L'ART D'ESCAMOTEJAR (o com fer veritat d'una repetida mentida)

El capítol descrit dilluns pels dos grans diaris esportius nacionales, l'AS i el MARCA, és d'un tal grau de deliri i esperpent que ni els més conspicus autors de paròdies i sàtires (els nostres creadors del "Crackòvia", per exemple) ho haguessin pogut imaginar. Per ser breus i no insistir en la vergonya aliena que em provoca: ambdós rotatius van fer ús del Photoshop per fer desaparèixer a les fotos de portada elements que feien més que dubtosa la realitat que denunciaven els titulars, la pretesa posició de fora de joc d'un jugador del Barça en el primer gol del partit del líder de la Lliga contra l'Athletic Club (que va acabar amb un estret 2-1 a favoer del Barça).

És a dir, com en els temps èpics del retocadors de laboratori del règim stalinista, però sense la necessitat de l'habilitat i el giny a què havien de recórrer aquells esforçats artistes/funcionaris dedicats a fer desaparèixer de les fotos oficials el herois de la Revolució caiguts en desgràcia. Hereus dignes, vaja, dels sistemes tan magistralment descrits per George Orwell a "1984".

En la mateixa línia, la dita caverna mediàtica, aquest conglomerat de mitjans de comunicació (?) que serveix els interessos de la més reaccionària banda del reaccionari PP, es dedica, fidel a la consigna que una mentida repetida mil cops acaba sent una realitat (aportació aquesta a la gran teoria de la manipulació de les masses de l'altre gran règim totalitari del segle XX, el nazi), a insistir en una sèrie de mentides simplistes, grolleres i evidents per a tothom que es molesti a contrastar-les, sabedors que el missatge acaba penetrant.

Creia la direcció de l'AS de veritat que ningú no s'adonaria que havia esborrat un defensa de la foto? Creien els directors d'INTERECONOMIA que la seva informació sobre la gran manifestació del 10 de juliol a Barcelona, en què enfocaven les platges i negaven que hi hagués hagut ningú a la marxa, podia ser mínimament creïble?

El que saben és que han de crear una xarxa prou àmplia perquè una bona part de la població només se serveixi dels seus missatges manipulats i de la seva pretesa informació. El que saben és que compten amb un poder d'extensió i d'intenció que pot seduir a una àmplia massa conformista, mesella i poc instruïda. Quan el govern del PP calla la veu de TV3 al País Valencià, no fa més que reblar el clau per tal d'acaparar l'espectre televisiu obert amb la nova tecnologia digital i que fa que els mitjans de la caverna mediàtica dominin la gran majoria dels canals, inclosos els locals i, si no s'hagués pogut frenar a temps la privatització, fins i tot els canals avui públics .

Ja imagino com deuen explicar avui la massiva manifestació d'ahir a la ciutat de València en contra de l'apagada de TV3 aquests mitjans valencianos. Si és que tan sols l'expliquen. Però no em penso molestar a comprovar-ho. Qui vol apagar la raó no es mereix ser escoltat.

NO PODEM CALLAR

TV3 ja no es veu en emissió oberta al País Valencià, per a altres simplement "la Comunidad" (que a mi em sona com allò de la Comunitat dels anells, o dels anyells si aprofundim en el que voldrien els que usen aquesta expressió). El govern de Francisco Camps (Paco per als amics) ha acabat amb el seu prolongat setge contra Acció Cultural del País Valencià obligant a clausurar ells mateixos els repetidors que amb un esforç cívic exemplar havien aixecat i sostingut durant dècades per fer de la cadena pública català un vehicle bàsic de la seva lluita de resistència contra la política de marginació, aïllament i -diguem-ho clar- deliberat etnocidi lingüístic que els governs del PP fa anys que duen a terme amb total impunitat i amb el suport entusiasta de la part més reaccionària de la població i l'aquiescència mesella d'una altra bona part que sempre ha vist amb recel tot el que ve de Catalunya.

