L'ÚLTIM VÍDEO DELS MANEL

Si la memòria no em falla, Anthony Burgess, el cèlebre autor -entre moltes altres obres, algunes d'elles composicions musicals- de La taronja mecànica, va extraure el títol d'un dels seus llibres, La fi de les notícies del món, d'una frase aparentment rutinària i anodina que -canviada de context- suggeria un sentit totalment diferent. Així, una fórmula habitual per tancar una secció d'un programa informatiu passava a insinuar un sentit apocalíptic global.

De la mateixa manera, parlem de L'últim vídeo del Manel, frase que, en un context forçat i probablement induït per l'estranya història que es narra a les imatges del vídeo, podria llegir-se com la fi de la història -si més en producció d'obres d'aquest format - del grup.



No creiem que sigui així de cap manera, al marge d'especulacions gratuïtes o de la polèmica que sembla haver generat entre la seva legió de fans, on majoritàriament no sembla haver agradat. Potser, al marge del valor de l'obra en si, el principal retret rebut és que no desenvolupa, ni d'esquitllentes, el tema de la cançó. Una cançó de lletra sàvia, com totes les del disc, que ve a reproduir la carta a l'excompany de la parella, amb abundant mala llet i una mena de revenja retrospectiva que, al cap i a la fi, deu passar en algun moment pel cap de tothom que viu o ha viscut una situació similar.

Especulacions, doncs, sobre el significat del vídeo? Podem apuntar la possibilitat que els Manel vulguin matar la necessitat de fer vídeos per promocionar la seva música, la qual defensen realment -i com!- en les actuacins en directe. O un significat encara més sucós: els Manel estan escenificant i anunciant-nos les seves pròpies fractures i dissensions internes, que esclaten en ocasió de la molt intensa i sens dubte fatigadora gira que estan efectuant.

Apressem-nos a dir -repetir- que són especulacions gratuïtes. El més probable és que, simplement, l'obra sigui un divertimento. O una al·lusió genèrica a les lluites intestines que han acabat amb tants grups del pop-rock. Des dels més emblemàtics del naixement d'aquesta mena de formacions, els Beatles, a tants grups actuals, passant pels Pink Floyd, Genesis, Supetrtamp, etc, les emergències i topades entre liderats són habitualment la clau de la desintegració de les bandes. En molts casos, es tracta d'un cicle natural que fa que les personalitat creatives més fortes del grup, a mesura que aquest emprèn volada i el propi líder es veu més capacitat per desenvolupar les seves idees i, consegüentment, veu les dels altres membres més com un obstacle per realitzar-les que com una eina per millorar-les, el grup perd la cohesió i la motivació que l'unia. De vegades, el líder abandona la resta i vol que la seva obra sigui estrictament representada pel seu nom i la banda es desintegra -el cas de John Lennon o Peter Gabriel dels Genesis-, de vegades el líder abandona però la banda continua amb el nom -el cas dels Pink Floyd amb Waters, o els Supetramp amb Hodgson-, o és la mateixa banda que acaba expulsant el líder per raons diverses -els mateixos Pink Floyd amb Barrett, o els Fleetwood Mac amb diversos músics que s'han anat substituint-. De vegades, el grup acaba sent poc més que la marca d'un íder únic que en realitat va canviant la resta de la banda al seu gust -els Jethro Tull d'Ian Anderson, els Motorhead de Lemmy Kilmister, etc-, o, pel contrari, la banda és una successió de músics que entren i surten en funció de vaivens atzarosos, com el cas dels Deep Purple, seguir la història dels quals suposaria la necessitat de confegir un veritable índex cronològic.

Crisis de creixement, en definitiva. O qüestions de drets de propietat intel·lectual i la seva palpable traducció en efectiu, en molts casos. Com diu la cançó de Cyndi Lauper, l'extraordinària cantant que aquests dies es passeja pel nostre país, Money changes everything. Els diners ho canvien tot.

NO EM PREOCUPA REPETIR-ME

Quin és el pes de la memòria? Quin és el pes de l'oblit? De tant repetir amb George Santayana que els pobles que obliden la seva Història estan condemnats a repetir-la, hem oblidat que alguns fabriquen amb mentides una Història a la seva mida.

La tan lloada Transició (que ens van fer creure que va ser un model mundial de trànsit pacífic a la democràcia) va segellar amb un nou silenci el conflicte que va ser la llavor del llarg silenci del franquisme. Ara que alguns volen rescatar la Història de l'oblit, altres s'apressen a adulterar-la, a pervertir-la, a canviar-la.

