BILL EVANS: LA VIDA DINS LA MÚSICA

El jazz -aquest gènere musical de tan sinuoses línies divisòries- ha propiciat abundants llegendes sobre l'artista torturat, autodestructiu, l'artista que brilla sota la llum dels focus i s'eclipsa en una disoluta vida fora de d'escena. Potser perquè els seus grans representants han estat de raça negra, sorgits en les etapes de més crua discriminació als Estats Units. Emblemàtica, en aquest sentit, la figura de la gran Billie Holiday. De la mateixa manera, material per a la crònica negra es troba en gegants com Charlie Parker, John Coltrane o el mateix Miles Davis. Del primer tenim el gran testimoni cinematogràfic retut per Clint Eastwood a la seva obra mestra "Bird", i del segon, parcialment, la també més que interessant "Round midnight" de Bertrand Tavernier, amb el gran saxofonista Dexter Gordon fent de protagonista. Però, curiosament, alguns dels grans mites d'aquest vessant tràgic del jazz són blancs, aparentment triomfadors i sobrats de talent. El cas de Jaco Pastorius o Chet Baker, ambdós morts en estranyes circumstàncies, i Bill Evans, potser el més gran dels pianistes del jazz.

A la seva biografia sobre ell ("Vida y música de Bill Evans", Global Rythm Press, 2007), Peter Pettinger el descriu com un ésser obsessiu, ple de fòbies, retret, esquerp, introvertit, insegur i autodestructiu. Com en el cas de molts altres de la seva generació, havia caigut en l'abús de les drogues, que afegit a una hepatitis crònica havia deteriorat la seva salut greument ja a primers anys seixanta. En aquella època, el suïcidi del seu germà Harry, la mort en accident del seu baixista Scott La Faro, l'altre geni amb què havia revolucionat la música, l'assetjament dels deutes i dels creditors no precisament cavallerosos, concorrien també a donar escasses perspectives de futur al singular i brillantíssim art que, malgrat tot i de forma astoradora, escampava en cada una de les seves actuacions i enregistraments.

Una trobada afortunada amb una altra llegenda del jazz, el promotor del Village Vanguard de Nova York, Max Gordon, va contribuir a consolidar la seva carrera oferint-li un marc, si no tranquil, sí estable per al seu infatigable i enderiat treball artístic. D'allí sorgeix un dels cims de la seva discografia, "Sunday at Village Vanguard". No hi ha vídeos disponibles sobre aquelles sessions encara amb La Faro, i Paul Motian a la bateria. Compareu aquesta àudio de "My foolish heart", l'estàndard de Victor Young i Ned Washington, amb la versió del vídeo de dalt,d'uns anys més tard, amb Chuck Israel en lloc de La Faro, i Larry Bunker a la bateria.



La Faro moriria pocs dies després d'aquesta irrepetible i corprenedora interpretació. Però, contra tot mal averany, fins i tot contra tota lògica, Evans continuaria capbussant-se en la seva música. Gairebé literalment , ja que va tendir progressivament a adoptar una poc ortodoxa postura abocada al teclat. Va sobreviure a un nou suïcidi proper, el de la seva dona -quan ell li va comunicar que la deixava per una altra-, i a la persistència de la malaltia que li inflamava els dits.

Va morir a Nova York, el 15 de setembre de 1980. Tanmateix, seguir el seu estremit rastre en cada una de les gravacions que ens va deixar, és una celebració, adolorida i potser tràgica, però plena de vida.

EXHIBICIONISME I ESCRIPTURA

Quant hi ha d'exhibicionisme en el fet d'escriure? Quant hi ha d'escriptura en el fet d'exhibir el propi cos?

Quan hom escriu, no cal que sigui d'un mateix, de la pròpia vida, ¿no està interiorment, tal vegada inconscientment, cridant els altres a fixar la mirada sobre un mateix, sobre el que íntimament pensa, fantasieja, secretament viu? ¿Sobre el que un és, en definitiva? Fins i tot en el cas d'allò que s'escriu per a un àmbit reservat, potser fins i tot per un mateix i es guarda zelosament en el secret, escriure no deixa de ser una voluntat de transmissió, de donar a conèixer, de comunicar aquella tremolor que, com sigui que es manifesta, és l'arrel mateixa de l'obertura als altres de les finestres que ens preserven en la vida social habitual de retratar-nos com realment som. O pensem que som.


