Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Acampada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Acampada. Mostrar tots els missatges

21/6/11

DIGNATARIS, INDIGNATS I DIGNIFICATS


Ens preguntàvem ahir en aquest bloc si les paraules de comprensió de Felip Puig cap als indignats després de les manifestacions de diumenge obrien una porta a pensar que el govern de la Generalitat estaria realment disposat a escoltar la veu d'aquests dits indignats (que haurien de dir-se simplement dignificats, o dignats, si fos correcte el mot).

Pregunta més aviat retòrica que el mateix Puig no ha trigat a respondre (en sentit negatiu, és clar), posant-se al servei dels alcaldes que vulguin desalltojar places on encara hi hagi acampades per tal de garantir unes tranquil·les i cíviques festes de Sant Joan. És a dir, unes festes de solstici d'estiu on es garanteixi l'habitual conducta incívica de la gent que es passa una mica amb l'alcohol, petards i altres elements estupefaents. Aquests, com que no reivindiquen res més que el mateix dret a celebrar la festa, ni que sigui a la seva manera, tenen dret a ocupar la via pública. No és estrany, alguna cosa hem de conservar de les èpoques en què tota la conca mediterrània cremava literalment en orgies celebrant l'arribada de l'estiu.

No ens posarem demagogs. El que volem fer notar és que, segons Puig i els seus, hi ha formes i formes d'ocupar la via pública. Si es fa en nom del Barça o de Sant Joan, hi ha tot el dret. Si es fa per reclamar legítims drets socials, no. Per ser més justos: si l'ocupació és temporal, pacífica i no deixa taca , fins i tot és tolerable la queixa i la reivindicació. S'entén l'espai públic com un domini gairebé intangible: un dret de pas, a passar i no estar, una possibilitat d'expansió momentània i fins i tot de desori i exasperació temporal, mai per a una ocupació real que permeti al cos social trobar-se de veres, articular-se, organitzar-se com a col·lectiu i no com a simple multitud, o com a molt com a simple agregat d'individus alienats que reparen en el refugi i anonimat de la massa l'angoixa del seu aïllament.

El que ha fet el moviment dels indignats, del 15-M, les acampades, és negar-se a aquest concepte de l'espai públic, físic i virtual, i, emparat en l'espai expandit de la xarxa i les comunicacions de l'era digital, congregar-se per pensar, debatre, formular expectatives d'un nou model de relacions.

He sentit avui a una tertúlia radiofònica un ex-polític que ell porta ja anys escrivint articles indignats, que això no és cosa de fa dos mesos, d'uns quants que, deia ell, l'espanten perquè es creuen en la possessió de la raó absoluta. No, no cal dir el nom, perquè és molt representatiu de tota una casta d'opinadors que no entenen dues coses d'aquest moviment:

-Que no té líders ni ideologies definides, que no es creu posseïdor de cap absolut, sinó que aspira ni més ni menys que a articular un ampli debat democràtic que faci aflorar les enormes mancances i injustícies del model econòmic i social enfront el qual no hi ha alternatives, segons sostenen tots els governants del nostre àmbit encara hores d'ara.

-Que té molt clar que els mitjans de comunicació i contacte, per potents que siguin, només són el mitjà. Que el veritable missatge és l'acció nascuda del contacte directe entre la gent. La gent que aspira a ser veritable ciutadania, veritable subjecte polític del canvi.

Realment, com ja hem dit en aquest bloc, o potser en algun altre: ni hem nascut ahir, ni el camí acabarà demà. És un llarg camí. I només es pot fer caminant.

20/6/11

DIGNITAT I IMAGINACIÓ


Probablement el 19-M passarà a la petita història del moviment dels indignats o del 15-M, com una jornada cimera, puntera, evocadora de la capacitat de mobilització, energia renovadora, imaginació creadora i voluntat comunicativa de la societat que li va donar fermament suport, des de diferents àmbits.

Les manifestacions van ser tan exemplars i massives que fins i tot el conseller Puig reconeix avui la seva repercussió i transcendència. Serà cert? Escoltarà la classe política la veu, la polimorfa i múltiple veu d'ahir, la veu d'uns indignats plens de dignitat, convicció i arguments per demanar amplis canvis en el sistema polític i en la distribució de la riquesa social? I, cas que sàpiguen escoltar, tindran capacitat per actuar en conseqüència?

