RIUS DE TINTA, MILLOR QUE RIUS DE SANG?

Després del comunicat d'alto el foc emès ahir per representants d'ETA, han començat a córrer ja rius de tinta. Tant, com per fins i tot entelar en els mitjans la gala de lliurament del premis Pilota d'Or que concedia ahir mateix la FIFA a Zuric. I això que comptava per a nosaltres amb el fet inusual que els tres finalistes fossin d'un mateix equip, i encara més, d'un mateix planter, i que fossin del nostre Barça. I, per adobar-ho, que se servís la polèmica amb el triomf final de Messi per davant dels favorits Iniesta i Xavi, cosa que ha aixecat una gran polseguera entre la premsa espanyola, a diferència de la catalana, on s'ha acceptat amb naturalitat. Bé, un fet diferencial més... Com sol passar, els que es vanten d'universalistes i ens acusen de provincians i nacionalistes són els que més ràpidament ensenyen l'urpa patriotera.


El diari ARA fa anar avui l'expressió Tea Party madrileny per designar aquest conglomerat de pressió que, entre partits polítics i mitjans de comunicació ultradretans, ha teixit una teranyina veritablement angoixant, ben greixada i musculada, com assenyala l'article de Ferran Casas. El Tea Party és aquests dies en el disparador de la polèmica als Estats Units després que un desequilibrat disparés contra una congressista liberal i causés desenes de ferits i sis morts. Una congressista a la qual una de les màximes figures d'aquest bloc (més un Movimiento que un partit), l'ex-aspirant a la presidència Sarah Palin, havia designat...¿frívolament?... com a blanc a abatre, pel seu suport a la reforma sanitària de la presidència d'Obama.



És exagerat parlar d'un Tea Party espanyol? Alguns han assenyalat que el nivell de violència dels debats peninsulars queden encara lluny dels que es mouen en els extrems de l'arc polític nord-americà. Però no estic segur que hi hagi una gran distància amb la dialèctica de la nostra particular caverna mediàtica, o d'un partit com el PP que ahir negava novament qualsevol sortida política al conflicte basc i marcava així el camí a un PSOE seguidista i acovardit. Potser la diferència no és en la tinta vessada, sinó en la sang vessada. El terror imposat per bojos, aparetment aïllats -o només oficialment isolats?- dels Estats Units no té res a veure amb la violència basca que majoritàriament ha protagonitzat el fenomen ETA.

Tanmateix, l'experiència dolorosa, i no cal dir que no precisament llunyana en el temps o en l'espai, és que els rius de tinta enverinats poden sembrar molt ràpidament la llavor dels rius de sang.

A la mateixa edició d'avui de l'ARA, l'escriptor Bernardo Atxaga fa un homenatge a víctimes del terrorisme etarra que han apostat per estendre ponts de diàleg en lloc d'incendiar-los, com Eduardo Madina, Rosa Rodero o Cristina Sagarzazu. I acaba dient: Sabem que la situació política penetra per totes les escletxes i que si "la ciutat és injusta" -cito lliurament un filòsof antic-, els ciutadans es comportaran injustament. L'acció criminal d'ETA i les polítiques que la van seguir han destruït molts teixits socials, fins i tot de vegades el més subtil de tots, el que creen els llaços d'amistat. Per sortir d'aquesta situació, per recompondre-la, no hi ha una via millor que la d'imitar els que, al seu cor, a casa seva, ja n'havien sortit.

És clar que alguns, i no parlo per Atxaga ni els que ell cita, abans haurien de saber perdonar-se a si mateixos. O, almenys, en un acte de dignitat que el país els agrairia, saber mossegar-se la llengua.