7/10/13

CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

3. EL CEL PINTAT DE BERLIN


Mirar l'horitzó de Berlin és mirar l'acotació dels seus espais a través de la multiplicitat dels missatges que es creuen i se solapen, l'arquitectura emergida de la gran destrucció de la gran guerra mundial, el fecund solatge de les dues urbs separades per un mur que ha deixat a la vista en ser enderrocat un mosaic de barris, de microciutats, que es despleguen en el territori alliberat sota el cel de filferrades i murs buscant una aportació, una veu singular en el diari anar i venir del gran diàleg de la ciutat.



Sobre les pedres velles, sobre les pedres noves, sobre el formigó i sobre les façanes descobertes per l'ensulsiada o no cobertes per la construcció en espera, les veus es materialitzen en les pintures que evoquen el passat repressor, el passat dividit, el temps del llenguatge clandestí, i enllacen amb el temps de l'exuberància de la comunicació que es desplega com una infinita teranyina de color sota el cel blau, gris i atzur de Berlin, sobre la seva geografia en permanent (re)construcció, amb la seva varietat cosmopolita i multicultural. Una efígie en moviment de les múltiples cares d'una capital d'un vell imperi castigat pel temps que avui mira a les més pròsperes urbs de l'oest afanyant-se per trobar en la seva necessitat de projeccions i noves indagacions la justificació d'una recuperada capitalitat.

A Berlin, el riu Spree és una artèria que ha irradiat una xarxa de canals que sotmeten les seves aigües al ritme tranquil, insospitadament parsimoniós, del tràfec dels seus habitants,  i adopta la pacífica estabilitat de platges improvisades quan el sol cau lliure en els dies que el cel és, si més no parcialment, net de núvols. Aleshores els berlinesos encara semblen alentir més el pòndol de la ciutat i es miren amb un deix de malenconia el riu des de les ribes on va néixer, amb el nom de Cölln, a l'Alta Edat Mitjana.



A Berlin pots trobar els murs d'obra vista decorats pels grafitis que et porten per un moment d'estrany desplaçament de tornada a la teva pròpia petita ciutat del sud d'Europa, aquesta que Alemanya es mira altivament però que resulta invisible caminant pels carrers serens de la seva capital.


Els grafitis marquen la pervivència d'aquell passat escindit, però es poden trobar al mercat com si fossin un  producte més de la magnífica horta que la caiguda de l'antiga RDA va atansar a la ciutat abans encerclada.


Entres a cada barri com a una ciutat nova. El barri turc no té una arquitectura diferent: és el paisatge humà, la seva marca espontània, la que la dota de la seva diferenciació. Els grafiters són una peça més: la imaginació els ha de seguir dificultosament en les seves acrobàcies per arribar a les alçades impossibles per traçar una cal·ligrafia d'afirmació ètnica.

I just a la vora, la presència del grafiti d'autor, la marca global. Signatures recognoscibles del grafiti d'autor o reeixides imitacions?





El grafiti s'integra pacíficament en la geografia urbana. Parla i dialoga amb el seu continu pols, amb la seva activitat quotidiana, integrada com la pell en la carn.


I pinta i es reconeix en els testimonis del dolor del seu passat. S'expressa en els antics murs com s'expressa en les noves façanes, en els murs actuals que creen les actuals fronteres entre la intimitat privada i convivència pública. Com si la necessitat d'abolir els antics límits que la van encotillar s'hagin alliberat en la forma d'un maquillatge multidireccional i omnipresent a la vida que es manifesta en els milions de racons de Berlin.


5 comentaris:

  1. M'ha fet la impressió amb el teu comentari que Berlí és una ciutat Filla, és a dir la que ha renascut o nascut de l'antiga Berlí prussiana, perquè els graffiti són com una representació de la modernor, mal entesa però al cap i a la fi art, que s'expressa popularment en forma de dibuix, però d'un art que té molt d'estress i desumanització.
    En fi que la Berlí que ens haguera agradat a tots, la dels antics barris, d'aquella Berlí no queda res, o si més no res de les antigues arrels, de totes les maneres ja és un pas important al si d'una ciutat la seua reunificació, que suposa el retrobament amb si mateixa, unió de dos móns, dos cares de la moneda.
    Jo ací a València sóc russafenc més que valencià i, m'estime les manifestacions de la meua ciutat, com una mena de divisió berlinesa, una mena d'esquizofrènia atiada per la diglosia de la llengua de la ciutat.
    Una divisió de la meua ciutat en dos o més ciutats no em fotria gaire si no em tocaren el meu barri, la meua veritable ciutat-estat, Russafa.

    En fi, m'ha agradat aquesta retrospectiva per aquesta ciutat i ens has fet un bon dibuix de la seua ànima en aquests tres encontres amb el lector.

    Abraçades

    Vicent

    ResponElimina
  2. Tinc un trosset de mur de Berlín (? O així me'l van vendre el 1990), bé, de fet no sé on el tinc. Parles molt dels grafitis, potser aquesta ciutat és això, una ciutat reinventada, vibrant, on et pots trobar uns discoteca en una església...
    Ara tenim el Wim Wenders a Lleida, eh? Qui ho diria! Als das Kind Kind war... (O algo així dei El cel sobre Berlín...). Un comentari una mica caòtic, com la ciutat :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel caos. Sí, Berlín té un punt de caos, però controlat i relaxat... sense necessitat de café con leche!

      Elimina
  3. Ara que penso, em sembla molt que no el vam comprar, el vam agafar de per allà, el tros de mur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que no vingui un dia la Merkel a ca teva a reclamar que el retornis, lladregota!-D

      Elimina