Canviaran de parer mitjans de comunicació i intel·lectuals o opinadors que fustiguen el moviment a consciència, com mostràvem ahir en aquest bloc? Continuaran pensant que es tracta d'un grup de gent emparada en un discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen amb estratègies populistes, com opinava encara a l'edició d'ahir de l'ARA Salvador Cardús? Cardús pensa que al populisme el carrega el diable, és fàcil de manipuar, de dirigir des de l'ombra, de guiar amb quatre frases brillants que enlluernen el pensament feble. A part del to deliberadament ofensiu, hem de convenir amb Cardús que l'assemblearisme té inconvenients, i un d'ells és la possibilitat que en determinades situacions les reaccions explosives preconitzades per una minoria s'apoderin amb facilitat de la majoria. Tenint això en compte, el comportament del moviment està resultant modèlic, revitalitzador i engrescador. I pacífic, amb les poques excepcions que tots coneixem i lamentem.

Per respodre al Sr. Cardús i elS que pensen com ell, em remeto a la seva columna curiosament veïna de la mateixa edició del diari ARA, de Josep Ramoneda: Em sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació.(..) Per què inquieta tant el moviment dels 'indignats'? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?(...) ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?

Crec que aquí rau la clau per donar resposta al crit de més democràcia: que la classe política perdi la por a admetre la seva impotència, i busqui, de la mà de la societat que ara li dóna l'esquena, veritables sortides, radicals i viables, a un model econòmic profundament injust. Si, pel contrari, s'encastella en el marge de democràcia parlamentària, formal i representativa que encara li dóna suport -amb el seu espectacle mediocre d'aparent debat i dissensions- s'abocarà a un carreró sense sortida.

17/6/11

UN EXCÉS DE SIMPATIA INTEL·LECTUAL?

Diu el conseller Puig -que no dimiteix ni quan es desborden els policies ni quan se li desborden els violents presumptament de l'altra banda-, que el moviment dels indignats ha rebut un excés de comprensió i simpatia per part dels intel·lectuals i dels mitjans.

És això cert? No ho acabem de detectar en el que hem llegit i escoltat aquests dies.

Alguns mitjans són directament tendenciosos: una televisió pública (pública?) com TeleMadrid, cometia aquest atemptat a la deontologia informativa, segons El Público: va mostrar fotos de disturbis en manifestacions a Grècia per intentar demostrar que els manifestants de Barcelona noe ren pacífics. Les fotos eren del diari El Mundo , en el qual sí es contextualitzaven correctament.


Què diuen els intel·lectuals, a tot això? Veiem primer el que diuen alguns intel·lectuals d'allà a la Meseta:

Fernando Sánchez Dragó a El Mundo: "Los indignados de Sol se parecen a los descamisados de Perón, pero visten, aunque muchos de ellos lo ignoren y sean sólo lo que Togliatti y otros de su colla llamaban "tontos útiles", camisas rojas (las de Stalin), negras (las de Mussolini) pardas (las de Hitler), gris maón (las de Mao) y azul eléctrico (las de Franco)". El Sr. Dragó s'ha apuntat recentment a la teoria revisionista que diu que Franco va ser un governant autoritari, no totalitari i és col·laborador habitual de TeleMadrid.

Fernando Savater: Los indignados de Barcelona son "un hatajo de mastuerzos que quiere imponerse a los representantes de la votación popular y que, por tanto, debían ser desalojados por la Policía y nada más" (El Público). El Sr. Savater és col·laborador habitual de El País i codirigeix la revista Claves de razón práctica. És membre destacat del partit polític Unión, Progreso y Democracia i del moviment ¡Basta ya!

Veiem ara el que diuen els mitjans i intel·lectuals de casa nostra.

El director de La Vanguardia, José Antich en un article d'opinió d'ahir: es el momento de recuperar el prestigio y la autoestima. La Catalunya real no es la que un grupo de desalmados quiso trasladar al mundo de nuestro país.

El mateix dia, el celebrat escriptor Quim Monzó, a La Vanguardia: Desde que el miércoles los supuestos indignados intentaron impedir el pleno del Parlament y agredieron a diputados, a muchos opinadores ya no les caen bien. Dicen: "Han traspasado una línea roja". Dicen: "El primer día despertaban simpatía y han acabado como un grupo de golpistas". De golpe les han visto el plumero. Pues ya me perdonarán, pero se les ha visto el plumero desde el primer día. Con las nobles excepciones que quieran, era evidente de qué pie calzan. ¿Qué podías esperar de un grupo que, antes de conseguir nada, ya se autobautizaba con el nombre pomposo de Revolución? Una revolución es algo serio, un cambio drástico de las instituciones y de las estructuras y, aquí, de cambio, ni uno. ¿Dónde está la revolución? ¿Cómo va a haberla si, antes de ganarla, los supuestos revolucionarios ya se ponen las medallas?

