OCÀS DE LES IDEOLOGIES?

Manuel Cruz escrivia a El País dissabte passat, dia 26, Lo que trajo el ocaso de la ideologías, al voltant del concepte tan discutit pel pensament actual, el que de fet ja eloqüentment anuncia el propi títol de l'article, de la crisi, la mort, el debilitament, o com se li vulgui dir, de les ideologies. Pensament sobre la manca de pensament, en definitiva, paradoxa o antítesi? Si més no, sobre el debilitament del pensament.

L'article de Cruz té la virtut de posar en primer pla un exemple cridaner de la seva tesi.

En otro momento histórico, no demasiado lejano, espectáculos como los que tuvieron lugar el pasado mes de julio, con afamados futbolistas convocando multitudes ante el anuncio de su mera presentación como nuevos jugadores de un determinado club, hubiera provocado una catarata de críticas, prácticamente todas construidas sobre el mismo argumento. Tales espectáculos, se hubiera denunciado, constituían la manifestación descarnada de la eficacia de los instrumentos de alienación de nuestra sociedad, que provocan que los individuos aparten su atención de las dimensiones de su vida realmente importantes y las sustituyan por una existencia imaginaria que satisface, también de manera imaginaria, todas aquellas aspiraciones, sueños y anhelos que el mundo real no hace otra cosa que frustrar.

Aquests moments no tan lluyans siguin possiblement els de l'educació, intel·lectual i sentimental, del mateix professor Cruz -els de molts de nosaltres-, moments fortament ideologitzats, certament, però davant els quals és possible que ens enganyi un defecte de perspectica: la de la nostra sentimentalitat. En el seu article, tanmateix, Manuel Cruz desenvolupa, encara que en moments amb algun excés de reòtica academicista, una interessant reflexió sobre el procés de desideologització que, si ho entenc bé, suposa per a ell dues greus conseqüències, les quals tenen a veure, alhora, amb dos sentits històrics diversos amb què s'ha emprat el mot ideologia.

En un primer sentit, és un conjunt d'ideals, una visió de la realitat i de la projecció en el futur. potser és el sentit més usat en les anàlisis sobre la crisi del concepte. En un segon sentit, però, designa, espcialment en l'anàlisi marxista, el mecanisme socialment organitzat d'engany, un aparell exercit conscientment des del poder per ocultar els seus propis sistemes de dominació.

Cruz opina que l'ocàs d'aquest segon ús del terme fa que triomfi una falsa percepció de transparència en la societat, i, com a conseqüència, un cop es deixa de qüestionar la identitat entre coneixement i món , deixa de qüestonar-se també aquest. Mor l'esperit crític. Apareix aleshores una crítica residual, moguda per un sentimentalisme o sensibleria que redueix la realitat a un entramat de passions i sentiments. Cita aquí els estudis de l'antropòleg mexicà d'origen català Roger Bartra -és fill d'Agustí Bartra i Ana Murià, dos dels més il·lustres exiliats republicans catalans- sobre la decantació de la intel·lectualitat del seu país cap aquest terreny (la pobretologia, segons Bartra), és a dir, més que un plantejament analític de les relacions socials, una mera trasnposició de les demandes subjectives i individuals d'un conjunt fragmentat, inarticulat, més que una societat. Per entendre'ns, ja no es parla de classe, però es parla de cossos, o de multituds.

El problema d'aquesta perspectiva és que resulta més manipulable un nucli desorganitzat i mancat d'un sentit de cohesió que un grup altament socialitzat, amb sòlides relacions estrcuturals. contra el que esventen el propagadors de la propaganda actual de l'antinacionalisme i la lloa a l'individualisme -al fals culte a l'individualisme, diria jo-, una societat disgregada és potencialment més intoxicable des de les instàncies que -encara que el concepte pugui estar en crisi quant al seu ús- sí saben perfectament què és la ideologia -en el sentit d'emmascarament-. Com brillantment culmina l'articleManuel Cruz, tornant al seu exemple futbolístic:

Es como si de lo que se tratara fuera de algo parecido a esto: ya que se nos han desvanecido las formas heredadas de (dar) sentido, necesitamos de forma perentoria encontrar nuevos sectores cuyo sufrimiento nos permita re-identificarnos a través de la única solidaridad hoy al alcance de la mano, a saber, la basada en la mera emoción, en la simple identificación sensible. Si por lo menos ése fuera un lugar firme, tal vez podríamos consolarnos pensando que es el mal menor. El problema sobreviene cuando la gente se emociona más ante los colores de su equipo que ante el sufrimiento ajeno. Y es aquí donde, por desgracia, parece que ya estamos.

