17/6/11

UN EXCÉS DE SIMPATIA INTEL·LECTUAL?

Diu el conseller Puig -que no dimiteix ni quan es desborden els policies ni quan se li desborden els violents presumptament de l'altra banda-, que el moviment dels indignats ha rebut un excés de comprensió i simpatia per part dels intel·lectuals i dels mitjans.

És això cert? No ho acabem de detectar en el que hem llegit i escoltat aquests dies.

Alguns mitjans són directament tendenciosos: una televisió pública (pública?) com TeleMadrid, cometia aquest atemptat a la deontologia informativa, segons El Público: va mostrar fotos de disturbis en manifestacions a Grècia per intentar demostrar que els manifestants de Barcelona noe ren pacífics. Les fotos eren del diari El Mundo , en el qual sí es contextualitzaven correctament.


Què diuen els intel·lectuals, a tot això? Veiem primer el que diuen alguns intel·lectuals d'allà a la Meseta:

Fernando Sánchez Dragó a El Mundo: "Los indignados de Sol se parecen a los descamisados de Perón, pero visten, aunque muchos de ellos lo ignoren y sean sólo lo que Togliatti y otros de su colla llamaban "tontos útiles", camisas rojas (las de Stalin), negras (las de Mussolini) pardas (las de Hitler), gris maón (las de Mao) y azul eléctrico (las de Franco)". El Sr. Dragó s'ha apuntat recentment a la teoria revisionista que diu que Franco va ser un governant autoritari, no totalitari i és col·laborador habitual de TeleMadrid.

Fernando Savater: Los indignados de Barcelona son "un hatajo de mastuerzos que quiere imponerse a los representantes de la votación popular y que, por tanto, debían ser desalojados por la Policía y nada más" (El Público). El Sr. Savater és col·laborador habitual de El País i codirigeix la revista Claves de razón práctica. És membre destacat del partit polític Unión, Progreso y Democracia i del moviment ¡Basta ya!

Veiem ara el que diuen els mitjans i intel·lectuals de casa nostra.

El director de La Vanguardia, José Antich en un article d'opinió d'ahir: es el momento de recuperar el prestigio y la autoestima. La Catalunya real no es la que un grupo de desalmados quiso trasladar al mundo de nuestro país.

El mateix dia, el celebrat escriptor Quim Monzó, a La Vanguardia: Desde que el miércoles los supuestos indignados intentaron impedir el pleno del Parlament y agredieron a diputados, a muchos opinadores ya no les caen bien. Dicen: "Han traspasado una línea roja". Dicen: "El primer día despertaban simpatía y han acabado como un grupo de golpistas". De golpe les han visto el plumero. Pues ya me perdonarán, pero se les ha visto el plumero desde el primer día. Con las nobles excepciones que quieran, era evidente de qué pie calzan. ¿Qué podías esperar de un grupo que, antes de conseguir nada, ya se autobautizaba con el nombre pomposo de Revolución? Una revolución es algo serio, un cambio drástico de las instituciones y de las estructuras y, aquí, de cambio, ni uno. ¿Dónde está la revolución? ¿Cómo va a haberla si, antes de ganarla, los supuestos revolucionarios ya se ponen las medallas?

Pilar Rahola, periodista, ex-política, actualment col·laboradora a molts mitjans, entre ells La Vanguardia. Ahit també en aquest diari: Recojo las declaraciones de e-noticies, a raíz de una entrevista en RAC1 a Arcadi Oliveres, cuya insinuación es muy clara: "Puede ser que una parte de esta violencia haya sido originada por agentes policiales vestidos de paisano, porque sé que en ocasiones anteriores se había producido". La misma idea corre por la red y de golpe un movimiento que dice ser asambleario habla por boca de improvisados representantes y asegura que la violencia es de otros, de unos que pasaban por ahí, y que lo suyo es paz y amor. Entonces, los miles de congregados bajo el explícito lema de boicotear a los parlamentarios ¿sólo querían abrazarlos? Las imágenes de extrema violencia de los jóvenes ¿son puro photoshop? Intentar el boicot a un Parlamento ¿es un gesto de amor? Y la responsabilidad de encender los ánimos contra los diputados ¿recae en agentes infiltrados de los Mossos? La retahíla de preguntas podría continuar hasta el delirio.

I encara un altre article d'opinió a La Vaguardia, el mateix dia, d'Albert Gimeno: Los violentos defensores del antisistema, entremezclados entre otras personas que simplemente se sienten indignadas, son la escoria de nuestra sociedad y necesitan ser reprimidos como merecen: con mano dura. Absténgase la corte mediática defensora del papanatismo de considerar esta afirmación como un destello de la derecha más ultraliberal. Creo que hace mucho tiempo que la mayor parte de la ciudadanía percibe actitudes que no son de recibo pero lo vivido el miércoles frente al Parlament superó todos los registros. Los profesionales de la violencia tienen una impecable hoja de servicios. Desde Canaletes a las protestas del Banco Mundial. Desde el apoyo a la ETA que atentó en Catalunya hasta el disfraz de perroflauta violento. Desde los amotinados en el edificio de Banesto hasta quienes se atreven a zarandear, pegar y ridiculizar a diputados electos, por obtusa que haya sido su gestión.

