
L'altre heroi és, en canvi, col·lectiu, i es troba en un cantó ben oposat. L'equip de producció de "Pa negre" va obtenir 9 premis Goya, incloent el de millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Aquest reconeixement tan aclaparador, que mai no havia obtingut cap producció catalana, s'uneix a altres premis a altres produccions catalanes, el documental de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall, i la més internacional i sorprenent "Buried" de Rodrigo Cortés. Realment, tanmateix, el significatiu del triomf és que la pel·lícula, a banda de la seva qualitat, es presenti amb indissimulada catalanitat, feta en català i així distribuïda a Espanya, cosa que va permetre que en el seu discurs, la productora Isona Passola, cineasta que s'ha preocupat en el passat recent de les relacions Espanya-Catalunya, titllés la gent del cinema com "avançades" de la societat, i ha remarcat que no tot és caverna mediàtica a Madrid.
Poden, en efecte, el talent, la creativitat i el talent, d'una banda, i la dignitat i la convicció d'exercir uns drets perfectament legítims, tendir ponts cap a aquesta Espanya que tan sovint en els últims anys veiem com un bloc monolíticament hostil?
No prové d'un autor d'aquí un dels estudis més radicals respecte a la qüestió de confrontació entre el nacionalisme espanyol i el català. El catedràtic de Lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, autor del llibre "El nacionalismo lingüístico" (Península), manifesta sense embuts que el nacionalisme lingüístic espanyol és etnocida, retrògrad i excloent cap a la resta de llengües que es parlen a l’estat.
El propi apunt del diari ARA d'on extrec aquesta sentència adverteix que la postura de Moreno Cabrera és molt minoritària a l'Estat espanyol. Però, certament, cada cop té més eco entre els catalans. Antoni Vives, columnista habitual del mateix ARA, polític de Convergència i autor de la molt estimable novel·la "El somi de Farringdon Road" i de diversos llibres d'assaig, és un exemple que el nacionalisme moderat d'antany està derivant a postures radicals davant la situació política actual. En el seu article d'avui mateix diu: L'Espanya petita, coberta de calç, que volen els polítics espanyols tindrà un mal final. Catalunya n'hauria de sortir airosa, però el futur no està escrit i la cosa pinta malament. El primer que caldrà fer és desempallegar-nos d'estratègies pròpies dels anys 80 del segle passat i encarar el problema sense posposar-lo 'sine die'. La Catalunya sorgida de la manifestació del 10 de juliol necessita saber que hi ha respostes més enllà de la seiositat i del bon govern. Si els polítics espanyols estan decidit a construir un artefacte polític petit, mancat, falaç, nosaltres no en podem ser partícips. Ens hi va alguna cosa més que la dignitat. Ens hi va la salut pública.
Dignitat, doncs, talent, també (allò que en el fons Espanya sempre admira i tem a parts iguals de nosaltres, un indiscutible talent emprenedor), però resolució i fermesa davant de tot: la convicció en les nostres forces i, no en la nostra capacitat de ser autosuficients, perquè ningú, individu, col·lectivitat o poble, ho és. Però sí majors d'edat, aspirants a autogovernanr-nos i per a, pressuposant el diàleg anterior que convingui, dir en definitiva la nostra sobre les coses que a nosaltres ens concerneixen. Aquest és el pa que s'hi dóna.
És tan fàcil, si més no, al meu país com dirigir-nos en català-valencià i fer servir el castellà en el cas de que no ens comprenguen o no vulguen comprendre'ns, en el cas de la nostra faena, escolaritzar els nostres fills en línia valenciana o catalana i publicar en la llengua del país. Són coses que hem fet molts des de fa molt de temps. La llibertat d'elecció no és fàcil, i cal un cert valor per a fer-la servir, el valor de qui pot quedar-se sol si l'empra, aquesta és la veritable llibertat.
ResponEliminaEn fi que et diré que no sàpigues.
Salutacions.
La veritat és que sentir-me 'agredida' pels veïns m'esgota, ho trobo estèril i va, per això penso que ja van sent hora de caminar sols, sense recels ni retrets, cadascú a casa seva, en un divorci civilitzat, i mirant endavant, que al darrera tots tenim vergonyes i mentides prou importants. L'Antoni Vives diu una cosa en la que crec, els humans ens entestem en posar en pràctica sistemes polítics nascuts en temps pretèrits i poc coherents amb la realitat actual. Dubto molt que Marx i Engels haguéssin desenvolupat el mateix pensament en un món globalitzat i comunicat com el d'ara, per tant cal ser valent.
ResponEliminaAh! i m'he llegit el relat que em vas linkar :) per cert, forma part d'una obra major? Realment s'ho mereix.