PERIODISME A LA SOCIETAT DE L'ESPECTACLE

El recent suïcidi d'una infermera víctima d'una broma periodística ha tornat a posar de relleu com els límits de la professió periodística es forcen sovint i envaeixen el terreny més estrictament personal. La infermera va suïcidar-se, aparentment, a causa de la pressió rebuda després de picar innocentment en la trucada d'un parell d'actors radiofònics que la van convèncer que eren la reina d'Anglaterra i el príncep Carles i  van aconseguir que els passés la trucada a l'habitació on s'estava la nora del príncep de Gal·les, Kate Middleton, rebent un tractament mèdic. 

Els autors de la broma treballen a una emissora australiana que, segons diverses informacions, tenia ja precedents de violació de les regulacions del país i a causa d'això  actualment emetia sota una llicència condicionada.

El cas ens remet a  la divisòria entre l'espectacle i el periodisme, que avui veiem que es traspassa contínuament en tots els mitjans de comunicació, especialment els més massius, la televisió i la ràdio. Més que mai, la pretesa informació es confon amb l'entreteniment, i molt sovint aquest entreteniment no es conté precisament en la línia de la ironia, sinó que s'escampa amb brotxa gruixuda. Només cal donar un cop d'ull a la programació de la televisió en hores del que avui s'anomena prime time per comprovar com els realities i totes les seves derivacions i fórmules anàlogues han esquitxat la pantalla amb la venda en dosis grolleres de les intimitats de famosos i no famosos que esdevenen neofamosos -efímers, per això-, com retrata a la seva última pel·lícula Woody Allen, A Roma con amor,  amb la història del gris treballador interpretat per Roberto Benigni que salta injustificadament i absurdament a la primera línia de tots els informatius.

El periodisme es troba avui en una crisi profunda, assetjada d'un costat per aquesta necessitat de sobreviure en aquesta banalitat generalitzada que domina els grans mitjans, i de l'altra per la proliferació de nous mitjans d'informació social que neixen i viuen dins la xarxa. La immediatesa i la urgència cada cop més valorades, d'un costat, i la competència de mitjans gratuïts, de l'altre, tensen el manteniment d'unes estructures que resulten de dubtosa viabilitat.

Tanmateix, és indubtable que els mitjans professionals són, encara avui, necessaris i font  principal de la informació que després, més o menys reelaborada, es difon multiplicada per les xarxes socials. D'aquí que sigui primordial el manteniment d'un sistema eficient de mitjans informatius de qualitat, perquè la informació i l'accés general a la informació és un requisit bàsic per garantir la llibertat d'una societat que aspiri a regir-se democràticament.

El problema és que precisament aquesta qualitat, que els dotaria de la credibilitat per fer d'ells un servei públic bàsic, es veu deteriorada quan, com dèiem, la informació es confon amb l'espectacle. O quan, com tan acusadament hem viscut en la passada campanya electoral  catalana amb la intoxicació massiva de molts mitjans informatius de la capital d'Espanya, la informació es tergiversa i es transforma en pura manipulació destinada a conformar l'opinió pública de manera directa, reconvertint la tasca del periodista en la tasca de l'adoctrinador.

Durant la meva recent estada al Regne Unit, el país estava sacsejat per l'escàndol que tacava directament una de les seves institucions més prestigioses, a nivell internacional fins i tot: la BBC, la corporació pública de ràio i televisió. L'escàndol es movia al voltant d'una de les seves estrelles més populars, Jimmy Savile, mort l'any passat i actualment objecte d'una investigació judicial sobre abusos infantils, arran de les denúncies vessades per un programa de la cadena privada ITV. Les seqüeles del cas van esquitxar els mateixos fonaments de la BBC, de la qual se sospita que va ocultar informacions dequè disposava  sobre la conducta de la seva estrella, i recentment amb l'emissiió de reportatges on s'acusava , aparentment sense fonaments, altres persones de pertànyer a la trama.  Un diumenge a primera hora del matí, veia comparèixer el president de la Corporació, Lord Patten, per anunciar el cessament -o dimissió, vaja- del director general.

