24/1/14

L'OFICI D'ESCRIURE DE JORDI LLAVINA

reusdirecte.cat
Vaig assistir dilluns passat a la conferència de Jordi Llavina al Centre de Lectura de Reus. Coneixia aquest escriptor, crític, periodista, etc,  a través de presentacions que havia fet al mateix espai de referència, i per la seva col·laboració en alguns programes de ràdio. Però a més el títol de la seva conferència no podia ser més atractiu per a mi, mantenidor d’aquest bloc que es postula contra l’art professional: “Viure d’escriure (i escriure del viure)”.



La seva xerrada va començar amb una recomanació de lectura (el tractat "La utilitat de l'inútil" de Nuccio Ordine) que ens condueix a un dels elements clau de la definició mateixa de l'art, i és la seva manca d'objecte material directe, la seva aposta per allò que no recerca un fi utilitarista, per molt que el sistema mercantil després el transformi en valor d'intercanvi o que hi hagi qui legítimament vulgui extreure d'ell el seu modus vivendi.

Llavina va justificar la dedicació professional a l’escriptura per la passió que desperta en el seu practicant, però va començar per situar com a detonant del seu exercici l'experiència prèvia de lector.  Ho va fer partint d’una il·luminació o epifania de la seva infantesa, la troballa en una llibreria propera a la seva escola, a Sant Sadurní d'Anoia, d’un llibre de poemes de Joan Vinyoli. Mentre els seus companys es distreien fullejant còmics o les revistes eròtiques que proliferaven en aquella època –poc després d’acabada la dictadura-, ell va ser abduït per la lectura de "Domini màgic", concretament de "Joc", poema que va recitar-nos de memòria:

M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
                  No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït, 
deixam sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc. 

Aquest mateix poema va servir-li a Llavina per explicar una molt divertida anècdota sobre els seus anys de servei al funcionariat de l'ensenyament, una de les incursions en l'humor que va prodigar en la seva xerrada, de vegades irònics i afuats dards dirigits  a institucions com el mateix ensenyament o els mitjans de comunicació públics, però d'altres camins comentaris costumistes deliciosos, entre els quals les magnífiques imitacions de personatges que van de Salvador Espriu a Maria de la Pau Janer, o les recreacions de la parla popular local, que l'autor coneix bé a causa dels seus antecedents familiars arrelats  al Baix Camp.

Reprenent el camí de l'escriptura professional, Llavina va concloure que avui és possible viure d'escriure al nostre país, pero amb la doble condició de: a) tenir molt clar que es tria com a professió i b) consagrar-li la vida sencera. Realment, la seva xerrada va insistir més en aquest punt, en el viure d’escriure, és a dir, de l’ofici de l’escriptor. Ho va fer des d’un plantejament molt personal, basat en la seva pròpia experiència. La d’algú que ha renunciat dues vegades a una feina estable de funcionari, i que avui és un professional que viu del fet d’escriure (amb precarietats i estretors econòmiques, segons va  apuntar). 

Joan Vinyoli

Jordi Llavina és el comissari de l'Any Vinyoli, que ara hem iniciat. Va anunciar que vindria més endavant a parlar del gran poeta barceloní, però va incidir ja en algunes de les parts de la seva obra, que juntament amb referències a autors com George Steiner, Stefan Zweig o el nostre Salvat-Papasseit, van perfilar un recorregut sobre la relació íntima entre vida i escriptura. Una relació indestriable per qui ha estat atrapat per l'epifania reveladora de la literatura.

Entre els vincles que l'uneixen a la capital del Baix Camp, Llavina va citar, juntament amb aspectes com l'afició a les pastisseries tradicionals que encara es mantenen -ai! cada any que passa ens queden menys...-, la seva qualitat de punt de trobada per al reduït nucli de vinyolians, experts en la vida i obra del poeta, que  retroben en Reus la seva qualitat de intersecció de camins: Xavier Macià, de Lleida, el meu amic Pep Solà, de Santa Coloma de Farners però reusenc per afinitat matrimonial, i ell mateix.

Segur que l'any Vinyoli no serà tan multitudinari ni aclaparador com l'any Espriu. Tal vegada això ja li aniria bé al gran poeta, que mai va viure sota els focus de la fama i la celebritat. De tota manera, només amb la contribució dels citats vinyolians, ja comptem amb la garantia que aquest  any no serà gens balder i que reviurem com escau l'obra d'un dels nostres grans poetes. I tant de bo ajudi que així es vegi reconegut de manera indiscutible. 


11 comentaris:

  1. En l'apartat "escriure del viure", el Jordi Llavina potser podia haver parlat dels mails d'amor de l'ofici de viure... tot i que, en aquest cas, ell comenta les escriptures del viure d'altres persones...
    M'agradarà conèixer més el Vinyoli (que quasi no conec), hi havia un poema sobre la mort molt bo, que ara no recordo, quin desastre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No va esmentar el seu capítol actual amb el gaspar hernández, però sí el seu passat a la desapareguda freqüència de Catalunya Cultura, tot deixant anar unes conyes molt fines sobre l'actual programació culturals que "esquitxa" la graella de Catalunya Ràdio.
      Com el mateix Llavina no es va estar de recomanar, la poesia completa de Vinyoli és fàcilment localitzable en un sol volum de butxaca a preu ridícul. Una font inesgotable de plaer .

