3/9/12

LES MEVES VACANCES

No recordo del cert si ho vaig fer mai, o si només és un record general, el record d'un tòpic, el de la redacció sobre les vacances que t'encarregava fer el mestre el dia de retorn a l'escola en acabat de les vacances d'estiu, aquell període dilatat, que un dia ens havia semblat interminable i ple de fets i circumstàncies i que, vet aquí, arribat el funest dia de la seva fi, ens torturava amb la impossible descripció de tot allò que havia esdevingut i que, de sobte, es feia estranyament esmunyedís i irreductible a la senzilla narració.


I vet aquí que ara, tan lluny d'aquell temps de les redaccions escolars, em pregunto si cal que posi fi a aquestes vacances estivals del bloc fent-ne una breu i concisa redacció, per a no sé exactament quin fi o per a quin objecte. Posat a rumiar-m'ho, enumero uns quants punts que ineludiblement hauria de tocar:

La feina d'endreçar el tros, una barreja de diversos manteniments que toquen construcció, fontaneria, jardineria i pagesia. La freguen, més que tocar-la, entre la voluntat i la manca de la ciència i experiència suficients per fer-ne una autèntica dedicació. Conseqüència: la constatació, un cop més, de la força de la natura, tossuda i impertortablement constant, de la natura que malda per anorrear la nostra absurda tasca de Sísif d'intentar dominar-la.

Malgrat això, la constatació de com podem agredir fàcilment la natura. Una simple guspira i tot un bosc tan ple de vida i de tantes vides que s'hi agombolen en un fascinant equilibri, poden destruir-se en pocs minuts. La fragilitat del nostre entorn, com us explicava en un petit recés de les vacances d'aquest bloc.

Lectures. Moltes i variades, sense un ordre ni un concert. Aquestes hores volant cap a altres espais i temps gràcies a llibres que arriben a la casa com alguns viatgers ocasionals i visites inesperades que et trenquen les rutines i t'obren paraules i converses que no has planificat.

Feina. El treball diari i les obligaciones que trenquen el retir amb l'agressió de carreteres i carrers de ciutats on has de pagar fiança per la vida que, de vegades, en hores de prolongada contemplació, per exemple acarat a la muntanya a l'ocàs que no sembla que s'acabi de tancar mai, et semblen coses de vides molt llunyanes. De fet, només he deixat de treballar -el treball remunerat, s'entén- quinze dies, nou dies segons el còmput en dies feiners que em compta l'empresa que em paga el salari -encara-.

 Festes. Aniversaris, celebracions, reunions familiars. I escapades ocasionals. Una escapada poètica i artística a La Mussara on, al poble abandonat, es desencadena l'art de la poesia i la música. Una experiència enriquidora, inoblidable, el Mussart que organitza l'Ajuntament de Vilaplana, on cullo un nou verb, mussarar, per obra i gràcia de l'exquisita creativitat de Laura Guiteras i Toni Xuclà, els Taimatesao.

Escriptures. Una voluntat sistemàtica per centrar la tasca literària que pren forma. Recupero un vell projecte. Imatges, idees, veus que van teixint-ne el seu cos immaterial. Una frase que s'hi cola amb la promesa de servir de motiu central: només podem reviure el passat vivint el present.

M'adono, en fi, que és massa material per resumir-lo en una redacció. A penes esbosso un catàleg de temes que, com un projecte de simfonia, caldria desenvolupar i potser intentar enfilar, o almenys embastar, per compondre la crònica dels dies que componen l'estada a la vall d'Alforja, els dies que comencen ja no sé ben bé quin dia de juliol i acaben ahir, un cap de setmana amb escapada a la populosa -encara ahir!- vila estival de Salou, amb moltes trobades i un seguit de visites i retrobaments que acaben amb el plaer d'assistir a un nou concert dels Step the next, que estant ja posant el fil a l'agulla al seu nou disc que avui mateix ja deuen estar enregistrant per terres de Castelló.

O quasi acaben: encara hi ha temps de fer un glop veient per la tele com el Barça pateix de valent per guanyar el seu tercer partit de la Lliga aquesta que ha començat tan desorbitadament i intempestivament aviat.

En fi de l'en fi... Molts fils estesos que necessiten ser recollits i estirats en noves entrades d'aquest bloc. Potser entre tots plegats tindrem la paciència de fer-ho?


6/8/12

FREGANT LA TRAGÈDIA


Un alt a les meves vacances blocaires per comentar-vos la notícia del que podria haver estat una tragèdia més de les que sovintegen aquest estiu, i que afortunadament ha estat un simple ensurt.