En molts d'aquests casos, la justificació de la tasca no és ja la supervivència en un món molt competitiu, sinó directament l'interès de les fonts directes de finançament -privades o públiques- que sostenen diaris o emissores. Aquesta manipulació, fins i tot, com el reflex invers de la contaminació que produeixen els nous mitjans en els tradicionals, sembla que arriba al món en teoria lliure de la xarxa, un món que alguns -ingènuament?- veuen com un paradigma de la llibertat. El recent cas de la supressió del compte de Twitter  Keep calm and Speak Catalan destinat a criticar la proposta de llei educativa del ministre Wert, s'afegeix a d'altres precedents que fan planar l'ombra de les intervencions censores del poder sobre les principals xarxes socials.


Els límits del periodisme sempre han estat objecte de qüestionament i de problemes. El fotoperiodisme ha estat un dels que més s'ha autoqüestionat els límits de la seva influència en els fets que vol retratar, fins i tot denunciar. La posició moral o ètica del periodista es troben, en nombrosos casos, confrontades a la validesa de la seva tasca i al dubte de si cal buscar una justificació més enllà de la pura tasca del testimoni.

He vist en aquests dies en blocs amics (Et vaig veure en un somriure, Univers madur ) una tasca de creació poètica sobre un dels casos més paradigmàtics, el de la fotografia de Kevin Carter a un nen africà agonitzant, assetjat per un voltor. Una fotografia que va fer avorrir la seva professió al mateix autor. Podríem considerar que condemnar-la (autocondemnar-se fins i tot) és una variant de matar al missatger, ja que en el que no hi ha dubte és que el realment repulsiu és el fet que retrata i no el propi retrat. Tanmateix, recordo casos de qüestionaments similars de fotògrafs en escenaris bèl·lics que han percebut que la seva presència, lluny de suposar un fre als crims, semblava exacerbar-los.

En una societat on la valoració de la violència, els abusos, el patiment o la misèria poden ser objecte de comercialització, on els valors que semblen exaltar-se són els del materialisme o, simplement,la superficialitat, exigir uns mitjans de comunicació pulcres, ètics i democràtics, pot semblar una ingenuïtat. Però, com en el doble joc de contaminació mútua a què ens referíem entre mitjans professionals i socials, és evident que la influència dels mitjans en la caracterització de les conductes socials és tan important com la de les conductes sobre els mitjans.

Dit d'una altra manera, els mitjans de comunicació tenen una seriosa responsabilitat en tractar que el món funcioni d'una manera millor. Això pot sonar molt imprecís. Jo ho definiria en concret en, simplement, mirar de fer la gent més conscient i no afegir més inconsciència i confusió de la que ja ens envolta i entortolliga a tots.

POUAR EN EL TALENT

Alquímia és un projecte musical que gira al voltant del guitarrista Eduardo Sánchez i el percussionista Jordi Salvadó. El cap de setmana passat vaig tenir l'ocasió de veure'ls en el seu darrer espectacle, muntat en col·laboració amb el grup de ball flamenc de Tato Romero, i amb músics d'excepció com Gerard Marsal i Nèstor Giménez, i la cantaora Luisa Márquez. L'escenari, el petit i acollidor teatre Bràvium de Reus.

Aquest teatre, com altres sales arreu del país, manté viu l'art amb el simple esforç -que no és lleuger, no se'm mal interpreti- d'obrir portes a artistes inquiets que estan disposats a mostrar les seves creacions sense sostmetre's només al càlcul de guanys materials.

Per entendre'ns, es tracta del cercle d'artistes que viatgen en la fina corda de l'àmbit professional i l'amateur, que afortunadament sobreviu gràcies a la creativitat i il·lusió d'un grapat d'artistes i programadors. En molts casos,com el de l'espectacle d'Alquímia i Tato Romero, es tracta d'artistes que combinen la professió docent amb la creartivitat amateur.

