BLAKE I DUNCAN: EL COSTAT PERILLÓS DE L'ÈXIT

El suïcidi doble de la parella d'artistes nord-americans Jeremy Blake i Theresa Duncan ha sacsejat aquests dies la comunitat cultural. Joves, glamourosos, reconeguts en els estaments de l'alta cultura novaiorquesa... i tanmateix han posat fi a la seva vida de manera abrupta.

Especialment ell, més jove, havia aconseguit una respectable fama d'artista innovador i amb força projecció. Als seus 35 anys, el futur semblava daurat. Ella, com ell creadora en el món del disseny digital, i com ell reconeguda en les esferes avantguardistes, havia aconseguit relleu en la creació de videojocs i en el món de la blogosfera.

Tanmateix, sembla que tots dos havien perseguit sense sort la incursió en el món del cinema. Traslladats a Los Angeles en els darrers anys, tot i que ell havia intervingut amb dissenys de l'al·lucinada comèdia de Paul Thomas Anderson "Punch-Drunk love", els seus projectes no van acabar de fructificar. Ambdós s'havien encarregat els darrers mesos de difondre estranyes acusacions de conspiració contra ells de diversos alts estaments de Hollywood pretesament dominats per l'Església de la Cienciologia.

Certes o no les amenaces-i tot sembla apuntar que no són certes- , els usos i costums de la gran màquina de Hollywood han funcionat com a trampa mortal per a la parella. Un cop més, sembla que l'èxit devora els seus fills. En el món de les grans productores de cinema, els diners que es mouen són escandalosos, i els sistema que determina què es realitza i què es desestima és certament diferent al dels circuits del pop-art en què s'havien mogut Duncan i Blake. En realitat, l'atzar i els interessos casuals funcionen en ambdós circuits, però és molt fàcil, sobretot si a un li ha somrigut la sort en un altre camp, desesperar-se a causa de la mecànica despietada del gran negoci que no atèn a consideracions de risc ni de simpaties personals. En fi, és una indústria!

Ja corren per la blogosfera els rumors de malignes persecucions que la parella va fornir al seu dia i que la seva mort desgraciada poden inevitablement aventar. Paradoxalment, segur que forniran també el material ideal per a una gran producció de Hollywood que indagui en el costat fosc del seu propi sistema... I, segurament, amb gran èxit comercial.

EL MARCIT ENCANT DEL NACIONALISME (i 2)