 Avui, a l'hora de la sobretaula, quan ens disposàvem a fer el cafè en el primer dia de veritable descans i vacances al nostre retir a la vall d'Alforja, s'ha declarat un incendi a una finca propera a la nostra casa, a tocar del camí que du a l'Aleixar, i que sembla que està actualment desocupada.

Gràcies a la rapidesa i la perícia dels efectius de bombers i agents forestal la cosa no ha passat de l'ensurt, com deia. De l'esglai inicial -el foc estava a pocs centenars de metres del nostre tros-, hem passat a l'admiració per l'evolució dels helicòpters de lluita contra el foc i dos hidroavions dels ABA, que han resultat decisius per controlar en poc temps un foc que, pel que hem pogut veure, a penes ha cremat uns quants metres quadrats de la pròpia finca, però que amenaçava amb estendre's empès pel vent, que per sort era molt lleu, a l'àmplia zona arbrada que va cap a l'Aleixar i les Borges del Camp. En direcció contrària dels densos boscos de la Mussara, que crec que no s'han vist amenaçats en cap moment.




Tinc pendent, per cert, d'explicar-vos una experiència que vaig tenir dissabte allà dalt, al poble abandonat de la Mussara, i que us narraré quan torni de les vacances blocaires.
A les quals em reintegro amb un sospir d'alleujament.


Moltes gràcies als efectius de la lluita contra els incendis, i en especial a l'helicòpter 61, que crec que té base a Cambrils, que ha fet una tasca immillorable. Us deixo algunes fotos que hem pres la meva filla Marta i jo.

12/7/12

DARD: ESTIU


 

Companys i companyes: ens prenem un petit descans estival.

Que descanseu, mediteu i gaudiu força!

Ens retrobem el setembre.


6/7/12

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (16)

SÓN ELS PORTERS MALES PERSONES?


Un vell acudit narra que dos equips de xinesos juguen a futbol dins una cabina de telèfons. Se sent el típic enrenou de passes i pilotades, i de sobte un gran clam traspassa els vidres de la cabina: GOOOOOOOOOOOOOOOOOL. I de seguida una veu que es queixa: Si és que em deixeu sol!

 





Indiscutiblement, si hi ha una figura que destaca en el terreny de joc d'un partit de futbol com a cas únic  (àrbitre a banda), és la del porter. El porter és l'estrany, el raret, el que fa una mica la guerra pel seu compte en un joc on tots miren amb més o menys èxit de passar-se la pilota amb els peus els uns als altres,  fins a fer-la traspassar l'arc contrari. El porter, en canvi, només té una missió: aturar la pilota que li impulsen els contraris (o companys maldestres de vegades) amb quasevol part del seu cos. El porter és un especialista pur, algú que ha d'entrenar-se específicament per a la seva missió, i que sovint es passa una bona part del temps de joc absolutament aïllat de la resta de jugadors. I el més allunyat de tots és usualment aquell que potser millor l'entendria: el porter contrari. No em sembla casual que hi hagi una mena de ritual entre porters que els porta a saludar-se molt civilitzadament a la menor ocasió en què es creuen.


D'aquí a considerar el porter un marginat, tanmateix, hi ha un pas considerable. Un pas que alguns han donat, no ho negarem. Són els estrafolaris entre els estranys, els que destaquen per les seves maneres, conductes o formes d'esmerçar-se en el seu art. Recordo alguns casos memorables: aquell llegendari "Loco" Gatti famós per les seves extravagàncies en les sortides i avui tristament famós per fer el pallasso en una pseusotertúlia futbolística televisiva. O el cas del colombià René Higuita, també assidu a les sortides amb la pilota al peu. O porters d'abillament una mica peculiar i tècniques molt pròpies, com Busquets, el pare de l'actual extraordinari mig centre del Barça que va defensar inopinadament la porteria del mateix club durant anys amb el seu xandall de camalls llargs.

René Higuita

La contrafigura del porter és el davanter. El davanter pur, el nou clàssic, té també una missió especialitzada. En estat absolut, només té una cosa entre cella i cella: perforar el marc adversari. Viu més rodejat, amb més suport dels seus companys i normalment molt vigilat de prop pels defenses contraris, i per això es diferencia del porter. Tampoc sembla necessitar tant un entrenament diferenciat. Normalment, fins i tot, es diu que el seu talent és innat, que és un qüestió de néixer amb olfacte, o no hi ha res a fer.

