ELEGIA PER A FRANK ZAPPA

ELEGIA PER A FRANK

I tranquil·lament jaus al teu jaç,
imaginant una melodia que llisca
sobre patis coberts de fina herba verda,
gemega com un gat d'ulls de síndria,
i tot és només aquesta olor cremada,
i tot és només fum que traça espirals
sobre un airecel de freda pedra grisa.
Saps que ets a la vora del final,
i transpires la llangorosa línia
sinuosa de les notes que somies.
Però hi ha uns acords, un ritme,
i sentirem a la fi la teva veu.
Els iris felins, els llavis somrients,
la flama plena de vida de l'esguard
amb què reies del món, de tots,
de tu mateix.
La brasa d'un cigar cargolejant
al mànec vibràtil de la guitarra,
l'arc àgil dels teus dits percussors,
la flaire d'aquell dia, la joventut,
i el cel gris omplert de verds
per la rialla eterna dels teus ulls.

Per a Frank Zappa 21 de desembre de 2010

El proppassat dia 21 Frank Zappa hauria complert els seus 70 anys. El proppassat 4 es complien 7 anys de la seva mort . Un dels músics més complets i brillants que va donar el rock del segle passat, però que va desbordar, en la seva trajectòria, la condició de simple músic de rock. De fet, el podríem condiderar un artista inclassificable.

Com ell mateix diu a una de les seves darreres entrevistes, que podeu trobar a internet, la música és l'art d'organitzar els sons. En aquest art va excel·lir i va aprofundir. Però també en l'ús estricte de la paraula, no solament com a lletrista, sinó també com a assagista, polemista i, en definitiva, transgressor dels codis usuals del llenguatge.




Excèntric? Sí. Geni? Potser, diu ell, en aquesta entrevista on parla amb una claredat esfereïdora del seu càncer de pròstata, i declara que, a la fi, la memòria que es deixa, els records que queden d'un, no són importants. Que fins i tot no és important ser recordat.

Tanmateix, la seva obra parlarà d'ell. Sens dubte quedarà i serà seguida mentre els homes i les dones continuem buscant plaer i respostes i preguntes a la nostra vida en aquest art combinatori dels sons. En definitiva, l'empremta que deixem té valor mentre estigui viva en els vius que ens succeiran. En el cas de Zappa, la seva obra està sent zelosament custodiada i defensada amb molt de rigor per cert pel que fa als drets de propietat, per la seva família. El seu fill Dweezil és un continuador fidel de la seva obra i obté grammys encara amb la interpretació de les obres de son pare.

En una altra entrevista, penjada a internet com la darrera,



es veu ja amb un estat físic força deteriorat, a més d'algunes imatges d'ell amb el músic Pierre Boulez, amb el qual va col·laborar en diversos projectes. Zappa parla aquí d'una altra persona, el seu amic Nicolas Slonimsky:

"Era una ment brillant, i un esperit amb un cor molt càlid. I aquestes són qualitats que no solen trobar-se juntes en les persones (...) Era meravellòs. Una persona absolutament desenvolupada".

Es referia al seu amic, però hauria pogut estar parlant de si mateix també.

EL VEHICLE ÉS EL MISSATGE

Han coincidit aquests dies el debat sobre la investidura del nou president de la Generalitat amb la tacada de sentències del Tribunal Suprem sobre el sistema educatiu català. ¿Coincidència, realment, que hagin estat donades a conèixer aquesta setmana, encara que dictades el proppassat dia 13, i votades ja fa gairebé dos mesos? ¿Volem creure que la justícia és cega i asèptica en casos com aquest, en casos en què fins i tot un tribunal (un tribunal de l'ordre jurisdiccional, encara que sigui extraordinari) es permet dir als poders legislatius i executius d'una comunitat autònoma que han d'adoptar cuantas medidas sean necesarias perquè el castellà sigui considerat llengua vehicular en el sistema educatiu català?

