig presentava el seu llibre "Cómo hacemos las cosas en Ikea". S'ha de reconèixer que, amb els resultats a la mà, era un llibre a tenir en compte.


La ironia és que Dahlvig ja no té cap relació amb la seva antiga empresa, on va començar d'ajudant al departament de finances i va acabar sent el conseller delegat. Dahlvig explica així la seva marxa: vaig notar que estava perdent una mica la motivació després de10 anys fent el mateix... i aquesta feina només la pots fer bé si estàs motivat al 120 %. 

Malgrat això, Dahlvig defensa la idea de cultura empresarial que representa Ikea, una cultura i detalls que posen l'accent en la igualtat entre els empleats, la promoció professional per davant de la contractació externa, i la persecució d'altres valors diferents al pur benefici: amb un propòsit més ambiciós que limitar-se a guanyar diners, les empreses poden proporcionarun sentit més ampli a la feina i a la vida de molts empleats.

¿No té parts fosques, aquest model de l'empresa groga i blava? Ben segur, i certament Dahlvig no les va refusar: la manca de transparència fiscal, per exemple (Ikea, de fet, és un conglomerat amb estructura difusa que només controla en el cim de la piràmide una sola persona, encara, el veterà fundador Ingvar Kamprad). O la manca de renovació en el personal i en les estructures internes que han provocat, segons Dahlvig, una pèrdua de capacitat d'innovació i creixement. No és solament que amb l'assentament de persones en els càrrecs al llarg dels anys es perdi agilitat (Dahlvig no va eludir per això apuntar directament al mateix Krampad, que ja té 86 anys, com a bon exemple d'aquest anquilosament), sinó que l'èxit actual pot ser el camí més segur cap al declivi futur. Com en tantes empreses exitoses, la principal amenaça d'Ikea és la mateixa Ikea.

Fidel als seus principis, Dahlvig va proposar les seves solucions: dividir l'empresa i començar de nou en unitats independents més petites que tinguins nous propietaris, capaços i compromesos. Hummmm, independència, compromís, començar de nou... Ves que no em vingui al cap una idea política per a la crisi que sacseja economies com l'espanyola, la mateixa on els seus dirigents polítics continuen aferrats a les velles formes i insistint en els valors de la unitat i la immobilitat.

Potser podríem mirar de prendre exemple d'una empresa guanyadora que sempre ha fet les coses de manera diferent, com li proposa Dahlvig a la mateixa Ikea: potser ha arribat el moment de tornar-ho a fer.

Potser jo mateix necessito només aplicar aquest principi per entendre com dimoni m'ho he de fer per tornar a entaforar la muntanya de llibres, dossiers, carpetes de tota forma i condició, cedés i disquets i etcèteres al seu lloc d'origen.

Però una cosa em sembla segura: si no ho aconsegueixo, l'esforç igualment haurà valgut la pena, encara que només sigui pel gust de tastar la renovació. I és que sospito que tots necessitem de tant en tant canviar, per poc que sigui. Com es diu ara, reinventar-nos.



22 comentaris:

  1. Efectivament és així malauradament o afortunadament, Heidegger deia que el concepte era el temps de deconstrucció de la cosa, i què vol dir aquesta frase, doncs que el temps que passa entre canvi i canvi es pot dir la cosa amb el tot o concepte.
    Un exemple podria ben bé ser el de fer un nou bloc o canviar d'escriptura o de registre o senzillament o difícil el que plateja aquest ikeà, el fet de reinventar i tornar a començar, per això he dit malauradament o afortunada les crisis són si no necessàries, que potser algú també se les hi plantege, com els feixistes amb l'apologia de la guerra, sí que contingents si més no.
    Una forta abraçada i que acabes d'engegar la casa i sobretot no pergues els relats, jo ja hi tinc experiència, i no es passa gens bé, t'ho assegure.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Vicent, tot sembla sota control i crec que no perdré res important... i si ho perdo, serà que no era important!

      Elimina
  2. Jo, per exemple, no tocaria ni una coma dels meus blocs. Ni els vull abandonar mentre blogger ho permeti, ni mentre quatre gats gens baladrers em segueixin!

    "Només s'acaba el que no ha existit mai" és el meu lema preferit:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt el teu lema. Em recorda unes frases del darrer llibre de Moisès Broggi que vaig llegir fa poc: "La vida no comença ni s'acaba, la vida és una continuïtat de formes canviants".
      Doncs aquí m tindràs, entre els gats que et segueixen... (que no som quatre, em consta).

      Elimina
  3. Vine a casa meva, Eduard. Abans vam dir: "Com que el video ja és obsolet, el retirem". JA! Va, i la sinyora per a qui treballa el meu marit mos regala....100 videos!! Per cert...tot ha passat mentre pintàvem i recolocàvem (res a veure amb substàncies alucinògenes) les coses que n'havíem tret...