Queda, doncs, una part de la població que manté viva la seva valent lluita de defensa de la nostra llengua comuna. A ells, i al seu esforç i entrega, els devem la nostra solidaritat i suport.

Alguns columnistes d'aquí ja han dit la seva, i han estat molt contundents.Toni Soler, a la contraportada de l'ARA d'ahir: "En aquesta ocasió(...) espero que ni el govern ni la societat catalana no es passin de prudents. En primer lloc, per solidaritat amb els valencian que s'estimen la seva llengua, siguin pocs o siguin molts, i en segon lloc, perquè la defensa del català s'ha d'exercir sense límits de cap mena".

I Antoni Vives, al mateix diari, avui:"Cal que des de les institucions catalanes ens hi impliquem fins als colzes. No parlo de dignitat. Parlo de seguirn batallant per guanyar algun dia (...) Perquè si ara admetem que guanyi el silenci que imposen al País Valencià, ja només els restarà imposar el silenci a la resta de la nació. I quan això passi, els plors i les lamentacions no serviran per a res".

Catalunya no pot callar, no ens ha de fer por que considerin que som imperialistes o que ens fiquem on ningú no ens demana. Sí que ens ho demanen, i ens devem als nostres germans valencians que arrosseguen tantes dificultats per fer de la nostra una llengua digna al seu país. Aquest enèsim atemptat a la dignitat del català no és potser el més greu ni serà l'últim, però té el valor del seu simbolisme i de ser detonant d'una contestació que ha de ser exemplar i contundent.

SENSE SENYAL

En solidaritat amb el País Valencià i en defensa de la nostra llengua comuna, aquest bloc tanca avui.

EL PA QUE S'HI DONA

Aquest cap de setmana passat Catalunya ha tingut dos particulars herois mediàtics. Un, individual, tot i que reresentant d'un esport col·lectiu. No m'estic referint a Xavi Pascual i la nova vistòria del Barça de bàsquet davant el Madrid, ni tampoc de Josep Guardiola, que aquest cop no ha triomfat amb el barça de futbol. M'estic referint a un reprentant més modest, Raül Agné, entrenador del Girona de la segona divisió de futbol, que amb la seva actitud de dignitat a la roda de premsa al camp de l'Osca és avui una referència de com s'han de contestar determinades actituds que, com ell mateix ha resumit excel·lentment, revelen ja, més que cap altra cosa, el coeficient intel·lectual d'alguns. Agné, quan se li va recriminar per part de periodistes locals que contestés en català la pregunta de l'enviat especial de TV3, va defensar el seu dret a fer-ho, i davant de l'actitud poc receptiva dels mateixos periodistes, va decidir aixecar-se de la taula. Que aquesta actitud provingui d'un natural d'Aragó (de Mequinença, a la franja) li dóna un valor afegit. Valor que també augmenta la manera tranquil·la amb què la va adoptar, i que per fortuna les filmacions i gravacions fan palesa per desmentir determinada premsa aragonesa i espanyola que la vol vendre com un rampell.



L'altre heroi és, en canvi, col·lectiu, i es troba en un cantó ben oposat. L'equip de producció de "Pa negre" va obtenir 9 premis Goya, incloent el de millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Aquest reconeixement tan aclaparador, que mai no havia obtingut cap producció catalana, s'uneix a altres premis a altres produccions catalanes, el documental de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall, i la més internacional i sorprenent "Buried" de Rodrigo Cortés. Realment, tanmateix, el significatiu del triomf és que la pel·lícula, a banda de la seva qualitat, es presenti amb indissimulada catalanitat, feta en català i així distribuïda a Espanya, cosa que va permetre que en el seu discurs, la productora Isona Passola, cineasta que s'ha preocupat en el passat recent de les relacions Espanya-Catalunya, titllés la gent del cinema com "avançades" de la societat, i ha remarcat que no tot és caverna mediàtica a Madrid.