Tot ens fa pensar que el poder judicial ha rebasat el límit que li és propi i ha culminat un desbordament de la seva posició en l'equilibri de poders del règim polític espanyol, en un camí iniciat o obert pel Tribunal Constitucional, amb la seva sentència sobre l'Estatut de Catalunya del passat estiu. Sentència que se cita de forma contínua a les sentències ara dictades i que es pot considerar, així, el seu fonament. Compte, doncs, el fonament no és el sistema legislatiu, l'Estatut i le lleis, com la de normalització lingüística, emeses pel legislador legítim, sinó el que ha dit el Constitucional sobre les normes dictades.

En síntesi, la doctrina ara esgrimida pel Suprem ve a dir que, sent legítim que el català sigui llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, no ho és que no es consideri el castellà com a llengua vehicular també. I centra els seus arguments en els drets lingüístics que es desprenen dels drets i deures constitucionals de conèixer la llengua oficial.

En el debat sempre hi ha la barreja entre obligacions i drets individuals, i per molt que aquesta vessant, la dels drets individuals, fos la que van fer valer tant el Partit Popular com Ciutadans de Catalunya com a bandera central a la passada campanya electoral, no es pot donar una cosa sense l'empara de l'altra: no es pot reconèixer un dret pur sense partir de l'obligació imposada pel poder pùblic. Un poder, doncs, de caire polític, d'arrelament territorial per tant. Una altra cosa seria permetre un mosaic d'ensenyaments en una munió de llengües a territoris com el català, on s'assenten actualment tantes comunitats lingüístiques. I és evident que els que proclamen aquests drets individuals sagrats a rebre ensenyament en la llengua paterna no estan pensant en aquestes altres comunitats lingüístiques.

Dels seus raonaments i arguments revestits d'un discurs aparetment racional, hem de dubtar forçosament de la bona fe. En definitiva, tant en el medi polític com en el jurisprudencial, estem en realitat parlant d'una lluita de prioritats entre comunitats lingüístiques.

El problema, sens dubte, és que això s'emmascari amb aquesta falsa racionalitat. Els drets lingüístics, quant toquen la mateixa arrel constitutiva de la comunitat, no es poden deixar de valorar des del punt de vista col·lectiu. Una altra cosa és una deliberada tàctica de cobertura de les pròpies conviccions , i molt del llenguatge emprat pel Constitucional, el Suprem, i els seus pregoners i portantveus de la caverna mediàtica i dels partits espanyolistes, ens ho denota.

Com deia el filòsof Manuel Cruz a un article publicat a El País el dia 4 de desembre ("Lo que siempre son los otros"), comentant l'últim llibre de Gianni Vattimo, "Adiós a la verdad" (Gedisa, 2010):
(..)en demasiadas ocasiones la deriva dogmática se alimenta, paradójicamente, del que, a primera vista, podría parecer su más eficaz antídoto: la razón. Cosa que ocurre no sólo cuando la utilizamos para producir ingeniosas hipótesis ad hoc (Descartes quizá haya sido el más acerado crítico de esta extraña variante de trampas al solitario al que parece tan proclive el ser humano), sino también, y tal vez sobre todo, cuando hacemos acopio de argumentos para cargarnos de razón, en vez de para cuestionar nuestras propias convicciones, que es la única vacuna conocida contra el dogmatismo. Por eso se puede afirmar, con escaso temor a equivocarse, que probablemente no haya mayor dogmático que el incapaz de percibir su propio dogmatismo, de idéntica forma que no hay mayor sectario que el que ve sectarismo en todas partes menos en su propia secta (a la que no acostumbra a considerar secta, sino iglesia, por cierto).

Igual que, en l'ús interessat del terme nacionalista, des d'una banda se sol dir que nacionalista és l'altre, en el dret a conèixer la llengua oficial, dogmàtics són els altres. Doncs bé, si ens hem de carregar de raons, deixem que totes s'exposin sense trampes ni asos amagats a les mànigues. Si el català ha de sobreviure, ha de ser perquè els parlants de Catalunya el considerin un element pràctic i vital de comunicació. Ser vehicle de comunicació, en aquest cas, és el seu mateix fi, és el propi contingut del seu missatge.