Un cas singular, una experiència realment destacable, és el de la iniciativa del compositor Joan Martínez Colàs, que està passejant per diversos escenaris la seva òpera "L'home del paraigua" -dedicada a la gran figura de Vicenç Ferrer-, sempre amb la col·laboració de grups amateurs locals.

La iniciativa, per una banda, tracta de trencar els motlles de la música batejada com a clàssica que sembla dirigida només a un tipus de públic. En paraules del creador i director del projecte: Dient “música clàssica” ja li donem una etiqueta negativa. En realitat tot és música. Les etiquetes són el problema més gros que tenim. La gent que està acostumada a l’òpera tradicional mira el nostre projecte amb recel, però també hi ha molta gent que quan sent paraula òpera li fa mandra. Ens hem de deixar de prejudicis i considerar-ho tot música, a seques, perquè les nostres influències són molt diverses i el nostre bagatge cultural ara és molt més ampli.

I, per altra banda, tracta d'eliminar les fronteres entre l'art professional i l'amateur: [Tothom pot fer de tot?] No, però tothom porta a dins un artista.Tothom és creatiu i cal potenciar-ho perquè ajuda a pujar l’autoestima.Quan una persona o un grup amateur participa en el nostre espectacle, ens adeqüem al seu potencial. Si un nen sap fer el sol i el la amb una flauta, jo li faig un arranjament amb aquestes dues notes. En aquests dos anys he descobert que hi ha gent molt bona. Aquest país és un pou de talent i allà on vas trobes gent excepcional.

Molta creativitat, molt de talent, i moltes ganes. La interacció entre veritables professionals i amateurs carregats de talent és una font, sense dubte, per destapar els pous de talent que sovint ens passen desapercebuts.

DINOU ANYS SENSE ZAPPA

 

Frank Zappa va publicar "The Yellow Shark" el 1992 , i el va presentar en una gira amb el grup Ensemble Modern. Era una obra de música contemporània i suposava,  segons una entrevista que va concedir a la revista alemanya Der Spiegel abans de l'estrena de l'obra a Francfort, la seva ruptura definitiva amb la música rock. Deia: Tinc 51 anys i no tornaré a fer mai una gira de rock, de la mateixa manera  que no penso gravar mai més un disc pop.

Aparentment, el fet que la seva anterior gira amb el grup rock fos cancel·lada a causa de les dissensions internes entre els músics, cosa que li va costar tres mesos d'assajos infructuosos i la pèrdua dels diners invertits, va ser el detonant d'una decisió arribada en acabat d'una progressiva tendència a centrar-se en la música clàssica contemporània.  Un camp que ja havia explorat als seus inicis musicals i que mai no havia abandonat del tot, amb col·laboracions amb músics com Pierre Boulez. Segons diu a l'entrevista, no li havia interessat mai escoltar la música pop: Les estructures són tan simples que, ¿per què? A la pregunta de si li molestava la simplicitat, responia: No, el que em molesta són les raons d'aquesta simplicitat. M'agrada la música folk, que és molt simple. Però gairebé tot el que es fa avui no té ni la intel·ligència de la senzillesa. No és música, és un producte. És com paper pintat, pensat per a combinar amb l'estil de vida del consumidor (...) El rock and roll ha esdevingut un gran negoci. Ja no està subjecte a la música o a l'estètica, només ha de quadrar amb la identitat corporativa de les companyies de discos. El rock és un gran frau.

Tampoc deixava en bon lloc el món de la música clàssica. Preguntat per què no havia triat la professió de músic professional en aquest àmbit, responia que això era impossible a EEUU, on no era possible guanyar-s'hi la vida com a compositor,  a menys que un es dediqués a fer música per a telefilms o anuncis. També carregava contra el món de les orquestres: Els concerts a Estats Units funcionen como els museus: les orquestres trien les peces més fácils de tocar, que costen menys d'assajar i que el públic coneix millor.

