Una empresa (diria que nord-americana), ha llançat una aplicació per a l'iPhone que aparentment prepara per a una confessió catòlica. L'aplicació, molt escaientment anomenada Confessions, ve a efectuar un simulacre de confessió amb la formulació d'un seguit de preguntes, algunes molt íntimes, i enllaça les conductes descrites amb els principals manaments de la Santa Església. El portaveu del Vaticà no ha avalat aquest sistema per llevar-se els pecats, però no l'ha condemnat en absolut. Més aviat ha mostrat una aprovació com a sistema complementari que ajudi a la correcta administració del sagrament, sempre recordant que no s'ha de convertir en negoci. No sabem si això vol dir que el preu que sí cobra l'empresa per descarregar-se l'aplicació (realment molt mòdic: 1,59 euros) suposa categoria de negoci o no.Tal vegada, si alguna part de la tarifa acaba a les arques vaticanes, el possible negoci pot quedar llevat de sospita.
Estem davant d'un pas decisiu cap a una Església 2.0? Sembla difícil de pensar, tal com bufen els vents pel Vaticà, amb misses en llatí i un immobilisme a prova de bomba davant tants reptes ètics com planteja l'evolució social. Però aquest és un tema i un altre l'adequació purament procedimental. En tot cas, el portaveu papal ha recordat molt assenyadament que hi ha coses que s'han de fer cara a cara. En un món en què estan en progressió les anomenades xarxes socials, algunes veus ens estan recordant els perills a què ens aboca aquesta tendència.
Encara que dies enrere va comentar-se que Second Life, potser l'intent més seriòs de crear un univers paral·lel a la xarxa, viu hores baixes i no sembla destinat a complir les expectatives de creixement que es pronosticaven fa un parell d'anys, el cert és que les xarxes socials que successivament van disputant-se el mercat -ara sembla que Twitter es porta la palma- ens fan palès que tendim a substituir les relacions interpersonals per les virtuals. Tal vegada, ens protegim de la prevenció i la por al contacte real amb el distanciament i sovint l'anonimat que faciliten les relacions a través dels mitjans digitals, creant veritables avatars que, sense arribar a la sofisticació de Second Life, sí ens permeten viure emparats en les possibilitats d'ocultació del mitjà. De fet, com molts aspectes del fenomen internet, el que varia no és el fons del sistema, ja que els mitjans de comunicació anteriors podien prestar-se a totes les fantasies, manipulacions i mistificacions que permet internet, però sí que hem de convenir que la potència i versatilitat de la xarxa accentua en un grau extrem la intensitat d'aquests paranys.
En la seva edició -en paper- d'ahir, el diari ARA publicava un article contundent de Ban Wang, professor d'Estudis Xinesos i Literatura Comparada a la molt prestigiosa Universitat d'Stanford de Califòrnia. Després de descriure com, en un passeig pel campus, se'n va adonar de com gairebé tots els estudiants que hi circulaven tenien la vista clavada en l'iPhone, es lamenta que els seminaris cara a cara avui són minoritaris davant l'aclaparador domini de la connexió a la xarxa.
Destaco alguns paràgrafs molt significatius:
¿Aquesta connectivitat omnipresent vincula les persones a una comunitat dinàmica i sociable? Jo crec que la connectivitat digital sembla decidida a dinamitar la societat, confirmant el que el filòsof alemany Kant anomenava "sociabilitat asocial".
L'autèntica connectivitat ha de consistir a mantenir una profunda vinculació amb les tradicions i les innovacions en les ciències i les humanitats. Vol dir submergir-se en temes perdurables i pensaments gestats al llarg de molts anys.
En aquests moments, cada vegada hi ha més persones que saben fer servir un ordinador o un aparell sofisticat, però tots els indicis apunten que la humanitat és cada cop menys capaç de saber què ha de fer amb ella mateixa.
Recolzar-se en Kant, un del pares fundadors de la Modernitat, per no dir El pare fundador per excel·lència, és molt adient per una banda, però també ens mostra que ser lúcid no és en absolut equivalent a ser visionari. Vull dir que sempre la humanitat s'ha enfrontat a perills que semblen dinamitar la seva capacitat de cohesió i de progrés. Una versió sofisticada d'aquella frase castellana de cualquier tiempo pasado fue mejor. Crec que Ban Wang té molta raó, però, com en tot, com en qualsevol droga -i internet ho és, de les que creen dependència, tolerància, addicció i transtorns de conducta, com ho és la televisió o el fet de dur pantalons-, la veritable qüestió és saber administrar la dosi justa i no excedir-se.
Saber on són els límits és la primera base fonamental per a trobar l'equilibri saludable. Només voldria apuntar-ne dos:
Un: saber que si forgem personalitats diferents de nosaltres mateixos a la xarxa, hem de ser capaços de reconèixer-les com a això, com a simples teatralitzacions.
Dos: no pretendre treure profit ni arribar a un engany fraudulent que faci que els altres creguin que som el que no som.
Això, ho confesso, sense iPhone ni sacerdot al meu davant, és més una invitació al debat que una formulació acabada. També sóc cosncient que està carregat de matisos i comportaria una casuística quasi tan vasta com l'enorme quantitat de relacions que la xarxa està teixint dia a dia, segon a segon, en el seu desenfrenat creixement exponencial. Un teixit de tal magnitud de connexions que fins ara només es podia trobar materialment dintre de la increïble complexitat de la ment humana o en la fantasia de Borges sobre la Biblioteca de Babel.
