21/3/11

SOPA EN POT PER ALS AMICS DE LES ARTS

Ahir, per una coincidència feliç -no crec que fos del tot planificat- el Canal 33 de la nostra televisió va emetre dos programes musicals seguits que venien a reunir, i contrastar, dues formacions catalanes de diverses èpoques i molt oposats, almenys aparentment, tarannàs.

El primer espai va ser l'enregistrament en directe del concert al Palau de la Música d' Els amics de les Arts, de fa escasses setmanes. Quasi sense solució de continuïtat, el veterà programa "Sputnik" reemetia el documental sobre Sopa de Cabra que havia produït en ocasió del concert de comiat del grup ara fa deu anys.

Els Sopa, un dels grups més embemàtics d'un altre fenomen, l'anomenat Rock català, tornen a estar d'actualitat ja que han anunciat un únic concert de reunió aquest estiu. Com es pot deduir d'alguna de les coses que es diuen al documental, que es pot veure aquest mes a Tv3 a la carta, els components del grup van haver de clausurar la formació quan es van trobar abocats a un carreró sense sortida. A les habituals tensions entre interessos col·lectius i individuals que estan a la base de la vida i la mort de tota banda de rock and roll, es van sumar molts factors externs, polítics, culturals i, a molta distància, merament musicals. Però avui, a l'empara d'aquest nou fenomen que podríem anomenar el nou pop català que exemplifiquen Els Amics de les Arts i els Manel, entre molts d'altres, es deuen haver sentit temptats a trepitjar de nou els escenaris.

La coincidència, o no coincidència, va fer paleses les diferències entre els dos fenomens, o almenys entre el que representen una formació i una altra. Una diferència que és potser també una mostra excel·lent del que va d'una generació a l'altra. Els Sopa de Cabra, que també es van expressar fonamentalment en català, representen tanmateix l'acceptació i reproducció fidel dels codis del genuí rock nascut a finals dels seixanta, en el món anglosaxó, tant pel que fa a les seves lletres com als elements musicals essencials que beuen del rythm&blues. De confessada arrel en els Rolling Stones, en oposició a una arrel més pop, més Beatles per entendre'ns, que podrien exemplificar els encara actius Els Pets. Lletres senzilles, que traduïen en metàfores transparents una ideologia contestatària més o menys de manual lligada a una actitud i una aparença física externa igualment rebel.



Els Amics de les Arts , molt lluny de la imatge setentera del Sopa, exemplifica sense complexos un pop intel·ligent, fresc, català sense els prejudicis de provincianisme que van produir alguna de les vacil·lacions que va resultar fatal per al grup gironí. Lletres molt més elaborades, que denoten una cultura més sofisticada i molt menys ideologitzada, que sovint recorre a les referències metaculturals. I una imatge i una actitud normals, d'una naturalitat desarmant per als que hem viscut l'època dels dinosaures del rock.

El que podem comprovar que separa dues generacions està, doncs, meridianament representat en les formes musicals que es contraposen. Què és, en canvi, el que uneix les dues formacions? La llengua, és clar, però, sobretot, i molt bàsicament, la capacitat d'atreure el gran públic. I com es fa això? Quin és el secret? No és un veritable secret: una combinació feliç de bones melodies, força interpretativa i convicció en la capacitat de comunicar.

El que, desventuradament, van perdre un dia els Sopa de Cabra i, venturosament, el que han recuperat Els Amics de les Arts, entre d'altres, per a la música jove en català.

Els Amics i els Manel confraternitzant

7 comentaris:

  1. Tinc una relació difícil amb la nova fornada de pop en català (perquè certament no se’ls hi pot dir rock), ni els Manel i els Amics em fan gaire el pes, tot i haver-me escoltat els seus discos al Spotify només han aconseguit que m’agradi una cançó de cadascun d’ells. Al seu moment em van agradar força els Sopa, però fa temps que qui realment m’agrada són els Kitsch, però a aquests difícilment els veuràs mai pel Canal 33. Antònia Font sí que m’agraden, dins la generació que podríem anomenar intermitja... Trencar una llança, com no per gent com Adrià Puntí, Pau Riba, Albert Pla, en Titot i la meva debilitat particular de sempre pels retiradíssims Sangtraït. Diuen que el pop-rock en català viu el seu millor moment? Doncs, renoi, serà que no me n’assabento de res, o que em faig vell, perquè jo encara em quedo amb els vells dinosaures...

    ResponElimina
  2. A mi m'agraden Els Amics de les Arts, però com m'agraden molts grups, vull dir a estones i mai incondicionalment, que això ho guardo pel Bruce i no només per la música ;) En tot cas m'ho passo bé amb les seves lletres, moltes vegades exhibicions de domini del llenguatge i, probablement, sense la càrrega ideològica que sembla que sigui dogma que hagi de tenir la música actual. O, en tot cas, potser cal llegir-ho a partir de l'edat dels components, del que en dedueixo Òscar, que si, que ens estem fossilitzant ;)

    ResponElimina
  3. El meu desig és que no només siga en rock de totes les classes sinó també en tot tipus de música amb lletra, la nostra música en català seguisca endavant, ací al meu país no sé com estarà la història, perquè estic molt desconnectat del jovent, però sí sé que molta gent segueix escoltant els desapareguts "Sopa de cabra" "Sau" i "Els pets" a mi em van venir una mica tard i m'he quedat amb els cantautors com Serrat, Llach, Ovidi, Raimon, Bonet i tots els dels setze jutges, de tota manera és una trajectòria que sembla es fa forta, si més no al Principat.

    Endavant!

    ResponElimina
  4. Doncs això, melodies, lletres algunes surrealistes, d'altres gracioses (no és incompatible, però). Com per fer-se una llista i anar picant d'aquí, d'allà...

    ResponElimina
  5. Òscar, et demanaria que fessis una detinguda escolta -i lectura- de l'últim disc dels Manel.
    Clídice i Vicent, el que està clar és que sembla que els Manel, o Els Amics de les Arts, i d'altres com La brigada, han trobat un estil que té el valor de l'originalitat i la frescor, però també crec que té prou potencial per ser un filó.
    El millor és que no és un filó de laboratori. A més, diria que han acoseguit un interès intergeneracional, ja que Manel ha venut en una setmana 10.000 còpies de l'últim disc, cosa que sembla voler dir que han arribat a un públic que encara compra discos sencer i no es limita a picar aquí i allà, com dius tu, Lupe, que està clar que ets bastant més jove que nosaltres...ai las!!!;-)

    ResponElimina
  6. Em referia a que tant puc escoltar The Smiths, com música clàssica o l'últim del pop català ;)

    ResponElimina
  7. Donçs si, m'encanten els amics de les arts, i coincideixo amb moltes de les afirmacions que fas sempre magistralment, cada cop que et llegeixo a tu, a la clídice i a l'Oscar m'adono de que cada cop més la meva prosa declina,
    ah! i segur que faig tard, però enhorabona pel nou diseny!

    ResponElimina