8/6/11

FEM CORAL A REUS


Avui, dins el programa Fem coral que la regidoria de Reus organitza des de fa 13 anys, s'ha estrenat la cantata composta per a l'ocasió per Anton Colom, director musical del programa, amb la interpretació a càrrec dels més de 700 escolars pertanyents a divuit centres escolars de Reus i La Selva del Camp que durant uns mesos han treballat la cantata a les seves respectives aules. Els han acompanyat l'Orquestra de grau professional de l'Escola de Música del Centre de Lectura de Reus, i la veu narradora d'Àngels Gutiérrez, que ha recreat amb molta expressivitat el meu relat, idea i fil conductor de les diverses parts de la cantata, Mediterrània, que a sota transcric.

He parlat acte seguit amb l'Anton Colom i m'ha comentat que hores d'ara la continuïtat d'aquesta magnífica aposta per la creativitat i l'ensenyament musical de la ciutat no està garantida. Són hores de canvi de colors polítics a Reus, sempre governat, fins avui, pel PSC, amb diversos socis -en tripartit des de fa molts anys-. Ara arriba una coalició de dretes, CiU i PP, i potser temps de retallades a l'horitzó.

Tant de bo no sigui així i continuem FENT CORAL entre tots!

MEDITERRÀNIA

Una tarda d’estiu, ja quasi en el capvespre, el Roger i la Laia jugaven a la platja. Els nens entraven i sortien de l’aigua sota l’atenta mirada de la seva mare, que de tant en tant els advertia que no s’allunyessin. Però, com que en aquella hora ja avançada hi havia ja molt poca gent, no es preocupava gaire. Llavors la Laia va començar a seguir un rastre de petjades que s’estenia sobre la sorra mullada a la voreta de l’aigua. “Juguem als exploradors!”, va dir. I el Roger va assentir entusiasmat, encara que no sabia ben bé què volia dir aquella paraula.

Posant els seus peuets sobre les petjades ben marcades a la sorra fresca, van avançar una bona estona.

....

Sa mare s’havia distret un moment i no se’n va adonar que els nens eren ara força lluny. Seguint el rastre van arribar fins on es perdia, entre les onades. “Ha entrat a l’aigua”, va dir la Laia. “I he tornat a sortir”, van sentir una veu al darrera seu. Es van tombar alhora i van veure un home molt alt, molt prim, amb una llarga barba blanca, que els mirava fixament. “La primera regla dels exploradors és no deixar-se sorprendre mai per l’esquena”, va tornar a dir l’home. I els va picar l’ullet i va deixar anar una riallada que, ella sola, convidava a jugar.

...

Seguint les indicacions de l’home, van trobar multitud de rastres, i van aprendre a distingir-los quan es creuaven i quasi es confonien. Van aprendre també que cada peu és diferent i propi de cada persona, però que hi ha diferents tipus de peus. “Mireu, aquest és un peu egipci: veieu com el dit gros s’avança molt sobre els altres quatre? És el peu que veiem a les pintures murals de les grans tombes dels faraons: les piràmides! “

“Què en sabeu, de les piràmides?”. Va preguntar-los l’home fent un gran triangle amb els seus llargs braços de pell cremada pel sol. “És veritat”, va continuar l’home,”no les veieu per aquí. I és que les piràmides són fetes de pedres enormes. I els egipcis no eren bons navegants, mai es van apropar per les nostres terres”.

...

L’home i els dos nens van continuar seguint rastres i es van aturar davant d’un seguit de petjades que s’enfilava molt dret cap a una suau línia de dunes. “I aquest altre, és un peu grec”, va indicar l’home de la barba blanca. “ Veieu? El dit gros és més curt que l’índex. És com el peu de les estàtues dels grans déus que van viatjar per tota la Mediterrània dalt dels vaixells grecs”. Els grecs sí eren bons navegants.

...

“I jo, quin peu tinc?”, va fer, ansiós, el Roger, mostrant els seus peuets empolsinats de sorra al desconegut que ja no els resultava gens estrany, ni a ell ni a la Laia. “Veiam”, va dir l’home, observant amb gest concentrat els ditets dels peus del nen. “Tu tens un peu quadrat, veus? Tens els dos primers dits iguals de llargs. Potser ets romà”. “Aleshores, no sóc grec ni egipci?”, va fer el Roger, decebut. “No t’agradaria ser romà? Pensa que amb ells va arribar el circ!”, va fer la Laia.

...