Quina cosa és la identitat nacional

Però, quina cosa és la identitat nacional, aquest complex que Savater anomena mysterium tremendum? Àrdua tasca, certament, però podem limitar-nos a reflectir alguns elements constituents:
-La llengua
-Costums i conductes adquirides en un estadi bàsic de formació de les persones
-Sensacions, experiències amb l’entorn físic, adquirides igualment en edats primerenques
La primera, la llengua, és un element que, per anar tan vivament connectat amb la cultura, genera no poques de les confusions de què abans parlàvem. En un país bilingüe, com el nostre, la creació de la identitat nacional se sotmet a equilibris diversos, en funció de la llengua d’impregnació. Amb l’adopció de la cultura, a Catalunya s’acaba absorbint la llengua espanyola, sens dubte –tret, evidentment, de la Catalunya Nord-, i la catalana, en la mesura que coincideixi amb la pròpia sobretot, ja que en cas contrari sol ser prescindible un cop acabada l’educació oficial. De fet, els individus no són, en la major part dels casos, bilingües, ja que fins i tot en els casos en què han assumit dues, o més fins i tot, llengües en l’àmbit familiar, solen tenir-ne una de dominant (materna, en un sentit no literal del mot). El que és bilingüe és la societat, tot i que novament aquí, probablement, sempre n’hi haurà una que acabarà dominant i bandejant l’altra.
Els costums i conductes adquirits a edat molt jove, en la primera infantesa, marquen també aquesta identitat. Els pares i els adults, i també els infants, que ens envolten, determinen en part com construirem després la relació amb el mateix o un altre entorn..
Tant llengua com costums són, tanmateix, alhora fenòmens culturals, i per això tenen una retroalimentació en la formació identitària. Posem l’exemple de la religió: determina costums, valors, formes de conducta en els nostres ancestres, que ens seran transmesos per unes vies inconscients.
I ha sortit la paraula. Identitat és un fenomen de l’inconscient, i per tant, proper a la psicologia. La identitat nacional, que abraça col·lectivitats, genera alhora una psicologia, o una psicopatologia, per què no, per tornar a l’anàlisi de Félix Ovejero. Les nacions, de fet, tenen les seves pròpies psicopatologies. I les seves psicosociologies –caràcters que psicosociològicament podem diferenciar-. Dinàmiques, com ho són les dels individus. Patrícia Gabancho defineix Catalunya com un país “tímid, castigat, insegur”. Les dinàmiques històriques confirmen i alhora expliquen que hi hagi nacions que tendeixen a imposar-se a les altres, que no entenguin la diferència dels altres, que s’autonomenin universals i, per tant, vegin l’assimilació dels altres com una saludable renúncia d’aquests a valors provincians i l’acolliment d’aquest universalisme que ells, només ells, encarnen. No cal donar noms.
Les experiències sensorials que tenen a veure amb el marc geogràfic, que sens dubte els campions dels drets de la ciutadania relegaran al mític i místic territori de les ombres pre-il·lustrades, són especialment rellevants i poc analitzades en general, però ens remeten a un element clau de la nació que avui, més que cap altre element, es troba menystingut: la terra. Però, com?, és que els territoris tenen drets?, protesten els pròcers de la justícia i la llibertat, com protesten perquè es pugui adduir que els territoris tinguin llengua pròpia. Oblidem la història, doncs? Oblidem que som animals amb vincles emotius, amb necessitats físiques, amb una dependència absoluta de l’entorn natural? Oblidem les tossudes realitats, doncs.
Potser és això el que justament està passant, el que veiem cada dia en el nostre entorn encara rural en precipitada fugida cap a la urbanització amb camp de golf. Es tracta d’una ruptura traumàtica amb les arrels, un vertiginós i depredador creixement que menysprea, anorrea, assola la natura.
Va bé, així potser no caldrà, en efecte, barallar-nos sobre les entelèquies nacionals. Perquè no hi haurà homes al planeta (tot sovint diem que ens estem carregant el planeta, però el que estem fent realment és carregar-nos la nostra possibilitat de vida en aquest planeta).
Això ens porta, en fi, a un altre element important en la construcció de la identitat nacional, un altre element superestructural que pot afectar, per retroalimentació, les identitats individuals, del qual no hem parlat més que de biaix: la política. Quan hom diu que els territoris no tenen llengua pròpia s’està al·ludint a una part de l’element jurídicopolític interessant del debat d’avui en dia a casa nostra.