      Elimina
    2. Ostres, acabo de recordar que el seu programa a Catalunya Cultura anava darrera d'un que es deia "Àrea Europa" on jo feia una mini secció d'agenda cultural d'actuacions catalanes pel món. Mira, m'ha fet il.lusió recordar-ho!

      Elimina
  2. Gràcies per fer-ne ressó, aquestes efemèrides són esplèndides ocasions per fer-ne coneixement i memòria. Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El mateix et dic que a la Gemma Sara, si no el tens encara, el volum de butxaca de l'obra completa és inexcusable.
      Enguany hem d'exhaurir-lo a les llibreries!

      Elimina
  3. M'ha vingut molt bé el teu article i la informació sobre Jordi Llavina ara que estic rellegint-me el llibre o l'obra de Plató, en la que parla el mateix Sòcrates, "En defensa de Sòcrates", és la defensa que fa ¿l'escriptor Sòcrates? o l'Escriptor en majúscules cntra aquells que volen callar-lo, aquells que volen que la seua obra només fóra anècdota, digues-li gent del discurs de l'amor com del discurs del capitalista al que tu fas al·lusió amb la mercantilització de l'art com la gent del discurs de la ciència, que ara és el cas que m'ocupa al meu bloc i en els darrers articles, jo no és que vaja en contra de la ciència ni del discurs capitalista, si potser contra el sistema capitalista ni contra l'amo si es pren la seua tasca d'una manera honrada i ètica sinó que he fet com el Llavina una aposta per la vida amb l'escriptura, no, no podria viure sense escriure i com veuràs no em dóna de menjar, però si que potser hi ha una postura ètica a la que cal donar-li o oferir-li tota la teua vida si vols dedicar-t'hi, no funciona o no pot funcionar només amb la vanitat del sentir-se popular.
    Ahir vaig fer una xicoteta rondalla dedicada a Vicent Andrés Estellés, veí de Burjassot, un barri-poble de la ciutat de València en el que parle també de la posició crítica de l'escriptor, que és el que veu el que ningú més que ell pot arribar a veure i ho fa palès a l'escriptura per les generacions venidores, que això ha d'estar pagat? ja et dic que estic llegint "la defensa de Sòcrates" i aquest en aquesta defenia la necessitat de que el filòsof, digues-li filòsof o escriptor o poeta ha de poder viure del que fa, però el que sí és cert és que nosaltres podrem o no viure d'escriure però sempre que fem el que veritablement ens agrade.

    En fi una abraçada cap a Reus i endavant, cobrant o sense som els mateixos, però fent simplement el que ens agrada, tot i que sempre hi haurà algú que ens pose al cadafal d'una o altra manera.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he plantejat algun cop la utopia -tanmatexi, gens esbojarrada, penso- d'una nova reaasignació de valor econòmic a les activitats humanes. Perfilant una mica la meva idea, crec que caldria assegurar una renda vital universal que permetés a tothom subsisitir dignament, i aportar suplements de valor en funció del que cada u aportés alhora al bé col·lectiu. Crec que l'at en general podria ser una de les aportacions més ben considerades.
      Podria resumir la idea replicant una mica la teva sentència: tothom (no només l'artista) hauria de poder viure pel que és, i podria gaudir de riquesa pel que fes.

      Elimina
  4. M'agrada el seu punt de vista sobre l'ofici, hi ha molta gent que pensa que és impossible dedicar-s'hi professionalment. Difícil, sí, però no impossible. Ja se sap que la cultura i l'art en aquest país no funciona com hauria de funcionar però hi ha moltes persones com ell que hi han posat la banya i se'n surten (amb estretors, esclar). El recordo molt en el programa sobre llibres que feia a Catalunya Ràdio fa uns quants anys, encomanava molt entusiasme per la lectura. I, a més, té una veu fantàstica. Devia ser tot un plaer poder assistir en aquesta ponència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un plaer i una diversió. Llavina és un orador amè i té un sentit de l'humor molt afinat. Recomano a tothom que s'apunti a la seva propera conferència. Especialment quan abordi centralment una figura tan gegantina com la de Vinyoli.

      Elimina
  5. Veig les cròniques literàries de Jordi Llavina per la televisió local. Transmet molt bé el seu entusiasme i demostra una capacitat infinita per la reflexió i la connexió d'idees. He trobat molt interessant el teu relat.

    ResponElimina
  6. Bona entrada, ostres, llegir Vinyoli obviant el Penhouse! Si abans ja era complicat, això de viure d'escriure avui sembla un impossible. Escoltaré més en Llavina. Salut

    ResponElimina