Potser, molt relacionada amb aquesta davallada de la capacitat crítica, trobem una crisi de la lectura. No necessàriament un descens quantitatiu, contra els apocalíptics que prediuen la fi de la lletra impresa -o electrònica, aquí no em refereixo al format-, però sí quant a la qualitat (la qualitat de la lectura, i per tant del lector). Parlaríem de la crisi del lector crític, profunc, el lector actiu del qual parla Enrique Vila-Matas al seu article de El País aquest diumenge passat. Suposo que una cosa semblant al lector que Julio Cortázar titllava de lector-mascle, en una definició sexista prou impròpia d'ell. En paraules de Vila-Matas: La secuencia central de toda lectura activa contiene el gesto más profundamente democrático que conozco. Es el gesto de quien sabe abrirse al mundo y a las verdades relativas del otro, a la sagrada revelación de una conciencia ajena. Si se exige talento a un escritor, debe exigírsele también al lector.

La conclusió de l'article és rotunda: Leer, cuando se lleva a cabo con linterna propia, es tan difícil y apasionante como escribir. Tanto quien escribe como quien lee, aun entreviendo el fracaso, buscan la revelación certera de lo que somos, la revelación exacta de la conciencia personal de uno mismo, y también de la del otro. Y aquellos que sitúan la lectura al nivel de la experiencia pasiva de ver televisión lo único que hacen es vejar a la lectura y a los lectores. De hecho, las mismas destrezas que se necesitan para escribir se precisan también para leer. Los escritores fallan a los lectores, pero también ocurre al revés y los lectores les fallan a los escritores cuando sólo buscan en éstos la confirmación de que el mundo es como lo ven en su pequeña pantalla. Los nuevos tiempos traen esa revisión y renovación del pacto exigente entre escritores y lectores.

ART I BUGADERIA

L'aparició aquests dies de dos llibres interessants sobre la biografia de dos autors de reconegut prestigi, ens porten de nou als límits de la intromissió en les vides privades dels personatges públics (1). Em refereixo a la publicació de la biografia autoritzada del novel·lista britànic V.S. Naipaul de Patrick French, i a la d'una selecció de la correspondència entre la poeta xilena -premi Nobel com l'anterior- Gabriela Mistral i la també escriptora Doris Dana (Niña errante. Cartas a Doris Dana, Lumen).

Són casos ben diferents, tot i indagar tots dos llibres perillosament en la intimitat dels protagonistes. Mentre la biografia de Naipaul, un autor viu, està redactada amb la col·laboració activa i el consentiment del mateix autor, les cartes de Gabriela Mistral apareixen més de mig segle després de la seva mort i poc després de la de Doris Dana, que els havia guardat zelosament, i només han estat difoses per obra de la neboda d'ella, un cop ja morta.

El llibre sobre Naipaul revela un home infidel, vanitós, emmurriat, torturat per un sentiment de culpa envers la forma en què va tractar la seva esposa, fins al punt de declarar que talvegada la va matar d'infelicitat.

Les cartes de Gabriela Mistral la desvelen lesbiana i ardorosament enamorada de l'altra dona. Poeta nacional -en oposició al comunista Neruda- d'un Xile oficial, sobretot de la seva part més reaccionària, aquesta publicació deu haver caigut en aquest ambient com una llosa.

No sembla qüestionable la publicació de biografies permeses pels seus protagonistes, però queda molt a dir encara sobre la publicació de tals biografies o de material directament que els protagonistes no van pensar directament per a ser publicats i que expressament no van autoritzar tal difusió.

Naturalment, la mort, el temps i la distància fan que habitualment no s'hagi plantejat aquest dilema. Però aleshores, quin és el temps suficient perquè les dades íntimes, segurament volgudes secrets, puguin aparèixer a la llum pública?
No hi ha resposta, naturalment. La fina línia que separa la pura tafaneria de la justificada curiositat envers els detalls que puguin ajudar a la interpretació de l'obra artística és difícilment resoluble per estàndards estilístics o ètics. Diguem que dependrà sempre de la ponderació del bon gust i el recte criteri del biògraf o editor, i de la interpretació que en faci el públic destinatari. Quan som, doncs, davant d'un Gran Hermano i quan en les alçades olímpiques properes a l'historiador de l'art.

