Barreja estimulant i resultat que, tot i inevitablement irregularigualment interessant, sempre esdevé interessant.
Així, en aquesta edició, al costat d'un muntatge tan aconsguit i oportú com l'últim dels Yllana, Brokers, una brutal sàtira del món dels especuladors de les finances que han conduït a l'economia mundial al singular crash que estem travessant, hem pogut presenciar petites joies com Le placard, de la companyia francesa L'optimiste, un autèntic tour de force amb dos personatges que interactuen sense paraules en el petit espai d'un armari, on se situa la major part dels 5o minuts de l'espectacle (a la foto, fora d'ell tanmateix).
A l'escenari majestàtic del Teatre Fortuny, al costat del consagrat Albert Vidal, va actuar la companyia L'abric, constituïda per estudiants de l'Institut de teatre sota la batuta d'un dels seus professor, l'Alfred Casas, amb un muntatge, Mastorna, inspirat en un text de Fellini que recupera la simbologia i els modes del teatre de l'absurd i aconsegueix moments de molta plasticitat al costat de seqüències força menys inspirades. En canvi, els Vol Ras actuaven al petit i íntim escenari del teatre Bravium.
En conjunt, el que més m'ha interessat és precisament aquesta convivència entre professionalitat tan establerta i intèrprets que, amb evident aposta de professionalitat sens dubte, són en el camí del simple meritori.
La diversitat, la multiplicitat d'escenaris, fins i tot la desigualtat, fan d'aquest festival una mostra molt atractiva que, no de bades, atrau un públic fidel que respon calorosament a cada espectacle. Amb accessos gratuïts en molts casos, o en tot cas preus molt assequibles -7 euros, sense dret a reserva de cadira-, el festival és un exemple de servei democràtic a la cultura i l'espectacle. Alhora, el fet que es basi en el llenguatge corporal, sense el recurs del llenguatge parlat en la majoria dels casos, fa que es tracti d'un festival realment internacional, com el festival de circ Trapezi que també organitza la ciutat. Aquesta capacitat expressiva universal del mim o la gestualitat, acompanyats sovint del no menys universal llenguatge musical, fan que el valor comunicatiu no trobi barreres.
No es tracta, naturalment, de renunciar al llenguatge verbal en el teatre, ni a la literatura en general, sinó de fomentar espais en què l'impuls creatiu arribi a tot arreu sense necessitat d'intèrprets i traductors. Una part de tot aquest món, en fi, capaç de fer de perfectes missatgers de la necessitat de compartir formes universals al costat de les particularitats i diferències locals. Arriscant a desbarrar, diríem que aquests artistes serien una mena de cola necessària per tal de cohesionar les multiplicitats i localismes i nacionalismes en una vocació d'unitat, de diàleg universal i, recuperant un concepte de la Revolució Francesa que no ha fet precisament fortuna, de fraternitat entre tot el gènere humà.
