PROGRAMA, PROGRAMA!

Francesc de Carreras
Fotografia de Sergio Enríquez-Nistal per a El Mundo

Era Julio Anguita, líder del Partit Comunista d'Espanya durant la segona meitat dels 80 i gairebé tots els 90 i impulsor màxim de la coalició Izquierda Unida, que assoliria quotes representatives importants però de la qual va acabar renegant, qui martellejava -si no m'erro- aquesta frase com a quasi eslògan de les seves campanyes electorals: Programa, programa! El recordo a Reus -diria que a les Peixateries Velles- amonestant els votants per la seva manca de capacitat d'anàlisi crítica sobre el contingut de les opcions polítiques que es presentaven a les eleccions.

Probablement Anguita, avui ja retirat de la primera escena política, sigui un dinosaure, un representant d'una raça extingida que valorava encara els continguts potents i elaborats en els programes dels partits. Avui, on tot es decideix a cops de titular i d'acudits o petites frases repetides fins a l'avorriment, ningú es planteja seriosament tirar endavant un programa electoral.

Però, dit això, en aquestes eleccions que estem vivint aquesta realitat sembla encara haver-se extremat: a ningú sembla escapar-se que el que està en joc és molt diferent a un programa de govern, i tot sembla reduir-se a una lluita sense matisos entre dues postures inconciliables, entre dos blocs, els que defensen la sobirania nacional catalana i els que la neguen i només reconeixen l'espanyola (constitucionalista, s'autodenominen). Queda, és clar, el bloc dels Comuns, hereus més o menys llunyans de la IU d'Anguita (com ho són els coloms dels dinosaures), que juga a les equidistàncies i procura fer la viu-viu sense mullar-se per cap bloc. Està per veure si pescarà de dues bandes o perdrà peix de les dues a balquena.

Ara bé, del bloc independentista es pot argumentar que la manca de definició d'un projecte de país, més enllà d'apel·lacions més o menys ambigües a construir República, etc, i amb la notable excepció de la CUP, obeeix a la por a la repressió que estan patint i que manté els seus caps de llista a la presó o a l'exili. Fa realment feredat escriure això aquí, però és la pura veritat dels fets. En canvi, del bloc unionista, podem dir que la manca de projecte és, en si mateix, el seu modus vivendi.

Ja parlem del trist PSC actual (amb afegits tan extravagants com les deixalles vividores de l'ex-Unió), com el PP com el que sembla clarament favorit d'aquest bloc, els C's, tot es redueix a l'atac a l'altre bloc. Un atac desmesurat que carrega amb el suport del "155" que tots ells han avalat. La via repressiva judicial i policial, en resum.

Quan el PP, partit residual a casa nostra, es vanta d'haver escapçat l'independentisme, per boca de la que avui sembla la seva dona forta, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, està fent una apologia de la violència política i de pas no dissimula que governa amb mà de ferro tots els poders de l'estat. Quan el seu presumpte candidat, Xavier García Albiol, insulta i denigra no solament els candidats adversaris sinó tota la societat amb ideologia independentista, està fent de la confrontació el seu sistema de captar vots -no se sap si per al seu partit o per a C's-.

Ciutadans, d'una manera més sibil·lina, defensa la mateixa sortida autoritària cap a la recentralització ferotge que pretén sense dubte abanderar el seu germà gran a Espanya -vull dir el PP-. I ho fa sense proposar res més que tornar a la normalitat institucional, que és el mateix sonsonete que tant li agrada a Rajoy, per bé que no deixi de ser un encobriment falsament conservador d'una veritable política reaccionària que pretén desballestar l'estat de les autonomies talcom va quedar configurat en el pacte constitucional del 78. Pacte que els hereus de l'antiga Alianza Popular que va acabar votant en contra d'aquell text van fer ja saltar pels aires amb l'estatut del 2006 i que amb la política del govern de Rajoy no han fet altra cosa que minar més i més.

Per no tenir, C's no té ni un vincle vagament ideològic al qual abraçar-se. Ahir, al diari Ara, Francesc de Carreras, un dels seus pares fundadors, del grup d'intel·lectuals ben pagats que van crear el nou partit com una clara aposta anticatalanista l'any 2005, deia que no veu cap canvi substancial en l'evolució d'aquesta formació, en la qual encara se sent integrat ja que tanca la llista per Barcelona. Catedràtic de Dret Constitucional a la UAB, quan jo vaig estudiar, professor meu -i molt bo- en Dret Polític, és avui una ombra del pensador progressista -en l'òrbita del PSUC, crec- que vaig conèixer, i és capaç de dir que el fet que C's,vestida en l'origen de tints socialdemòcrates i liberals progressistes, hagi renunciat a la socialdemocràcia i hagi tancat tants pactes amb el PP no deixa de ser una qüestió sense transcendència. Una banalitat, vaja.

I és que, per administrar un poder normal en un país normal, on els que manen, manen -i no donen la cara, i això és una constant en la pròpia vida de C's des del seu origen-, ¿qui necessita adherir-se a cap sistema de valors i a cap ideologia?