Ens preguntàvem ahir en aquest bloc si les paraules de comprensió de Felip Puig cap als indignats després de les manifestacions de diumenge obrien una porta a pensar que el govern de la Generalitat estaria realment disposat a escoltar la veu d'aquests dits indignats (que haurien de dir-se simplement dignificats, o dignats, si fos correcte el mot).
Pregunta més aviat retòrica que el mateix Puig no ha trigat a respondre (en sentit negatiu, és clar), posant-se al servei dels alcaldes que vulguin desalltojar places on encara hi hagi acampades per tal de garantir unes tranquil·les i cíviques festes de Sant Joan. És a dir, unes festes de solstici d'estiu on es garanteixi l'habitual conducta incívica de la gent que es passa una mica amb l'alcohol, petards i altres elements estupefaents. Aquests, com que no reivindiquen res més que el mateix dret a celebrar la festa, ni que sigui a la seva manera, tenen dret a ocupar la via pública. No és estrany, alguna cosa hem de conservar de les èpoques en què tota la conca mediterrània cremava literalment en orgies celebrant l'arribada de l'estiu.
No ens posarem demagogs. El que volem fer notar és que, segons Puig i els seus, hi ha formes i formes d'ocupar la via pública. Si es fa en nom del Barça o de Sant Joan, hi ha tot el dret. Si es fa per reclamar legítims drets socials, no. Per ser més justos: si l'ocupació és temporal, pacífica i no deixa taca , fins i tot és tolerable la queixa i la reivindicació. S'entén l'espai públic com un domini gairebé intangible: un dret de pas, a passar i no estar, una possibilitat d'expansió momentània i fins i tot de desori i exasperació temporal, mai per a una ocupació real que permeti al cos social trobar-se de veres, articular-se, organitzar-se com a col·lectiu i no com a simple multitud, o com a molt com a simple agregat d'individus alienats que reparen en el refugi i anonimat de la massa l'angoixa del seu aïllament.
El que ha fet el moviment dels indignats, del 15-M, les acampades, és negar-se a aquest concepte de l'espai públic, físic i virtual, i, emparat en l'espai expandit de la xarxa i les comunicacions de l'era digital, congregar-se per pensar, debatre, formular expectatives d'un nou model de relacions.
He sentit avui a una tertúlia radiofònica un ex-polític que ell porta ja anys escrivint articles indignats, que això no és cosa de fa dos mesos, d'uns quants que, deia ell, l'espanten perquè es creuen en la possessió de la raó absoluta. No, no cal dir el nom, perquè és molt representatiu de tota una casta d'opinadors que no entenen dues coses d'aquest moviment:
-Que no té líders ni ideologies definides, que no es creu posseïdor de cap absolut, sinó que aspira ni més ni menys que a articular un ampli debat democràtic que faci aflorar les enormes mancances i injustícies del model econòmic i social enfront el qual no hi ha alternatives, segons sostenen tots els governants del nostre àmbit encara hores d'ara.
-Que té molt clar que els mitjans de comunicació i contacte, per potents que siguin, només són el mitjà. Que el veritable missatge és l'acció nascuda del contacte directe entre la gent. La gent que aspira a ser veritable ciutadania, veritable subjecte polític del canvi.
Realment, com ja hem dit en aquest bloc, o potser en algun altre: ni hem nascut ahir, ni el camí acabarà demà. És un llarg camí. I només es pot fer caminant.