En el cas del desaparegut J.D. Salinger, ¿la retirada del món literari significa realment la renúncia a la comunicació de la seva vivència interior? Se sap, o es diu, que continuà escrivint, per a ell mateix, segons les seves paraules. Igual que altres escriptors que continuaven publicant i desaven la seva correspondència i altres escrits no públics, ¿no hi ha en el fet, precisament, de mantenir en un arxiu reservat el que pretesament no es vol fer públic, la voluntat, l'esperança, de veure-ho publicat algun dia?
Posem el cas de Kafka. Quan, segons és famós li demana al seu marmessor, el fidel Ernst Bloch, que cremi els seus escrits, ¿no li està precisament suplicant que el seu treball, el producte de tantes hores d'afanyada escriptura, no sigui simplement una paperassa condemnada a l'oblit?

Què hi ha d'exhibicionisme del cos lligat a l'escriptura? Què busca l'exhibicionista sinó presentar, fer pública, la seva intimitat socialment no compartible? Violentar les fronteres del pudor, aquesta norma, aquest ús, que frena la necessitat de manifestar la realitat material del cos, l'omnipresència del sexe. El sexe que és el vincle més bàsic que determina la capacitat d'interactuar entre les persones i que els codis de conducta velen i emmascaren en un complicat i, de vegades, sufocant joc literari de perífrasis, paràfrasis i metàfores. Un joc literari que la lectura nua del cos té el valor de subvertir, proposant una lectura alliberadora, el recurs al llenguatge primari amb el qual el cos irromp amb la seva franquesa i literalitat per descobrir allò que habitualment s'amaga. Naturalment, a una societat on el cos es manifesta sense barreres, una societat salvatge on la nuesa és la norma, no pot produir una tendència exhibicionista, ja que exhibir el cos és el que els usos determinen.

De la mateixa manera, i per analogia, una societat on tot el llenguatge fos una transposició literal i natural dels pensaments, on espontàniament tot el que un imaginés fos dit sense traves ni filtres, ¿podria produir la seva literatura? ¿O seria la fi de la fantasia, aquesta capacitat d'imaginar allò que l'experiència sensible directa no proporciona?

DECIDIM-NOS!

La coincidència el passat cap de setmana de dues manifestacions multitudinàries, una, concentrada, programada i organitzada per Òmnium Cultural com a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional que retalla severament l'Estatut de 2006, i l'altra, la dispersa, espontània i esbojarrada reacció a la victòria al Mundial de la selecció espanyola, ha derivat aquesta setmana en una pacífica guerra de banderes a totes les ciutats catalanes. Les espanyoles (amb escut constitucional, amb toro carpetovetònic o fins i tot amb aguilots feixistes -d'aquestes, poques, siguem justos-) i les senyeres (sense estel i estelades blaves o vermelles) conviuen encara, onejant des de balcons, finestres i antenes de cotxes i altres vehicles.

En alguns casos, es succeeixen en l'espai i el temps: a Reus, el general Prim va dur penjant del sabre que presideix la plaça que du el seu nom la insígnia espanyola, i avui du la blanca insígnia del "Nosaltres decidim, Som una nació".

Els partits polítics que governen o ens representen al Parlament, tanmateix, desitjosos de mostrar-nos com sempre que són al fidel servei del poble, primer fan caure les iniciatives sorgides de grups de dins de la seva mateixa assemblea legislativa per tirar endavant una consulta referendatària sobre la independència -mostrant quant profundament creuen en la democràcia participativa-, i després esdevenen incapaços ni tan sols d'articular una proposta unitària per dur a les Corts espanyoles -mostrant quanta capacitat tenen d'anteposar les aspiracions nacionals a les seves particulars-.

Mai millor que ara, hem de tenir clar qui som Nosaltres i que nosaltres Decidim. Decidim-nos, doncs...