    No ré, que deu ser que els mobles i els llibres es trasmuten aixines que te gires d'esquena ;D

    Una abraçada. Vindràs, a la calçotada del 3 de març? Va....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sospito que no seria una ajuda gaire interessant hores d'ara si t'has de posar a recol·locar. Ahir em va agafar una mena de depre veient el que no entrava ni en calçador. Sort que només va dura dos minuts (la depre).
      Com ja he comentat, he estat abduït per alguns planetes extraterrestres com Ikea, i no sabia res de calçotada... Quan? (ja m'has dit quan, vull dir que he de mirar el calendari), On?, Qui?-)

      Elimina
    2. Hola!

      Lo 3 de març, diumenge. Cadascú surt de casa seva i mos trobem al meu poble. Si me dixes 4 ratlles al meu correu te'n donaré més pistes.

      Me fa ilu conéixe't. M'agrada el teu bloc.

      Una abraçada.

      Elimina
  4. A veure, jo estaria una mica entre els dos comentaristes primers. Per exemple, la poesia sempre ha estat en (no amb sinó en) mi però això no ha significat immobilisme, ni tampoc m'ha calgut cap "crisi" per anar renovant. Al llarg del temps he anat fent canvis, provatures, noves formes d'escriure, què sé jo, sense anar més lluny, quan vaig conéixer els haikus m'hi vaig engrescar, i estaven molt lluny dels poemes que jo feia quan vaig començar a temptejar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és que vas evolucionant sense revolucions. Suposo que tots ho fem així, llevat de quan ens empeny alguna revolució, és clar. Jo sóc d'una mena que em costen un horror els canvis, però quan ho faig solen ser radicals i sense possibilitat de marxa enrera.

      Elimina
  5. Això d'IKEA, sí, realment és tota una experiència...i lo de muntar els mobles, do it yourself, és una mica, fer-se el món a mida... (encara que en acabar et quedin cargols de més). O almenys, tenir la il·lusió! (qui no té una billy?)
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mida, però amb les pautes preestablertes pels genis dissenyadors d'Ikea. Mon pare era ell mateix el dissenyador i el muntador, quan no l'executor, però s'ha de reconèixer que Ikea ens ho posa més fàcil... en efecte, encara que sobrin cargols... millor que no pas en faltin!

      Elimina
  6. Billy, jo sí que la tinc! Carai quan he vist el post he pensat, però encara estava aquest home abduït per IKEA? I t'he imaginat perdut entre els passadissos tan alts... per sort ja estàs sa i estalvi, i a més no només no t'has perdut sinó que n'has tret ensenyances positives (Pfaff estaria orgullós de tu). Canvi, renovació, treball en equip, unitats més petites (i per això més dinàmiques...) em semblen bons conceptes, en podem parlar entre calçots (que va, si en directe no dic ni mu :0)

    ResponElimina
  7. 8 billys amb altell pel meu estudi, però el que no puguin dos, com diuen les instruccions, i un tornavís elèctric (ara t'has d'imaginar que en bufo la puntera després d'haver-lo desenfundat i usat, estil cow-boy, o cow-girl) ... Sóc ikeaddicta. I de la cosa teorica, què vols que et digui?, amb els anys he après a no creure'm cap d'aquests gurús que l'encerten a toro passat. Si hi ha un personatge més semblant a la gitana de la bola d'endevinar de la fira és un economista. Salut i claus Allen :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, les claus Allen! En efecte, l'Allen més genial després del Woody! Els problemes els he tingut amb els visos que necessiten tornavís d'estrella, especialment si es cargolen a peces de plàstic. Mala estrella, aquesta!
      Hagués apostat -i guanyat- que ets una ikea-viciosa que després empunya els manuals de muntatge sense por!
      I sobre gurús... plenament d'acord (cada nova crisi els deixa en pilotes, oi?), però no és ben bé el cas de Dahlvig, que de fet va ser un executiu ...i amb èxit! El que és cert és -crec- que els gestors d'empreses -bé que siguin multinacionals- no seran mai bons gestors públics.

      Elimina
  8. La veracitat de la primera part del teu post la vaig descobrir quan el fill mitjà va marxar de casa a instal·lar-se al pis nou i començar família. El que cabia en una habitació reduïda i que pràcticament doblava les quatre parets, va bastar gairebé per omplir tot el pis nou. Comptant el que aportava la parella, gairebé no entraven per la porta. Increïble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Olga, ja et dic que haurem d'estudiar física quàntica o potser la teoria de les supercordes, per entendre-ho!

      Elimina
  9. Mantenir l'esperit de canvi ben actiu és un ingredient que agilitza el nostre viure, segur. Bona estrena a la teva nova llar! Salutacions, Eduard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma. De fet, el canvi efectuat aquets nou any és ben modest, però ha vingut a crear un nou espai per a la meva activitat blocaire. I coincideix amb el nou bloc amb el qual espero encetar tot un nou cicle narratiu.
      Una abraçada.

      Elimina
  10. Ikea, Stieg Larsson, Billie the Vision and the Dancers... ODIE SUÈCIA!!!!

    Quan siguem independents els haurem de bombardejar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, Josep, són bons motius per assolir la independència... I això que t'oblides dels ABBA, els millors de tots.

      Elimina