I, naturalment, no podrem mai renunciar a satisfer el nostre interès per esbrinar quines van ser les reals motivacions vitals de les obres dels artistes que admirem. Almenys mentre els glorifiquem i els considerem dotats d'alguna mena d'aura mítica.

(1) Especulacions literàries sobre aquest tema, als contes del nostre amic Franz Appa, Quatre funerals (i quasi uncasament), o El material de Connor

Imatge: Gabriela Mistral i Doris Dana a 1954.

EL JOC DE LA DEMOCRÀCIA

Dissabte passat, una gran manifestació ultra -com la titlla El País a l'edició d'ahir- va clamar a Washington contra el pla del president Obama de crear un sistema públic de cobertura universal de la sanitat. Curiosament, agrupant moviments de tendències nazis que han adoptat l'esvàstica com a insígnia, equiparen el president amb Hitler en una foto, per les seves tendències socialistes.

Encara que els feixistes espanyols no van obtenir gran ressò en la seva convocatòria per contrarestar la gran diada cívica que va viure ahir Arenys de Munt en la seva consulta per la independència -malgrat el suport del poder judicial que tan gasiu va ser restringint el suport a la consulta popular-, no podem dir que el moviment ultra entre nosaltres vagi de baixa. Basta llegir qualsevol de les reaccions de la caverna mediàtica de la dreta rància i esperar les anunciades mobilitzacions contra el projecte socialista d'estendre la llei a l'avortament. I és que tenen suport i lideratge entre les més altes esferes: Rouco Varela, el president de la Conferència Episcopal, llançava ahir al molt apropiat marc de la Plaça d'Oriente un al·legat contra el concepte de l'avortament com a dret de la dona i cridava les seves fidels files a no tancar els ulls davant d'aquesta realitat lacerant.

Més coses del món: a l'Iran, el líder espiritual Jamenei continua amenaçant l'oposició amb mesures contundents si continua mobilitzant-se contra l'escandalós frau de les darreres eleccions. Hana Makhmalbaf, la filla menordel reconegut director iranià Mohsen Makhmalbaf, que ja ens havia commogut en el seu debut com a directora amb el brutal testimoni sobre la repressió dels taliban a l'Afganistan de Buda va explotar de vergonya, ha presentat a Venècia el seu darrer film, un al·legat d'urgència contra la repressió al seu propi país, que inclou fins i tot escenes de les eleccions. Convertida en coratjosa opositora tocada pel ja cèlebre mocador verd, Hana assegura que no podran matar totes les dones opositores, en al·lusió a l'asssassinat de la jove Neda durant una de les manifestacions.

Mentrestant, aquests dies surt a la llum pública una altra valenta lluitadora contra la repressió de la dona als països islamistes, en aquest cas Sudan, en la figura de la periodista Lubna Husein, condemnada en principi a 40 fuetades per dur pantalons, i que, tot i haver-se commutada la pena per multa, continua sense acceptar el càstig -com van fer la majoria de les altres detingudes- i proclamant el seu dret a vestir amb llibertat.

Si bé és cert que no podran matar totes les dones, i que potser seran majoria les que vulguin una sortida a la terrible opressió, tambés és cert que molts homes i no poques dones donaran suport als governs ultraconservadors -reaccionaris, millor dit- dels Jamenei, Ahmadineyad i Bashir. I si bé és veritat que els ultres que van anar a Washington o aniran aquí contra la llei de l'avortament, o contra qualsevol moviment de consultes pro-independència de Catalunya, no són ara al govern, sí és cert que són molts i poderosos.

A Iran o Sudan és qüestió de força autoritària, a EEUU i Espanya és qüestió de joc democràtic... Però aleshores la pregunta, aquí, és si és tan legítima l'oposició dels ultres a estendre drets a tothom com la dels activistes a països amb règims totalitaris a reivindicar drets que considerem bàsics.

Crec que sovint es confon la democràcia amb l'absoluta llei de govern de les majories. Juristes prestigiosos que van fer derivar cap a un positivisme legalista el món del pensament jurídic al segle XX, van haver de recular conscients que deixar en mans del legislador tota la legitimitat comporta la impossibilitat d'atacar règims que des del poder legalment constituït torpedinin els drets i llibertats bàsics dels individus.

