27/12/13

TRADICIÓ I REVOLUCIÓ

Concert de Sant Esteve 2013 al Palau de la Música - Fotografia d'Aleida López


De vegades un es veu immers enmig d'un esdeveniment històric per pur atzar. Bé, probablement és així en la majoria dels casos. Si hem de fer cas del que va dir, si no m'erro, Albert Sánchez-Piñol, per a la major part dels participants aquesta qualitat transcendent passa absolutament desapercebuda.

Potser passa això més amb els grans esdeveniments que amb els petits, amb aquella mena de successos puntuals que marquen la petita història d'una institució, associació, localitat, etc. Aquesta és la sensació que tinc jo després d'haver assistit ahir al tradicional Concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català al Palau de la Música de Barcelona. Sense saber-ho em vaig deixar aconsellar per anar a un concert especialment commemoratiu, el que feia 100 d'aquesta celebració, i sense preveure-ho vaig assistir també no només a aquesta efemèride sinó també a una acte de reafirmació nacionalista que, tot i inscriure's dins del seguit d'actes molt més massius que s'han donat en l'últim any i escaig a casa nostra, no deixa de tenir un especial significat. L'execució per part de tots els cors de l'Orfeó  del "Cant de la Senyera" va tenir ressons especialment emotius, amb exhibició d'abundants estelades dalt i baix de l'escenari. Aquest himne de l'Orfeó, composició del fundador Lluís Millet sobre els versos de Joan Maragall, és també un símbol del catalanisme tradicional de la burgesia barcelonina, però va ser massivament corejat per la de la concurrència que omplia a rebentar el Palau, fins al punt que va haver-se de repetir dues vegades per poder donar fi a un acte que va venir marcat també per insistents clams del conegut In-inde-independència. De manera gens casual, el concert va acabar amb un autèntic bany de masses del president Artur Mas, present entre el públic.

El concert en si, sota la direcció de l'eminent músic i musicòleg Josep Vila i Casañas, va seguir un fil argumental (presentat per dos actorassos com Pep Munné i Pep Anton Muñoz) que feia un recorregut musical per aquest centenari de la més que centenària coral de l'Orfeó Català. Va tocar alguns dels punts delicats i durs de la seva història, però va evitar els escàndols de corrupció dels últims temps. Paral·lelament, va ser una reafirmació de les virtuts de tot el moviment coral i dels homes i dones que l'han impulsat, des de la llegendària figura de Josep Anselm Clavé a les múltiples associacions corals que avui poblen el país, i per a les quals el director va tenir una molt oportuna menció d'homenatge. Es tracta d'una tradició de les que, entre altres han fet aquest país com és i la seva cultura la que avui és.

Com van dir els presentadors, amb el text escrit per Francesc Orteu, una tradició és allò que hem fet i que ens enorgullim que els nostres fills facin. Efectivament, la tradició no només enllaça i traça l'ordit social en el present de manera horitzontal, sinó que també estén la seva trama de vincles entre generacions, de passat a futur. La tradició cohesiona un poble i el fa perviure al llarg de la Història.

Aquesta evolució intergeneracional ha de ser viva, però, per sobreviure. I ser viva vol dir haver-se d'actualitzar i evolucionar. Una tradició morta no només no és ja vàlida com a transmissora de cultura, sinó que és una trava per a desenvolupar-la. Tota generació té la responsabilitat de transmetre la tradició rebuda dels seus avantpassats cap als seus successors, però també de revisar-la, de qüestionar-la, fins i tot de capgirar-la. Crec que el més sa i natural és que cada generació adopti una actitud contestatària i rebel cap a les formes de la tradició, però perquè ho faci de manera efectiva i revifadora ha d'haver-la conegut en profunditat, ha d'haver-la mamat i compartit en l'edat més jove amb els seus majors.

He dit capgirar-la. Conscientment. Crec que hi ha moments històrics en què la societat ha de fer un salt. És el que en diem revolució. En substància, és contrària a la tradició. Però si analitzem detalladament la Història, veiem que la tradició és tossuda i acaba per tornar a aflorar després d'un gran sotrac revolucionari, fins i tot després d'un d'aquells que han semblat arrasar-la.

Avancem i pugem, però això no ens sembla sempre evident. Una tradició també fermament arrelada a Catalunya ens dóna, em fa la cara, una bona imatge: l'excursionisme. Com el caminant que s'enfila a la muntanya, cerquem els camins que ens elevin sense grans daltabaixos, buscant el pendent menys costerut. Serà el camí que serpentegi, que fins i tot de vegades sembla que descendeix. L'excursionista el prefereix així, mentre l'escalador prefereix enfrontar-se de dret a la paret més vertical.

No menyspreem la tasca de l'escalador. Potser ell traçarà noves rutes i farà salts espectaculars. Però el camí que ens hi porti a tots haurà de fer-se més lentament, amb paciència, grimpant suaument, donant voltes a la muntanya, com una espiral que va guanyant el cim sinuosament.

18 comentaris:

  1. Em sembla que això de l'excursionisme serpentejant era Pujol que ho deia!
    És una revolució, sí, el que estem fent entre tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no sabia que el Pujol havia fet una metàfora com la que uso, però sembla molt apropiada al seu nom això de saber pujar muntanyes :-)
      Bon i revolucionari 2014!