Imatges: La manifestació de dissabte, 1o-J, a la Gran Via de Barcelona. Dimecres, 14: El general Prim amb la bandera de "Som una nació"

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (4)

LA FEINA BEN FETA

Suposo que molts recordareu l'anunci de Damm sobre la relació entre Barça/feina-ben-feta/Catalunya. Molt hàbilment, l'anunci aprofitava quatre principis bàsics de la filosofia "guardiolista" del Barça, els combinava amb antics eslògans polítics que miraven de projectar la imatge industriosa i de rigorositat al treball del país (Catalunya, vull dir), i en sortia una vibrant i emotiva defensa del producte arrelat (la cervesa de la marca citada).



Hem de reconìexer que l'anunci és genial i va encertar de ple en l'esperit que domina una àmplia capa de la societat catalana, que es vol veure associada a un país creatiu, imaginatiu, pencaire... i també obert, integrador, modern i universalista. En aquest sentit, lliga de ple amb la imatge que projecta el Barça de Guardiola, que és tant com dir el Barça de Cruyff, el mentor professional de l'actual equip, i, per tant, el futbol holandès que va triomfar en el món just quan Cruyff oficiava de jugador i va desembarcar al Barça, i va tirar d'aquella fantàstica selecció holandesa que va arribar a dues finals de Mundial el 1974 i el 1978 -i va perdre, precisament, contra els seleccionats amfitrions, Alemanya (la RFA encara) i Argentina-.

Existeix, potser, la justícia poètica en el futbol? La selecció holandesa va perdre les finals contra equips que li van jugar a la defensiva i al contracop -sobretot la primera, amb Alemanya-. Ara, a la seva tercera final, ha guanyat el futbol holandès... però paradoxalment representat pels seus seguidors i no per Holanda. Els seus seguidors són l'Espanya de Del Bosque formada conscientment i metòdicament sota el modelatge del Barça, que va aportar el nucli essencial de l'equip. Un model de bon tracte a la pilota, d'esforç, humilitat i dinamisme, que és una versió actual, millorada i reforçada, de l'Holanda dels setanta on jugava Cruyff i del Barça de primers dels noranta que entrenava ell mateix. En canvi, Holanda va triar en aquest Mundial un model oposat, el que en realitat domina el futbol arreu, el model conservador, destructiu i avantatgista en el contraatac. un estil que va dur-la a la final, ben cert, i que va servir amb apoteosi contra el favorit espanyol. Un model que el seu seleccionador, Van Marwijk, sens dubte havia estudiat i copiat diligentment dels equips que han aconseguit anul·lar el Barça dels últims anys, fonamentalment l'Inter de Mourinho. Fins i tot palès en el desplegament senzillament penòs d'armes brutes i duresa excessiva exhibit a la final (amb jugadors que, com van Bommel -ex del Barça-, o De Jong, van fer-se valedors d'unes explusions perdonades per un arbitratge massa condescendent).

Molt lluny aquesta Holanda de l'Alemanya que va caure amb Espanya a la semifinal, apostant per un joc noble i exquisit. Una Alemanya que va caure igual (0-1), però que recordarem com un rival molt més digne.

El Mundial, ja fa anys, pel seu context i per la gran quantitat d'emocions i interessos en joc, sol ser escenari del joc conservador i especulatiu, amb el qual un dels seus exponents jatradicionals, Itàlia, s'havia coronat darrer guanyador. En aquest sentit, el triomf dels de Del Bosque és una gran notícia, però és dubtós que es vegi com un èxit de la justícia, i menys poètica, i que es copiï i multipliqui el seu exemple. En realitat, és ben sabut que el bon joc no és garantia de victòria, que està sotmesa en definitiva a l'atzar, que si aquest cop va afavorir la selecció espanyola, un altre cop no ho farà. Davant d'aquest senzilla i evident llei, molts més són els que trien la posició conservadora que els sembla que els empara de les fuetades de l'atzar, del bot il·lògic i imprevisible de la pilota (bé, imprevisible per als humans, però no potser per als pops). Potser, posats a buscar la lògica, aquesta dictaria que, si pot ser que perdis, almenys és millor fer-ho amb la satisfacció d'haver intentat donar el millor d'un mateix en la recerca de la victòria. Però la realitat ens mostra que aquesta lògica no opera per a la majoria dels humans -afortunadament, sí per a alguns-. Així, el gran rival del Barça, el Madrid, lluny d'aprendre la lliçó en els últims temps, ha optat per fitxar Mourinho i el seu model garrepa i poc esportiu. Jugant a la contra han estat lluny de la feina ben feta, com crec que molt encertadament parodiaven els creadors de "Crackòvia" a TV3.




