6/6/11

DE FRANC




Pot ser la cultura gratuïta? Pot difondre's l'art de franc en aquest món mercantilista on tot el valor sembla que ha de poder-se traduir a diners?

Joni Mitchell, la compositora, cantant i pintora canadenca, una de les més influents en la música popular dels anys 60 cap aquí, va incloure un tema, "For free", sobre un artista de carrer, que toca a canvi de no res, en el seu tercer àlbum, "Ladies of the canyon" (1970).

Ja una artista reconeguda i amb èxit, una artista que tocava si li pagaves o si eres un amic, s'atura un moment i descobreix amb intens lirisme el valor de l'artista desconegut que omple el carrer de música deliciosa sense esperar res a canvi.



For Free by Joni Mitchell

I slept last night in a good hotel
I went shopping today for jewels
The wind rushed around in the dirty town
And the children let out from the schools
I was standing on a noisy corner
Waiting for the walking green
Across the street he stood
And he played real good
On his clarinet for free

Now me I play for fortunes
And those velvet curtain calls
I've got a black limousine
And two gentlemen
Escorting me to the halls
And I play if you have the money
Or if you're a friend to me
But the one man band
By the quick lunch stand
He was playing real good for free

Nobody stopped to hear him
Though he played so sweet and high
They knew he had never
Been on their T.V.
So they passed his music by
I meant to go over and ask for a song
Maybe put on a harmony
I heard his refrain
As the signal changed
He was playing real good for free

(De franc

Anit he dormit a un bon hotel
Avui he sortit a comprar joies
El vent bufava a la bruta ciutat
I els nens sortien d’escola
Estava aturada al semàfor
D’una cantonada sorollosa
I a l’altra banda estava ell
Tocant realment bé
El seu clarinet de franc.

Jo en canvi toco per molts diners
Quan pugen els telons vellutats
Tinc una limusina negra
I dos cavallers
M’escorten als vestíbuls
I toco si tens prou diners
O si ets amic meu
Però l’home-orquestra
Vora el bar de menjar ràpid
Tocava de veritat bé de franc

Ningú no s’aturava a escoltar-lo
Tot i que sonava deliciós
Sabien que mai no havia
Sortit a la televisió
Així que passaven de llarg.
Vaig pensar en anar i demanar
Una cançó i potser afegir-m’hi
Vaig sentir la tornada
Mentre canviava el semàfor
Tocava realment bé de franc)

8 comentaris:

  1. Realment el millor seria poder ser independents i guanyar diners amb la cultura, tot i que tothom hauria de ser capaç d'expressar-se culturalment i no hi hauria per a tots, diners clar; però realment la veritat és que per a que la cultura siga independent cal fer-la de franc, tot i que també hi haja algú que sempre ix amb la seua, el cas per exemple d'un Sabina o un Llach o un Serrat, però són pocs i són ben adscrits al sistema tot i que com sempre puguen fer coses meravelloses, jo personalment, que en definitiva és del que puc parlar m'agrada la llibertat que em dóna el no cobrar ni haver d'escriure una columna cada dia ni un verset ni un conte setmanal, tinc plena llibertat i em guanye la vida amb la meua faena.
    Jo tinc també l'experiència dels escacs, Eduard, els escaquistes professionals i amics meus pateixen més que frueixen, i t'ho asseguren, de vegades et fan saber que voldrien ser tu, en aquest cas jo; una mica semblant serà a la cultura, la literatura, fins i tot la música, en tinc exemples, de músics amics meus que han xocat contra el sistema i de vegades contra sí mateixos i com que havien de menjar han hagut de cedir davant del sistema i d'ells mateixos fins i tot.
    Jo sé que hi ha grans escriptors a RC i a la nostra llengua ací al País Valencià com al Principat o a les Illes, de veres, ho sé, el que cal és popularitzar la cultura tot i que no tothom està per la tasca.

    Bé et deixe per hui i espere que en aquest nou món que entre tots estem creant amb Internet es puga fer cultura pel simple fet de fer-la, per fer el nostre nus.
    Una forta abraçada i segueix així, fent cultura de franc o cobrant però fent-la.

    ResponSuprimeix
  2. La cançó és molt bona i la Joni Mitchell encara més, però segurament no haguéssim conegut mai aquesta cançó ni a ella si no s’hagués pogut guanyar la vida amb el seu art. M’encanta la cultura gratuïta, però de vegades també miro l’altre cantó de la moneda i em sap greu quan algú no pot desenvolupar prou el seu talent o arribar a més públic. En fi, afortunadament suposo que les noves tecnologies faciliten nous equilibris insospitats en aquest terreny.

    ResponSuprimeix
  3. Vicent, en el sistema actual només es pot fer art des de la idependència radical, que vol dir sense aspirar a gunayar-s'hi la vida -encara que es pugui rebre alguna compensació-. Potser iventarem una societat més justa on sigui possible viure a canvi de cultivar l'art.
    Òscar, des de l'altra cantóde la moneda: quantes Joni Mitchells no s'hauran malbaratat per culpa d'un sistema de producció que té els accessos a la difusió estrictament limitats? I una altra cosa: ella va tenir la sort de viure una generació que va impulsar formes d'expressió artístiques lliures o, si més no, arriscades. No sembla el cas dels temps actuals.
    Ester, i una magnífica pintora, també. Pots comprovar-ho donant un cop d'ull al seu web oficial.

    ResponSuprimeix
  4. Eduard, també estic d'acord amb el que dius, però és que totes les monedes tenen tres cantons, com a mínim!

    ResponSuprimeix
  5. Joni Mitchell !!!!
    Bona captura la d'aquesta imprescindible dama del folk/rock ...

    ummm... després de llegir-la he rescatat les seves imatges a The Last Waltz... Quins temps!

    ResponSuprimeix
  6. Òscar, els tindran, els tres cantons, però pocs escollits -com tu- els saben veure :-)
    Àngel,... em fas venir nostàlgia! Recordo la pel·lícula, però ara no em ve ella (crec que se m'ajunta al cap amb l'Emmylou Harris?). Crec que guardo una còpia en vídeo per algun lloc...

    ResponSuprimeix
  7. doncs si, la joni hi canta i molt bé, revisita la peli!

    ResponSuprimeix