Més que els crits habituals de la caverna mediàtica, el que ara ens arriba de Madrid és un soroll de fons, el rum-rum que s'ha vingut a dir, sobre la necesitat de racionalitzar l'Estat de les autonomies, sobre la possible intervenció estatal en les hisendes de les comunitats autònomes, sobre propostes de recentralitzar serveis transferits, etc, etc.
Està clar que els problemes econòmics de l'Estat espanyol, assetjat pels mercats financers, són un bon detonant, però també se'ns fa evident que suposen una excel·lent excusa per enllaçar amb els moviments que arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya han desencadenat un atac en tota la regla contra les línies de flotació de l'autonomia catalana.
No ens enganyem: l'Estat autonòmic ha estat una resposta a la reclamació autonòmica d'unes poques regions, i les modificacions en els estatus definits en els primers anys postconstitucionals han sorgit sempre a respostes a les reivindicacions catalanes.
Atribuir ara el dèficit de les arques públiques a les comunitats autònomes és directament maliciós, sent com és cinc vegades més gran el deute de l'Estat central que el de les comunitats, tot i gestionar només un 20 % de la despesa pública enfront del 35 % de les autonomies. I acusar a Catalunya ja ratlla en el deliri, quan s'oculta o no es vol parlar del dèficit fiscal català, que, si es reduís a un nivell més homologable internacionalment, posem que al 5 % per deixar-lo en la meitat, deixaria la caixa de la Generalitat gairebé sense números rojos.
El PSOE branda els números de manera esbiaixada, però el PP directament parla d'un procés de nova harmonització (versió tova de Rajoy) o de reforma constitucional en benefici de l'Estat central (versió dura d'Aznar), quan sosté que no és viable un Estat amb 17 sistemes normatius diferents sobre els mercats. El que ens preguntem és si aquesta no és una competència de la Unió Europea i si no seria, posats a racionalitzar, més prescindible l'esglaó dels Estats que els de les regions a l'hora de transcriure i aplicar les directives de Brussel·les.
Perquè, què és un país normal, segons Rajoy, quan n'al·ludia per atacar la ridícula despesa que suposa la traducció simultània a les llengües cooficials al Senat? Un país com Espanya o com Luxemburg o Malta? Ens farà creure que és normal la divisió estatal dins la UE? No seria més lògica una divisió estratègica que garantís àmbits d'aplicació coherents, com ja s'ha fet en la divisió per regions de programes europeus basats en una lògica purament econòmica i territorial? Divisió regional que, per cert, s'apropa més a un territori tipus Catalunya que no a un tipus Espanya...
Una Espanya normal, en definitiva, podria ser perfectament l'Espanya unida i cohesionada que reclamen espanyolistes d'allà -i alguns d'aquí-, a condició simplement que els fets diferencials esdevinguessin estats independents. Tan senzill com això: que els que al seu dia no van reclamar autonomia, avui hi renunciïn, i els que sí la van reclamar i l'han continuat reivindicant, obtinguin la independència.
El problema no són els que no es volen posar el pinganillo, el problema són els que van a Madrid a predicar coses que mai no entendran els que no es volen posar el pinganillo, ni els que se'l volen posar un cop l'any... Quan entendrem que tot depèn de nosaltres, ara, i aquí? Salutacions!
ResponEliminaÒscar, tens més raó que un sant...
ResponEliminaSi és que algun sant ha tingut raó mai.
Jo també pense que les autonomies només haurien de tenir-les els països que les demanaven, com ara Catalunya, el País Basc i Galicia, les altres haurien de tenir regímens en els que llurs senyes d'identitat com ara i sobretot, la llengua de cadascuna estigueren ben defensades, i això passa per la prudència dels que ataquen la política lingüística catalana.
ResponEliminaEn quant a números no en sé tant com tu, però ja veus que no sé si estan fent bé en això de l'estalvi, ja es va demostrar que una iniciativa pública en moments de crisi és necessària.
Jo com a Comunitat Valenciana o País Valencià, que tots dos terminis apareixen a l'estatut, ja em conformaria amb una bona política lingüística, perquè no ens oblidem un país és la seua llengua.
Bé et deixe per hui Eduard, tot dient-te que en tot hi ha un retrocés que cada vegada em preocupa més.
Una forta abraçada de Vicent.
doncs així estan les coses:
ResponEliminaa sumar a l'espanyolització i a la crisi:
- democràcia de baixa intensitat i amb poca sobirania efectiva.
- crisi sistèmica que es desplega damunt tots els àmbits de la vida i que imposa solucions perverses a aplicar damunt societats desposseïdes.
- misèria moral, és a dir, barbàrie.
- liquidació de la plurinacionalitat, de la cultura de base, de les identitats elementals.
- uniformització mercantilista de la (in)civilització.
- opresió social, de gènere, nacional.
- canvi climàtic.
i, malgrat tot, al mal temps bona cara, amb el somriure la revolta i organitzar mica en mica el pessimisme d'uns quans per enllaçar generacions de resistència, experimentació, creació i subversió.
"conspirer, c'est respirer ensemble".