La memòria dels individus és feble i volàtil, sí, però la Història ha de reposar en fragments de veritat que el consens de les memòries i la tangibilitat d'alguns fets han de certificar. Però s'ha dit que la Història l'escriuen el vencedors. En veritat, són els poderosos qui l'escriuen i l'acaben afaiçonant d'acord amb els seus interessos.

Han de concórrer les veus, els testimonis, els relats i... ¿per què no?, els cants i els poemes dels qui han presenciat, per aturar l'escomesa dels fabricants de la mentida i els seus vils servidors.

Les veritats no solen ser còmodes. No és en un dels bàndols, quan hi ha guerra. Si un llegeix, per exemple, un poema tan immens com In memòriam de Gabriel Ferrater, estarà vacunat contra el partidisme i l'agombolament de les mitificacions i mistificacions dels interessats en veure la Guerra Civil com una història de bons i dolents -no importa de quin angle-.

Setanta-cinc anys després que uns quants militars s'alcessin en armes contra la jove República Espanyola, aquí estem, entre les fàbriques dels somnis i els malsons. No m'importa repetir-me, com diu la cançó dels REM que encapçala el seu darrer disc:

I don’t mind repeating, I am not complete (No m'importa repetir-me, sé que no sóc complet)

Überlin, la cançó, una curiosa menció a la capital alemanya amb una alteració que remet al subterrani, un passeig cap a estrelles, cap a la fi del dia i fins a la vora de la nit. Volàtil, amb aquelles etèries melodies i arranjaments d'harmonies càlides tan pròpies dels de Georgia.

I també una certitud:

I know, I know, I know what I am chasing
I know, I know, I know that this is changing me

(Sé què és el que busco
Sé que és el que em fa canviar)




Il·lustració: fotografia de Josep Brangulí

CIUDADANOS DEL MUNDO o LA PLAGA DE L'ÓS

Albert Sánchez Piñol, escriptor dotat d'una prosa realment afuada, deia a la seva habitual columna de l'ARA del dia 11 proppassat (Racistes, intolerats i xenòfobs), després d'una interessantíssima disquisició sobre el significat (o sigui, el no significat) del racisme, que en certa manera (...) tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els 'ciudadanos del mundo', que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els 'ciudadanos del mundo' no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un 'ciudadano del mundo' no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els 'ciudadanos del mundo' odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els 'indignats', és lògic que cridin 'para entendernos nos basta con el castellano'. Què és un 'ciudadanos del mundo'? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.

Sí, evidentment, a casa nostra també tenim els nostres ciudadanos del mundo. I alguns fins i tot parlen en català. Però mirem on som:

El nou govern valencià de Francisco Paco Camps, encoratjat pel gran triomf electoral del seu planter de candidats a seure a les banquetes d'acusats dels palaus de justícia, programa una ruptura total amb l'actual sistema educatiu de doble línia de llengua a les escoles públiques, per regular un sistema on una teòrica distribució equilibrada de tres llengües vehiculars (amb l'anglès al mateix nivell que el castellà i el valencià), un repartiment que a ningú se li escapa que és una sentència de mort a la més feble de les tres, precisament l'autòctona.

El nou president del PP de les Illes Balears, el madrileny José Ramón Bauzá, té com a primer gest de govern suprimir una direcció general, per a exemplificar l'austeritat que demanen els temps que corren. Casualment, la sacrificada és la de normalització lingüística.

El nou govern de PP-PAR d'Aragó derogarà la llei de llengües aprovada per l'anterior govern PSOE-PAR que, modestament, havia obert un marc legal de protecció a les llengües catalana i aragonesa.


A Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aquesta senyora a la qual, segons la Junta Electoral, es pot votar fins quan no es presenta, sempre que es posi 'te quiero, Alicia, guapa' a la papereta, ensenya una instància on demana públicament a la Generalitat que escolaritzi el seu fill en castellà. Al seu costat, a la foto, el furibund anticatalanista Francisco Caja, que sembla que encara presideix el grupuscle anomenat Convivencia Cívica Catalana -denominació triple que conté tantes inexactituds com noms, com diu Sebastià Alzamora-. Sánchez-Camacho presideix el PP català i és, si no el pal de paller, el puntal de la part del darrere de la pallissa del govern molt catalanista d'Artur Mas.

Però no patim: aquests ciudadanos del mundo ens esperen amb els braços oberts per incloure'ns. Per incloure'ns en la seva abraçada de l'ós, naturalment.

INTIMITATS AMB ELS MANEL

Gràcies a les nostres amistats de La Pobla de Mafumet, la població del Tarragonès que viu sota els efluvis d'aquest Vesubi modern que és la refineria de Repsol, teníem entrades per al concert que hi donaven ahir els Manel, dins de la llarga gira que està recorrent bona part del país i que en els dos darrers dies els havia dut a la propera Valls i a la llunyana capital estatal.