La política i la nació

Quan es diu que un territori no té llengua pròpia s’està dient una veritat en termes de ciències de la natura –cap terròs sap parlar, que sapiguem-, una veritat història... parcial –tota llengua s’assenta en els parlant d’un territori de forma dinàmica, per tant mudable, ni el català ni el castellà s’han parlat sempre a Catalunya ni a l’Espanya eterna i universal, ni probablement es parlarà ni l’un ni l’altre d’aquí a mil anys-. Però es diu una falsedat jurídica. Perquè és molt propi d’alguns campions dels drets dels ciutadans usar les normes jurídiques en funció de com s’adaptin als seus arguments favorits: les accepten quan convé, i les ignoren o les titllen d’il·legítimes quan no convé. Que l’Estatut i les lleis catalanes defineixen el català com a llengua pròpia és, doncs, irrellevant o il·legítim, i a canvi, no se sap per quin motiu, els veritables drets dels ciutadans estan ben defensats en la Constitució espanyola i no a l’Estatut català. La defensa dels drets econòmics i socials dels ciutadans, doncs, té més garanties des de l’Administració espanyola que des de la catalana, etc.
Per què? Per economia d’escala? Passem-ho, doncs, a l’escala europea! Ho tenim ben fàcil! Ah, no, protestaran aleshores, tot ignorant que, precisament, la Unió Europea ha desplegat fins ara administrativament les seves polítiques de cohesió social en regions definides a cop d’escaire i cartabò que assenyalen territoris de dimensions que, curiosament, s’apropen més a les d’un país com Catalunya que no pas a un estat com l’espanyol.
Compte, però, tampoc es tracta d’economicisme a ultrança. La divisió administrativa del territori ha donat prou resultats tràgics al colonialisme dels europeus a Àfrica i Àsia com per fer-ne ègida i estendard.
Per què, doncs? Ah, per la molesta caducitat d’aquests símbols mítics, poc transparents, etc que encarnen aquestes sospitoses lleis orgàniques (que potser remeten a la democràcia orgànica franquista?) que es diuen estatuts d’autonomia. Els fustigadors dels provincianismes amb ínfules nacionals se’n riuen aleshores del preàmbuls del nostre Estatut mentre accepten sense pestanyejar la “indisoluble unidad de la nación española” de la Constitució. Qüestions de perspectiva, doncs, és a dir, de quin costat de la marca de guix al terra se situï un.
Però parlant en termes constructius, la política és un element que, prefigurat pels substrats identitaris, és alhora essencial per modelar la seva dinàmica, dins del procés retroalimentadors que ja assenyalàvem parlant de religió, llengua, etc.
La política, en realitat, hauria de ser l’escenari on una societat sana mira de cohesionar les seves identitats individuals i col·lectives i, doncs, les nacionals. La política com a factor de consens i participació ciutadana, ara sí, per assegurar la igualtat d’oportunitats en la presa de decisions que afectin de manera directa la vida social. Política educativa, política econòmica, política cultural, lingüística també. Política, fins i tot, per defensar la llibertat de l’individu dins els límits més amplis possibles per al funcionament de la col·lectivitat.
Política, doncs, per impulsar identitats. Tampoc això ha estat ben vist, en aquests temps globalitzadors, i malgrat tot els estats més forts que ens envolten parlen avui de reforçar la cohesió identitària enfront de les amenaces desvertebradores dels fenòmens migratoris. Pensem en la França revoltada dels suburbis. El model francès, certament molt més intervencionista i desenvolupat que l’espanyol, gemega aquests dies pel fracàs en la integració de la segona i tercera generació d’immigrants. I igualment els britànics, i fins i tot els envejats països nòrdics. Tothom s’està trencant les banyes per saber com s’ho farà per defensar una identitat que cohesioni els seus malmesos rengles.
Els immigrants que arriben als poderosos estats occidentals porten a sobre el mateix desarrelament que els antics pagesos enriquits per l’especulació urbanística de què abans parlàvem, però han vingut a més amb poc bagatge i amb poca capacitat d’integració. Des que assumeixen una realitat pròpia d’immigrants eterns –una, dues, i fins a tres generacions-, i amb ella la cultura del barri, del gueto, la nació s’esmicola i entra en crisi.
Arribem, doncs, a on pretesament estàvem només alguns repatanis i recalcitrants defensors de rancis romanticismes caducats: la integració en els elements identitaris socials, culturals, col·lectius... en el territori de la nació.

Miquel Mur

EL MARCIT ENCANT DEL NACIONALISME (1)

