LES PASSIONS DE PORCEL I VILLALONGA

Amb el títol de "Les passions ocultes", ha aparegut per fi el volum de cartes completes entre els dos grans novel·listes mallorquins del segle XX, Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel. L'edició, de l'editorial Proa, ha anat a càrrec de Rosa Cabré, que les va rebre de mans del propi Porcel a principis dels 90. Un total de 485 cartes que abarquen un període llarg i intens, entre 1957 i 1976 (el primer va morir el 1980), que abraça alhora diverses etapes. En essència, la trajectòria que va de la coneixença per part del jove, tímid però ambiciós Baltasar Porcel del mestre del qual busca consells per engegar una carrera literària, a la relació del ja consagrat autor Porcel, ben establert en el món editorial barceloní, que serà clau per rellançar la carrera del mestre oblidat.

La correspondència també es pot dividir en dues etapes per l'ús de la llengua. Durant els primers anys, ambdós usaran el castellà, i nos erà fins al mitjan seixanta que adoptaran el català. En el cas de Villalonga, la seva reticència cap a la llengua catalana, tot i mai no superada, va ser vençuda precisament a causa de l'èxit de les edicions de les seves obres en la seva llengua materna, després d'anys d'infructuosos intents d'obrir-se pas en la literatura castellana.

Potser bona part de la reticència envers el català li venia a Villalonga del coneixement una mica distant, una mica filtrat per la visió illenca, de la cultura del Principat, i també per la influència i podríem dir ingerència de l'editor Joan Sales, del qual ja coneixíem per la publicació de la seva relació epistolar amb Mercè Rodoreda la seva visió intervencionista de la tasca d'editor.


I, segons sembla que també desvelen les cartes, també podria influir en la seva ànsia de distanciament la presència de la muller de Sales, Núria Folch, que hauria sotmès a l'escriptor a un veritable assetjament sentimental.

Com en moltes d'aquestes edicions, un dels aspectes més morbosos és conèixer de primera mà les males opinions, rancúnies i vendettes envers tercers autors. Cela, Vidal Alcover o Bauçà desfilen per la lletra impresa des de les lletres que en l'origen formaren part d'un diàleg íntim, potser sí d'une passions que foren ocultes i que ara deixaran de ser-ho. La seva rellevància és tan singular que el Teatre lliure ha anunciat ja la dramatització d'aquest diàleg en una adaptació que estrenarà el mes vinent a la seva seu al barri de Gràcia, sota direcció de Pau Carrió.


Fotografia superior: Llorenç Villalonga i Baltasar porcel. Fotografia inferior: el matrimoni Sales-Folch amb la seva filla

CITA A BALAGUER AMB MANEL I ANTÒNIA FONT

Malgrat la pluja, la distància, l'hora avançada... l'ocasió s'ho valia. Balaguer ens esperava, dins la seva festa major tan estranyament situada al calendari, amb un concert que agrupava els dos grups que ara per ara dominen sens dubte el panorama, d'altra banda tan exitós, del pop-rock català. Manel, el portaestendard de la nova fornada, i el mallorquins Antònia Font, que són -si els Sopa de Cabra no acaben per decidir-se a retornar de ple- els que duen el penó del rock català més antic.

D'entrada, la capital de la Noguera ens va rebre ensopida, recollida en una freda humitat que semblava desprendre's del tranquil Segre que corria mandrosament per la seva ben cuidada llera. Era obvi que encara estàvem lluny del nucli de la festa, que imaginem deu ser aquesta setmana ja entrada. De festes, realment, només en donava l'aire la concentració de firaires estesa a una esplanada de la zona esportiva, just entre el pavelló polisportiu i el dit nou pavelló, un recinte bàsicament firal, on estava programat el concert. Les firetes, de fet, ja vegetaven més que altra cosa al voltant de les deu, i no es veia gairebé una ànima al voltant del pavelló nou quan ja arribava l'hora d'obrir portes.

Falses impressions. El pavelló es va anar omplint i quan, amb una mica de retard, van començar el Mine obrint foc, l'animació ja era palesa. Els Mine, grup barceloní, van demostrar l'excel·lent salut del pop català, i van donar una entrada molt agradable als Manel.