Poden, en efecte, el talent, la creativitat i el talent, d'una banda, i la dignitat i la convicció d'exercir uns drets perfectament legítims, tendir ponts cap a aquesta Espanya que tan sovint en els últims anys veiem com un bloc monolíticament hostil?

No prové d'un autor d'aquí un dels estudis més radicals respecte a la qüestió de confrontació entre el nacionalisme espanyol i el català. El catedràtic de Lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, autor del llibre "El nacionalismo lingüístico" (Península), manifesta sense embuts que el nacionalisme lingüístic espanyol és etnocida, retrògrad i excloent cap a la resta de llengües que es parlen a l’estat.

El propi apunt del diari ARA d'on extrec aquesta sentència adverteix que la postura de Moreno Cabrera és molt minoritària a l'Estat espanyol. Però, certament, cada cop té més eco entre els catalans. Antoni Vives, columnista habitual del mateix ARA, polític de Convergència i autor de la molt estimable novel·la "El somi de Farringdon Road" i de diversos llibres d'assaig, és un exemple que el nacionalisme moderat d'antany està derivant a postures radicals davant la situació política actual. En el seu article d'avui mateix diu: L'Espanya petita, coberta de calç, que volen els polítics espanyols tindrà un mal final. Catalunya n'hauria de sortir airosa, però el futur no està escrit i la cosa pinta malament. El primer que caldrà fer és desempallegar-nos d'estratègies pròpies dels anys 80 del segle passat i encarar el problema sense posposar-lo 'sine die'. La Catalunya sorgida de la manifestació del 10 de juliol necessita saber que hi ha respostes més enllà de la seiositat i del bon govern. Si els polítics espanyols estan decidit a construir un artefacte polític petit, mancat, falaç, nosaltres no en podem ser partícips. Ens hi va alguna cosa més que la dignitat. Ens hi va la salut pública.

Dignitat, doncs, talent, també (allò que en el fons Espanya sempre admira i tem a parts iguals de nosaltres, un indiscutible talent emprenedor), però resolució i fermesa davant de tot: la convicció en les nostres forces i, no en la nostra capacitat de ser autosuficients, perquè ningú, individu, col·lectivitat o poble, ho és. Però sí majors d'edat, aspirants a autogovernanr-nos i per a, pressuposant el diàleg anterior que convingui, dir en definitiva la nostra sobre les coses que a nosaltres ens concerneixen. Aquest és el pa que s'hi dóna.

CONFESSIONS PER INTERNET

Una empresa (diria que nord-americana), ha llançat una aplicació per a l'iPhone que aparentment prepara per a una confessió catòlica. L'aplicació, molt escaientment anomenada Confessions, ve a efectuar un simulacre de confessió amb la formulació d'un seguit de preguntes, algunes molt íntimes, i enllaça les conductes descrites amb els principals manaments de la Santa Església. El portaveu del Vaticà no ha avalat aquest sistema per llevar-se els pecats, però no l'ha condemnat en absolut. Més aviat ha mostrat una aprovació com a sistema complementari que ajudi a la correcta administració del sagrament, sempre recordant que no s'ha de convertir en negoci. No sabem si això vol dir que el preu que sí cobra l'empresa per descarregar-se l'aplicació (realment molt mòdic: 1,59 euros) suposa categoria de negoci o no.Tal vegada, si alguna part de la tarifa acaba a les arques vaticanes, el possible negoci pot quedar llevat de sospita.

Estem davant d'un pas decisiu cap a una Església 2.0? Sembla difícil de pensar, tal com bufen els vents pel Vaticà, amb misses en llatí i un immobilisme a prova de bomba davant tants reptes ètics com planteja l'evolució social. Però aquest és un tema i un altre l'adequació purament procedimental. En tot cas, el portaveu papal ha recordat molt assenyadament que hi ha coses que s'han de fer cara a cara. En un món en què estan en progressió les anomenades xarxes socials, algunes veus ens estan recordant els perills a què ens aboca aquesta tendència.