No sembla que el nacionalisme travessi moments de popularitat, almenys a Espanya. Fins i tot podríem dir que gaudeix de mala premsa arreu del nostre món occidental. Nacionalisme i fonamentalisme, nacionalisme i terrorisme, són diverses les associacions dialèctiques que s’estan implantant de manera gairebé imperceptible. I si no triomfen del tot, si encara es troben resistències contra un globalisme aglutinador, és potser perquè l’imperialisme sense escrúpols que l’impulsa –el nord-americà, és clar- sota el paraigua pretesament benèfic i amable de la llibertat, la igualtat i la democràcia pacificadora, no acaba de reeixir en el seu intent, començant per la imposició de la seva nova pax romana.
Tampoc a Europa, aquesta amalgama mil·lenària de nacionalismes, acaba de tenir el pes que els profetes dels nous temps globals ens han anunciat. No és res nou. El que és nou és l’origen de l’impuls globalitzador –imperial, per traduir-lo a un terme més històric i més directe, per tant-. Fins ara, els imperis eren originats al si de la seva àrea. Amb la bancarrota dels últims imperis europeus, a la primera meitat del segle XX, es va cedint espais a les noves formes de domini que mira de sotmetre les diferències que puguin fer nosa al neoimperialisme –el nord-americà, aclarim de nou-, només contestat per l’experiència soviètica de la part europea tradicionalment aparcada de la història de les revolucions burgeses, la de l’est. El cert és que l’intent aglutinador intern, aquesta nova i no-nata constitució europea, que es basa en el dogma antinacionalista típic de la posmodernitat, el ciutadà o la ciutadania, no acaba de quallar. Malgrat tenir exemples tan a mà per assenyalar el poder malèfic del nacionalisme, els desastres balcànics i caucàsics que sorgeixen amb la definitiva desintegració dels epígons dels imperis de l’Europa oriental, la veritat és que ningú s’ha pres seriosament del tot això de l’Europa dels ciutadans. A diferència de la sigilosa transferència de determinats poders de les burocràcies estatals cap a la Unió Europea que es va imposar a l’últim quart del segle XX, l’intent de cohesió social i cultural que suposa un primer intent de constitucionalisme europeu no ha reeixit.
Per què? Potser perquè la realitat és més tossuda que la moda intel·lectualitzadora d’alguns preclars dirigents de l’elit politicosociocultural del continent estragat i, de fet, sotmès al gegant americà? Potser perquè hi ha identitats socials que són més difícils de laminar que les estructures burocràtiques d’aparells estatals tan consolidats com el francès i els hereus de l’Imperi austrohongarès?
I hem esmentat la bitxa de la identitat. Els profetes dels estats dels ciutadans llancen els seus dards contra tot discurs identitari. Tot procés identitari és sospitós, enemic de la il·lustració, provocador de les diferències i, doncs, atiador d’odis i anorreador de paus. S’obliden que, de fet, els propis discursos il·lustrats, defensors de ciutadà, són la base d’un dels darrers intents imperialistes genuïnament europeus, i un dels més sagnants i congriadors de guerres, el napoleònic. I acaben topants amb el desastre de la política democratitzadora de l’emperador Bush II a l’Orient mitjà i a altres àrees de domini de l’Islam.
Però ni tan sols cal això. Als defensors de l’alliberament dels ciutadans dels dimonis nacionalistes basta confrontar-los amb la desaparició de la seva pròpia identitat nacional per trobar-los tan despullats com l’emperador tocat amb els vestits invisibles dels sastres trapelles.
Els catalans ho tenim més fàcil que ningú: els que ens amonesten pel nostre xaruc aferrament a una identitat pròpia són invariablement uns defensors aferrissats de la identitat espanyola, que es vinculen a unes cultures, l’espanyola i la hispana, que són cultures dominants en amples territoris, triomfadores, doncs, però no les més dominants ni les més triomfadores. Basta invertir el terme de les seves diatribes i posar-los en el lloc que posen als catalans de cara al domini angloparlant, per exemple, per airejar les seves febleses.