Fonamentalment jo sóc un descendent o tots els progressistes som deixebles del maig del 68, però com tot, aquest moviment ens va dur idees, sentiments, lleis, precedents legals, etc. bons i roïns, i un dels que a mi personalment no m'agraden són el "prohibit prohibir", ja vam tenir tu i jo sobre la prohibició de fumar als locals públics un lleuger debat (que si no fora pel que veig en la nova força del discurs de l'amo que està prenent la ciència et donaria la raó)i certament és un límit que hem de posar, no ja en el fum com en la generalització dels límits; jo sé que no hi ha res que no puga ser objecte de canvi, cap endavant o endarrere, en la democràcia hi resideix la possibilitat, però hem de posar eixos, eixos i límits, es pot fumar o beure o fins i tot prendre marihuana o opi però amb un cert límit, tot el que ha fet la naturalesa humana basat en la confrontació dels contraris té un costat positiu i un altre de negatiu i els límits haurien d'haver-se'ns ensenyat des de xicotets com a base del nostre ensenyament o simplement com a base per viure coherentment.
ResponEliminaJo he notat que l'eix central del teu article són els límits, en l'ús d'Internet, usos religiosos, de relació interpersonal, de cultura, de salut, etc. I estic amb tu en que per a viure en equilibri, no et dic ni bé ni malament, sinó en equilibri cal posar certs límits, ja vivim i naixem amb ells com el que crea la nostra civilització, el de l'incest.
La cultura és un límit que hem de pair.
Et deixe per hui, fent una mica de debat al peu del teu article, espere que aquesta humanitat que no sap que fer d'ella mateixa o cada vegada en sap menys puga trobar l'equilibri en base a la paraula, i els debats com el que planteges en aquest bloc.
Una salutació cordial de Vicent.
M'agrada el teu inici, tant de bo s'hi apuntés més d'un al debat. Personalment em sembla una mica pueril, si és que es pot dir pueril a tot un senyor professor d'Estudis Xinesos i Literatura Comparada de la Universitat d'Stanford de Califòrnia, perquè es parteix de la base que hi ha un "abans" immutable i, invariablement, "millor", tal i com tu dius. És el mateix tic que s'observa en moltes persones quan parlen de valors, o de drets. La humanitat no es pot definir, a no ser que caiguem en la temptació d'anar cap a postulats creacionistes, i, per tant, se'm fa molt difícil creure en la bondat o la maldat de res basant-me en les observacions d'algú i en la frase "això sempre ha (o havia) estat així".
ResponEliminaÚltimament tinc uns problemes molt molestos que em fan perdre comentaris sencers bastant elaborats i que elblogger em llença directament a la brossa. Ja em va passar amb un que vaig fer a un article teu, Clídice, i ara mateix amb la resposta als dos comentaris anteriors.
ResponEliminaja has mirat a la pestanya de correu brossa de blogger?
ResponEliminaBé, sembla que ara funciona.
ResponEliminaLi havia dit a Vicent que jo parlava bàsicament d'autolimitacions ( o les que s'admetin de pares o tutors en cas de menors) en l'ús d'internet per tal de no caure en les dependències. No tant de prohibicios en els continguts, més enllà de les que ja operen en le marc legal general (usurpacions d'identitat, estafes, fraus, etc).
Clídice, l'article de Ban Wang és força valuós però, en efecte, cau en aquesta deformació que, per defecte de frenada, pot ser tan perjudicial com l'excés en l'ús.
Logicament Franz, jo també parle de límits autoimposats o paits, sinó no podríem parlar de llibertat, no podem condemnar l'incest sinó pair el límit de l'incest individualment, moralment si volem entrar en la cultura a la manera de l'explicació de Freud, per exemple.
ResponEliminaNo seria lògic parlar de llibertat i castigar la no utilització de límits si no ferim els altres, lògicament.
A mi em fa la impresió que estem parlant del mateix, un límit fonamental i bàsic és la impossibilitat d'un llenguatge omniscient i la entrada en ell ens fa socials, en pair açò, el llenguatge incomplet acceptem l'altre, en el fet de autoimposar-se límits tolerem l'altre.
Bé, esperant haver-me explicat millor et deixe altra vegada per hui, fins una altra Franz i salutacions des de València. Jo també vaig tenir fa alguns dies el mateix problema amb els comentaris que et feia, això deu ser de la configuració del teu ordinador o d'algun virus, de fet quan m'ha passat a mi i he formatejat l'ordinador el problema ha cesat.
És el món virtual menys real que el món presencial o el que podem tocar? Com dius tu, tot està en la mesura justa. Ara, el que no es pot substituir és la riquesa de la relació 'face to face', amb tots els seus matissos...
ResponEliminaGràcies pel teu missatge!
Salutacions
Lupe, això està clar, com ho està que de vegades és impossible tenir aquesta relació cara a cara. Ens passa als que tenim família lluny, per exemple. El problema ve quan substitueixes tota la relació cara a cara, quan la mantens només amb gent que no coneixes personalment, i ho fas falsejant la teva personalitat a propòsit per induir a engany a l'altre. O, en el cas més extrem, quan només pots mantenir relacions virtuals amb la gent, autèntica malaltia que sembla que s'estén. No és nova, és clar, sempre hi ha hagut casos d'éssers isolats que només han pogut relacionar-se amb els altres a través d'escrits o altres formes indirectes. En concret, és el cas de molts artistes, com Emily Dickinson, per posar un exemple. Però potser les xarxes socials ho estan potenciant.
ResponElimina