VARGAS LLOSA: PATRIOTISME vs NACIONALISME

Mario Vargas Llosa ha aconseguit enguany el seu Nobel. Se'n va assabentar a Nova York, crec recordar, en tot cas al nucli de la gran potència del planeta, mentre oferia la convenient imatge, des d'un elegant distanciament, d'un Rei Midas de la Literatura baixant amb gest lleument escèptic d'un típic taxi del primeríssim Primer Món. Recordo també que es deia agradablement sorprès i que considerava -modestament- que era un triomf de la literatura en espanyol.

Que és un gran representant de la literatura, no ens generà dubtes. Que escriu en espanyol, encara menys. Però que no ha frisat durant anys per aconseguir el més prestigiós premi del món... no m'ho empasso. De fet, sospito que bona part de les bones causes que ha abraçat aquests darrers anys han estat calculades amb notable punteria per obtenir aquest guardó. Però no li trauré el mèrit per haver-se posat el costat -físicament també- de pobles oprimits com els palestins i d'alguns països africans. Tampoc li trauré mèrit com a literat, ja ho he dit.

La setmana passada el Sr. Vargas Llosa va rebre el seu Nobel, i va oferir al món el seu discurs.
Conté sens dubte elements valuosos, i demostra el seu bon pols narratiu, la seva saviesa en la combinació de temes personals, polítics i metaliteraris que, sense ser originals pel que fa a aquests darrers, aconsegueix fer, del seu, un discurs ben passador, eloqüent i ben escrit, com no podia ser menys.

Tanmateix, i potser no era la seva pretensió, ha encès una polèmica, almenys a casa nostra, quan en el repàs apressat a la seva trajectòria política (tránsito hacia el demócrata y el liberal que soy, segons les seves paraules) va fustigar el nacionalisme. Precisament, la referència al nacionalisme en el seu discurs se situa després d'al·ludir al seu pas per la Barcelona de primers dels setanta, des d'on es projectaria com a autor a tot el món. I se situa després de l'elogi a aquella ciutat que (..) Se convirtió en la capital cultural de España, el lugar donde había que estar para respirar el anticipo de la libertad que se vendría(...)una Torre de Babel, una ciudad cosmopolita y universal, donde era estimulante vivir y trabajar.

Sense a penes solució de continuïtat, el discurs passa a llançar aquesta diatriba:
Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento. Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente. Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales.
No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del “otro”, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que se convierten en hitos de la memoria y escudos contra la soledad. La patria no son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de que, no importa donde estemos, existe un hogar al que podemos volver.

Vargas Llosa es posa aquí la bata de politòleg i s'arrisca a fer una diferenciació hermenèutica entre nacionalisme i patriotisme. Com que d'aquestes discussions lògiques és molt difícil o impossible treure'n l'aigua clara quan no es redueix la terminologia a una formulació homologable, ens centrarem no en la diferència entre nacionalisme i patriotisme segons l'expressa Vargas Llosa, sinó entre ambdues categories ontològiques, un nacionalisme bo i un de dolent, per entendre'ns. L'un, seria provincià, excloent, de vol ras, que retalla l'horitzó intel·lectual, que s'expressa en banderes, himnes i discursos apodíctics i que té com a origen la pura circumstància (fortuïta) del naixement, i la seva conseqüència o efectes les guerres i conflictes armats. Molt dolent, certament.

El bo, pel contrari, és un sentiment sa i generós, d'amor a la terra i a les gents que poblen el lloc on un ha anat forjant la seva memòria. No es precisa, però se suposa que és bàsicament una memòria de l'edat de la infància, a jutjar per les expressions nostàlgiques i la referència a la llar. De passada, diguem que és aquest aspecte bàsic del sentiment nacionalista adherit a la pàtria l'element constitutïu de la nació el que consideràvem fonamental en un article d'aquest bloc a l'hora d'analitzar aquesta qüestió. Tampoc precisa el discurs quins serien els elements d'expressió i els efectes d'un tan noble sentiment.

Entenc que existeix una confusió, molt habitual, entre nació, com a pàtria, i nació com a Estat, i, com és visible en les seves referències gairebé místiques al seu Perú en una altra part del discurs, una confusió encara més greu -i segurament bastant deliberada- entre nacionalisme bo com a equivalent al que té base en la meva cultura i dolent com aquell que defensa una cultura diferent. Traduït: patriotisme és el meu sentiment, nacionalisme és el teu.

