
El diari ARA fa anar avui l'expressió Tea Party madrileny per designar aquest conglomerat de pressió que, entre partits polítics i mitjans de comunicació ultradretans, ha teixit una teranyina veritablement angoixant, ben greixada i musculada, com assenyala l'article de Ferran Casas. El Tea Party és aquests dies en el disparador de la polèmica als Estats Units després que un desequilibrat disparés contra una congressista liberal i causés desenes de ferits i sis morts. Una congressista a la qual una de les màximes figures d'aquest bloc (més un Movimiento que un partit), l'ex-aspirant a la presidència Sarah Palin, havia designat...¿frívolament?... com a blanc a abatre, pel seu suport a la reforma sanitària de la presidència d'Obama.

És exagerat parlar d'un Tea Party espanyol? Alguns han assenyalat que el nivell de violència dels debats peninsulars queden encara lluny dels que es mouen en els extrems de l'arc polític nord-americà. Però no estic segur que hi hagi una gran distància amb la dialèctica de la nostra particular caverna mediàtica, o d'un partit com el PP que ahir negava novament qualsevol sortida política al conflicte basc i marcava així el camí a un PSOE seguidista i acovardit. Potser la diferència no és en la tinta vessada, sinó en la sang vessada. El terror imposat per bojos, aparetment aïllats -o només oficialment isolats?- dels Estats Units no té res a veure amb la violència basca que majoritàriament ha protagonitzat el fenomen ETA.
Tanmateix, l'experiència dolorosa, i no cal dir que no precisament llunyana en el temps o en l'espai, és que els rius de tinta enverinats poden sembrar molt ràpidament la llavor dels rius de sang.

És clar que alguns, i no parlo per Atxaga ni els que ell cita, abans haurien de saber perdonar-se a si mateixos. O, almenys, en un acte de dignitat que el país els agrairia, saber mossegar-se la llengua.
El problema basc es resumeix en sentiments, sentiments d'allò entranyable basc contra l'entranyable espanyol, però, quí porta la raó, no hi ha raó, només axiomes com el dret a l'autodeterminació, un nacionalista d'un costat el defendrà un altre s'hi oposarà.
ResponEliminaM'és molt difícil fer política i ètica, de veres.
En quant a Messi, Iniesta i Xavi ho veig molt lluny, jo estime el València en fútbol com ho faig amb el català, la llengua de mon pare, ara veig que són bons jugadors.
I quant al Party espanyol jo no el veig, encara, però tot arribarà, si m'has llegit ja sabràs el que vull dir. Des de Freud sabem que educar, gobernar i psicoanalitzar són feines impossibles.
He fet un xicotet resum del que havia escrit abans, el cas és que no m'ho ha editat, es veu que les paraules esglaien a les plataformes d'Internet, disculpa.
Vinga una forta abraçada de Vicent.
justa la fusta sobre pilotes d'or i parapolítica aplicada i sobre el tema de la treva ja he dit la meva a ca la Trobadora...
ResponEliminasalut i bon blog artistes!!!!
moltes gràcies per incloure'm a la teva llista d'amics, faig el mateix amb el teu magnific blog
ResponEliminauna abraçada des de Reus