8/5/14

BÜCHNER I PIRANDELLO AL CICLE DE GRANS MESTRES A ESCENA

Imatge extreta de Twitter de Francesc CerroFerran
En el seu darrer muntatge presentat dins el cicle Grans Mestres a Escena al Teatre Fortuny de Reus, dimarts passat, Francesc Cerro pren la paraula d'entrada i ens emmarca dins el sentit de les dues peces que es representaran acte seguit (o es llegiran, per ser primmirats). L'escenificació del seu discurs ja és, en si, una declaració de principis: entorn fosc, llum atenuada sobre el faristol situat al peu del pati de butaques, on ell mateix el llegirà.

Aquesta feble il·luminació s'estendrà a l'inici de la dramatització del seu text "Robespierre versus Danton", quan s'apuja el teló: a penes una espectral llum d'espelmes que retalla de manera imprecisa la forma de la taula, en la qual seuen, enfrontats i de perfil al públic, els dos protagonistes.

Aquest aspecte tenebrós ja no ens abandonarà en tota l'obra. Cerro ja ens ha explicat el lligam que uneix subtilment els dos textos que sortiran a escena. En essència es tracta de la mort, un dels dos grans eixos que vertebra el cicle sencer de dramatitzacions que inicià amb dues tragèdies de Sòfocles, va continuar amb una tragèdia moderna (la poesia de Lorca) i ara ens condueix cap al punt final, que serà la veu de Shakespeare.
La mort, que colpeja sempre injustament (com dèiem aquí mateix en un cas recent), tant sigui perquè sobrevé directament per obra de la voluntat de l'home (primer acte) com per l'aparent atzar de la cruel natura (la malaltia sobre la qual gira la segona part, "L'home de la flor a la boca").

Potser caldrà posar en qüestió aquesta primera distinció, però per això haurem hagut de seguir el fascinant periple de les dues lectures en les veus de Jaume Comas i Fermí Reixach. També aquí podem matisar: la primera part és més llegida, la segona ja més representada.

Aquesta primera part, on a penes es mouran els dos protagonistes de la seva posició a la taula, és l'escenificació d'un drama de l'autor romàntic alemany Georg Büchner, "La mort de Danton". Es tracta de la seva primera obra, escrita amb a penes vint-i-dos anys, des de l'exili a França que va haver de seguir a causa de les seves activitats revolucionàries a la universitat de Gießen. És un drama molt extens, amb més de trenta personatges, crec, que traça un fresc vastíssim d'un dels moments més transcendentals de la Revolució Francesa, els dies àlgids de l'anomenat període del Terror, l'hivern de 1973 a 1794, en què sota el govern del Comitè de Salut Pública dirigit pels jacobins es van detenir milers de sospitosos i se'n van executar  a la guillotina centenars d'ells.

Francesc Cerro concentra el drama en l'enfrontament entre Robespierre, que simbolitza el jacobinisme extrem, i Danton, el moderat que va ser executat en el paroxisme de violència repressiva d'aquells mesos. Ambdós advocats, ambdós del mateix partit que va provocar el gir de la revolució cap a la radicalitat democràtica que va acabar amb la Monarquia. Robespierre, que justament com a advocat s'havia oposat públicament a la pena de mort fins al punt de dimitir d'una plaça de jutge, va aprovar l'execució del rei Lluís XVI pel seu caràcter simbòlic en un discurs que ha esdevingut cèlebre, i va encapçalar la repressió contra els girondins que va originar el període del Terror. Danton, que va impulsar les mesures repressores, se'n desdiria i acabaria sent executat ell mateix, després de reprimir la revolta de la facció més extremista i manar executar els seus principals dirigents, com Hébert.

Una escena de l'adapació cinematogràfica de
 "Robespierre versus Danton" d'Andrzej Wajda
És en aquest moment que assistim al diàleg entre Robespierre i Danton. Danton intenta frenar aquesta follia sanguinària, però Robespierre es mostra inflexible. És en essència un debat polític, entre el partidari de la repressió radical de la dissidència i el partidari de la contemporització, d'anteposar la llibertat de l'individu i els seus drets a la consecució de les finalitats de la Revolució. Robespierre parla de virtut com equivalent a la voluntat popular i del terror com el seu necessari aliat:
Si la virtut és la font del govern popular en temps de pau, la font d'aquest govern durant una revolució és la virtut combinada amb el terror: virtut sense la qual el terror és destructiu, terror sense el qual la virtut és impotent. El Terror no és més que justícia, ràpida, severa i inflexible; és, doncs, una emanació de la virtut; no és pas un principi diferent sinó més aviat una conseqüència del principi general de la democràcia, aplicat als més peremptoris desitjos del país. (...) En una revolució, el govern és el despotisme de la llibertat contra la tirania del terror.

