VINYOLI AL QUIN CACAU! DE CAMBRILS

Fotografia: Elena Giménez

Aquest proper diumenge es compliran els trenta anys de la mort de Joan Vinyoli. Amb una programació extensa i intensa que s'escampa arreu de Catalunya, el nostre país ret homenatge a un dels seus més grans poetes, el que tot i dubtar permanentment de la vàlua de la seva pròpia poesia no va consentir mai a amidar-la més que amb els més grans de tots els temps, com el seu adorat Shakespeare. D'aquesta manera enfilarem ja la recta final de l'Any Vinyoli, l'any del seu centenari, que gràcies a la infatigable tasca de gents com Jordi Llavina -comissari de l'Any Vinyoli-, Pep Solà -el seu biògraf-, o Xavier Macià -un dels màxims estudiosos de la seva poesia-, ha servit per apropar l'obra del poeta barceloní al lloc que es mereix.

Vinyoli és un poeta vitalista.  De ben segur, el que desitjaria és que la seva poesia fluís entre la vida de la gent: en les escoles, universitats, ateneus, i els bars. Els bars on tanta vida va fer ell mateix i on es va veure rescatat tants cops de la rutina quotidiana que tant l'aclaparava.

La Crida a homenatjar Vinyoli als bars, una iniciativa que parteix del nucli de vinyolians i que han coordinat Pep Solà i la reusenca Mònica de Dalmau, vol contribuir a fer ressonar, doncs, la seva poesia al lloc d'on tants cops va néixer i va almenys començar a prendre forma en la ment del seu autor. També pretén demostrar la seva plena vigència, donar nova acta de fe de la seva capacitat de commoure, remoure i somoure consciències i fer participar de la seva insubornable i adelerada exploració vital.

Ahir vam fer una nova edició a les nostres comarques, a la cafeteria Quin Cacau! de Cambrils. A més d'una bona excusa per trobar-nos, compartir el bon ambient d'aquest indret tan acollidor de la vila de la Costa Daurada -allunyada del seu més conegut i populós nucli portuari-, va servir per apuntalar una comunitat vinyoliana que afortunadament sembla que es pot consolidar al nostre territori, gràcies en bona part a la llavor plantada per un ganxet per afinitat com el nostre amic Pep Solà.

Fotografia: Elena Giménez

La propera cita, al cafè La Cantonada de Tarragona, dissabte vinent. No us la perdeu!

INTERSECCIONS A TARRAGONA

Rosa Marrugat presenta el Miquel Horrach, un servidor
 i l'Olga Xirinacs / Fotografia: Aleida López

Dijous passat vam presentar "Interseccions" a Tarragona. És la quarta que hem realizat, amb els amics de l'editorial Ifeelbook, Josep M. Pijuan i Miquel Horrach,  i la meva filla Aleida com a col·laboradora fidel. En aquesta ocasió vaig tenir l'honor immens de comptar amb la presència i la intervenció d'una acompanyant de luxe, la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs.

Fotografia: Aleida López

La connexió blogaire, que és tan essencial en la gènesi del llibre com en les presentacions, m'havia fet atrevir-me proposar-li  a l'Olga  que fes ella l'explicació del contingut del llibre, i la connexió, un cop més, no em va fallar. Una de les coses que més he d'agrair a aquesta petita aventura que ha estat publicar "Interseccions" és la d'haver pogut conèixer gent de la talla dels meus editors, Miquel, Josep Maria i Enric, o una literata de la magnitud de l'Olga Xirinacs, que va demostrar a més la seva generositat i senzillesa accedint de tan bon grat a perdre unes hores del seu valuós temps llegint el meu llibre i presentant-lo en públic a la seva ciutat. I a una llibreria de tant recorregut i prestigi com La Rambla, una de les històriques que contra vent i marea es mantenen com a punt de referència d'activitat literària a la capital del Tarragonès.

