REBAIXEM IMPOSTOS!!!

Rajoy y sus muchachos, exultants, han promès en la posada en escena de la seva plataforma electoral una rebaixa general de l'impost sobre la renda. Ha cridat als titulars l'oferta d'ampliar fins quasi doblar el límit exempt. Però poc s'ha dit sobre el veritable propòsit de la reforma: rebaixar fins a unificar l'escala dels gravamens -tasca en la qual els governs socialistes els han aplanat, i no poc, el camí-. Afeblir les recaptacions dels impostos directes i -sens dubte- reforçar els indirectes. I, de passada col·lateral, afeblir els ingressos de les autonomies, sobretot les esquerpes i rebeques, imagino, a la unificació de la nació, aquesta gran nació que a Rajoy i les seves hosts no-nacionalistes fa bavejar tant.

Fa pocs dies encara, a primers d'octubre, que peperos i socialistes se'n reien, , juntament amb les dretes nacionalistes, en to més o menys agre, de la proposta presentada per IU_ICV i ERC, a las Cortes, sobre la implantació de la renda bàsica. Una proposta assenyada i meditada que aniria en la direcció contrària de la defensada per Rajoy: augmentar la pressió fiscal a les rendes altes i assegurar una distribució d'un mínim de subsistència per a qualsevol ciutadà/ana. Un mínim que permetria alliberar l'enorme cabal ocult de creativitat social que avui queda sepultat per la necessitat de mal sobreviure al mercat lliure del treball. Una renda que faria de la solidaritat un precepte, i no, com deia el representant del PNB, la divisa dels dròpols.

N'estem convençuts. Caldria fer la prova. I no desacreditar la proposta emparats en prejudicis interessats.

Documenteu-vos a : http://www.redrentabasica.org/

LA JUSTÍCIA COM A ESPECTACLE

L'aplicació de la justícia (llegiu pena de mort) ha estat un espectacle de masses fins a temps recents a casa nostra. Tot i que ho és encara a bona part del món, entre nosaltres (presumptament, o presumptuosament, més civilitzats) ha deixat de practicar-se la pena màxima o, en tot cas, s'ha eliminat de l'espectacle públic. Tanmateix, l'espectacle al voltant de la Justícia (o sigui, dels estaments estatals encarregats, novament presumptament i segurament presumptuosament, d'impartir-la) té molts altres vessants.

Prop de l'espectacle circenc pot situar-se, per exemple, la necessitat del tribunal oficiador d'un judici públic i universal com el de l'11-M, de fer equilibris entre les diferents acusacions (més que no entre acusació i defensa), i sobretot entre bàndols interessats a tancar o deixar oberts interrogants sobre l'anomenada "autoria intel·lectual" de l'atemptat. Curiosa figura aquesta, aportació original a la doctrina jurídica que es pot atribuir a la tasca del Sr. Aznar i les seves FAlangES mediàtiques. Tasca...¿intel·lectual?... que ha arribat a contaminar al tribunal, que parla a la pròpia sentència d'aquesta figura protopenal, o parapenal. Els jutges , així, han mostrat una fina sensibilitat i orella social per captar alguns dels missatges que alguns mass i no tan mass media han anat fent lliscar en aquests llargs anys sumarials (que no sumaríssims). Si, per una banda, han cedit a parlar d'autors intel·lectuals, sense determinar-los, per l'altra han interposat una curiosa referència a l'aparició de diverses cintes a la furgoneta robada i usada pels terroristes, especificant que una era de l'Orquesta Mondragón. Heus ací que el pop es cola a una sentència tan senyera. Només hi ha una explicació: els jutges volien repartir estopa contra els heralds de la teoria de la conspiració que van fer en aquest punt, en confondre la cinta amb una targeta de la Cooperativa Mondragón, un dels més espantosos ridículs de la seva llarga cadena de ridículs.

Literatura pop i literatura sobre conspiracions. D'aquesta n'hi ha a dojo. N'hi haurà de bona i de dolenta. De bona, no en conec cap, per això. I evidentment els faedors d'aquests anys de teoria conspirativa al voltant de l'11-M són autors de mala literatura. Molt mala literatura. De la pitjor.

Però la literatura es troba sovint al món de la jurisprudència. Una sentència recent d'un jutge de Barcelona n'és un exemple més. El jutge, Emili Soler es diu, ha hagut de recórrer a una imaginativa bateria retòrica per sancionar al llegendari senyor que es passeja despullat per la ciutat, lluint tatuatges força bonics i el seu membre, força destacat també. La sentència recorre així a una pretesa regla que imposa anar vestit en les "relacions interpersonals públiques". Que no púbiques, sortosament.

Tot i discutible, la construcció no deixa de tenir un suport jurídic més o menys ortodox, el del dret consuetudinari, tema relliscós i pelut -amb perdó, en aquest cas-. Més extravagant resulta ser, en canvi, definir com ho fa el mateix jutge un presumpte dret dels altres a "no veure (l'acusat) sense roba".

Home!, si ens posem així, senyoria, jo també al·legaré el meu dret a no veure els jutges vestits amb aquestes togues tan passades de moda... I a no haver de llegir les seves creacions literàries a les seves sentències!

ADIÓS, BOADELLA!

El Sr. Boadella ja no pot més. Ha pronunciat un "llegat lletraferit" (segons el cronista de l'Avui), i ha proclamat el seu "adiós Cataluña". Assegura que ja no tornarà a actuar entre nosaltres (ni entre els seus col·legues de Ciutadans/Ciudadanos, ens preguntem?).