Sobre els seus origens, com a artífex de l'anomenada cultura freak, una de les avantguardes de la que s'ha conegut com a contracultura,  se li preguntava si la intenció era canviar el món. La resposta era rotunda: Simplement, no volíem empassar-nos tota aquella merda.

Un any abans només, Zappa havia declarat que es presentaria a les eleccions presidencials nord-americanes. Ara es mostrava ja desinteressat en el tema. Desqualificava radicalment totes les opcions politiques oficials, però ja no es veia amb pit de desafiar-les directament: tenia càncer de pròstata i això, assegurava, el desqualificava per al càrrec. El càncer de pròstata l'acabaria duent a la mort, poc més d'un any després, el 4 de desembre de 1993, avui fa dinou anys.

Parlant sobre la seva variada carrera,  l'entrevistador assegurava: no s'havia limitat a un gènere, sinó que els havia caricaturizat, disseccionat i destruït tots ,  i malgrat això sempre havia sostingut que hi havia una macroestructura en la seva obra. Com era aquesta estructura?, es preguntava.

Aquesta va ser la seva resposta: Com la meva vida. Un converteix la seva vida en la seva obra i el resultat és: la meva obra sóc jo.

Els seus hereus, encara avui, continuen remenant la seva ingent obra i publicant vells materials o fins publicant nous inèdits.

ELITISME I DEMOCRÀCIA

"És la Història, estúpid!" titulava Albert Sánchez Piñol el seu article habitual del diari Ara, aquest diumenge d'eleccions que es presentaven tan històriques , recorrent a una frase atribuïda a Bill Clinton que ha esdevingut cèlebre.

Si l'expresident nord-americà que potser passarà a la Història més per una taca de semen a un vestit que no com a economista remarcava la importància dels temes materials, Sánchez Piñol ens recordava que els moments transcendentals de la Història solen passar desapercebuts per als qui els viuen en directe: Què tenien en comú tots els romans que van viure la caiguda de  l'Imperi Romà? Doncs que cap ni un va saber que l'Imperi Romà havia caigut. Roma era una estructura política tan aparentment eterna que quan l'any 476 l'últim emperador va ser deposat els romans van creure que allò només era un parèntesi, que abans o després l'imperi es restauraria. Ara bé, si em permeten afegir una opinió personal, diria el següent: que si molts, moltíssims romans no es van adonar de la caiguda de l'imperi no va ser perquè tenien l'esperança que ressuscités, o perquè no tenien prou perspectiva històrica, sinó per un motiu molt més trivial: perquè hi ha gent que mai no s'assabenta de res. Si alguna cosa caracteritza la majoria dels éssers humans és l'aversió gairebé patològica al fet polític, o històric, com vulguin dir-ne. En realitat, si examinéssim la història de totes les societats humanes, inclosos els períodes més turbulents i dinàmics, veuríem que la majoria absoluta sempre la té el mateix grup: els indiferents.

 

Tot i l'alta participació unànimement celebrada a les votacions del Parlament català de diumenge, el cert és que més del 30 % d'electors van preferir quedar-se a casa. Indiferents? Indecisos? Desinformats? Potser, però no m'atreviria a dir que els que van anar a votar estiguessin més informats. De fet, tothom, cadascú de nosaltres, porta amb el seu vot la seva motxilla d'informacions rebudes des de fonts diverses i rarament escollides a consciència, i mastegades després en base a les opinions pròpies i alienes passades pel sedàs de l'entrellat de prejudicis, sentiments, fílies i fòbies que ens són naturals.