Potser ens seria més amable el seu discurs si, en definitiva, exercís la defensa d'una identitat nacional petita en contra d'un imperialisme opressor, com insinua en passar molt de puntetes pel tema de la conquista, que li serveix per traçar el pont entre el seu lloc d'origen i l'Europa on triomfaria com a literat. Però el cert és que el seu Perú és un marc bastant confús també, on es manifesta un privilegi: ¡Qué extraordinario privilegio el de un país que no tiene una identidad porque las tiene todas!

Extraordinari, certament, i bastant extrany. Potser altres minories culturals, les del seu propi país, estarien d'acord amb nosaltres en no agrair-li excessivament els seus elogis.


Imatge: Vargas Llosa vist per Fernando Vicente

LA FORMA DEL SILENCI

Entre tot el brogit i la fúria que, com va dir Shakespeare, configura el relat humà (com diríem modernament), la recerca del silenci suposa molts camins una veritable fuga, una manera de tranquil·litzar l'esperit davant l'opressió incessant del soroll, de l'atabalament, el desfici a què ens condueix.
Però en un veritable apropament a la seva essència, el nucli tal vegada primigeni i central del so, retrobem novament i paradoxalment el silenci. Quan el soroll aspira a ser una articulació de sons significatius, ha de comptar necessàriament amb el silenci com un dels seus components -si no el més central-. Mireu qualsevol partitura musical i us n'adonareu. En cada segment, en cada compàs, cal trobar l'espai en blanc que deixen les notes per permetre que aquestes s'interrelacionin formen les melodies i les harmonies. Això és el silenci, el llit sobre el qual navega la música...

O és més que això?

La recerca del silenci pot prendre també un paper actiu, una actitud conscient que mira d'indagar i no solament d'apartar i segmentar el so per dotar-lo de significat. Estem parlant del contrari de fugir, perquè, com va dir Julio Cortázar, ir a un encuentro no puede ser nunca escapar.
Cortázar va escriure això a un dels seus contes més cèlebres, El perseguidor, el retrat d'un obsessiu músic de jazz. Potser el jazz sigui el gènere (si es pot denominar així) musical que més pot haver explorat en els extrems, en les línies frontereres, en la fractura més relliscosa de la mateixa música, en la recerca -novament paradoxa- del seu nucli primigeni.

Miles Davis, potser el més gran explorador de formes noves en el jazz -terme del qual renegava-, ho va dir., com reollíem en un article anterior: el silenci és potser el soroll més fort. Dec a un comentari de l'amic Vicent aquest text de Miquel Bassols sobre "In a silent way", una de les peces bàsiques de la seva discografia i, podem dir sense por a exagerar, de la música moderna:

El nombre de la pieza se debe en realidad a un comentario del trompetista Nat Adderley, el hermano de Cannonball Adderley en cuyo grupo Joe Zawinul estaba tocando: “Oye, esto es muy bonito, parece hecho de una manera silenciosa”. Era un modo de nombrar lo más real del silencio que la había causado.

Cuando Miles Davis invitó a Joe Zawinul, un día de Febrero de 1969, a presentarse al estudio de grabación sin un plan preconcebido, le pidió simplemente que trajera “alguna música”. El proceso de grabación, recogido hoy en una edición especial,[..] muestra la operación de Miles Davis realizada sobre la pieza de Joe Zawinul. Miles actuó per via di levare, sacando la intro y los acordes con los que su autor había acompañado la melodía. Pidió a los músicos que simplemente tocaran esa melodía, despojada de buena parte de sus acordes y dejando la armonía sin su resolución final en las frases. La diferencia entre la versión finalmente publicada y la no publicada da cuenta de este proceso parecido al de un escultor que vaciara el material sonoro. Hizo (re)aparecer así el silencio que habitaba en la pieza original de Joe Zawinul. Seguramente,si hubiera podido, Miles hubiera pedido a los músicos que simplemente no tocaran nada… o mejor, que tocaran “nada”. El, en aquel entonces, jovencísimo pero ya muy experimentado guitarrista John McLaughlin, que desgrana en la grabación la melodía de Joe Zawinul con singular sensibilidad, recibió del artífice Miles la orden de tocar la pieza como si fuera un novato, dejando de lado cualquier preciosismo armónico en los acordes. El ambiente generado en la grabación tiene así algo de los sonidos producidos sin intención que John Cage buscaba con su fuga silenciosa y que sólo podrían aparecer como si fuera de una manera distraída, con una suerte de atención flotante. Algunos atentos oyentes de la grabación señalan que los silbidos o los siseos a veces se escuchan entre las notas más que las notas mismas, ¡hasta el punto de resultarles molestos! Para otros es precisamente este rasgo el que da el tono singular a la pieza. Una edición con remezclas hechas por Bill Laswell a partir de las cintas originales que el propio Miles Davis le dio hizo más patentes todavía estos silencios sibilantes. El aire que se escucha soplando en los metales sin el sonido de las notas hace aquí presente, como en algunos otros músicos de jazz, la dimensión más pura de la pulsión oral en el silencio.