(Disculpi, Sr. Antich, però no he estat capaç de trobar aquests articles en català a la seva edició digital).


Bones mostres de contundència intel·lectual i de simpatia cap als indignats.

5 comentaris:

  1. Les coses van anant al seu lloc, ara és quam més simpatia em causen els indignats, de fet jo estic d'indignat i no dic "jo sóc" perquè no solc fer servir la paraula, alguns com Dragó vol estar molt correcte a l'igual que el Monzó però se'ls escapa que a banda de l'impost a l'empresa privada que suposa l'obsolescència programada dels productes de consum ara s'ajunta el recolzament sagnant a la banca, ja sé que se'ns poden colar nazis, franquistes, maoistes, feixistes, etc. però la nostra responsabilitat és d'evitar-ho i fer una veritable revolució, si més no canviar els models a la manera en tant que magnitud, del maig del 68.

    Una abraçada Eduard.

    ResponSuprimeix
  2. El moviment 15-M és el que és i costa de caracteritzar. Bon senyal. S'aniran ajustant els objectius i concretant. Jo m'inclino per una certa gradualitat: respostes i resistènces combinades als efectes de la suposada crisi-estafa financera que ha posat al descobert la manca de substància decissòria de les institucions representatives formals.
    Si afegim descrèdits de la partitocràcia i culminacions múltiples del model neoliberal de gestió del capitalisme, sumat a una hegemonia cultural i (in)civilitzatòria a gran escala (mercantilitzacio compulsiva de totes les esferes de la vida) i la destrucció mediambiental, ja tenim aui el quadre.

    Amb tot això, destriant el blat d ela palla, que la cosa es mogui ja és un punt a favor després de tres anys de declarada crisi i de poques resistències al carrer (tret dels nuclis activistes, militants i d'alguns sectors laborals afectats per ere's i altres).

    Del punt "quasi-zero" hem passat a un grau superior de socialització indignada. Ja anem per bon camí.

    Cal esperar suports a tot això de part de la mesquina casta opinadora que pontifica dia rera dia en contra de qualsevol moviment que alteri l'estatu quo?

    tòpics, bromes, rabietes, ajustaments de comptes amb episodis de joventut mal digerits...

    afegiriem altres vessants a retenir:
    el el domini dels opinadors s'havia instal·lat una confortable idea de que les disjuntives centre-prerifèria (catalunya/espanya) eren suficients per explicar tots els mals. Aleshores tots (rics i pobres) ens haviem de sentir portadors d'un mateix projecte antagonista (de país) en relacio al mal (a l'altre, a l'estat central, etc), menystenint la qúestió social.

    Sense menysprear el fet nacional, la pluralitat, el dret d'autoderminaciò dels pobles, etc... penso que l'evidència al carrer de més i més arguments i formes de contestació en clau social i democràtica, resulten molt incòmodes als que fons ara ho han limitat tot a una insuficient i generalista qúestió nacional.
    Això afecta al raholisme nostrat, als opinadors nacional-convergents i, anàlogament, als nacional-constitucionals Savateristes o neofranquistes dragonians. Uns i altres d'han robat davant que amb l'statu quo de la controvèrsia nacional a banda i banda no n'hi ha prou...

    La qúestió social emergeix i molts (ells i elles, sobretot) estaven acostumats a pontificar de que formaca del "terrible" passat "totalitari" (llibertari, marxista, revolucionari o, senzillament, radicalment democràtic.).

    Drets en tenim molts, nacionals, socials, personals i existencials.

    Alguna penya de professionals es limiten a defensar els que menystenen l'existència de classes socials i de deficits democratics.

    ara borden.

    ResponSuprimeix
  3. El nom ja és prou curiòs i diu molt, oi?...Salutacions.

    ResponSuprimeix
  4. Vicent, Monzó demostra la poca imaginació que té quan diu que això no és una revolució, que la revolució és una cosa seriosa. imagino que s'ha quedat en les imatges de la Revolució francesa que haurà vist en alguna pel·lícula.
    Àngels: impecanle anàlisi que estén el contingut del post amb el que en si mateix és un veritable article. Molt agraït!
    Lupe, quin nom és el curiós?

    ResponSuprimeix
  5. El nom "curiós" és el de "indignats". Escolteu en Monzó! Jo també m'enfado amb ell, de vegades, però fins i tot quan s'equivoca, sempre té part de raó. Aquest home és molt gran, patrimoni nacional!

    ResponSuprimeix