“La Laia té raó. Els romans van portar el circ. I moltes altres coses. I també van repartir, de bo i de dolent: lleis per evitar guerres i guerres per imposar les seves lleis. I com ells, molts altres pobles ho van fer. Però tenir un peu grec no vol dir ser grec, ni tenir un peu romà vol dir que els teus avantpassats fossin romans. Cada tipus de peu mostra que som únics però que venim de la mateixa família tots plegats, o d’unes poques famílies que s’han anat escampant per tot arreu a mesura que els homes han anat viatjant. Molt probablement, tots tinguem una mica de tots, perquè d’una banda a altra del mar, els pobles es van anar movent, creuant el mar o vorejant les costes, i així es van anar barrejant els uns amb els altres, amb les seves diferents llengües, cultures, costums, maneres de viure, menjar..” “I peus!”, va sentenciar el Roger. “Això mateix. Cadascú va aportar el seu peu, el seu propi color de pell, i així, per tota la Mediterrània, es van estendre tots els mateixos colors, que al final són un sol color”.

...

Es van sentir uns crits insistents, allà, molt lluny. El Roger i la Laia van girar-se i van veure sa mare que gesticulava nerviosa davant del sol que ja estava a punt de pondre’s a la ratlla de l’horitzó. “Correu, la mare us crida”, va fer l’home. Els nens van sortir corrent. “Amb qui parlàveu?”, els va dir la mare, quan van ser a prop. “Amb un home de l‘altra banda del mar”, va respondre la Laia. “Un home de...?”, va començar a dir la mare. Però el Roger la va fer aturar en sec, mentre li tocava amb les seves manetes brutes de sorra els peus. “Mira, Laia, té un peu de cada manera: el dret és grec i l’esquerre, egipci”. “Això demostra que tots estem barrejats, com ha dit ell”, va fer la Laia. La mare va obrir els ulls de bat a bat, va mirar bé cada un dels seus fills, i després va mirar en direcció a on havia vist aparèixer els seus nens. Però només va veure la sorra que formava petites dunes que es retallaven sobre un fons de muntanyes blavoses. Aleshores va adonar-se que el Roger i la Laia miraven cap a una altra banda, cap al mar. Els nens es van posar a saludar aleshores amb els seus bracets ben estirats, somrient. Va mirar ella en aquella direcció, fet pantalla amb la mà per protegir-se del sol baix que es reflectia i feia pampallugues sobre el blau de l’aigua i l’escuma de les ones que arribaven pacíficament a la platja. Per un moment li va semblar veure alguna figura, o potser només el reflex d’algun animal, un gran peix, movent-se ràpidament i llançant esquitxos que refulgien com a petits brillants en la distància.

4 comentaris:

  1. Primer de tot, felicitats! Segon, que m'imprimeixo la cantata per llegir-me-la amb calma, ja et diré
    què m'ha semblat.

    ResponSuprimeix
  2. Eduard, m’ha agradat l’argument de la cantata. Hi inclou fantasia, història i ens recorda que tots estem barrejats des de temps immemorials i cal fer-ne memòria a aquells que ens volen fer creure que enfrontar persones segons la procedència pot dur enlloc que no sigui a la injustícia i l’estupidesa. La mediterrània sempre ha estat també una gran cruïlla de camins de la humanitat, aprofitem-la per fer volar la imaginació, no per ofegar el futur. Que pogueu seguir fent-ne moltes més, si les tisores ho permeten! Els meus dos peus grecs també et saluden cordialment!

    ResponSuprimeix
  3. Jo pense que no han de ser, vols dir, l'important els homes portadors de les idees sinó les mateixes idees i amb elles tots els homes que les vivim i les hem viscudes des de fa segles i segles, fas una història que ha de ser màgica com totes les històries i per la banda més material veiem que els canvis en l'espectre polític donen una mala visió del futur, jo crec que es retallarà per tot arreu, i sempre dels mateixos i de la mateixa cosa, la cultura.
    Però potser ens trobem amb algun polític d'eixos partits que siga com l'ànec lleig, me'n recorde que en l'època del franquisme hi va haver amb l'aquiescència de les autoritats gent que arreplegava jueus i els salvava de la barbàrie nazi, jo tinc un amic, el Julián Olaya, del que he fet fa uns dies el conte "l'etern moribund" de qui son pare va acollir a ca seua un jueu sotjat pels nazis, eixos casos ens fan que ens tornem a trobar amb l'esperit humà.

    En fi me'n vaig per hui, ja ens escriurem en un altre article. Fins prompte.

    ResponSuprimeix
  4. Òscar, moltes gràcies per la teva atenció.
    I a tu també, Vicent, sempre són benvinguts els comentaris.
    Aquesta cantata vol ser una modesta contribució a la germandat entre pobles de la Mediterrània i, per extensió, d'arreu del món.

    ResponSuprimeix