BASTINT SOMNIS

El nostre amic Pep Solà va presentar ahir a Reus el seu llibre "La bastida dels somnis", la biografia de Joan Vinyoli editada per CCG Edicions. Com ell mateix va explicar, l'obra obeeix a l'encàrrec que li va fer la Fundació Valvi de Girona, que li va permetre mitjançant una beca preparar amb profunditat aquest treball que, sens dubte, ve a facilitar molt el coneixement de la vida i l'obra d'un dels grans genis de la nostra poesia, que no comptava encara amb cap biografia completa.

La presentació va anar a càrrec de Josep Murgades i va comptar amb una lectura de poemes de Vinyoli a càrrec de Dolors Juanpere, dins el cicle de lectures En veu alta que programa habitualment la Biblioteca del Centre de Lectura, en el seu propi espai. Un espai de luxe, sens dubte, que convida a un especial recolliment i concentració, envoltats dels nobles mobiliaris carregats de llibres sedimentats al llarg de la vida de la institució que l'any passat celebrava el seu 150è aniversari.

La introducció de Murgades, amena, no exempta de polemitzacions, va incidir en un aspecte que aquí ja ens havia ocupat: quin sentit i quina justificació pot tenir indagar en la vida dels artistes, desentranyar la seva intimitat, exposar-la al públic i, en definitiva, esventar en molts casos veritables secrets de la seva vida personal. Equidistant entre un formalisme que Murgades creu superat i, òbviament, la morbositat, Murgades advocava -lògicament, ja que estava presentant una biografia- pels treballs que ajudin a donar coneixement i major capacitat interpretativa a l'obra de l'autor. En la literatura, tot s'hi val, va dir. Cosa que hem de llegir: sempre que ajudi a la millor apreciació de la literatura.


Estàvem segurs que Pep Solà no podia contravenir aquesta idea en la realització del seu llibre. Com deia ahir mateix Sam Abrams a les pàgines de cultura de l'Avui, ell arriba a aquesta tasca, no en qualitat d'erudit o professional de la biografia, sinó d'entusiasta i profund admirador i coneixedor de l'obra de Joan Vinyoli. Com el mateix Pep va explicar, ell ha estat un impulsor de l'admirable itinerari poètic que es pot visitar a Santa Coloma de Farners -vegeu el web-, i del Simposi Internacional Joan Vinyoli a la mateixa ciutat el 2004. En Pep és colomenc i aquest vincle amb el poble on Vinyoli va passar diversos estius de la seva jovenesa, explica en bona part l'origen de la seducció d'en Pep pel poeta barceloní. Però és la pròpia obra la que explica el seu entusiasme.

Un entusiasme que ha sabut ponderar i aconduir per oferir aquesta biografia -en un mot de Murgades- reposada. No altra cosa podíem esperar del seu tarannà, meticulós, serè i reflexiu, que ha permès el miracle d'incidir en la vida de l'home per il·luminar la seva obra genial sense trair la seva memòria.

Podem dir amb tota justícia que el llibre del Pep Solà és una pota més per sostenir en el temps la bastida dels somnis de Joan Vinyoli, un poeta ja clàssic que, per citar el Pep, va tenir una vida en combustió constant i va deixar, doncs, una alta flama darrera seu.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (1)

SABER GUANYAR I SABER PERDRE

Probablement sigui Pep Guardiola una de les figures del futbol mundial més respectades i escoltades avui. No solament perquè el seu equip, el Barça, ho hagi guanyat tot en una temporada. Hi ha un aspecte de la seva ascendència sobre tot aquest entrellat (jugadors, tèccnics, mitjans, aficionats) que té a veure menys amb els resultats, i fins i tot amb el joc en si, que amb la seva manera d'encarar cada partit i el conjunt de la funció del seu equip. O sigui, una cosa que té a veure amb l'estil que marca com a tècnic i que podríem denominar la seva filosofia futbolística. Una filosofia que es perllonga en una sèrie de valors ètics i de conducta que no comentarem ara, però basti dir com a prova que aquesta fermesa de valors és tan indiscutible que, a la més mínima que se li pot adjudicar un incompliment del seu propi codi ètic, la polseguera és considerable. Per exemple, quan es va limitar a al·ludir, a una de les capcioses preguntes habituals sobre l'arbitratge, al coneixement que tenen sobre el tema a la messeta, s'ha escampat la polèmica -evidentment, des de la pròpia messeta-. És evident que Guardiola es va limitar a repondre a una orquestrada, obsessiva, miserable i patètica campanya mediàtica que ha difòs durant setmanes i mesos l'existència suposada d'una campanya d'afavoriment arbitral cap al Barça, però el sentit de la proporció no és exactament un punt fort d'aquesta mena de mitjans.
Pel contrari, l'equilibri de la proporció entre accions i reaccions és un dels elements constituents de tota conducta íntegra des de l'aspecte ètic, i no és estrany que ho sigui també de la de Pep Guardiola.

