4/12/12

DINOU ANYS SENSE ZAPPA

 

Frank Zappa va publicar "The Yellow Shark" el 1992 , i el va presentar en una gira amb el grup Ensemble Modern. Era una obra de música contemporània i suposava,  segons una entrevista que va concedir a la revista alemanya Der Spiegel abans de l'estrena de l'obra a Francfort, la seva ruptura definitiva amb la música rock. Deia: Tinc 51 anys i no tornaré a fer mai una gira de rock, de la mateixa manera  que no penso gravar mai més un disc pop.

Aparentment, el fet que la seva anterior gira amb el grup rock fos cancel·lada a causa de les dissensions internes entre els músics, cosa que li va costar tres mesos d'assajos infructuosos i la pèrdua dels diners invertits, va ser el detonant d'una decisió arribada en acabat d'una progressiva tendència a centrar-se en la música clàssica contemporània.  Un camp que ja havia explorat als seus inicis musicals i que mai no havia abandonat del tot, amb col·laboracions amb músics com Pierre Boulez. Segons diu a l'entrevista, no li havia interessat mai escoltar la música pop: Les estructures són tan simples que, ¿per què? A la pregunta de si li molestava la simplicitat, responia: No, el que em molesta són les raons d'aquesta simplicitat. M'agrada la música folk, que és molt simple. Però gairebé tot el que es fa avui no té ni la intel·ligència de la senzillesa. No és música, és un producte. És com paper pintat, pensat per a combinar amb l'estil de vida del consumidor (...) El rock and roll ha esdevingut un gran negoci. Ja no està subjecte a la música o a l'estètica, només ha de quadrar amb la identitat corporativa de les companyies de discos. El rock és un gran frau.
Tampoc deixava en bon lloc el món de la música clàssica. Preguntat per què no havia triat la professió de músic professional en aquest àmbit, responia que això era impossible a EEUU, on no era possible guanyar-s'hi la vida com a compositor,  a menys que un es dediqués a fer música per a telefilms o anuncis. També carregava contra el món de les orquestres: Els concerts a Estats Units funcionen como els museus: les orquestres trien les peces més fácils de tocar, que costen menys d'assajar i que el públic coneix millor.
Sobre els seus origens, com a artífex de l'anomenada cultura freak, una de les avantguardes de la que s'ha conegut com a contracultura,  se li preguntava si la intenció era canviar el món. La resposta era rotunda: Simplement, no volíem empassar-nos tota aquella merda.
Un any abans només, Zappa havia declarat que es presentaria a les eleccions presidencials nord-americanes. Ara es mostrava ja desinteressat en el tema. Desqualificava radicalment totes les opcions politiques oficials, però ja no es veia amb pit de desafiar-les directament: tenia càncer de pròstata i això, assegurava, el desqualificava per al càrrec. El càncer de pròstata l'acabaria duent a la mort, poc més d'un any després, el 4 de desembre de 1993, avui fa dinou anys.
Parlant sobre la seva variada carrera,  l'entrevistador assegurava: no s'havia limitat a un gènere, sinó que els havia caricaturizat, disseccionat i destruït tots ,  i malgrat això sempre havia sostingut que hi havia una macroestructura en la seva obra. Com era aquesta estructura?, es preguntava.
Aquesta va ser la seva resposta: Com la meva vida. Un converteix la seva vida en la seva obra i el resultat és: la meva obra sóc jo.
Els seus hereus, encara avui, continuen remenant la seva ingent obra i publicant vells materials o fins publicant nous inèdits.


8 comentaris:

  1. M'ha agradat l'entrevista. Em pregunto quantes veus com la seva ens arriben dels EUA. Perquè de ben segur que existeixen.

    ResponElimina
  2. No sabia que havia començat com a músic de clàssica, de fet, sabia molt poc d'ell, tot i que en tenia la imatge d'un "outsider", i després de llegir el teu article crec que encara la tinc més (un outsider que es vol presentar a president i que pensa que la nació no ha de tenir govern...). M'ha agradat que fa passar els individus per davant de les ideologies. Total, que he anat al youtube i he tornat a escoltar Muffin Man, que és una cançó que m'agradava fa un munt d'anys. Gràcies!

    ResponElimina
  3. Jo crec que a les darreries del segle XX i a principis del XXI els artistes no tenen més que un camí, fer de la seua obra la seua vida, jo hi intente fer això i crec que tu també, sempre els artistes ho han fet, però ara amb moltes més vistes i visions, que veiem darrere nostre i per això que era Zappa un artista del segle XXI, cosa que abans només ho feien alguns genis.
    I de no empassar-s'ho tot estic completament d'acord, l'artista de hui ha d'intentar destruir tot el producte creat des de les discogràfiques, les editorials, etc. i entrar en un món on la paròdia i la ironia prenguen un camí ambivalent i ample, eclèctic.

    Jo pense que artistes com aquest són els que fan que l'art no siga una cursa cap a noves formes sense sentit, sinó una vida feta filosofia, viure la vida com la Història de la filosofia a la manera de cadascun.

    Una abraçada fresca des de València

    Vicent

    ResponElimina
  4. Un ésser excepcional en majúscules.
    Gràcies pel post, és un regal per a tots

    ResponElimina
  5. Gràcies pels comentaris, a tots els comentaristes.
    Suposo que no sonarà com una crítica a Zappa, que es mostra tan radical en aquesta entrevista, fer constar com el seu llegat musical és avui el negoci de la seva vídua i fills. Res a dir que vulguin reeditar-lo i conservar-ne els drets, però també és veritat que ho fan amb un zel i un rigor que no sé si casen gaire amb la visió de Zappa sobre el rock.

    ResponElimina
  6. Un home que visqué d'acord a les seves conviccions. No crec que confiés que els seus hereus continuarien la seva lluita, la seva manera de pensar, la seva obra... Quan un mor deixa un buit i un estel de saviesa per als que queden vius. No hi ha res criticable, sempre hi ha bones raons. En definitiva som materialistes de mena, al menys en aquesta vida.
    Una abraçada, Eduard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una entrevista que va donar a la televisió -crec que la vaig penjar en un apunt anterior-, on es manifesta més que escèptic sobre la transcendència de la pròpia obra, de la pròpia memòria. Bé, suposo que parlva des del seu punt de vista, però ésevidet que per als que vivim encara avui, no deixa de ser rellevant, tant la seva obra com la seva obra.
      Un estel de saviesa, com tan bellament dius.
      Petons, Maijo.

      Elimina