Pilar Rahola, periodista, ex-política, actualment col·laboradora a molts mitjans, entre ells La Vanguardia. Ahit també en aquest diari: Recojo las declaraciones de e-noticies, a raíz de una entrevista en RAC1 a Arcadi Oliveres, cuya insinuación es muy clara: "Puede ser que una parte de esta violencia haya sido originada por agentes policiales vestidos de paisano, porque sé que en ocasiones anteriores se había producido". La misma idea corre por la red y de golpe un movimiento que dice ser asambleario habla por boca de improvisados representantes y asegura que la violencia es de otros, de unos que pasaban por ahí, y que lo suyo es paz y amor. Entonces, los miles de congregados bajo el explícito lema de boicotear a los parlamentarios ¿sólo querían abrazarlos? Las imágenes de extrema violencia de los jóvenes ¿son puro photoshop? Intentar el boicot a un Parlamento ¿es un gesto de amor? Y la responsabilidad de encender los ánimos contra los diputados ¿recae en agentes infiltrados de los Mossos? La retahíla de preguntas podría continuar hasta el delirio.

I encara un altre article d'opinió a La Vaguardia, el mateix dia, d'Albert Gimeno: Los violentos defensores del antisistema, entremezclados entre otras personas que simplemente se sienten indignadas, son la escoria de nuestra sociedad y necesitan ser reprimidos como merecen: con mano dura. Absténgase la corte mediática defensora del papanatismo de considerar esta afirmación como un destello de la derecha más ultraliberal. Creo que hace mucho tiempo que la mayor parte de la ciudadanía percibe actitudes que no son de recibo pero lo vivido el miércoles frente al Parlament superó todos los registros. Los profesionales de la violencia tienen una impecable hoja de servicios. Desde Canaletes a las protestas del Banco Mundial. Desde el apoyo a la ETA que atentó en Catalunya hasta el disfraz de perroflauta violento. Desde los amotinados en el edificio de Banesto hasta quienes se atreven a zarandear, pegar y ridiculizar a diputados electos, por obtusa que haya sido su gestión.

(Disculpi, Sr. Antich, però no he estat capaç de trobar aquests articles en català a la seva edició digital).


Bones mostres de contundència intel·lectual i de simpatia cap als indignats.

EL LERROUXISME REVISCOLAT


El lerrouxisme, aquesta manera de fer política sibil·lina, solapada i traïdora que usa les armes de la demagògia i l'antinacionalisme per, efectivament, buscar minar els moviments de contestació social reals i els d'autodeterminació i reafirmació catalana, no és un procés històric oblidat, fill del polític republicà-radical Alejandro Lerroux que va arribar a presidir el govern de la II República entre 1933 i 1935, quan va revelar el seu veritable ésser polític dirigint la repressió de les rebel·lions populars de 1934, per acabar adherint-se al moviment franquista.

No, ni la demagògia anticatalanista acaba amb Lerroux ni tampoc en comença. Basti comprovar què escrivien ja al segle XVI els cronistes imperials pagats per la Cort de Carles V, començant una distorsió de la Història de la Corona d'Aragó que encara perviu (vegeu Josep Solervicens, Els Països catalans i Espanya : ser o no ser : coflictes político-lingüístics al segle XVI ,València : Eliseu Climent, 1988).

Repassar la Història és una manera d'entendre el present, vital jo diria. Però per comprovar com opera el poder per esclafar els moviments populars i els moviments del catalanisme polític, no cal tirar enrere.

El lerrouxisme està sent copiat com un manual de consulta per actualíssims moviments o grups infiltrats en el gran moviment del 15-M, sobretot de Plaça Catalunya, i està actuant sibil·linament, solapadament, traïdorament, per apagar qualsevol consens sobre el legítim dret d'autodeterminació de Catalunya, i alhora per fer derivar les protestes cap a radicalismes buits i cap al desencadenament de brots violents com el de la Ciutadella de l'altre dia, per tal de desacreditar el moviment.

Tenen noms i tenen cares. I per molt que els establishments polítics, comandats per l'actual govern de la Generalitat que ha pactat amb la dreta espanyolista rància i anticatalana, i dels mitjans de premsa, amb La Vanguardia i el seu grup i les emissores públiques al davant, vulguin coaccionar o ridiculitzar als qui parlen (Oliveres, Carod-Rovira, López-Tena), aquestes cares tenen un color i una llengua que no enganyen.