La cita és una mica llarga però crec que paga la pena. Per cert que de John Cage es reedita aquests dies un dels seus enregistraments llegendaris, 4'33", una peça d'aquesta duració on es reprodueix -o s'intenta- el màxim silenci. La iniciativa de reeditar-la és part d'una curiosa acció dins de Facebook destinada a contraprogramar les campanyes d'èxits nadalencs de les grans discogràfiques, però amb la seva arrel irònica apunten realment a l'arrel que va trobar Cage: el seu repte va acabar demostrant la imposibilitat del silenci. La ironia final és que s'han produït plagis -denunciats pels hereus de Cage- i fins i tot interpretacions orquestrals de la peça!



Presa de pèl? Radical exploració? Si teniu la paciència de contemplar el vídeo comprovareu que no hi va faltar el sentit de l'humor.

Un to molt diferent té una peça bàsica del pop-rock, els "Himnes al silenci", de Van Morrison, una cançó impressionant dins l'àlbum homònim, un disc doble en certs sentits conceptual que explora amb una gravetat i una tensió insuperables les formes del silenci, no com a incomunicació (a la manera del "The sounds of silence" de Simon i Garfunkel), sinó com a la més íntima de les comunicacions i comunions.



Franz appa ens passa un poema inspirat en aquesta peça, recollit d'un repte al fòrum de Relats en català proposat per dos dels millors poetes que per aquest exemplar web circulen, gypsy i deomises:

EN L'ETERN ARA

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca,
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

Afegim un comentari del propi autor sobre poema i cançó inspiradora:

Agraeixo a tothom qui ha votat el meu petit poema, i als jutges -excel•lent comandita- per l'organització i llur decisió.
Volia afegir, si és possible, una comentari sobre el poema i el seu origen/inspiració (imprudentment ho faré, encara que comentar un poema és ja en si un tema relliscós, i més si, com aquest, penetra en els misteris del silenci).
El títol és un homenatge (o plagi, vaja) d'un vers d'una de les cançons de Van Morrison del mateix àlbum al qual li dóna títol aquesta cançó triada per al melo ("Take me back"), i crec que fa al•lusió al retorn al temps màgic, dilatat i meravellat, de la infantesa. En aquest poema, tanmateix, diria que no es fa al•lusió a un temps precedent sinó a l'expectativa d'un etern al qual s'hi entra amb la càrrega (irrenunciable) de l'experiència viscuda. No és nostàlgic, sinó anhelós. Potser, com moltes de les cançons del meu admiradíssim Van Morrison, no és encara una revelació, sinó la seva antesala, un instant previ a l'epifania esperada.
Gràcies de nou, i em poso a cavil•lar en el nou repte. Si no us sap greu, crec que deixaré que passi aquest pont per proposar-lo amb calma... i silenci.

franz

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (6)

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Alguns tòpics són indestructibles... perquè obeeixen a una gran veritat de fons. Aquest eslògan, La unió fa la força, que té ecos més aviat xarons, una mica rancis, és, tanmateix, una fórmula que ha de funcionar en moltes facetes de la nostra vida: som un ésser social, i sense l'estímul, el suport, la cooperació i la germanor dels altres, la majoria de les metes que ens proposem seran inassolibles.