Que una majoria de ben situats votants puguin impedir que la majoria de la població rebi prestació sanitària gratuïta, o que una presumpta majoria de votants impedeixin a les mares de tot un país a decidir sobre el seu dret a avortar, són excessos d'una legalitat democràtica. Per entendre'ns, una legalitat que perdria legitimitat en abusar del dret de la majoria.

Una precisió cal aquí, ja que l'Església Catòlica no s'empara tant en dircursos legalistes com de legitimitat, confrontant un presumpte dret superior, el de la vida, a un dret, el de l'avortament, que ni tan sols reconeix com a tal (Rouco, de nou). Possiblement estaríem davant un conflicte entre drets que caldria resoldre per l'aplicació legal d'un principi clar de prevalència de la situació menys lesiva. Estendre un dret que impossibiliti un altre dret és, en tot cas, una clara aplicació d'abús de dret.

Anàlogament, crec que és un abús de dret que la majoria de votants d'un Estat pugui impedir manifestar el seu dret a autogovernar-se dels votants d'una part del territori del propi Estat -per no parlar ara del dret a decidir d'un selecte alt tribunal constitucional sobre normes avalades per parlaments i referèndums.

En aquesta línia de fricció entre drets privats o col·lectius amb les regles del joc polític imposades,amb més o menys pedigrí democràtic, des dels poders constituïts, existeix un dèficit de pensament i d'eines polítiques que permetin definir quines actuacions són legítimes i quines no. I no parlo de l'ètica personal, sinó de la fixació en un marc concret i sistemàtic dels principis i drets universals als quals una comunitat internacional cohesionada, forta i democràtica, hauria d'aspirar . Per existir, vull dir, ja que som lluny de gaudir-la.

L'exploració i definició de la figura ja esmentada de l'abús de dret, crec, podria ser una bona línia d'estudi per a assentar les bases d'un consens internacional que assegurés la protecció de tots els éssers humans en els drets individuals i col·lectius que li són inherents.

PER AL POBLE, PERÒ LLUNY DEL POBLE

Oliver Stone és un cineasta més que estimable però que no sembla gaudir de les simpaties generals de la crítica especialitzada. I em temo que menys en tindrà presentant a Venècia un film sobre Hugo Chávez que la premsa espanyola ja ha condemnat per endavant (La Vanguardia titlla l'obra d'hagiogràfica a la portada, si bé el seu enviat especial és molt més benèvol amb el documental, que en canvi és trobat fluix a la crònica penjada al seu web, provinent de l'agència EFE).

Chávez, com els altres dirigents americans que han estat considerats populistes per la premsa internacional dominant, no gaudeix de gaire crèdit entre aquests estaments, de manera que lloar-los i defensar-los com ha fet Stone a Venècia sona a sacrilegi. Si a sobre venia després de Michael Moore i la seva darrera càrrega directa contra el capitalisme internacional és d'entendre que els diaris vagin una mica revolucionats. Per cert, és Moore un altre cineasta en general maltractat per la crítica, tot i que, per exemple, la crítica de El País , signada per Carlos Boyero, era força favorable. Es demostra, sembla ser, que alguns mitjans periodístics respecten, si més no, la llibertat de càtedra dels seus crítics.

Stone ha defensat a Chávez contundentment, però crec que poc repercutirà el fet que hagi explicat que Veneçuela és un país amb llibertat de premsa en què la majoria dels mitjans carreguem ferotgement contra el govern: la premsa occidental seriosa ja ha condemnat el règim de Chávez, i de pas tots els seus presumptes aliats (anava a dir sequaços, contaminat pel to d'algunes editorials). Com repetia El País a l'edició d'ahir, dia 7, en un article molt extens a doble pàgina, "La Sociedad Interamericana de Prensa (SIP), que agrupa a 1.300 publicaciones del continente, ha dado la voz de alarma. "En los tres últimos años se está imponiendo un patrón de acoso sistemático a los medios independientes en Venezuela, Ecuador, Bolivia, Nicaragua y, en menor grado, Argentina", explica desde Bogotá Enrique Santos, presidente de la SIP. "Los presidentes emplean contra ellos un lenguaje agresivo y beligerante, ligándolos a complós, minando su credibilidad. Todo ello acompañado de medidas específicas para asfixiarles".
Poc importa que aquesta mateixos mitjans que ara veuen perillar la seva llibertat, hagin conviscut amablement amb dictadures i democràcies corruptes en el passat. Són aquests nous dirigents els que els volen asfixiar.