Vegeu informació d' El Público d'avui.

5/6/11

La revolució de la cultura: la cultura de la revolució,

La cultura fa el món.
La cultura burgesa ha fet el món burgès.
La cultura lliure farà un món lliure.

Reprodueixo el comentari fet des d'aquest bloc al post La cultura lliure d'Una trobadora del segle XXI:

Una intuïció: el món de la cultura i l’art es renovarà no perquè les institucions renunciïn a la protecció dels mercats actuals de la cultura, sinó perquè es crearà un mercat alternatiu lliure i gratuït que el farà inútil.

Un exemple: a qui li podrà interessar aquest diccionari de l’Acadèmia Espanyola de la Història, més enllà de les rucades que digui, que val 300 euros crec, tenint el Viquipèdia a l’abast?

Una altra intuïció: un món de noves relacions econòmiques més justes i igualitàries sorgirà no perquè les institucions renunciïn a la protecció dels mercats actuals, sinó perquè es crearà un mercat alternatiu lliure i gratuït.


No ens estem inventant de bell nou. Venim de lluny, de ments creadores que han lluitat per aquesta cultura lliure, per aquest món lliure.

Des del mateix post, des d'un comentari, pesco aquest enllaç d'un vídeo de Gil Scott-Heron, el poeta i músic nord-americà desaparegut el passat dia 27 d emaig. El penjo com un homenatge merescut.



The revolution will no be televised

You will not be able to stay home, brother.
You will not be able to plug in, turn on and cop out.
You will not be able to lose yourself on skag and skip,
Skip out for beer during commercials,
Because the revolution will not be televised.
The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by Xerox
In 4 parts without commercial interruptions.
The revolution will not show you pictures of Nixon
blowing a bugle and leading a charge by John
Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat
hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.
The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by the
Schaefer Award Theatre and will not star Natalie
Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia.
The revolution will not give your mouth sex appeal.
The revolution will not get rid of the nubs.
The revolution will not make you look five pounds
thinner, because the revolution will not be televised, Brother.
There will be no pictures of you and Willie May
pushing that shopping cart down the block on the dead run,
or trying to slide that color television into a stolen ambulance.
NBC will not be able predict the winner at 8:32
or report from 29 districts.
The revolution will not be televised.
There will be no pictures of pigs shooting down
brothers in the instant replay.
There will be no pictures of pigs shooting down
brothers in the instant replay.
There will be no pictures of Whitney Young being
run out of Harlem on a rail with a brand new process.
There will be no slow motion or still life of Roy
Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and
Green liberation jumpsuit that he had been saving
For just the proper occasion.
Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville
Junction will no longer be so damned relevant, and
women will not care if Dick finally gets down with
Jane on Search for Tomorrow because Black people
will be in the street looking for a brighter day.
The revolution will not be televised.
There will be no highlights on the eleven o'clock
news and no pictures of hairy armed women
liberationists and Jackie Onassis blowing her nose.
The theme song will not be written by Jim Webb,
Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom
Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth.
The revolution will not be televised.
The revolution will not be right back
after a message about a white tornado, white lightning, or white people.
You will not have to worry about a dove in your
bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl.
The revolution will not go better with Coke.
The revolution will not fight the germs that may cause bad breath.
The revolution will put you in the driver's seat.
The revolution will not be televised, will not be televised,
will not be televised, will not be televised.
The revolution will be no re-run brothers;
The revolution will be live.


La revolució no serà retransmesa per televisió, et posarà al seient del conductor, no es veurà en diferit, germans, la revolució serà en directe.

27/5/11

FELIP PUIG DIMISSIÓ

OCUPACIÓ D'ESPAIS PÚBLICS AMB VEHICLES,
INCAUTACIÓ DE BÉNS D'ÚS COL·LECTIU,
ÚS DE FORÇA DESPROPORCIONADA,
AGRESSIONS A CIUTADANS PACÍFICS...

HO HAN FET ELS INDIGNATS?
NO! HO HAN FET LES FORCES DITES DE SEGURETAT DE CATALUNYA

QUINA VERGONYA!!!

EXIGEIX LA DIMISSIÓ DE FELIP PUIG, CONSELLER D'INTERIOR DE LA GENERALITAT

AQUÍ POTS ADREÇAR LA TEVA PETICIÓ

23/5/11

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE (AQUEST,NO)



Onada blava a les eleccions locals i autonòmiques d'ahir a Espanya. En plena spanish revolution que manté la digníssima protesta ciutadana a les places i carrers ocupats d'arreu la península.