      Elimina
  2. Les revolucions són el camí que emprem de vegades quan ja la tradició ens diu que no, quan revisem la tradició, i és en la revolució que les societats avancen tot i que de vegades dialècticament també no necessàriament com les revolucions, però si coningent hi ha una involució. El moment que viu la vostra terra és evidentment històric, però és que hui gairebé tots els moments ho són d'històrics i paradigmàtics, la Història corre a una velocitat de vertigen i d'això molts entreveuen la fi, no seré pas jo, és clar, que intente conjuminar tracició i modernitat fent una xicoteta revisió dels símbols i la HIstòria, a la manera més tradicional si vols, però una revisió, el que passa és que de la teua frase "Tota generació té la responsabilitat de transmetre la tradició rebuda dels seus avantpassats cap als seus successors, però també de revisar-la, de qüestionar-la, fins i tot de capgirar-la" podem veure que a València la gent comença a no haver viscut la seua tradició i els pocs que l'han viscuda no se lla qüestionen amb la qual cosa comença a ser una realitat morta rigorosament morta. En fi que tot i amb això cal ser optimistes i pensar que l'essència del poble perviurà uns anys més, la nostra llengua, no voldria veure-la morta, de veres.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves sàvies aportacions de sempre, Vicent, i feliç entrada d'any ... i dels grapadets d'anys que restin per a la nostra cultura compartida!

      Elimina
  3. Ascendir és important. Ja saps com m'agraden les espirals. Rep una abraçada. Bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agraden les espirals, i t'agraden els alçades, és evident.
      I també és evident que fas sentir bé la gent!
      Un bon any i una abraçada per entrar-hi!

      Elimina
  4. Com que sóc tan despistat no sé si t'he felicitat els nadals, de totes les maneres ho faig ara i et felicite també la Nit de Cap d'Any 2013 i Feliç 2014.

    Vicent

    ResponElimina
  5. No hi vaig ser, no solc anar a aquests aconeteixements perquè no en sóc amant. Digues-me nacionalista atípica. Però aprecio la importància d'aquest fet, com dels xiulets als princesos al Liceu, per allò que té de compartir, de formar part d'un mateix poble, no uniforme ni uniformitzant, però que treballa per la mateixa idea. Això, que encara no han sabut veure pel defora, és l'únic que ens podrà fer arribar al port on volem. Salut i bon any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salut, bon any i que el 2014 sigui l'any definitiu per al renaixement del nostre poble!

      Elimina
  6. Vas ser afortunat de poder-ho viure. El que a nosaltres com a espectadors ens va emocionar fins a la medul·la, uns altres ho maleïen des de diaris digitals, com ara Nació Digital, en els comentaris dels lectors. Aquest concert ple i vibrant, valent, va aixafar molt ulls de poll, es veu.
    Bona ressenya, Eduard.
    Bon any i força per viure el que arriba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon any també, Olga, que et sigui productiu i continuïs il·luminant-nos amb la teva saviesa.

      Elimina
  7. Eduard, un concert emocionant, sens dubte.
    He de dir, però, que no és un fet especialment nou. Jo que tinc la sort d'anar de manera recurrent al concert de Sant Esteve (el meu fill hi canta i s'ha tornat una tradició familiar), et puc assegurar que el Cant de la Senyera sempre aixeca la gent del Palau i és corejat per tots els assistents, i és segurament un dels moments més entranyables i (segur, segur) més corprenedors del concert.
    Com tu dius, la tradició és tossuda i sembla que darrerament cobra més força o es visualitza més.
    Molt bon resum del concert i bona la metàfora de l'excursionisme.
    Anirem avançant de mica en mica, malgrat haver de baixar en certes ocasions per arribar al cim.

    Bon any !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Visc rodejt de cantaires, així que estic avesat a concerts de corals, però mai havia estat en aquest de Sant Esteve. Potser el fet diferencial ara és que van aparèixer més estelades, des del segon pis semblaven realment inundar-ho tot. Sí,semblaque el que estava una mica latent és avui més visualitzable, i sobretot més estès, més assumit per una majoria social.
      Bon any per a tu, per a totes les corals i per a totes les associacions que mantenen viva la tradició millor del país.

      Elimina
  8. Torno a ser jo, Eduard, per dir-te que em va agradar molt el teu esment a "Els morts", de Dublinesos. Tinc la traducció d'en Quim Mallafrè, tan ben feta. I una d'antiga en castellà, del meu pare. La pel·li que guardo és d'arxiu, una de les millors del cinema, junt amb "El festí de Babette", de Gabriel Axel i "La mort a Venècia", de Visconti. "Els morts" té dues parts ben diferenciades: l'activa i la reflexiva. La segona comença quan Anjelica Huston mig baixa l'escala i escolta el cantant amb "La noieta d'Aughrim". D'allà cap al final, pura glòria, i del tot fidel al text literari.
    Ja hem posat el peu a l'any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pleament d'acord amb la selecció. L'adaptació d'Els morts és segurament la millor que s'ha fet d'una narració al cinema. I éscuriosament una feina gairebé familiar: testament cinematogràfic del gra John Huston, el guió si no m'erro és del seu fill, i la protagonsita, excelsa, la filla Angelica, amb un accent irlandès impecable.
      Ja gairebé som a la vigília de Reis, una bona excusa per revisar aquesta obra mestra. I desitjar-te que es portin bé amb tu.

      Elimina
  9. Bon any nou 2014 i que cada any sigui millor que l'anterior. Petons

    ResponElimina
  10. Bon 2014, i profitós i creatiu i poètic.

    ResponElimina