Realitats tossudes

“El més gran problema del món és el nacionalisme, tots els mals del món provenen del nacionalisme”, he sentit a dir sovint a gent segurament ben intencionada. Ja hem dit que molts dels projectes bèl·lics més sagnants de la història s’han fet, precisament, en nom de l’extermini del nacionalisme. En realitat, el mal sempre sembla el mateix: pretendre ignorar algunes realitats profundes que basen les societats humanes, i construir-ne altres sota principis artificiosos.
I com podem saber quin principi és artificiós i quin és profund, quin d’ells obeeix a realitats humanes reals i sentides pel comú dels individus de la societat? Ja ho hem insinuat abans: la realitat acostuma a ser tossuda. Imposar una democràcia des de l’exterior és, encara acceptant, que és molt acceptar, que sigui la voluntat genuïna de l’Administració armada de Bush II, no ha tingut cap efecte benèfic a l’Iraq del sàtrapa, per cert prooccidental, executat pel nou govern.
Potser molts cops els arguments de pes intel·lectual que es deixen caure amb gravetat i gest contrit, contra els lamentables i arcaics nacionalismes, parteixen en el fons d’una confusió ben intencionada: la identitat és només un fenomen cultural que es pot bastir des dels aparells educatius, mediàtics, etc. Però la identitat nacional és un fenomen molt complex, compost de diferents capes, com la ceba que fa anar en tant que metàfora individual Gunther Grass al seu darrer llibre. La cultura és, per definició, artificial, aprèn al llarg de la vida, però es basteix sempre que hi hagi una base, o potser més encertadament i gràficament dit, un tronc central sòlid, que és una sèrie d’estructures mentals conformades molt aviat en la formació de cada individu. És el que comunament es diu pàtria, però que, com bé diu Patrícia Gabancho (1), potser és el contrari de pàtria, és a dir, el país del pare, i és més aviat el territori de l’infant propi sobre el qual petgem els adults. Aquesta és una realitat tossuda. I al voltant d’ella, certament, un embolcall que pot anar creixent més i més, i fer-se més i més complex. Com més creixi, més capacitat de reflexió i creació genuïnament pròpia. Però, tornem-hi. Necessitat l’arrel, el tron central, per sostenir el conjunt. La identitat, doncs, que acaba necessitant dels identificats per comunicar-se amb propietat.Certament, un fenomen complex. Tant, que és comprensible que molts intel·lectuals acabin despatxant-lo tot com un pur artifici, o com un elemnt poc transparent, mític o fins i tot esotèric. Per exemple, Fernando Savater, en una ressenya del llibre “Contra Cromagnon. Nacionalismo, ciudadanía, democracia”, de Félix Ovejero (2). Aquest mateix llibre ens serveix per exposar un cas típic de confusió entre identitat nacional i cultural: “si importan las culturas es porque importan las personas. No al revés. Que una cultura deba preservarse simplemente porque existe, no puede ser nunca un argumento atendible para quienes constatan que buena parte de la culturas humanas han estado asentadas en la discriminación y en la explotación”. Molt cert, i sens dubte parlar des de la cultura espanyola és parlar amb gran propietat d’aquest tema, però el que cal subrattllar és que la cultura de les persones és una cosa, i la cultura nacional una altra. Una persona pot tenir diverses cultures nacionals, pot assumir nivells culturals diferents –en funció de l’escalafó social que ocupi, en veritat, tindrà més o menys opcions-, i pot fins i tot prescindir de les cultures del seu entorn i dedicar-se, avui més que mai, a una immersió en cultures allunyades –la força d’internet i els grans mitjans de comunicació-, però mai podrà renunciar a la seva identitat nacional, a menys que renunciï a la seva més íntima identitat humana: la capacitat de relacionar-se.

Miquel Mur

(1) El País,10.02.2007

(2) El preu de ser catalans, Meteora 2007

A PROPÒSIT DE LES CRÍTIQUES DE MIREILLE BEAULIEU A SYRIANA

A PROPÒSIT DE L’ARTICLE “Información, diversión o propaganda?«Syriana»: una película mal intencionada “ DE MIREILLE BEAULIEU