Un detall addicional: el dia següent a la gran, enorme manifestació de reivindicació nacional de Catalunya al centre de Barcelona, una columna vertebral catalana li donava el seu ansiat títol a Espanya. Es pot alegrar un català de donar ales a un espanyolisme que tant ens ha castigat darrerament? Que tant li ha volgut negar el pa i la sal fins i tot al mateix Barça que ho ha guanyat tot, i que ara s'apropia desvergonyidament del seu model? -evidentment, no parlem ni de Del Bosque ni de moltíssims altres admiradors i lleials seguidors d'altres equips-.


Crec que sí, que la feina ben feta s'aplica en l'estat de les coses, i que, la nostra obligació, mentre estem dalt d'un carro, és fer que tiri amb la millor aportació de què siguem capaços. Sense oblidar, per descomptat, el que som i el que volem ser.

GAY TALESE I EL NOU VELL PERIODISME (i 2)

Dèiem en la 1a part d'aquest article que Gay Talese havia fet algunes manifestacions força polèmiques al voltant del periodisme actual. Una se centrava en la manca de profunditat quant a la recerca -o més senzillament i radical, potser, la manca de veritable recerca-, que fa que malgrat la gran proliferació de medis i mitjans, tot es redueixi a comentaris sobre unes poques notícies. O dels simples rumors. Una opinió potser encara més polèmica en la mateixa entrevista de Talese és la que formula sobre l'entrada del que podríem anomenar xafarderia sexual al periodisme. Segons ell, la llegada de las mujeres a la prensa y a otras posiciones de poder ha convertido los escándalos sexuales en noticia. Comparant la situació actual del periodisme amb la dels seus temps al New York Times, troba que hi ha un canvi molt qualitatiu. Al marge de la discutible causa que hi veu, el canvi sembla prou cert.

I no solament afecta a una certa casta de famosos que, pretesament, estarien fent venda pública de les seves vides íntimes -que, com va dir una no menys famosa model, no s'han de barrejar amb les seves vides sentimentals- i per això estaria pretesament justificada qualsevol intromissió en la seva intimitat. No, això abasta i afecta a tots els àmbits públics, inclosos els de l'alta cultura.

Darrerament han aparegut diverses biografies d'importants personatges desapareguts que han tingut un ressò força sensacionalista a la premsa. Un dels casos més rellevants, la biografia de Carmen Laforet escrita per Anna Caballé i Israel Rolón publicada per RBA ("Carmen Laforet. Una mujer en fuga"), ha estat objecte d'una amplíssima ressenya periodística centrada, majoritàriament, en els aspectes més morbosos o almenys foscos de la seva vida. Per exemple, la de Rosa Montero a El País, al seu suplement de cultura de 29 de maig. Rosa Montero usa termes com densa oscuridad o agujero negro per referir-se a una vida que, segons tots els indicis, va ser deliberadament objecte no ja d'una meticulosa ocultació, sinó d'una deliberada ficcionalització per part de la seva mateixa pròpia i intransferible propietària. I sembla lamentar que el tractament dels biògrafs sigui delicat i que defugi aprofundir en els aspectes més proclius a la morbositat: Los biógrafos van dejando miguitas que conducen a llamativos agujeros de palabras no dichas, y la materia entera del libro parece temblar y escurrirse entre las manos. Acte seguit, però, potser per preferència certa o per salvar la seva integritat, la crítica assenyala: Cosa que aumenta el atractivo del texto: es el mejor acercamiento posible a una vida tan resbaladiza. Mujer en fuga se lee como un sobrecogedor y palpitante thriller, y al final hay un asesinato: la muerte en vida de la escritora.

Si Carmen Laforet va voler tapar amb elaborats paranys o estudiades mentides aspectes febles de la seva personalitat, sens dubte va aconseguir que precisament l'ull de la intriga pública, de l'ànsia devoradora del thriller, acabés inevitablement exposant-la al seu escrutini.