Veiem sinó quatre opinions diverses i contraposades que seleccionava l'edició digital de l'informatiu de la BBC ahir mateix. Eren quatre catalans més o menys de posicions heterogènies, des de Francesc Parcerisas a un expert en màrqueting. Si Parcerisas confessa que la independència per a ell és més que una qüestió econòmica, i que involucra tota una herència de cultura i tradicions que li fa pensar
que li deu als seus pares i avis tenir almenys l'opció de votar sobre la independència (ell, no pas els seus avantpassats), trobem respostes com aquesta: Talking about independence is the best way to forget the real problems in Catalonia, such as unemployment, homelessness and the privatisation of public health ( Parlar d'independència és la millor manera d'oblidar els problemes reals de Catalunya, com l'atur, la manca d'habitatge i la privatització de la salut pública. Pilar Abad,
cirurgiana), o aquesta : Catalonia is far more heterogeneous that MrMas wants to portray. It is a personal defeat for him, because he wanted to take advantage of the huge march for independence in September and he failed.(Catalunya és molt més heterogènia del que el Sr. Mas vol mostrar, és
una derrota personal per a ell, perquè volia treure partit de la gran manifestació per la independència de setembre i ha fallat. Manuel de Vilarrúbia, expert en màrqueting).

Em sorprèn que es pugui parlar encara de cortina de fum de l'independentisme quan la campanya ha incidit de manera massiva en les polítiques econòmiques, fins i tot en camps que precisament desborden la manca d'autonomia real del poder polític autonòmic que l'aposta sobiranista vol superar.  Com no deixa de sorprendre'm que un expert en màrqueting jutgi tan superficialment el missatge tan cautelós i mesurat d'Artur Mas. Sospito que ell, com segurament van fer molts electors, va copsar només la imatge, els gestos, i no va aprofundir en el contingut d'un missatge força més elaborat que va deixar anar Mas en les molt nombroses intervencions públiques que ha mantingut des del mateix endemà de l'11 de setembre.


Una de les objeccions més repetides que he sentit després de la votació entre opinadors públics i particulars sobre l'aposta  plebiscitària del líder convergent és que es tractava d'una  convocatòria innecessària que ha portat al país a un panorama parlamentari de difícil governabilitat. Com es pot veure, una expressió bastant reveladora de la fe i la confiança en l'expressió de la voluntat popular que suposen les consultes a les urnes. I que encara grinyola més a partir que el resultat de les eleccions han permès clarificar justament la correlació de forces que integren complexitat de postures davant la consulta identitària.

La postura de Sánchez Piñol, aquest mirada escèptica sobre la capacitat dels èssers humans d'autogovernar-se que en el fons és una mirada escèptica sobre la democràcia, és una postura elitista que és molt habitual entre la classe intel·lectual que mira atònita el decurs de la Història i la manera en què s'hi aboca el comú dels seus contemporanis. Ho il·lustra perfectament amb la conclusió del mateix article: Un tendeix a pensar que l'ésser humà manté les mateixes relacions amb la política que els escarabats amb els insecticides: els han assassinat amb tantes fórmules que al final el seu organisme s'ha tornat immune. Afortunadament sempre ens quedarà Hannah Arendt, que té

una visió més esperançadora. Arendt afirma que, paradoxalment, les revolucions no les fan aquells sectors que més es beneficiarien de l'èxit revolucionari, sinó individus conscienciats.

Aquesta visió més esperançadora és la pròpia dels intel·lectuals marxistes que van sostenir la tesi leninista de les elits revolucionàries que havien de mobilitzar el poble per al seu bé, malgrat el propi poble, i que és una aplicació del despotisme il·lustrat del "per al poble i en nom del poble, però sense el poble". Més benèvola o no, amb mètodes més o menys crus, aquesta tesi ha estat la base del gran engany i frustració de totes les revolucions marxistes que intenten crear un home nou i acaben per topar amb l'home vell.