Les crítiques de Mireille Beaulieu, distribuïdes entre nosaltres per la Red Voltaire, tot i ser pertinents molts cops, desentranyen un esperit força estès entre certs ambients de l’esquerra radical: la reticència contra tota crítica que vingui del propi nucli de la creació artística comercial (Hollywood aquí, ni més ni menys). El resultat és un prejudici, i el corol·lari una remarcada injustícia en la valoració d’aquesta crítica (ben) intencionada produïda des del propi sistema. Un exemple, entre altres, és quan censura la pel·lícula perquè el seu suposat objectiu és la defensa dels recursos ambientals i no la denúncia dels brutals mètodes actualment desplegats per fer-se amb el control del petroli, per acte seguit afegir “lo cual evitaría tener que emprender guerras en el Medio Oriente y el peligro que representa la amenaza terrorista”. És a dir, justament l’objectiu que li nega, que per tant sí és evident, i gens ambigu, en contra del que diu Mireille Beaulieu. Que certament pugui perseguir-se també un canvi d’estratègia econòmica en l’explotació de recursos és més que plausible (la prova és que una de les primeres lleis que ha aprovat el nou Congrés de majoria demòcrata marca una nova política energètica oposada als interessos petroliers), però això no desacredita pas l’objectiu en si. De fet, podríem llegir perfectament Syriana com una llança en la disputa de l’alta política nord-americana actual i del passat recent (almenys des de la presidència del primer Bush i la successió de Clinton, davant la qual reaccionaria el moviment neocon del segon Bush) que es cou en les calderes de les lluites entre les tradicionals indústries lligades a la producció armamentística i a l’explotació petroliera i les noves indústries més lligades als serveis i desvinculades de l’empori petrolier. Potser seria una lectura esquemàtica de la complexa realitat política nord-americana, però si Syriana s’inscriu en una presa de partit a favor d’un món menys lligat al consum de petroli i a la producció armamentística, sembla, com a mínim, excessiu, dir que “tiende en realidad a hacer que el espectador admita sin darse cuenta una visión falsificada del mundo para empujarlo al choque de civilizaciones.”
Certament, i això és un tribut al sistema de producció de Hollywood, alguns elements de la pel·lícula són força esquemàtics, ratllant en la caricatura, com el cas de la sobtada conversió del noi musulmà a la causa terrorista, però, a diferència del que diu Beaulieu, aquí la mirada cerca una comprensió de les causes i arrels del terrorisme que resulta sorprenent per la valentia que desplega. Com resulta sorprenent el retrat dels interiors i mètodes despietats de la CIA, tot i que George Clooney sembli defensar en les notes de producció que cita Beaulieu la postura de Robert Baer de denunciar el desmantellament dels sistemes d’espionatge. Quan l’autora critica Clooney també per haver dit que la pel·lícula no ataca el govern de Bush sinó tot el sistema establert des de fa 60 o 70 anys, subratlla la contradicció amb les notes anteriors, però no li cedeix a Clooney la treva que mereix la seva congruent anàlisi de la brutalitat del sistema.
No s’ha de confondre el punt de vista del director Stephen Gagham i del coproductor Clooney amb el del personatge d’aquest, l’agent “penedit” (trasumpte de Robert Baer). Fer-ho és tan ingenu i infantil com pretesament ho aón alguns aspectes de la pel·lícula per a Beaulieu.
De cap manera, especialment, es pot defensar que el que quedarà en la ment dels espectadors sigui una caracterització dels musulmans com a terroristes. Que “alguns seran incapaços de veure les subtileses” és ja una frase que delata la visió esnobista de Mireille Beaulieu, però és que a més és certament difícil pensar que aquesta imatge primi sobre la transparent denúncia que es fa del sistema de corrupció imposada per les multinacionals petrolieres i dels mètodes de terrorisme usats per l’Adminsitració nord-americana. Perquè, encara que tamisada i filtrada per formes narratives industrials, la pel·lícula aporta informació valuosa i filmada amb honestedat i fe en la capacitat de les persones d’entendre-la i apreciar les “subtileses” –i les grolleries, també, naturalment-. Perspectiva que quadra amb el potent discurs en favor de la llibertat d'expressió que és la pel·lícula també produïda –i dirigida- per Clooney, “Buenas noches y buena suerte”, que també cita l’article de Mireille Beaulieu.

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

Cierto que la noche es por principio lo contrario de esa luz que de tanto verla, hace que hayamos “ perdido la recta proporción de ese milagro, que otorga a la materia su volumen”(1)

Y sin embargo, en la noche, los relámpagos de luz son más visibles que en pleno día. Qué injusto es el viejo Sol que mata los fulgores mínimos, los estremecimientos leves de los luceros menores, los impactos y estallidos de cometas silentes.

En la noche, cuántas noches, he visto las criaturas que se sitúan en los márgenes de la vida que ya hemos recorrido y –tal vez- se aúpan hacia la aurora de otra vida posible.
Cierto, también he vivido muchas noches insomnes donde la pesadilla es el tedio y la vulgaridad.
Pero he vivido noches con jazz, con humo, con alcohol, donde se agitaba entre las alas de la luz temblorosa de un foco la incierta consistencia de un milagro a punto de revelar.

Amo la noche. Miqui y yo hemos dialogado en la noche tantas horas que somos hijos de las plazas nocturnas, despobladas, de las calles desiertas, incluso de los campos negros surcados por murciélagos y cantos de chotacabras, bajo estrellas que hienden el cielo invisible y , así, le proporcionan volumen y capacidad de acoger en su monstruosa dimensión de cíclope indiferente.

Besos,

Julio

(1) Carlos Marzal, 2001