23/6/11

SOTA LA MIRADA DE DÉUS I DEESSES


Robert Graves, en el seu imprescindible tractat sobre els mites grecs (Los mitos griegos, Alianza, 1985), explica així el mite olímpic sobre la creació:

En el principio de todas las cosas la Madre Tierra emergió del Caos y dio a luz a su hijo Urano mientras dormía. Contemplándola tiernamente desde las montañas, él derramó una lluvia fértil sobre sus hendiduras secretas, y ella produjo hierbas, flores y árboles, con los animales y las aves adecuados para cada planta. La misma lluvia hizo que corrieran los ríos y llenó de agua los lugares huecos, creando así los lagos y los mares. Sus primeros hijos de forma semihumana fueron los gigantes de cien manos llamados Enarco, Giges y Coto. Luego aparecieron los tres feroces Cíclopes de un solo ojo, constructores de murallas gigantescas y maestros herreros, primeramente de Tracia y luego de Creta y Licia11, a cuyos hijos encontró Odiseo en Sicilia. Se llamaban Brontes, Estéropes y Arges, y sus espíritus han vivido en las cavernas del volcán Etna desde que Apolo los mató en venganza por la muerte de Asclepio. Los libios, sin embargo, pretenden que Garamante nació antes que los cíclopes de cien manos y que, cuando surgió de la llanura, ofreció a la Madre Tierra un sacrificio de bellotas dulces. Este mito patriarcal de Urano obtuvo la aceptación oficial bajo el sistema religioso olímpico. Urano, cuyo nombre llegó a significar «el firmamento», parece haber conquistado su posición como Primer Padre al ser identificado con el dios pastoral Varuna, uno de los que constituyen la trinidad masculina aria; pero su nombre griego es una forma masculina de Ur-ana («reina de las montañas», «reina del verano», «reina de los vientos» o «reina de los bueyes salvajes»): la diosa en su aspecto orgiástico del solsticio estival. El casamiento de Urano con la Madre Tierra explica una primera invasión helénica de la Grecia septentrional, que permitió a los adoradores de Varuna alegar que él prohijó a las tribus nativas que encontró allí, aunque reconocían que era hijo de la Madre Tierra. Una enmienda del mito registrada por Apolodoro, es que la Tierra y el Cielo se dividieron en una lucha mortal y luego se volvieron a unir mediante el amor. Mencionan esto Eurípides (Melanipo el sabio, fragmento 484, ed. Nauck) y Apolonio de Rodas (Argonáutica, i.494). La lucha mortal tiene que referirse al choque entre los principios patriarcales y los matriarcales causado por las invasiones helénicas. Giges («nacido de la tierra») tiene otra forma, gigas («gigante ») y los gigantes se asocian en el mito con las montañas de la Grecia septentrional. Briareo («fuerte») era llamado también Egeón (Ilíada, i.403), y su pueblo puede ser, por lo tanto, el libio-tracio, cuya diosa cabra Egis (...) dio su nombre al mar Egeo. Coto era el antepasado epónimo de los cotianos, quienes adoraban a la orgiástica Cotito, y difundieron su culto desde Tracia a toda la Europa noroccidental. Estas tribus son descritas como «de cien manos», quizá porque sus sacerdotisas estaban organizada en colegios de cincuenta, como las Danaides y las Nereidas: o tal vez porque los hombres estaban organizados en grupos guerreros de cien miembros, como los romanos primitivos.

Vet aquí, doncs, que Urà és en realitat una derivació d'una deessa. Un déu que, segons continua el mite, va ser el pare dels titans i posteriorment castrat per un d'aquests, Crono, com a venjança instigada per la Mare Terra per haver enviat els fills anteriors de la seva unió, els cíclops, al tenebrós món subterrani del Tàrtar. És també avi del Zeus que acabaria establint l'hegemonia del patriarcat com a déu suprem en destronar el seu pare Crono, el Saturn romà, devorador dels seus fills. La castració d'Urà amb la falç d'ós típica de societats neolítiques, remetria segons Graves a la lluita de tribus pre-helèniques, els guerrers de les quals tenien costum de castrar els enemics amb aquesta petita arma, contra els invasors aris pre-helens.

Les festes del solstici d'estiu, segons Graves, ere una festa orgiàstica que remetia a aquest xoc entre cultures matriarcals i patriarcals, entre la deessa mare i la trinitat masculina ària, i eren un alliberament de la força creadora, femenina, que podia ser temible. L'orgia no era necessàriament només sexual, solia acabar amb autèntics banquets antropòfags, segurament precdeits del consum d'al·lucinògens.


Les actuals celebracions del solstici estival, el Sant Joan dels catòlics, són una romanalla d'aquella revelació de la deessa orgiàstica i vénen convenientment presidides pel foc, i marquen el cicle solar que és origen del calendari de dotze mesos. Enguany, per una casualitat que només es dóna cada moltes dècades, coincideix amb el Corpus Christi, la festa cristiana que celebra l'eucaristia, és a dir, pròpiament la participació en el cos de Crist a través de la seva deglució simbòlica (romanalla del sacrifici corporal del propi rei masculí que va segellar el pacte entre matriarcats i patriarcats en els orígens de la societat helènica, per exemple?). Com a festa mòbil del calendari religiós, remet al calendari lunar més propi de les societats matriarcals pre-àries, i la rara coincidència que es dóna enguany (que no tronarà a produir-se fins a 2095, si no m'erro) amb la celebració del solstici d'estiu, sembla multiplicar el significat màgic de la diada.

Mort i renovació, exaltació del foc i del seu poder destructiu i regenerador , un dia com avui, en les dates que corren en aquesta primavera que tot just hem deixat enrere, exemplifica la potència de la revolució que de tant en tant ha de sacsejar tot allò que es mou sota l'atenta mirada dels déus-astres.

Il·lustracions: Giorgio Vasari i Cristofano Gherardi: Cronos derrota Urà / Imatge de la Patum de Berga

2 comentaris:

  1. Molt bona reflexió mitològica, ara mateix parlaré amb ma mare i amb la meua sogra (curiosa barretxa no?)per anar tots quatre amb la meua dona Margarita a la platja, potser anem a la platja de Massamagrell, o a la de la Malva-rosa o a la que anàrem l'any passat, a la Canet d'en Berenguer, ara la truque, me'n vaig corrents, gràcies per la informació, encara queden ments joves...

    ResponSuprimeix
  2. M'has recordat els estudis sobre la trifuncionalitat indoeuropea de Dumézil, Mitra, Indra i Varuna, en l'origen del nostre sistema patriarcal i trifuncional, que va substituir el matriarcat, la cultura més significativa del qual, la Minoica, va perir en mans d'aquests micènics terribles dels quals ens declarem hereus. L'estiu és un bon moment per reivindicar el Minotaure.

    ResponSuprimeix