Fotografia: Aleida López

L'acte es va realitzar a l'espai interior de la llibreria, un espai que en paraules de l'Olga remet a les rebotigues on es conspirava en els temps en què reivindicar la cultura catalana per si sol suposava un acte de resistència... Bé, potser avui encara és així: tant la cultura com la nostra condició nacional sembla que han de debatre's contínuament contra poderosos enemics. Gent com Ramon Marrugat, el llibreter fundador, amb el qual vam tenir la sort de poder comptar en el nostre acte de presentació, com els seus fills, Ramon i Rosa, que continuen la seva tasca, em fan ser, malgrat tot, optimista i creure en el futur de la literatura en general, i de la catalana en particular. A ells, el meu sincer homenatge.

Després de la intervenció de l'Olga, que va exposar amb la seva claredat i precisió admirables el contingut del llibre, vaig fer la meva habitual explicació de la gènesi dels relats i la justificació d'aquesta mania meva d'aportar més material fictici al virtualment infinit cabal de narrativa ja existent. En acabat, Miquel Horrach va oferir una breu presentació de la trajectòria de l'editorial, encara curta però exemplarment intensa, i l'Aleida va llegir el relat "Cruïlles", potser el que millor resumeix el caràcter del conjunt.

Fotografia: Elena Giménez

Finalment, vaig tenir el plaer de mantenir un col·loqui amb els assistents: bons amics, col·legues, coneguts i d'altres desconeguts. A tots ells, el meu profund agraïment per haver contribuït a arrodonir una jornada per a mi memorable, una petita conspiració cultural que vam tramar, com va dir amb el seu fi humor l'Olga, entre una de Tarragona i un de Reus. Un fet que per si sol ja és digne de comentar.

QUEDEM AL ZURICH? / SOMNIS

Fotografia: Aleida López

He somiat que érem al Zurich.

Com hi érem abans, tempestes i vents

enllà de tota aquesta cortina de temps.

Somrèiem, cantàvem, teníem fe.

I la companyia consistia a mirar-nos,

abraçar-nos simplement

amb una mirada de reconeixement.

I érem voltant taules que creixien

amb aromes de cafè, de te,

amb escuma de cervesa i esperits

de l'alcohol que ha creuat oceans.

Com tu i com jo, mars tranquils,

rius braus, ciclons de tant en tant.

Ens han dessecat una mica la pell

i som ara, potser, més passat que futur.

Però en somnis, oh, en els meus somnis

et sé encara a prop, a tocar,

com si tot el que ens ha anat separant

fos només l'interval a penes notori

entre somni i somni, quan dormim.

I així ho penso, davant el baf del cafè:

els meus somnis derroten el temps.

Aquest poema forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

CAP DE SETMANA AMB VINYOLI

Foto: Elena Giménez

Aquest passat cap de setmana, Reus bullia d'activitats, comercials i culturals. Renuncio a fer-ne un inventari, però volia destacar que entre un grapat de cites temptadores, van treure el cap un parell d'actes en homenatge a Joan Vinyoli. Les dues amb el meu gran amic Pep Solà com a protagonista.

La primera va ser divendres, una xerrada amb lectura de poemes  organitzada pel Centre d'Amics de Reus. Després d'una breu introducció a la vida del gran poeta barceloní a càrrec del Pep, biògraf seu i un dels grans coneixedors també de la seva poesia, el grup de declamació del mateix Centre va oferir un recital d'una selecció de poemes ordenats temàticament, amb els enriquidors comentaris del Pep per emmarcar els diversos temes de la poesia vinyoliana (el mestratge poètic de Rilke i Nietzsche, la condició de l'home condemnat a ser poeta, la creació poètica, l'ascensió espiritual, l'amor, la mort, i la culminació de la seva obra amb aquest gran monument que és l'Elegia a Vallvidrera).

Dissabte a la nit li va tocar el torn a una activitat que sota l'impuls del mateix Pep, amb la col·laboració de Mònica de Dalmau, reusenca resident a Barcelona, està recorrent al llarg d'aquest mes de novembre diversos punts de la geografia catalana. Concretament, diversos bars. La idea, ara que som al mes en què, fa trenta anys, Vinyoli ens deixà, és celebrar la seva poesia en aquest ambient que va ser tan afí a la seva vida, especialment a l'edat més madura, i alhora tan brillantment celebrat en la seva obra. Es tracta d'unes jams poètiques, lectures dels poemes que crida tothom, més  o menys amant de la poesia, més o menys coneixedor de la seva poesia, a sumar-s'hi.