És impossible, doncs, la revolució? És fins i tot utòpic pensar en una autèntica democràcia? Magnus T. Pfaff, al seu llibre "Die Fiktion der Demokratie" (La ficció de la democràcia, 1969), diu que la democràcia ha de fingir que existeixen demòcrates per poder funcionar. S'ha dit amb raó que la informació és bàsica per al funcionament d'un sistema democràtic. Donat que no existeixen veritables serveis d'informació general neutrals ni gaires humans interessats a ser informats de manera neutral, la base de la democràcia és la pura opinió. La democràcia sempre serà així  una batalla, més o menys dura, entre grups d'opinió per imposar el seu punt de vista sobre una àmplia massa d'indiferents.
Basa bona part dels seus raonament en els estudis històrics sobre la conducta humana. Per a ell, partint de la idea que la Història és una elaboració mental que no té gran cosa a veure amb la capacitat mental de ser copsada per qui l'està vivint., (...) La majoria dels éssers humans són incapaços de situar-se en un context històric, ni passat, ni present, ni futur.

 Arriba així a la conclusió que Només l'acadèmic que treballa pacientment en la investigació de la Història és un veritable cercador de la veritat. De fet, és l'únic demòcrata autèntic, però un demòcrata forçosament solitari que governa la seva torre d'ivori com un tirà absolut d'ell mateix.


Una conclusió desolada i certament amarga, encara que probablement ell no la va considerar així. Com el mateix Pfaff va dir, citant el seu mestre Janos Gupka (Converses amb el gat de Gupka, 1965) Una de les característiques de l'estudiós (podem llegir: l'elitista ) és, sens dubte, no deixar-se subornar per l'opinió que els altres puguin tenir d'un mateix, cosa que el salva dels molestos estats depressius a què pot estar sotmès qui busca l'aprovació dels altres.

Coriolà. Versió d'Àlex Rigola, Teatre Lliure, 2012

Shakespeare va escriure "Coriolà", després d'haver escrit "Hamlet", "Otelo", "El rey Lear" i "Macbeth". Potser és la més polèmica i la més política de les seves grans tragèdies. Normalment s'entén com una aguda diatriba contra la democràcia, i una defensa de la particular forma d'elitisme que suposa l'aristocràcia. El seu heroi tràgic és, de fet, un traïdor, el general romà desterrat que acaba lluitant al costat dels enemics de Roma. El seu discurs contra el poble quan marxa cap a
l'exili és una de es parts més contundents de l'obra: ¡Vosotros, vulgar jauría de perros, cuyo aliento detesto tanto como las miasmas de las ciénagas pútridas, y cuyo cariño aprecio en tanto como los cadáveres de hombre sin sepultar, que me corompen el aire! Os destierro yo: quedaos aquí en vuestra inseguridad. Que cualquier débil rumor agite vuestros corazones, y vuestros enemigos, con la agitación de sus penachos, os lleven soplados a la deseperación. Tened siempre poderes para desterrar a vuestros defensores, hasta que por fin vuestra ignorancia (que no entiende hasta que no percibe), sin perdonaros a vosotros mismos como vuestros propios enemigos, os entregue como prisioneros abatidos a algún pueblo que os venza sin dar golpes, despreciando a la ciudad por culpa vuestra. Y con eso, os vuelvo la espalda: fuera de aquí hay un mundo.


No obstant, Harold Bloom, en el seu penetrant estudi sobre els herois tràgics shakespearians, "Shakespeare, la invención de lo humano", matisa l'enfrontament del soldat amb la multitud, que segons ell no és vista com una xurma, ja que té prou consciència de si mateixa. I, citant a Norman Rabkin, apunta que, com altres herois previs de l'autor, Coriolà és en realitat un heroi encadenat, algú esclavitzat pel seus actes passats . La tragedia de Coriolano es que no hay absolutamente ningún lugar para él en el mundo de lo común y lo comunitario.

Com l'heroi demòcrata solitari de Pfaff, el guerrer esclau del seu honor, probablement, sent que ha de defensar una gent que no el mereix. I quan aquesta gent decidament li gira la cara, la seva fúria
és igual de destructiva envers aquells que envers ell mateix.