Danton, en canvi, és partidari de limitar la violència del poder sota el dictat de les lleis:
Quan la defensa pròpia cessa, l'assassinat comença. No veig cap raó per la qual hem de continuar matant.

Es tracta d'una confrontació que no ha perdut vigència, tot i que a nivell lingüístic pugui avui xocar que es parli sense embuts de l'ús del terrorisme des dels aparells de l'Estat. Si els estats actuals no han renunciat a les pràctiques terroristes, sí n'han proscrit el nom per atribuir-lo sempre a les accions dels designats com a enemics.

Però es tracta també d'alguna cosa més. Danton apel·la als drets humans més íntims: el dret al gaudi, a la recerca personal de la felicitat. Acusarà el seu rival de ser absolutament fidel a una postura moral intransigent  pel simple gust de sentir els altres pitjors que ell. Robespierre l'acusa en canvi d'abandonar-se als plaers sensuals i a la riquesa material i així trair la Revolució. Els plaers sensuals, ultra sexuals, es representen més directament en el drama complet, singularment en les intervencions dels personatges femenins com la prostituta Marion o Julie, la muller de Danton.

Hi ha, en fi, un hàlit tràgic que recorre tota l'obra. Danton  veu, a ell i als altres homes que han cregut sostenir les regnes del poder, com a simples titelles moguts per forces desconegudes. Seva també és la metàfora de la Revolució com un cavall indomable i desbocat. Si es pretén posar-hi el carro davant d'ell, el conductor quedarà destrossat com el carro mateix. I seva és igualment una de les sentències ja clàssiques del text, que equipara la Revolució a Saturn devorant els seus fills. No cal oblidar que si Danton, executor d'Hébert, va ser ajusticiat al cap de pocs dies, al cap de pocs mesos eren Robespierre i Sant-Just els guillotinats, en el moment que va acabar el domini dels jacobins i del Comitè de Salut Pública.

Aquesta presència de poders que desborden els humans, que ens remet a les tragèdies clàssiques que havíem pogut repassar a l'inici del cicle, mostra una penetració en l'ànima humana impròpia d'un autor de vint anys i escaig. Hi ha, en aquest terreny, un nivell diferent de l'acció, un nivell interior que obre el camí a les especulacions de Büchner sobre l'art, la natura, la moralitat i la voluntat que exploraria en les seves obres posteriors, la nouvelle Lenz i, sobretot, l'inconclús drama "Woyzeck", famós per la seva adaptació operística a càrrec d'Alban Berg. ( Büchner moriria abans de complir els vint-i-quatre anys, frustrant-se així la carrera d'un dels autors alemanys més prometedors).

Danton adverteix (a la seva dona, en l'original) que sabem molt poc del que esdevé en l'interior dels altres, en la ment de cada un.  Medita sobre l'aparent innocència del món: El lloc sembla segur, sí, per a la meva memòria, però no per a mi, a mi la tomba em procura més seguretat, almenys em porta l'oblit: matant la meva memòria. I també: diuen que a la tomba trobes la pau, i pau i tomba són la mateixa cosa. Potser el resum del pensament escèptic del revolucionari penedit és una de les frases més memorables de l'obra: El món és un caos. El no-res és el déu nonat del món. Des d'aquesta perspectiva, renunciar, no ja a governar el món, sinó a entendre'l, és un descans. Danton s'ha arribat a acomiadar d'un dels seus amics sentenciant: la guillotina és el millor metge.

És en aquests instants en què Danton pren consciència de la bogeria que l'envolta i de la seva pròpia responsabilitat en ella, que el drama de Büchner permet exhalar aquest hàlit tràgic.En el muntatge de Cerro es concentren en un breu monòleg final de Danton afrontant la seva execució.

Luigi Pirandello
Aquesta aproximació de caire existencial, marca la transició cap al segon text, "L'home de la flor a la boca", d'un dels gegants del teatre europeu del segle XX, l'italià Luigi Pirandello. Si en l'adaptació de Büchner dominen les idees, les proclames, les grans sentències, aquí tot és íntim, subtil, definit amb línies molt fines i aparentment quotidianes, fins i tot banals al principi, abans que el diàleg casual entre dos personatges que es troben al bar d'una estació de tren vagi penetrant en la rotunda presència de la fatalitat. Si hi ha una força oculta que ens governa i ens guia calladament cap aquest destí final inexorable que és la mort, aquí no es qüestiona. El que anirem descobrint més aviat són els efectes i reaccions que la certitud de la seva arribada provoca en un de nosaltres, un de tants sens dubte, l'home de la flor a la boca.