Una mica escurçada, i amb problemes evidents de sonoritat, l'actuació de les estrelles del moment va resultar, tanmateix, tan demolidora com cabia esperar. I el millor que es pot dir dels Antònia Font és que encara van atiar un punt més el caliu. Són molt diferents un grup i altre. Els Manel fan una veritable posada en escena del concert, que té un aire teatralitzat malgrat que sigui la seva magnífica música i les seves no menys magnífiques lletres les que situen sàviament en primer pla. Els mallorquins, tot i el lideratge discretíssim i peculiar del genial Joan Miquel Oliver, proporcionen un concert més clàssic, amb menys cartró diríem, sobretot per l'entrega i capacitat comunicativa del cantant Pau Debon.

Exemples cadascun de generacions que conceben sens dubte la música de maneres prou contrastades, que ajuden a mostrar el que va d'una generació a l'altre, ambdues bandes tenen en canvi un tret comú, la dificultat de les lletres... I, tanmateix, calia estar allà, davant l'escenari, per comprovar quanta gent, jove i no tant, se les coneix perfectament i és capaç de repetir-les íntegrament!

Els Manel, amb uns textos molt elaborats, sintetitzen en els tres o quatre minuts de cada cançó una veritable historieta, de vegades un perfecte relat. Els Antònia Font llancen la seva allau d'imatges surrealistes o impressionistes que evoquen més emocions i sensacions que històries concretes (hi ha excepcions, com un parell de temes del darrer disc, "Lamparetes", una de les quals, "Es far de Ses Salines", va ser una de les lamentablement sacrificades per les imposicions horàries que van fer escurçar també la seva presència).



N'hi va haver prou? És clar que no!!! O és que ens podrem cansar mai de veure dos grups tan sensacionals?

No és una queixa, és una resignada constatació.

Fotografies: Elena Giménez

DIA DE DIFUNTS

De vegades les lectures que un emprèn arriben com caigudes del cel, com si algun déu -benèvol o malèvol, depèn- efectivament manegés els fils del destí. El destí nostre i el del llibre, que és tan com dir el de l'autor, el que ens parla des dels escrits, en la distància de l'espai i del temps. de vegades una distància insalvable pels mitjans directes, quan es tracta de la barrera temporal que posa el temps. Concretament, és clar, el temp exhaurit, el temps finit que imposa la mort.

Guy de Maupassant, el clàssic francès de la segona part del XIX (va néixer el 1850 i va morir prematurament abans que el segle morís alhora), em parla aquests dies a través de la seva novel·la "Bel-Ami" ,una novel·la llarga que destaca en una extensa obra on el més destacable, o almenys el que més celebritat li van donar, van ser tanmateix els relats curts.

Divertida farsa social de vegades, greu i lúcidament pessimista visió de la Humanitat, d'altres, el llibre em va venir aquestes dates amb unes pàgines que giren al voltant de la mort amb singular profunditat. Un parell de paràgrafs de mostra (de la clàssica traducció de Domènec Guansé per a la Biblioteca A tot vent):

Durant uns anys havia viscut, menjat, rigut, estimat i esperat com tothom. I ara tot havia acabat, acabat per sempre. Una vida! uns dies, i després no res! Naixem, creixem, som feliços, esperem, i morim. Adéu, home i dona, tu no tornaràs mai damunt la terra! I tanmateix, cadascú porta en ell el desig febrós i irrealitzable de l'eternitat; cadascú és una mena d'univers dins l'univers, i cadascú s'anihila ben aviat completament en el podrimener dels gèrmens nous. Les plantes, les bèsties, els homes, els estels, els mons, tot s'anima, i mor després per a transformar-se. I mai un ésser -insecte, homes o planta- no reviu! (...) Quina diferència hi havia, doncs, entre els uns i els altres? Unes quantes aurores de més, vet aquí tot.

Aquestes reflexions, induïdes al protagonista per la mort del seu amic i valedor en la carrera de periodisme, van precedides a la novel·la per les sàvies observacions d'un dels companys de premsa, un ja veterà poeta. Però el que vull reproduir per acabar aquest article no és la mateixa tonalitat de sàvia desesperança que tenyeix el discurs del poeta sobre la banalitat de la vida i la seva condició efímera, sinó les observacions podríem dir preliminars que fa sobre la vida social i política: En el món dels orbs, els bornis són amos. Mireu, tota aqueixa gent, són mediocres, perquè tenen el pensament entre dos murs -els diners i la política-. Són gent inculta, estimat, amb la qual és impossible de parla de res, de res del que a nosaltres ens agrada. Llur intel·ligència és pobra, o, millor dit, prostituïda.