Vam arribar amb temps per aparcar en els amples i ben cuidats carrers del poble, prop del modern Auditori del Casal Cultural, i per veure al Martí Maymó parlant pel mòbil a l'entrada. No tots els efluvis de la refineria són nocius, certament. El preu, molt subvencionat sens dubte dins el programa de festes locals, ens permetia rescabalar-nos de la decepció de no haver enganxat cap entrada al concert de Reus, precisament el que obria la gira.


Dins el coquetó i modern auditori, el contacte amb els Manel era directíssim, tal com ell sens dubte desitgen. Els quatre solets, acompanyats només per un bon equip amplificador i un bonic joc de llums, transmeten amb saviesa el seu cuidadíssim i atractiu repertori, multiplicant-se en les textures rítimiques i harmòniques en instruments i veus que embolcallen les seves contagioses melodis. I les lletres, afotunadament, arriben amb claredat! Aquestes lletres servides amb un català planer i eficaç que amaguen exercicis de gran brillantor intel·lectual, ja sigui per explicar històries quotidianes amb una perspectiva que les fa inèdites (com "Boomerang", o "Benvolgut"), o per distorsionar la perspectiva de la realitat amb apropaments surrealistes ("El gran salt") o hiperrealistes ("La bola de cristall"), o per condensar veritable narracions en unes poques estrofes ("La cançó del soldadet" o la tan coneguda "Aniversari"). Van repassar una a una totes les cançons d'aquest meravellós àlbum "10 milles per veure una bona armadura", intercalant-les amb algunes de les de l'anterior "Els millor professors europeus" (a la meva manera de veure, millorades amb els nous arranjaments), i acabant amb l'apoteosi del "Deixa-la, Toni, deixa-la" que també tanca "10 milles...", on Guillem Gisbert es llueix amb els seus imaginatius interludis narratius per obligar el públic a formar el cor de mariners que tanca la cançó i -snif!- el concert.

Aquesta cançó, per cert l'única que no signa Guillem Gisbert en aquest darrer àlbum (és de Roger Padilla), resumeix magníficament l'estil dels Manel en viu: sobris, aparentment un pèl distants, ofereix la riquesa de les seves cançons quasi de manera despullada (no perquè no hi hagi un intens treball harmònic que ja he destacat, s'entén), i si hi ha alguna cosa és una lleu distància quasi irònica sobre el que ells mateixos ofereixen a l'escenari, com s'aprecia en els parlaments de Guillem, divertits i originals sempre, però en tot cas tendint a la modèstia i gairebé a l'autoparòdia.

Res sembla indicar, doncs, que als Manel se'ls hagi d'inflar l'ego després de l'aclaparador èxit que estan collint. Com diuen a "El Miquel i l'Olga tornen", aquesta preciosa cançó amb què obrien el concert, invocant a la Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé. Si això és realment el que volen, és exactament el que hauria de pertocar a tot artista de veres, tal com ha tingut la bondat de recordar-li algú a l'Alejandro Sanz en una carta oberta que situa els mons de la ciència i de l'art en un context històric relativista i dins un marc de justícia social: que la feina de la música, i el de la ciència, no siguin més que això, una bella feina, i no pas un negoci.

I sembla clar que no ens equivoquem pas si diem que es tracta d'un èxit, el dels Manel, ben merescut, i d'agrair per tots els que els gaudim amb ells.




Fotos de la meva filla Marta del concert d'ahir

SOTA LA MIRADA DE DÉUS I DEESSES

Robert Graves, en el seu imprescindible tractat sobre els mites grecs (Los mitos griegos, Alianza, 1985), explica així el mite olímpic sobre la creació:

En el principio de todas las cosas la Madre Tierra emergió del Caos y dio a luz a su hijo Urano mientras dormía. Contemplándola tiernamente desde las montañas, él derramó una lluvia fértil sobre sus hendiduras secretas, y ella produjo hierbas, flores y árboles, con los animales y las aves adecuados para cada planta. La misma lluvia hizo que corrieran los ríos y llenó de agua los lugares huecos, creando así los lagos y los mares. Sus primeros hijos de forma semihumana fueron los gigantes de cien manos llamados Enarco, Giges y Coto. Luego aparecieron los tres feroces Cíclopes de un solo ojo, constructores de murallas gigantescas y maestros herreros, primeramente de Tracia y luego de Creta y Licia11, a cuyos hijos encontró Odiseo en Sicilia. Se llamaban Brontes, Estéropes y Arges, y sus espíritus han vivido en las cavernas del volcán Etna desde que Apolo los mató en venganza por la muerte de Asclepio. Los libios, sin embargo, pretenden que Garamante nació antes que los cíclopes de cien manos y que, cuando surgió de la llanura, ofreció a la Madre Tierra un sacrificio de bellotas dulces. Este mito patriarcal de Urano obtuvo la aceptación oficial bajo el sistema religioso olímpico. Urano, cuyo nombre llegó a significar «el firmamento», parece haber conquistado su posición como Primer Padre al ser identificado con el dios pastoral Varuna, uno de los que constituyen la trinidad masculina aria; pero su nombre griego es una forma masculina de Ur-ana («reina de las montañas», «reina del verano», «reina de los vientos» o «reina de los bueyes salvajes»): la diosa en su aspecto orgiástico del solsticio estival. El casamiento de Urano con la Madre Tierra explica una primera invasión helénica de la Grecia septentrional, que permitió a los adoradores de Varuna alegar que él prohijó a las tribus nativas que encontró allí, aunque reconocían que era hijo de la Madre Tierra. Una enmienda del mito registrada por Apolodoro, es que la Tierra y el Cielo se dividieron en una lucha mortal y luego se volvieron a unir mediante el amor. Mencionan esto Eurípides (Melanipo el sabio, fragmento 484, ed. Nauck) y Apolonio de Rodas (Argonáutica, i.494). La lucha mortal tiene que referirse al choque entre los principios patriarcales y los matriarcales causado por las invasiones helénicas. Giges («nacido de la tierra») tiene otra forma, gigas («gigante ») y los gigantes se asocian en el mito con las montañas de la Grecia septentrional. Briareo («fuerte») era llamado también Egeón (Ilíada, i.403), y su pueblo puede ser, por lo tanto, el libio-tracio, cuya diosa cabra Egis (...) dio su nombre al mar Egeo. Coto era el antepasado epónimo de los cotianos, quienes adoraban a la orgiástica Cotito, y difundieron su culto desde Tracia a toda la Europa noroccidental. Estas tribus son descritas como «de cien manos», quizá porque sus sacerdotisas estaban organizada en colegios de cincuenta, como las Danaides y las Nereidas: o tal vez porque los hombres estaban organizados en grupos guerreros de cien miembros, como los romanos primitivos.

Vet aquí, doncs, que Urà és en realitat una derivació d'una deessa. Un déu que, segons continua el mite, va ser el pare dels titans i posteriorment castrat per un d'aquests, Crono, com a venjança instigada per la Mare Terra per haver enviat els fills anteriors de la seva unió, els cíclops, al tenebrós món subterrani del Tàrtar. És també avi del Zeus que acabaria establint l'hegemonia del patriarcat com a déu suprem en destronar el seu pare Crono, el Saturn romà, devorador dels seus fills. La castració d'Urà amb la falç d'ós típica de societats neolítiques, remetria segons Graves a la lluita de tribus pre-helèniques, els guerrers de les quals tenien costum de castrar els enemics amb aquesta petita arma, contra els invasors aris pre-helens.

Les festes del solstici d'estiu, segons Graves, ere una festa orgiàstica que remetia a aquest xoc entre cultures matriarcals i patriarcals, entre la deessa mare i la trinitat masculina ària, i eren un alliberament de la força creadora, femenina, que podia ser temible. L'orgia no era necessàriament només sexual, solia acabar amb autèntics banquets antropòfags, segurament precdeits del consum d'al·lucinògens.


Les actuals celebracions del solstici estival, el Sant Joan dels catòlics, són una romanalla d'aquella revelació de la deessa orgiàstica i vénen convenientment presidides pel foc, i marquen el cicle solar que és origen del calendari de dotze mesos. Enguany, per una casualitat que només es dóna cada moltes dècades, coincideix amb el Corpus Christi, la festa cristiana que celebra l'eucaristia, és a dir, pròpiament la participació en el cos de Crist a través de la seva deglució simbòlica (romanalla del sacrifici corporal del propi rei masculí que va segellar el pacte entre matriarcats i patriarcats en els orígens de la societat helènica, per exemple?). Com a festa mòbil del calendari religiós, remet al calendari lunar més propi de les societats matriarcals pre-àries, i la rara coincidència que es dóna enguany (que no tronarà a produir-se fins a 2095, si no m'erro) amb la celebració del solstici d'estiu, sembla multiplicar el significat màgic de la diada.

Mort i renovació, exaltació del foc i del seu poder destructiu i regenerador , un dia com avui, en les dates que corren en aquesta primavera que tot just hem deixat enrere, exemplifica la potència de la revolució que de tant en tant ha de sacsejar tot allò que es mou sota l'atenta mirada dels déus-astres.

Il·lustracions: Giorgio Vasari i Cristofano Gherardi: Cronos derrota Urà / Imatge de la Patum de Berga