Semblaria que es tracta d'una qüestió de contrapesos democràtics: la premsa es rebel·la contra mandataris que discuteixen la seva posició en el centre del poder. Tanmateix, darrerament, sembla que també toca el rebre a altres dirigents que, tot i no ser populistes, semblen haver apostat per polítiques econòmiques que no mereixen crèdit. El cas de Zapatero entre nosaltres. I no em refereixo al PP i a la seva extensió mediàtica ultra, que sí el veuen demagog, populista i trencapàtries. Em refereixo al mateix nucli de la premsa liberal de presumpta esquerra. El País atacava durament la presidenta d'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, per una insòlita i certament intempestiva defensa de la seva mesura de nacionalitzar les retransmissions dels campionats de futbol del seu país, comprant el drets a cop de diners públics i imposant el pes de la llei. Realment, dir que futbol gratis i per a tots no és ben bé cert: com he dit, s'han pagat els drets, i ben pagats, a l'Associació de Futbol Argentina, dirigida encara per l'etern Julio Grondona. I la seva referència analògica als segrestaments de persones durant la dictadura amb un presumpte segrest del futbol per un mitjà privat no necessita més comentari.

Ara bé, la realitat del que en definitiva molesta és, com quasi sempre, els calés. La televisió mundial, avui, té poc de viable en l'espiral de noves tecnologies que està revolucionant el seu sistema de difusió i obrint tants canals, si no es compta amb valors segurs per atreure les volàtils audiències, com ho és el futbol. A l'Argentina, el grup Clarín és el perjudicat . Que sigui poc simpatitzant amb el govern dels Kirchner pot ser un element interessant a tenir en compte dins aquesta guerra mediàtica.

De manera curiosament similar, a Espanya, el grup Prisa ha llançat una ofensiva en tota regla contra el govern de Zapatero. Coincideix amb diferents mesures d'aquest en el món audiovisual, i s'inicia amb la concessió de llicències al grup de la Sexta. El detonant més important, però, és sens dubte la regulació per decret i a corre-cuita de la nova TDT de pagament, que permetrà a la Sexta rendibilitzar la seva compra de drets de la Lliga espanyola i fer una competència directa a Prisa i el seu ja antiquat Canal digital. Juan Luis Cebrián no ha tingut pèls a la llengua ni vergonya, de fet, sortint a la palestra ara exigint la intervenció del govern -quan es tractava de fer despesa a favor dels mitjans-, ara exigint la no intervenció -quan es tracta de regular l'espectre audiovisual-.

El passat diumenge dia 6, El País llançava una inaudita ofensiva contra Zapatero. La seva secció econòmica s'encapçalava amb el contundent titular "A la deriva: España encara una recesión más larga que Europa con un gobierno errático en su política económica", i una caricatura de Zapatero de timonel en un mar agitat que assetja la península. I no solament la part econòmica. En les columnes d'opinió dels col·laboradors habituals, poc agressius normalment amb el govern, es traçaven perfils molt poc complaents per al govern socialista. Javier Pradera comentava el llibre de l'ex-ministre socialista Jordi Sevilla, apuntant ombres sobre la gestió del president. Una mostra: La disparatada génesis del Estatuto de Cataluña (frase de Pradera). I el mateix Josep Ramoneda parla al seu article, significativament titulat El desconcierto, de disbarats i sensación de improvisación.

Tal és el soroll que el propi president va sortir a la llum mediàtica dilluns, aprofitant una trobada entre els seus incondicionals a Rodiezmo (Lleó), i va rebatre les acusacions d'improvisació amb una reflexió que, de pura obvietat, fa vergonya haver de defensar: "No es imprevisión. Es mentira. Eso es gobernar escuchando a la gente, a los sindicatos y a los partidos parlamentarios". És clar que el govern pot haver comès errors i fins disbarats, però que l'estil de governar en democràcia ha de ser prioritàriament aquest, el del diàleg i el consens, sembla mentida que sigui precisament el que ataquen amb fúria els portaveus de la dreta i els de la presumpta esquerra als mitjans.

Possiblement és que ningú s'assembla més a un neoliberal de dreta que un neoliberal d'esquerra. Tal vegada perquè un i altre arrosseguen oposats però equivalents romanents autoritaris. Cl governar amb el poble, però (ecs) no deixem que s'hi apropi gaire...