Encara que dies enrere va comentar-se que Second Life, potser l'intent més seriòs de crear un univers paral·lel a la xarxa, viu hores baixes i no sembla destinat a complir les expectatives de creixement que es pronosticaven fa un parell d'anys, el cert és que les xarxes socials que successivament van disputant-se el mercat -ara sembla que Twitter es porta la palma- ens fan palès que tendim a substituir les relacions interpersonals per les virtuals. Tal vegada, ens protegim de la prevenció i la por al contacte real amb el distanciament i sovint l'anonimat que faciliten les relacions a través dels mitjans digitals, creant veritables avatars que, sense arribar a la sofisticació de Second Life, sí ens permeten viure emparats en les possibilitats d'ocultació del mitjà. De fet, com molts aspectes del fenomen internet, el que varia no és el fons del sistema, ja que els mitjans de comunicació anteriors podien prestar-se a totes les fantasies, manipulacions i mistificacions que permet internet, però sí que hem de convenir que la potència i versatilitat de la xarxa accentua en un grau extrem la intensitat d'aquests paranys.

En la seva edició -en paper- d'ahir, el diari ARA publicava un article contundent de Ban Wang, professor d'Estudis Xinesos i Literatura Comparada a la molt prestigiosa Universitat d'Stanford de Califòrnia. Després de descriure com, en un passeig pel campus, se'n va adonar de com gairebé tots els estudiants que hi circulaven tenien la vista clavada en l'iPhone, es lamenta que els seminaris cara a cara avui són minoritaris davant l'aclaparador domini de la connexió a la xarxa.

Destaco alguns paràgrafs molt significatius:

¿Aquesta connectivitat omnipresent vincula les persones a una comunitat dinàmica i sociable? Jo crec que la connectivitat digital sembla decidida a dinamitar la societat, confirmant el que el filòsof alemany Kant anomenava "sociabilitat asocial".
L'autèntica connectivitat ha de consistir a mantenir una profunda vinculació amb les tradicions i les innovacions en les ciències i les humanitats. Vol dir submergir-se en temes perdurables i pensaments gestats al llarg de molts anys.
En aquests moments, cada vegada hi ha més persones que saben fer servir un ordinador o un aparell sofisticat, però tots els indicis apunten que la humanitat és cada cop menys capaç de saber què ha de fer amb ella mateixa.

Recolzar-se en Kant, un del pares fundadors de la Modernitat, per no dir El pare fundador per excel·lència, és molt adient per una banda, però també ens mostra que ser lúcid no és en absolut equivalent a ser visionari. Vull dir que sempre la humanitat s'ha enfrontat a perills que semblen dinamitar la seva capacitat de cohesió i de progrés. Una versió sofisticada d'aquella frase castellana de cualquier tiempo pasado fue mejor. Crec que Ban Wang té molta raó, però, com en tot, com en qualsevol droga -i internet ho és, de les que creen dependència, tolerància, addicció i transtorns de conducta, com ho és la televisió o el fet de dur pantalons-, la veritable qüestió és saber administrar la dosi justa i no excedir-se.

Saber on són els límits és la primera base fonamental per a trobar l'equilibri saludable. Només voldria apuntar-ne dos:

Un: saber que si forgem personalitats diferents de nosaltres mateixos a la xarxa, hem de ser capaços de reconèixer-les com a això, com a simples teatralitzacions.

Dos: no pretendre treure profit ni arribar a un engany fraudulent que faci que els altres creguin que som el que no som.

Això, ho confesso, sense iPhone ni sacerdot al meu davant, és més una invitació al debat que una formulació acabada. També sóc cosncient que està carregat de matisos i comportaria una casuística quasi tan vasta com l'enorme quantitat de relacions que la xarxa està teixint dia a dia, segon a segon, en el seu desenfrenat creixement exponencial. Un teixit de tal magnitud de connexions que fins ara només es podia trobar materialment dintre de la increïble complexitat de la ment humana o en la fantasia de Borges sobre la Biblioteca de Babel.