La gran literatura és intemporal, certament, i fins i tot quan aborda temes aparentment contingents, sol resultar-nos sorprenentment actual. Com si l'autor, en efecte, estigués parlant-nos a cau d'orella, assegut a la butaca del costat.

EN EL CENTRE DE L'ESPIRAL I CAP AVALL

Brussel·les ha estat l'epicentre financer d'aquesta setmana, amb permís de Berlusconi, que sembla més interessat en la part posterior d'algunes companyes de cimera que en les turbulències financeres que sacsegen el seu país (el que ell creu ben seu).

Si una cosa resulta clara del que ha deparat aquesta cimera, on, entre d'altres coses, s'han acordat una quitança de part del deute grec, i la creació d'un fons d'estabilitat europeu per garantir l'emissió de bons dels estats membres d'un bilió d'euros, és que ens movem en solucions desesperades que miren de contenir el gran forat causat per l'espiral especulativa que es va generar amb el deute , i no precisament el públic sinó el privat. (Vegeu el comentari molt clarificador de José Carlos Díez a El Periódico).


Be, també queda clar que s'exigeix a Espanya més reformes, en primer lloc contra un atur que castiga ja el 20 % de la població activa. En boca d'aquestes autoritats, això només es pot llegir en sintonia amb les exigències de la nostra patronal, que demana més flexibilitat laboral, i més abaratiments i agilitacions de l'acomiadament. És a dir, més de la línia que precisament ens porta camí de rècords històrics en la destrucció de l'ocupació i el consegüent creixement de l'atur, com reconeixia avui el ministre de Treball Valeriano Gómez.

I en segon lloc, més garanties a la banca espanyola, que haurà de recapitalitzar-se més. La nostra banca se sent maltractada, però suposo que no exactament els directius, que continuen pujant els seus sous, el doble que els beneficis en els últims sis anys.

Què fer, doncs? Continuar alimentant la boca del nostre sistema financer que desemboca a un forat que sembla que no té fi? O buscar serioses alternatives?

Hi ha qui les busca i les promou: un sistema que es basi en la sobirania dels ciutadans i no en la capacitat de maniobra de les elusives direccions dels anomenats mercats.

www.canalsolidari.org

LA VIDA AL FILFERRO D'ANNE SEXTON

Anne Sexton, una de les poetes més singulars del segle XX, va néixer a Newton, Massachusset el 1928, i va morir a Wesport, una altra ciutat de Massachussets, el 4 d'octubre de 1974.

La seva biografia sembla recórrer un sinuós camí de lluita contra les tendències autodsestructives de la depressió profunda, i la por a la pròpia malaltia mental. Una vida que proporciona prou elements per al tractament melodramàtic i que alguns han identificat amb detall de conegudes pel·lícules com Twin Peaks, però que va tenir una transcendència literària enorme a partir que, precisament com a conseqüència d'un primer tractament psiquiàtric a 1955, després del que ara diríem una profunda depressió post-part, prengués interès per la poesia a suggeriment del seu metge. Va assistir a diferents tallers literaris, principalment el del cèlebre poeta Robert Lowell, on coneixeria Sylvia Plath, amb la qual compartiria tants elements vitals i literaris.

Montserrat Abelló, la poeta tarragonina que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ara fa tres anys, havia nascut deu anys abans que Anne Sexton, i va debutar en la poesia més o menys al temps que ho feia aquesta, a la dècada dels seixanta. Ara farà vint anys, per tant ja a una edat avançada, va publicar una antologia de traduccions de poetes dones de parla anglesa, entre elles Adrienne Rich, Syvia Plath i la mateixa Sexton. Després traduiria obres de Rich i Plath, incloent pel que fa a aquesta la gran antologia "Sóc vertical" (Proa, 2006). Ara publica a la mateixa editorial una antologia d'al voltant de setanta poemes d'Anne Sexton que recorre els vuit llibres que va publicar , entre 1960 i 1975 ("Com ella. Poemes escollits (1960-1975)").