Un cas similar és el de la biografia de Danièle Sallenave sobre Simone de Beauvoir ("Simone de Beauvoir. Contra todo y contra todos", Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores), que es presenta com en una ressenya de Jesús Ferrero a El País del mateix 29 de maig com una obra que rellena los vacíos existentes en toda la obra de la escritora, atendiendo a lo que dice, y sobre todo a lo que no dice, per després aclarir-nos que a través de exploraciones oblicuas y exhaustivas de Danièle Sallenave, de sus idas y venidas, de su mirada incisiva sobre los momentos en que la vida de la Beauvoir hace ángulo consigo misma, vamos conociendo sus amistades, sus amores, sus fobias, sus iras, su anhelo de conquistar la más alta coherencia y la más clara articulación de la vida y la obra.


Potser un dels moments en què la vida de la Beauvoir fa angle amb una altra vida és amb Jean-Paul Sartre, del qual La Pléiade ha publicat un extensíssim recull de textos autobiogràfics ( "Les mots et autres écrits autobiographiques"), que segons Manuel Rodríguez Rivero (també a El País), demostren que ...Vista con la limitada perspectiva de los 30 años transcurridos desde su muerte, lo que ahora resulta menos perecedero de la obra de Sartre son sus escritos biográficos (Baudelaire, Genet, Flaubert) y memorialísticos, caracterizados todos ellos por el empeño de evitar la construcción literaria de las vidas (propia y ajenas), como si desde el principio se conociera el resultado. Aquests textos, proven segons Rodríguez Rivero, que Lo vivido suele guardar escasa relación con el relato apuntalado en el sentido y la finalidad que constituye el núcleo de lo que el pensador francés denostaba como "memorias burguesas". Igual que hacen las novelas con el mundo, las biografías y autobiografías convencionales intentan reordenar el caos de las vidas personales, confiriéndoles un significado impostado desde el presente.

Això ens porta al gènere memorístic, un gènere que, si en principi cabria assignar a la literatura de no ficció, és sovint l'exponent més directe de com es pot construir i deformar la matèria íntima de la vida des del propi esforç per reinventar-la, per, en paraules de Rodríguez Rivero, dotar-les d'un sentit impostat.

Variable del mateix gènere és l'exercici memorístic sobre algú al qual s'ha conegut íntimament, preferentment familiar. Sol abundar pel que fa a les relacions filials i conjugals. Un exemple de la filial és, sobre la mateixa Carmen laforet, el que va publicar la seva filla Cristina Cerezales ("Música blanca" ,Destino). O, darrerament, el llibre de Marcos Giralt Torrente sobre el seu pare, el pintor ja també mort Juan Giralt ("Tiempo de vida", Anagrama). De fet, aquest és un llire especialment dedicat a la relació amb el trànsit a la mort de la persona a la qual es dediquen les memòries. Es tracta en si d'un subgènere, que ha donat fruits tan important com el gran llibre de C.S. Lewis dedicat a la seva muller ("Un dol observat", si no em falla la memòria), o entre nosaltres el d'Imma Monsó dedicat també a la seva parella ("Un home de paraula").

Rosa Montero novament es refereix al llibre de Giralt Torrente i ressalta potser un dels denominadors comuns d'aquesta mena d'obres, i potser també un dels seus més grans valors amb independència del pròpiament literari: la seva capacitat terapèutica per afrontar el dolor, el de l'autor i el del lector. El libro de Giralt comienza con esa letanía desolada (...): "Me he hecho más frágil, me he hecho más triste...", pero luego va avanzando poco a poco hacia la serenidad: es un texto en cierta medida sanador(...). Es una marea de ínfimos datos que en realidad conforman lo que somos, es una combinación precisa de gustos y costumbres que desaparecerá para siempre con nuestro fallecimiento, a no ser que alguien que te haya querido tanto como para saberlo todo sobre ti sea capaz de recordarlo y de escribirlo en un libro como este. Y al hacerlo, se vence de algún modo a la pena y la muerte. La magia de la palabra surte efecto.

La màgia de la memòria. De com la tenim estructurada i de com ens ajuda a manejar-nos contra el dolor, la fugacitat i la fragilitat que són immanents a la nostra existència.