27/6/11

INTIMITATS AMB ELS MANEL


Gràcies a les nostres amistats de La Pobla de Mafumet, la població del Tarragonès que viu sota els efluvis d'aquest Vesubi modern que és la refineria de Repsol, teníem entrades per al concert que hi donaven ahir els Manel, dins de la llarga gira que està recorrent bona part del país i que en els dos darrers dies els havia dut a la propera Valls i a la llunyana capital estatal.

Vam arribar amb temps per aparcar en els amples i ben cuidats carrers del poble, prop del modern Auditori del Casal Cultural, i per veure al Martí Maymó parlant pel mòbil a l'entrada. No tots els efluvis de la refineria són nocius, certament. El preu, molt subvencionat sens dubte dins el programa de festes locals, ens permetia rescabalar-nos de la decepció de no haver enganxat cap entrada al concert de Reus, precisament el que obria la gira.


Dins el coquetó i modern auditori, el contacte amb els Manel era directíssim, tal com ell sens dubte desitgen. Els quatre solets, acompanyats només per un bon equip amplificador i un bonic joc de llums, transmeten amb saviesa el seu cuidadíssim i atractiu repertori, multiplicant-se en les textures rítimiques i harmòniques en instruments i veus que embolcallen les seves contagioses melodis. I les lletres, afotunadament, arriben amb claredat! Aquestes lletres servides amb un català planer i eficaç que amaguen exercicis de gran brillantor intel·lectual, ja sigui per explicar històries quotidianes amb una perspectiva que les fa inèdites (com "Boomerang", o "Benvolgut"), o per distorsionar la perspectiva de la realitat amb apropaments surrealistes ("El gran salt") o hiperrealistes ("La bola de cristall"), o per condensar veritable narracions en unes poques estrofes ("La cançó del soldadet" o la tan coneguda "Aniversari"). Van repassar una a una totes les cançons d'aquest meravellós àlbum "10 milles per veure una bona armadura", intercalant-les amb algunes de les de l'anterior "Els millor professors europeus" (a la meva manera de veure, millorades amb els nous arranjaments), i acabant amb l'apoteosi del "Deixa-la, Toni, deixa-la" que també tanca "10 milles...", on Guillem Gisbert es llueix amb els seus imaginatius interludis narratius per obligar el públic a formar el cor de mariners que tanca la cançó i -snif!- el concert.

Aquesta cançó, per cert l'única que no signa Guillem Gisbert en aquest darrer àlbum (és de Roger Padilla), resumeix magníficament l'estil dels Manel en viu: sobris, aparentment un pèl distants, ofereix la riquesa de les seves cançons quasi de manera despullada (no perquè no hi hagi un intens treball harmònic que ja he destacat, s'entén), i si hi ha alguna cosa és una lleu distància quasi irònica sobre el que ells mateixos ofereixen a l'escenari, com s'aprecia en els parlaments de Guillem, divertits i originals sempre, però en tot cas tendint a la modèstia i gairebé a l'autoparòdia.

Res sembla indicar, doncs, que als Manel se'ls hagi d'inflar l'ego després de l'aclaparador èxit que estan collint. Com diuen a "El Miquel i l'Olga tornen", aquesta preciosa cançó amb què obrien el concert, invocant a la Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé. Si això és realment el que volen, és exactament el que hauria de pertocar a tot artista de veres, tal com ha tingut la bondat de recordar-li algú a l'Alejandro Sanz en una carta oberta que situa els mons de la ciència i de l'art en un context històric relativista i dins un marc de justícia social: que la feina de la música, i el de la ciència, no siguin més que això, una bella feina, i no pas un negoci.

I sembla clar que no ens equivoquem pas si diem que es tracta d'un èxit, el dels Manel, ben merescut, i d'agrair per tots els que els gaudim amb ells.




Fotos de la meva filla Marta del concert d'ahir

4 comentaris:

  1. Certament hi ha cantants i científics o cases discogràfiques i científiques que millor semblen una gran fàbrica del somni d'uns quants, i parle del "ritalín" la droga tan ofertada i propagandeada per les grans empreses farmacològiques, tothom "és" hiperactiu. I bé en quant als músics jo també et destacaria d'ací del meu país al Miquel Gil que està posant en pràctica una idea nova per a poder editar el seu disc i també al Feliu Ventura, què n'has sentit parlar? És un bon exemple de músic, de cantautor compormés amb el seu país i la seua llengua a banda dels més desfavorits. Sent del Ventura "L'única diferència" és una meravella. Es fan moltes coses ací a les terres catalanòfones, moltes coses i espere que donen el fruit que ens cal, una llengua normalitzada en totes les institucions i en la societat, sobretot en l'educació.
    Passa't pel bloc del Francesc Arnau, el de "l'espill de l'orb" i te n'adonaràs del que et parle, ací al País Valencià sembla que encara no morim eh?

    Una abraçada d'amic.

    Vicent.

    ResponSuprimeix
  2. No sóc "manelista", però m'ha agradat molt la carta d'en Lucas Sanchez. Algú els hauria de parar els peus als Alejandrosanzs del món.

    ResponSuprimeix
  3. Moltes gràcies, Vicent, per les recomanacions. Conec una mica ambdós artistes, mostra vivent de la força i talent que genera el català del País Valencià.
    Just ara m'anava a posar a fer un post sobre les darreres agressions a la nostra llengua comuna.

    Salut!!!

    ResponSuprimeix
  4. Clídice, de veres, no cal ser manelista per gaudir de les seves cançons. I et suggereixo que llegeixis els textos. Sorprenentment rics.
    No sé si una carta oberta li pararà els peus a Ale-ale-alejandro i altres esgaes, però la carta és rodona, sí.

    Una abraçada,

    ResponSuprimeix