Una lectura fàcil, que suposo que farà la dreta de les diferents cavernes mediàtiques i més immediates és que la majoria ha girat la cara a la protesta d'una minoria exaltada i més aviat ridícula. Segur, perquè ja havien preparat la lectura avant la lettre. No em molestaré a comprovar-ho.

Però em preocuparia que fos l'esquerra sociopolítica, en les seves múltiples versions, la que se sumés a la lectura, i propagués a més que la clara reacció dretana de l'electorat pugui també haver-se vist atiada per l'anomenada revolta dels indignats. Seria una visió de molta miopia. Seria ignorar que el sistema que va parlar a les urnes a l'ahir continua sent tan poc representatiu i poc operatiu com ho era amb unes majories més equilibrades.

Lògicament, també fóra un error caure en la lectura oposada, i atribuir tota l'abstenció a l'exigència de reformes radicals que proclama la revolta del carrer d'aquests dies.

L'experiència ens mostra que els canvis socials són lents, a llarg termini. I que no es manifesta necessàriament en resultats de vots. Si ens limitéssim a això, el balanç seria descoratjador: per exemple, ¿quina imatge del país dóna llegir l'evolució d'una ciutat com Badalona -la tercera en població de Catalunya- que en aquests anys de municipis democràtic ha passat de ser governada pel PSUC al PSC i que ara li ha donat la majoria al PP de Rafael Garcia Albiol -amb una campanya que posa l'accent en el discurs contra els immigrants-? Podríem sospitar que el desencís de l'electorat, l'augment de l'abstenció en aquesta anys, empeny l'esquerra fora del circuit electoral, però no oblidem tampoc que Badalona va ser ahir un dels llocs on va pujar més la participació en relació a altres conteses electorals recents.

Tot plegat ens mostra que el camí cap a la veritable democràcia és difícil, dur i... llarg. I que estarà ple de retrocessos, marrades i reaccions. Que l'esquerra, entesa com la força que tira d'ella, de la democràcia, cap a més participació, més equitat, més justícia social, més gestió col·lectiva de la riquesa, és també la força que es replanteja constantment a si mateixa, i per això mateix pot caure més sovint en el desànim i la derrota, i fins el derrotisme.

Però no hem de caure en el parany d'una anàlisi de curt terme. El temps de l'esquerra es compta per dècades, és el temps de la Història, i la reacció, incapaç d'estratègia i perspectiva, sempre perd en aquest terreny. El cert és que els valors incorporats als ideals d'esquerra no deixen històricament d'avançar i consolidar-se. I no deixaran de fer-ho mentre la lluita es mantingui, i la lluita no pot no mantenir-se, perquè neix precisament de l'impuls renovador, de l'impuls de progrés, de la imperiosa necessitat de canvi.

El món que avui reflecteix la dreta que va guanyar ahir és el que ara tenim, però no és viable, no és possible. És un món que malbarata recursos de tota mena, els humans principalment, un món amb un sistema capitalista insostenible. Només por perdurar seguint el flux de l'ànsia de revolució. Aquest món que es discuteix, es projecta, es somia, en l'aparent caos i indeterminisme dels moviments de protesta com els dels (mal) dits indignats.

A la ciutat de Reus, l'acampada de la #catalan revolution ha substituït
els artistes de la fira del circ del carrer

21/5/11

UNA REVOLUCIÓ CATALANA!


Els hem agafat amb el pas canviat: la dreta social, econòmica i política veu socialistes amb banyes de dimoni i barbeta de boc o etarres perillosos i àvols darrera les mobilitzacions ciutadanes d'aquests dies. PERQUÈ NO PODEN CREURE QUE LA GENT PUGUI PENSAR PER SI SOLA.

Què ha passat, doncs? Els ha fallat l'anestèsia col·lectiva de futbol, telebrossa i erotisme barat que ens engeguen cada dia? S'han passat de rosca? SERÀ LA SEVA FEINA REFLEXIONAR.


Com es canalitzarà això? Cap a on anirem? Ningú no ho sap... però el que és indubtable es què el sol fet d'haver-se plantejat la possibilitat d'un canvi real, d'una democràcia real, de prendre el domini sobre la pròpia vida i la societat que ens relaciona, és un pas de gegant... PERQUÈ SOM GEGANTS, QUAN ENS UNIM.




Donem suport absolut al manifest per la REVOLUCIÓ CATALANA.

Seguim el bloc de L'ACAMPADA.




La taca d'oli continua estenent-se.... CAP A UNA REVOLUCIÓ MUNDIAL?