Foto: Pep Solà

A Reus, el marc triat va ser el bar Teïna, al seu atractiu i reduït soterrani, que va proporcionar un ambient molt íntim. Malgrat tractar-se d'una aposta per la improvisació, un petit nucli organitzador abanderat per Xavi Saladrigues i Mariona Pico va garantir una estructura mínima (incloent acompanyaments musicals) sobre la qual va resultar molt còmode afegir-se. En paraules del Pep, no serà fácil superar el caliu que es va crear i l'atmosfera lírica i vinyoliana que vam compartir.






Per saber-ne més, podeu visitar el facebook de la Crida a homenatjar Vinyoli des dels bars, i l'agenda del web del Centenari Vinyoli.

Tenim en preparació dues noves jams per aquestes comarques, l'una a Cambrils i l'altra a Tarragona. En parlarem.

QUEDEM AL ZURICH? / EL PERDÓ

Mare, vinc de visitar-lo.

Curiosament, quines voltes que dóna la vida, ha acabat residint al teu costat. Després d’anys de no saber res de tu, de tu no voler res d’ell, ara esteu ben bé a la vora l’un de l’altre.

Vinc de veure el seu últim cau, uns carrers enllà només, tres o quatre. I, el que són les coses, l’he trobat gràcies a una casualitat. Afortunada o desafortunada, no sé. No sé què pensaràs.

Havíem quedat al Zurich. Com quedàvem de tant en tant. A la terrassa del Zurich, on ell podria fumar i beure’s unes cerveses que hauria d’acabar pagant jo. Fumava i tossia, divagava de les seves coses. De vegades, molt rares vegades, em preguntava per tu. Jo li deia alguna cosa, ves. Què li podia dir. Que l’odiaves? Com saber si l’odiaves, malgrat tot. Mai no en parlàvem tu i jo, d’ell. Gairebé sempre acabava per excusar-me amb qualsevol cita mal inventada i el deixava allà, a la terrassa, en aquelles fredes taules metàl·liques, encara fumant, ara en silenci, divagant sense paraules, amb un aire esmaperdut que em feia sentir inevitablement una mica culpable.

Però aquesta vegada feia tard. Arribava des de Rambla Catalunya, apressada. El vaig veure de lluny, o més aviat el vaig intuir entre una patuleia que l’envoltava, i el vaig identificar com el cos caigut a terra, quiet, encara més desarmat i indefens del que el deixava habitualment. El primer impuls va ser córrer, però aleshores el vaig veure, el noi que estava més a la seva vora, ajupit, sostenint-li amb delicadesa el cap embullat, potser per evitar que li toqués el fred empedrat, però com si volgués també mostrar-li el cel que s’agrisava en el capvespre.

Era el seu fill, el meu mig germà –es diu així, oi?-, el que va tenir amb aquella dona de què tu mai m’has volgut parlar, la que ell mai em va voler presentar, la que aparentment s’ha perdut en algun viratge de la seva vida descosida, la de mon pare vull dir, la del que et va fer patir tant.

Ja no t’ho farà més. Ara descansa per sempre aquí al costat, a prop d’on tu descanses per sempre.

-Saps si em va perdonar mai? –em va preguntar una de les últimes vegades que havíem quedat.

-No –li vaig contestar.

-No m’ha perdonat o no ho saps? –va insistir ell.

-No et va perdonar –vaig respondre amb ferocitat.

I, certament, jo no ho sabia. Com havia de saber-ho. Però li ho vaig dir així. Segurament perquè mai el vaig perdonar.

Ell és aquí, ara. Vull dir el seu fill, el meu mig germà. Té alguna cosa d’ell, una retirada, però crec que es deu semblar més a la seva mare. Té uns ulls que et miren serens, però  crec també que s’assemblen molt als meus. Són els ulls dels que han hagut de viatjar en la direcció del perdó.

Fotografia: Aleida López


Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.