Doncs no res, bona sort i ... adiós, Sr. Boadella! Nosaltres no el trobarem a faltar.

No discutirem el seu valor com a creador artístic(que podríem), ni entrarem al drap de les seves diatribes antinacionalistes (de nacionalisme català, s'entén), ni en les seves profètiques paraules de comiat sobre la secessió "inevitable" de Catalunya -cap a Espanya, suposem-, on hi ha, diu, "un sentiment antiespanyol molt fort".

No, el que ens farà estar lluny d'enyorar-lo és recordar com s'ha portat amb els seus primers companys de "Els Joglars", amb el trist i depriment contenciós sobre els drets d'autor de "La Torna". El seu trist i depriment oblit del que significava en aquells anys de plom la proposta radical de creació col·lectiva del grup que -encara a data d'avui, hem d'entendre- dirigeix. La seva trist i depriment reivindicació de si mateix com a gran i únic autor individual -per sobre de Shakespeare, segons que va dir-. En fi, això que ens ha brindat darrerament, i que ens l'ha mostrat com a superb egòlatra.

Mostrat, que no descobert, per a molts. Com va dir Stewart Copeland, el bateria de Police, referint-se al seu ex-company Sting, "no és que l'èxit el convertís en un filldeputa, ja ho era abans". Però, mira per on, els Police tornen a tocar junts. I és que un pot tancar-se totes les portes per sempre. Però els diners, ai, els diners!, poden reobrir-ne... encara més.

FRANKFURT: FRANC FURT?

Sí, potser ja està tot dit i redit sobre Frankfurt, sobre la Fira del llibre que just deixem endarrera. Incloent tot d'acudits fàcils sobre salsitxes (no podem estar d'il·lustrar això amb una, i de fer un joc de paraules al títol, ja ens perdonareu...) i tot de polèmiques sobre què és i què no la cultura catalana.

Però potser no està prou dit, enmig de tant de cop de colze, escarafalls, gales i galons, que l'espectacle veritablemet obscè, veritablement polèmic, hauria de ser el concepte en si de la fira del llibre, el llibre objecte de consum -no pas vehicle de cultura, almenys no en primer terme, si de cas en segon, això sí, un pas pel davant de l'autor, que és el que menys compta-. Entre tanta tinta, poca o quasi gens per descriure el veritable sentit de l'acte. Lloes a la venda i al màrqueting, sí, pes dels autors per milers d'exemplars editats -i potser venuts, i fins i tot a la llarga potser llegits-. Qui no ven, no hi és comptat.

Curiosament, dels pocs que va posar el dit a la llaga i denunciar que en el nostre país la majoria -una majoria creixent- no llegeix, va ser el conseller de Cultura (ep, simptomàtic, el de Cultura i no pas el d'Educació, aunciant un pla de foment de la lectura). Llàstima que sonés massa a tapadora perquè el personal no s'emprenyi demanant comptes pel milió d'euros vessats a Frankfurt... Un furt? No de franc!

Dir-ho, doncs? Denunciar-ho? Francament, no estem gaire segurs. Ho llegirà algú?

BLAKE I DUNCAN: EL COSTAT PERILLÓS DE L'ÈXIT

El suïcidi doble de la parella d'artistes nord-americans Jeremy Blake i Theresa Duncan ha sacsejat aquests dies la comunitat cultural. Joves, glamourosos, reconeguts en els estaments de l'alta cultura novaiorquesa... i tanmateix han posat fi a la seva vida de manera abrupta.

Especialment ell, més jove, havia aconseguit una respectable fama d'artista innovador i amb força projecció. Als seus 35 anys, el futur semblava daurat. Ella, com ell creadora en el món del disseny digital, i com ell reconeguda en les esferes avantguardistes, havia aconseguit relleu en la creació de videojocs i en el món de la blogosfera.

Tanmateix, sembla que tots dos havien perseguit sense sort la incursió en el món del cinema. Traslladats a Los Angeles en els darrers anys, tot i que ell havia intervingut amb dissenys de l'al·lucinada comèdia de Paul Thomas Anderson "Punch-Drunk love", els seus projectes no van acabar de fructificar. Ambdós s'havien encarregat els darrers mesos de difondre estranyes acusacions de conspiració contra ells de diversos alts estaments de Hollywood pretesament dominats per l'Església de la Cienciologia.

Certes o no les amenaces-i tot sembla apuntar que no són certes- , els usos i costums de la gran màquina de Hollywood han funcionat com a trampa mortal per a la parella. Un cop més, sembla que l'èxit devora els seus fills. En el món de les grans productores de cinema, els diners que es mouen són escandalosos, i els sistema que determina què es realitza i què es desestima és certament diferent al dels circuits del pop-art en què s'havien mogut Duncan i Blake. En realitat, l'atzar i els interessos casuals funcionen en ambdós circuits, però és molt fàcil, sobretot si a un li ha somrigut la sort en un altre camp, desesperar-se a causa de la mecànica despietada del gran negoci que no atèn a consideracions de risc ni de simpaties personals. En fi, és una indústria!

Ja corren per la blogosfera els rumors de malignes persecucions que la parella va fornir al seu dia i que la seva mort desgraciada poden inevitablement aventar. Paradoxalment, segur que forniran també el material ideal per a una gran producció de Hollywood que indagui en el costat fosc del seu propi sistema... I, segurament, amb gran èxit comercial.