Això és veritablement cert en la competició, fins i tot encara que aparentment estiguem en una competició de caire individual.¿Quan ho és, una competició, estrictament individual? Sense l'estímul, el suport, la cooperació i fins i tot la germanor d'un conjunt de gent al nostre voltant, difícilment els simples valors individuals superaran els adversaris.

Vivim en un món competitiu. O així ens ho pregonen permanentment els abanderats de l'economia, fins i tot -o especialment- els que més parlen de globalització. Cooperació i germanor, en definitiva, queden circumscrites a uns àmbits delimitats, a col·lectius definits, per fronteres, per associacionisme, per afinitats diverses.

En el món del futbol, la competició és l'alfa i l'omega, i la unió, indispensable, ja que es tracta d'un joc associatiu (un joc que es va definir a si mateix com football association en els seus orígens). Cada equip ha de jugar raonablement contra l'adversari , tot i que no per aniquilar-lo: l'esport no és la guerra, o és la guerra reduïda a aspectes simbòlics (però això fóra tema d'un altre article). En el futbol, un grup pretén dominar vencent a la resta. És en la unió del talent de cada component (amb la suma de formació, esforç, conreu de tota mena de valors que comporta) amb el dels companys, i en l'ensamblatge d'aquests talents (que implica un nou aprenentatge, un nou esforç, una assumpció de nous valors) que es formen els grans equips.

Potser poques vegades s'ha donat una conjunció tan sublim com la d'aquest Barça que ens ha tocat viure en aquests anys, en aquesta era Guardiola que ja fa Història. Ho diem els que ja portem vist molt de futbol a casa nostra, i ho diu la premsa internacional. No, segurament, perquè tingui jugadors molt superiors als de altres formacions o d'altres èpoques (encara que pocs talents com Messi, Xavi o Iniesta s'han donat al llarg de la petita història del futbol), sinó perquè poques vegades s'ha aconseguit reunir i cohesionar un grup tan harmònic, solidari, cooperador i eficaç en la idea creativa del joc, en la posada en comú dels talents individuals per tal de fer del tracte a la pilota el més semblant a l'art que s'hagi pogut concebre.

La festa de dilluns contra l'etern rival, el Madrid, té a més el valor d'haver-se aconseguit contra un concepte radicalment contrari dels valors. Aquest cop els blancs havien recorregut a un talisman que l'any passat va anul·lar el Barça a la Champions, l'entrenador Mourinho que va aconseguir el títol amb l'Inter. Però on el portuguès va triomfar va ser en l'antifutbol. Apostant per un sistema més ofensiu, el Reial Madrid va tornar a fracassar col·lectivament contra un equip que li va passar la mà oberta per la cara amb les armes més nobles i amb una sola veritable arma, la que proclama orgullosament allà on va: el tracte exquisit de la pilota.

El Barça està impartint lliçons al món. Un símbol de Catalunya , la tradició castellera, que amb la gira de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Xina, i el reconeixement de la UNESCO com a patrimoni immaterial de la Humanitat també s'està obrint al món, exemplifica perfectament aquest ensamblatge entre el talent personal i les virtuts col·lectives.


Aquest ensamblatge requereix també de l'equilibri, per afegir un concepte clau que també ens permet visualitzar perfectament els castells. L'equilibri suposa que el grup no ha d'aixafar l'individu, però tampoc l'individu ha de passar per sobre del grup. Aquí entraríem en l'espinós tema del lideratge, i de les qualitats que ha de tenir un líder per permetre que l'equilibri es mantingui, cohesionant el grup i permetent la seva expressió col·lectiva respectant la individual. Un aspecte que ja vam tractar en iniciar aquestes petites lliçons, precisament contraposant les figures de Guardiola i Mourinho, però que sens dubte encara té moltes facetes a contemplar. Una part, i no petita, és la capacitat de no generar més resistència cara a fora amb les actituds de defensa dels propis valors. És el que podríem dir capacitat diplomàtica, de la qual, un cop més, un (Guardiola) ha donat mostra d'excel·lència, mentre l'altre (Mourinho) n'ha donat del contrari, ofenent gratuïtament altres rivals endut per l'actitud provocativa, superba, prepotent i menyspreadora a la qual sempre condueix l'egolatria.