18/12/14

LLEGINT OLGA XIRINACS

He acabat aquests dies de llegir un conjunt de relats de l'admirada Olga Xirinacs. Es tracta dels que aplega el petit volum "Relats de mort i altres matèries", que va editar-li Destino l'any 1988. Es tracta de relats molt curts, en general, tot i que alguns es despleguen en diverses seccions que els fan més llargs. També existeix un lligam entre els sis primers, que estan narrats per la mateixa primera persona, si bé només en l'últim parla realment de l'experiència pròpia, mentre en els anteriors ens ve a transcriure les narracions dels concurrents en una sessió de treball al voltant d'unes màscares mortuòries. Les narracions giren totes al voltant de la mort, o de l'aparença de la mort, suscitades pel clima creat en la reunió dels distints personatges.

Després trobem un parell de relat lligats que destaquen pel seu to descarnadament cru, impecables descripcions de l'abjecció que en un tractament menys sobri caurien en la truculència . L'aplec es va obrint així a diferents continguts temàtics. Trobem, això sí, el fil conductor de la prosa brillant, precisa i concisa de l'autora tarragonina.

Del conjunt, destacaria alguns contes senzillament impactants com "Un robí sobre el pit", un superb exercici de narració sobre les ocultacions i secrets que  uneixen -o realment desuneixen- aquestes associacions humanes que anomenem parelles o matrimonis. Per no estendre'm, voldria ressaltar també els dos últims, "Un matí glaçat" i "Berta i els déus primaris", extraordinaris relats de com es desencadena la mort, el primer en una delicadíssima aproximació a una història  privada viscuda íntimament, i el segon, un portentós relat ple de recursos enlluernadors per descriure amb una eficàcia i equilibri senzillament  insuperables una catàstrofe natural, des de la visió contraposada de les monstruoses forces naturals i la fragilitats de les petites vides humanes que hi resulten destrossades.


Olga Xirinacs tindria aproximadament la meva edat, la del narrador d'"Interseccions", quan va publicar aquest llibre. Un llibre que em va arribar en bona part per l'atzar. Va ser segurament el fet que no funcionés circumstancialment  la consulta digitalitzada del catàleg de la Biblioteca del Centre de Lectura, el que em va fer remenar el catàleg en fitxes manuals. Consultar aquestes fitxes, algunes de les quals encara escrites a mà, és sempre un plaer, un contacte amb un tresor dels molts que guarda zelosament la institució. Com que ja no conformen un catàleg ni molt menys complet, de vegades se m'oblida gaudir d'aquest plaer. I aquest cop em va dur a recuperar una obra que segurament no hauria conegut d'altra manera.

7 comentaris:

  1. Fas bé de comentar un llibre de, com bé dius, l'admirada Olga.
    Les explicacions que en fas el fan molt recomanable.

    ResponElimina
  2. L'alegria d'aquest matí ha estat descobrir la teva amable ressenya, estimat Eduard. Com tu bé saps, bon escriptor que ets, el conte és un excel·lent exercici per ajudar a desenvolupar qualsevol tema en uns espais determinats. La majoria d'aquests eren condicionats pel dominical de l'Avui destinat al conte del diumenge. Com el modista ha de cosir el vestit amb determinada roba.
    Entre la nostra societat no és encara gaire apreciat el conte, però hi ha autors estrangers de gran nivell que l'han exercitat i espero que n'hi continuï havent. Gràcies, Eduard, en dia de sant Macari.
    (¿Coneixes el discurs pronunciat per Macari Caganer... etc. ?)

    ResponElimina
  3. Les teves ressenyes sempre són ben rebudes, és cert que sempre acabem llegint la última obra dels nostres escriptors. M'ha agradat també la menció que fas a la tasca de les bibliotecàries amb les fitxes escrites a mà, i que ara ens sembla una feina prehistòrica (vaig tenir el gust de treballar-hi i era un afer molt agraït, així com delicat). Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Temo (tem+o)
    que soc antiartista
    i que miroelmaco
    (miramelindo)
    i recordo vagament Eduard i Nubiola.
    Fraganti a la barra (bar+r+a).
    Ho temo amb dolor mental.
    Savi soc i soc humà d'equivocar-me.
    Oi Eduard? El Bogardisme ha desvetllat el nostre paper en aquesta comèdia humana que és el calvari nadalenc.

    ResponElimina
  5. Estimadissim amic EDUARD EDUARD I EDUARD I EDUARD

    l'art vol art i l'afany sempre és part de l'art sigui retrat o sigui pedra o sigui poema esgrafiat en pedra, paper, cartró o daga.
    Daga la daga esmolada del ferrer de Tall i esmola la gola com qui munta un dard al capdamunt del prat. Els antiartistes som part de l'art i som esfinx enmig del foc de canons del desert -ah Lawrence d'Arabia, així em deien de petit. Sí soc antiartista i picapedrer i amic dels meus amics i tanca-barres del Miramelindo i torno de Montpeller amb grams de més per xampany francès de Reims. Mira Eduard, jo puc amb tot. No em fa el pes na Marga. Som més de la corda de la Diana, tot i el totil del Joel Joan. Politicament soc de tots menys del pepé, del psoé i del pallasso aquest de la cueta. M'agraden les llenties i això compta molt quan s'han de fer números i arrecades. Em molesta el gall dindi no per raons animals sinó per l'adjectiu "dindi" que em sembla una errada del creador. Nadal és tennista però no és artista i potser millor dir-ho per Sant Esteve. Esteve com l'auca del senyor Esteve. Antropologia magnànima i escudella de pedra. Tema cavall: blanc però no del Madrid. Si el futbol és error, el Madrid és doble error. Jo soc pastor de ramats de pedra i quan canto soc tenor. Tinc el do de pit a la gola i el picarol del paladar em fa viu-viu. Digital i sensorial, el meu art vol art.

    Un art insaciable és antiart, si és així, jo soc el teu fadrí.

    Aquests de la Bogarde ens fan viure més bé la vida. Dels errors del futbol en fem carmanyola.

    Mira la de coses que ens diuen els penyistes.

    Mira però mira. Miramelindo sempre.

    NN Nico Nubioooooooooooooooooooooola!!!

    ResponElimina
  6. Jo proposo llunes de blat i meuques de plata i que tot el mar sigui un estadi de mel i de melmelada de pressec verd. Esteu d'acord? Eduard, estas d'acord?
    Jo no vaig mai al Miramelindo però vull anar-hi un dia amb tú, en Nicus i l'amic que teniu de les matemàtiques Canaló. Urpinell era bon poeta però millor dandy. El Gaspar Jaen Urbán era encara millor. I el rei del sonet valencià era Josep Piera.

    ResponElimina
  7. m'ha satisfet el teu relat sobre Reus a can Bogarde i el debat que ha desfermat...atroç, capfoguer, mistic i doaner. Caram, Eduard, respostes de luxe a les teves idees de bomber diví i serafí.

    ResponElimina