En altres aspectes, la contrafigura del davanter és més aviat el defensa: algú que només viu per evitar que el davanter se'n surti amb la seva. Si el davanter viu capficat a aconseguir el gol, el defensa viu amb l'obsessió d'evitar-lo. El davanter, però, no veu el defensa més que com a obstacle, com si fos el pal de la porteria o el mateix porter. El defensa viu d'observar el davanter. ¿Es podria dir que el davanter és progressista ja que exigeix un canvi, mentre el defensa és conservador ja que pretén que res no canviï?

Un estudi de la investigadora del departament de psicologia de la Northwest University d'Illinois dirigit per Joan Y. Chiao ha arribat a la conclusió que existeixen bases neurològiques en tot ésser humà que predeterminen la seva inclinació a preferir relacions jeràrquiques o igualitàries entre els membres de la seva comunitat, i que això es relaciona amb la seva capacitat d'empatitzar més o menys amb el dolor i els problemes dels altres. A més empatia, més preferència per establir vincles entre iguals.

Són porters i davanters més egoistes i, doncs, menys empàtics i, doncs, més pro-jeràrquics? Fa als porters més males persones preferir un ofici més solitari? Fóra molt arriscat afirmar-ho.

Tanmateix, m'atreviria a dir una cosa: en aquest joc, el que encarna l'esperit empàtic és el centrecampista, aquell que es lliura a la construcció del joc, a subministrar la pilota en les millors condicions als seus companys perquè brillin marcant els seus gols o evitant-los.



El centrecampista va amunt i avall, es preocupa per tapar els forats en l'ocupació del terreny, s'ocupa a  donar suport als seus companys i a assistir als rematadors i als defenses que se les tenen magres amb un habilidós davanter contrari. I si entren subreptíciament a l'àrea del rival i encerten a enganxar la pilota i l'envien al fons de la xarxa, no espereu escarafalls ni presumptuoses celebracions de la glòria assolida. Més aviat espereu que se'n torni discretament al seu lloc al mig del camp, acceptant amb modèstia les felicitacions dels companys i els celebracions dels aficionats. Sap perfectament que es tracta d'una glòria efímera, i encara més: intueix que no li pertany del tot.

1/7/12

UN SOL VERMELL

Ahir,  mentre descansàvem de la ressaca de la festa major de Sant Pere, al nostre retir de la vall d'Alforja, el dia assolellat es va enterenyinar sobtadament. La llum vivíssima d'aquets final de juny tan xardorós va adquirir una tonalitat particularíssima, vermellosa, com si l'ocàs s'hagués avançat per una imprevisible acceleració de la rotació del planeta.


La bellesa del dia en aquell racó de pau ens va impregnar amb aquell tel rogenc que tenyia el món més enllà de l'ombra fresca i acollidora de la morera on reposem les sobretaules d'estiu.

Fotografia: Aleida López

Aquella bellesa inusual se'ns va revelar sinistra quan, unes hores després, vam esbrinar que el núvol que cobria el sol era en realitat producte d'un desastre ecològic: l'incendi de dimensions catastròfiques que cremava -encara crema- al País Valencià.

Les notícies avui, i els debats que omplen la xarxa, ens parlen de les dimensions socials d'aquesta veritable tragèdia. La societat valenciana, que a voltes ens sembla massa sotmesa al poder d'un partit que acata sense escletxes ordres vingudes de Madrid, es qüestiona avui uns polítics i unes polítiques que ens duen al precipici. Com ho van fer fa pocs mesos amb les retallades a l'ensenyament. És una societat viva, forta i decidida que, n'estic convençut, ha de fer despertar el país d'aquesta prostració que desitgen els seus dirigents.

Però la dimensió enorme d'aquest desastre d'avui ens hauria de dur també a reflexionar, a tots plegats, en la manera com hem tractat la terra, en com no hem dubtat a malbaratar-la, sobreexplotar-la i usar-la com un bé de canvi més, com un pur element fungible. I el cert és que si la destruïm no ens en quedarà cap altra.

Avui, amb el fum coent-me als ulls encara, sento aquelles terres de València més germanes i a prop que mai.



Des de la nit
brolla la llum
que ens crida a despertar

Som a l'albada

i la terra es manifesta
un país precís
que es fa ben cert
des del somni secular.

Som a l'albada

i la terra es va fent clara,
un antic país
que hem d'endreçar
i portar a l'avenir.

Des de l'hivern

mouen els brots
que l'arbre cobriran de flor.

Des de les serres

a la mar i a les estrelles,
un país ardent
engendrarà
l'enyorada llibertat

Des de la història

ens aguaita la memòria,
un antic país
que hem d'endreçar
i portar a l'avenir.

Poble menut,

harca i juí,
que el dia està arribant
són els nostres fills
qui gestaran
una terra en llibertat.

L'aire està moguent per la

llibertat
i el vent de ponent girarà en
llevant.