Reixach i Comas abandonen aquí la rigidesa forçosa de la primera part per permetre's flotar en l'aparent lleugeresa d'un text que és un prodigi de delicadesa i profunditat, i poden abocar les armes de la seva convincent gestualitat d'actors amb gran domini del matís. Pirandello ens fa anar al dictat aparentment fortuït de la incontinència discursiva del protagonista, com assimilant-nos al personatge certament secundari del viatger que ha perdut el tren, gairebé una excusa escènica per al descobriment terrible de la crua situació que ens revelarà l'home condemnat a mort per una malaltia d'aparença innocent i nom dolç, epitelioma.

Hi ha, tanmateix, un tercer personatge, que només es fa present com una ombra: la dona fidel que vigila el malalt i que topa amb el seu irat rebuig. Ell vol aferrar-se a la vida i necessita imaginar-se prolongat en la vida dels altres, i ella voldria aferrar-lo i reduir-lo a la cura de la llar familiar, esposa/mare que asfixia amb el seu amor/dolor l'home  que se sap abocat a abandonar la llar sencera que és la nostra vida.

El text de Pirandello ha estat almenys representat entre nosaltres un cop, farà sis anys, en traducció i adaptació de Carlota Subirós, amb Lluís Soler com a principal protagonista. Es tractava d'una representació molt fidel a un text que té els seus millors valors en la possibilitat d'encarar els matisos, els silencis, les inflexions, les mirades. Hi havia només la llicència de fer visible la dona en la presència d'una ballarina que marcava físicament el setge callat de la dona sofrent.

Cerro tampoc es permet gaires llicències, però hi ha  almenys una alteració molt subtil, just al final, en l'ordre de les últimes frases del principal protagonista. És un paràgraf ja cèlebre on l'home de la rosa a la boca interroga al seu interlocutor accidental sobre la forma en què degusta els albercocs madurs. Es tracta d'una justificació de l'aferrament als plaers de la vida, a la vida mateixa, que després farà explícit en el prec a l'altre de conjurar la duració de la seva vida amb un joc on pretén concitar natura i atzar (un atzar relatiu i dirigit, per dir-ho així). En el muntatge vist al Fortuny, l'home de la flor a la boca ens pregunta al final, i a tots els espectadors, si som capaços de degustar aquests plaers, aquests petits delits com el de partir i tastar un albercoc  acabat de collir de l'arbre en l'època de la seva maduració (que per afortunada coincidència s'escau just en el temps de l'espectador). Aquests delits que a Danton li van costar el cap, aquests plaers que per mirar d'abolir-los li van costar el seu a Robespierre.

Lluís Soler ha dit que es va sentir enamorat d'aquest text gràcies a la posada en escena del gran Vittorio Gassman al Grec d'uns anys abans. El col·leciu En Veu Alta té al seu web una versió bastant anterior, subtitulada en català, que us recomano que consulteu. I degusteu.




5 comentaris:

  1. M'he quedat Eduard amb la frase "renunciar no ja a governar el món sinó a entendre'l ja és en si un alliberament", em fa pensar en la visió que hauria d'haver tingut Robespierre quan anatemitzava el gaudi, tot i que la contradicció rau en què sense un home cruel com ell hui les castes encara hi serien, les del pedigrí i el populatxo.
    El que vull dir és que aquesta frase és la visió femenina en un mòn, el de hui que ja no aguanta, per pura materialitat cap més revolució sagnant o masculina i sí femenina o de les paraules, imagina't i contempla que les més grans revolucions des de Marx, Nietzsche i Freud han estat les que s'han fet lentament i sorda, tot pensant que una revolució sagnant sempre porta un altre amo que sol governar en tirania, potser, ja et dic,en l'assoliment de la democràcia capitalista va ser necessari la mort de certs barons amb pedigrí, però jo no ho haguera fet mai, tot i estar en la casta dels intocables o el populatxo, o jo què sé, potser amb gana i odi se m'haguera anat la mà, però el cert és que sempre hi haurà una línia que separarà una revolució dels sentiments, sorda i muda amb una sagnant i que aparentment dóna molts bons resultats, el cert és que la Revolució francesa haguera estat amb o sense reis, la prova la tens al regne d'Espanya o al de la Gran Bretanya on els reis no són sinó simples peons, això sí, ben pagats però sense el poder que van tenir, tot i que sempre el conserven, amb o sense revolució, m'estic recordant de la reina Sofia i la seua aparició al Club Bilderberg.
    I és que un intocable sempre és un desgraciat siga quin siga la seua adscripció ideològica o monetària, tot i que açò ja ho va intentar corregir aquesta revolució, la francesa i, la pregunta és aquesta:
    Creu el apedigrat que jo sóc el seu gos? No se's més ni menys per molts graus ni per més medalles, sinó que anem sempre amb allò que duem, sense res més.
    Potser li devem a Robespierre el que hui no hi haja castes tan clares, lamentablement i contradictòria i cruel.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha frases molt salvatges en el text de l'obra, atribuïdes a Robespierre -diria que en l'original de Büchner a l'encara més radical Saint-Just- que justifiquen i defineixen com a necessària l'eliminació massiva d'homes, per als fins de la revolució. Certament, com apuntes, la Revolució Francesa és l'explicitació del conflicte entre un món de castes impermeables i el món que els burgesos ja feia segles que anaven construint, a les ciutats, a les viles més dinàmiques. Segurament no hi ha revolució sense el moviment de reacció, i la Història encara ens havia de reservar massacres més terribles -però ja obliterant el mot Terror-: les grans purgues de l'estalinisme, l'holocaust nazi, les depuracions massives de la Xina Comunista, els experiments similars a Cambodja... Arriben fins als nostres dies. Ho hem vist i tan a prop com als Balcans i a tot el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, ho veiem ara a Síria. No sé si ha arribat el temps de les revolucions "femenines". La revolució de vellut d'Ucraïna ens ha dut a un congost molt perillós avui.
      Probablement enuncies un futur que s'acosta. però que no arribarà sense molts moviments de reacció que continuaran tacant les mans de la nostra espècie de sang.

      Elimina
    2. Fa alguns mesos et vaig deixar l'article d'un psicoanalista francès "Després de l'Èdip les dones es conjuguen en futur" en què parlava de la gran revolució que es va produir al món l'any passat, l'ignot, allò real lacanià, el que la gent anomena imaginari havia respost i a la manera femenina: La pregunta què vol una dona té una resposta que passa per la seua ignorància o el seu mutisme, que si penses una mica trobaràs, el cert és que la paraula crea la cosa i cal mirar la pregunta què vol una dona d'una òptica diferent.
      Un exemple, mira, si els valencians prenem el nom de nacionalistes i ens entestem a seguir uns amb la nostra coronada i uns altres amb l'estelada o la quatribarrada, i posant noms dispersos al país acabarem amb el desig pel símptoma, acabarem, dit d'una altra manera amb la llengua comuna.
      Hem de saber que som catalano-valencians-castellans-aragonesos però sense pronunciar el nom, sense emetre una paraula que ja no té tornada. Eixa i no altra a tots els àmbits és la nova revolució. Que hi haurà involucions, clar que sí, però mentre no diguem el símbol, mentre no Siguem, tot rutllarà des del moment en què sapiguem aturar el discurs de l'amo amb la saviesa de l'histèric, mentre sapiguem feminitzar en certa manera l'amo, mentre l'amo puga ser convençut d'aprendre del discurs que gaudeix pel saber, l'histèric, les dones. Sinó la Dona i la fi.

      Una abraçada

      Vicent

      Elimina
  2. Mirant enrere tendim a creure que sense tal, o qual, revolucionari el nostre món seria molt pitjor. Sobretot perquè se'ns ha fet creure a tort i a dret, o millor a dreta i esquerra -si és que això vol dir res-, que la Revolució francesa marca un abans i un després en la Humanitat, però sempre des d'un punt de vista eurocèntric i xovinista. Que, si fa no fa, ve a ser el mateix. Jacobins vs girondins. Què hagués succeït si haguessin vençut els altres? En Vicent té raó i ara escriuríem la història amb la mateixa gaubança.

    Personalment hagués pelat Robespierre i a uns quants més. Mira el que ens fan els jacobins, que sembla mentida que n'hi hagi que encara visquin en segons quines èpoques.

    Salut

    ResponElimina
  3. Jo sostinc la teoria que la Història avança en un sentit de progrés, però això no ho ha de manera lineal. Hi ha retrocessos, desviacions laterals, i salts bruscos. Amb tota la prevenció que em dóna haver llegit Les impostures intel·lectuals de Sokal i Bricmont, associo més a la física quàntica que a la geometria euclidiana aquesta evolució. Les revolucions són explosions puntuals on esclaten les tensions larvades durant llargs períodes, I, si no alteren de manera radical el rumb de la societat, sí el condueixen a un punt des del qual ja no pot retornar-se al lloc de partida.

    ResponElimina