El títol fa referència a un dels seus poemes més coneguts, on s'autodescrivia en tres estrofes que l'assimilaven a una bruixa, a la mestressa d'una casa d'inquietants formes salvatges, i a una aventurera. Era el poema amb què solia iniciar els seus recitals. Va arribar a fundar un grup de rock que es deia Anne and her kind. Aquest poema acaba amb uns versos molt expressius on es declara com la dona que no està avergonyida de morir.

Tanmateix, en la selecció de Montserrat Abelló apreciem la varietat de registres i de la riquesa dels temes de la realment impressionant producció poètica de l'autora nord-americana. Es va iniciar fent una segurament inevitable referència als tractament psiquiàtrics, amb "To bedlam and part way back"(Al psiquiàtric i a mig camí de tornada,1960). Probablement sempre va viure obsessionada pel record de la seva àvia, que va morir en un centre psiquiàtric, tant com devia estar marcada pel record d'un pare amb episodis recurrents d'alcoholisme. No hi falten referències a la religió, molt abundants especialment en els seus darrers llibres, "The Death Notebooks" (Les llibretes de la mort, 1974) i "The awfull rowing toward God" (El terrible remar cap a Déu), 1975.

Les referències poden fluctuar entre la ironia i la descarnada irreverència, però poden revelar també genuïnes epifanies que ens apropen a experiències transcendents. Així, a "Gods" (Déus) del primer dels llibres citats, fa una llarga descrició de la recerca de la divinitat per diferents espais físics i literaris, i conclou així:

Va anar a l’Atlàntic, al Pacífic, perquè segurament Déu...

Ningú.

Va anar al Buda, el Brahma, les Piràmides
I hi va trobar postals immenses.

Ningú.

Llavors va fer el viatge de tornada cap a casa
I els déus del món estaven tancats al lavabo.
A la fi!
Va exclamar.
I va tancar la porta.


Tot poeta ha de manejar-se amb el llenguatge per donar sortida a expressions d'un material que sovint frega amb l'inefable. Un cop va declarar: Els meus admiradors creuen que m'he guarit, però no, només m'he fet poeta. Al poema "Words" (Paraules) ens deia:

Compte amb les paraules,
fins les més miraculoses.
Per a les miraculoses fem tot el que podem,
a vegades ens envaeixen com insectes
i no deixen cap fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bones com dits.
Tan de fiar com la roca
on hi enganxem el cul.
Pero també poden ser flors o nafres.

Tanmateix, m'enamoren les paraules.
Són tórtores que cauen del sostre.
Sis taronges sagrades assegudes a la meya falda.
Són arbres, les cames de l'estiu,
i el sol, el seu rostre apassionat.

Tanmateix, sovint em fallen.
És tant el que vull dir,
tantes histories, imatges, proverbis, etc.
Però les paraules no són prou bones,
les equivocades em besen.
De vegades volo com una àliga,
però amb les ales d'un fraret.

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s'han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses impossibles d'adobar.



Acabo amb un dels seus darrers poemes. "Old wire" (Vell filferro):


La meva fe
és un gran pes
que penja d'un petit filferro,
com fa l'aranya
que penja el seu fill a una teranyina,
com fa el cep,
retorçat i de fusta,
amb el raïm
de grans com ulls, com tants angel s
quan baIlen a la punta d'una agulla.

Déu no necessita
tant de filferro per mantenir-se allí,
soIs una vena prima,
amb la sang empenyent endavant i endarrere,
i un poc d'amor.
Com és sabut: L'amor i la tos
no es poden amagar.
Fins i tot un xic de tos.
Fins i tot un xic d'amor.
Així que, si tan sols tens un filferro prim,
a Déu tant li fa.
Ell entrarà a les teves mans
tan fàcilment com els deu centaus
que serveixen per obtenir una Coca-Cola.



Ens queda la poderosa imatge de la dona trontollant mentre avança per un fi i malmès filferro. I ens queden totes les paraules que amb tanta cura va saber tractar. Quan va posar fi a la seva vida, tancant-se amb el motor del cotxe en marxa al garatge de casa seva, aquell octubre de fa trenta-set anys, venia d'acabar de polir detalls de l'edició del seu últim llibre amb la poeta i íntima amiga, Maxine Kumin.