Potser aquesta sigui una de les grans mancances de la democràcia: mai el poble es pot mesurar a l'alçada dels millors, sinó que s'ha d'acontentar amb satisfer i respectar la mitjana -no tampoc als pitjors, que seria rebaixar el poble a la categoria de xurma-. Probablement la democràcia, en definitiva, consisteixi en el sistema organitzatiu capaç de fixar els equilibris que permetin emergir aquesta mitjana. Poc gloriosa i poc heroica? Potser sí, però també menys tràgica. I, a la fi, dotada del poder de reflectir, si més no a tall d'una il·lusió eficaç, la voluntat general.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA. I 19

EL QUE INTERESSA A LA GENT

S'acaba la campanya amb aquesta curiosa -ben mirat- jornada de reflexió que se'ls concedeix de gràcia als votants per descansar dels estralls físics i psíquics causats per la mateixa campanya -i la precampanya-. Potser, en el fons, el descans s'atorga més als candidats i als seus equips logísitics que han recorregut el país de dalt a baix per mirar de convèncer els votants de la bondat dels seus programes, o de la seva pròpia i intransferible bondat. O, més sovint, de la maldat dels projectes i candidats dels altres partits. És clar que ells mateixos, els candidats, són també votants, cosa que tot sovint oblidem. Podria ser que ells també hagin de reflexionar sobre qui han de votar demà. Per què no.

En les proppassades eleccions presidencials nord-americanes vam comprovar que els candidats poden fer campanya fins a l'últim moment, el que clou les votacions en l'última taula de la banda més occidental de l'enorme país. Em pregunto quant trigarem aquí a imitar-los, igual que els anem imitant en la llibertat d'horaris comercials i tantes altres coses.

Però hem assistit a una campanya intensa, amb una mica de tot, i bastant de molt. Si això es traduirà o no en una alta participació, ja és una altra cosa. La qüestió bàsica, l'eix central, ha estat indiscutiblement l'anomenat eix nacional, en detriment de l'eix de la crisi. Tant per part dels qui l'han posat intencionadament al bell mig del debat, com dels qui s'han esforçat per situar l'altre eix, l'anomenat social o econòmic, en el lloc central.

Entre aquests darrers ha fet fortuna l'expressió el que realment interessa a la gent per apuntar cap a la crisi econòmica. Ja l'expresident del PP Aznar parlava al seu dia del que realment preocupa els espanyols per menystenir altres línies de debat. Una constant dels falsos demòcrates és pretendre que saben el que intressa a la gent millor que la mateixa gent, ja que des de la seva elevada talaia redueixen la complexitat de la societat -i, de fet, de cada individu- a l'amorfisme d'una massa indiferenciada.

De fet, una de les constants dins de la campanya dels partits anomenats unionistes i dels mitjans de comunicació espanyolistes, ha estat atribuir el gir sobiranista de CiU a l'interès per crear una cortina de fum a l'entorn dels problemes derivats de la política econòmica. En realitat, ha estat una aplicació més de la tàctica del que l'estrateg de la propaganda nazi Goëbbels va anomenar principi de transposició, que consisteix a imputar a l'adversari sempre els propis error o defectes. Però aquesta vegada s'ha donat el cas que el PP, maldant per esquivar el debat nacionalista per centrar-se en el debat econòmic, ha quedat suspès en el buit, ja que quedava retratat pel seu govern, que és qui en teoria la dirigeix a Espanya, amb una línia econòmica no solament absolutament ineficaç per superar la crisi sinó que, pitjor encara, és sorda al clam de les mobilitzacions populars.


El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir enmig de la campanya  que el pitjor que li pot passar a un polític és no ser pres seriosament. En realitat, hi ha una cosa pitjor: no adonar-se que és a ell mateix a qui no se'l pren seriosament.