L'ascendència ètica del líder s'ha de manifestar, a més, per ser en veritat exemplar, sobre el seu equip, sobre la seva gent. El Barça és també un exemple en aquest sentit, i, com en el cas del propi entrenador, qualsevol violació d'aquesta excel·lència moral, que ni s'esmentaria en un altre equip, és esventada amb grossos caràcters. Per posar un altre exemple proper, quan Sergio Busquets exagera la caiguda en el partit contra l'Inter després del cop de mà de Motta, se li recrimina i se'l culpabilitza més que a l'agressor. Com diu un mitjà anglès a internet (Football365.com) es podria defensar Gordon Brown, simplement per fer el que tots fem de tant en tant, però els primers ministres han de subjectar-se a estàndards més alts que els que regeixen per a la resta de nosaltres. El Barca, l'autoproclamat "més que un club " i defensor de la moral del futbol, ha de fer el mateix.

Però, és això just? És just que l'exigència caigui sempre sobre el que intenta, modestament i sense vantar-se'n, simplement ser íntegre, i que, quan ensopega, se li faci un retret més gran que al que decididament considera que els valors ètics i morals són una qüestió com a molt d'oportunitat?

José Mourinho, segurament la contrafigura de Guardiola, aquest tècnic que, com l'irascible Motta que es va guanyar l'expulsió sense ser capaç de reconèixer el que ell hi va posar de la seva part, va passar per la casa blaugrana, va donar una mostra àmplia del seu repertori de trucs, grotescos gestos teatrals i comportaments provocadors i menyspreadors, per no parlar de la insistent forma en què remarca el seu ego per sobre de l'acció de l'equip. Mourinho va arribar a dir que el Barça no sabia perdre. Pel contrari, ell no ha sabut mai perdre, ni tampoc va saber -aquest cop de nou- guanyar.

Què ha dit Guardiola després de la dolorosa eliminació de la Champions de dimecres? Ha dit: "Sabem que no som perfectes. Fins i tot els Lakers perden alguna vegada. No som imbatibles. Fem tot el que podem, però no som tan presumptuosos per pensar que no podem perdre, encara que només sigui perquè sabem el que costa guanyar".

Cal afegir-hi res? No, el sentit de la proporció ens aconsella deixar-ho aquí.

PER QUÈ ESCRIURE?

Per què escriure? Escriure vol dir afegir alguna cosa més a un llegat ja inabastable, inabarcable, il·legible en la seva totalitat per a un sol lector. Les noves tecnologies, la facilitat comunicadora actual proporcionada per internet, han multiplicat exponencialment aquesta capacitat, acostant-nos al món descrit per Borges a "La biblioteca de papel".

Per què escriure si no podem ser llegits? Certament, es pot escriure per a un sol i intransferible lector que seria un mateix, en un onanisme intel·lectual que seria autoalimentable. Però no sembla funcionar, al menys no com l'onanisme sexual, que, encara que sigui substitutiu -no dic que ho sigui sempre-, sí que sembla sostenible. No ho sembla el literari, encara que alguns, com el misteriós J.D. Salinger, diguin haver-lo fet. En general, escriure implica, almenys, aspirar aser llegit.

Però, doncs, si ja n'hi ha TANT d'escrit, per què entestar-se a afegir embalum a un volum que ja podríem considerar virtualment infinit (caldrà donar-hi voltes a aquesta expressió, ben mirat).
La solució, possiblement, no és única. I potser n'hi ha tantes com escriptors en exercici. El que sí sembla evident és que l'edificació literària, aquest urbanisme especulatiu, de bombolla, de la creació de més artefactes literaris, no seia sostenible sense l'existència de l'especimen del lector, el membre d'aquesta espècie tossuda que, encara que es declara en extinció per no pocs apocalíptics defensors de la teoria de la desaparició imminent del material narratiu, sobreviu i dóna alè i atia el foc dels que encara es mantenen en aquest ofici o afició o mania sense sentit ni potser futur.

És clar que hi ha nombrosos intel·lectuals de cella aixecada que, com els crítics apocalíptics esmentats, arrufen el nas i asseguren no llegir res dels seus contemporanis, i que se centren en els clàssics i/o en autors del passat que els donen -creuen- una pàtina de distinció i diferenciació per sobre de la resta dels mortals (lectors, autors i autors/lectors -qui pot haver excrit sense haver llegit abans?-).

Exponent clar és el cas de Salvador Espriu, que vam comentar en aquest blog, un cas de radical defensa del món clàssic (en la seva acepció més estricta i reduïda, que fins i tot deixaria de banda Shakespeare o Cervantes, per no parlar d'ell mateix). Però si a Espriu no li podem atribuir -crec- una actitud farisaica, una falsa postura tartúfica, sinó una -gosem a dir excessiva i desmesurada- coherència intel·lectual, creiem que en la majoria dels autors que arrufen el nas hi ha més de tartuf que de docte conseqüent. Si prevalgués la seva postura, al cap i a la fi, s'acabaria el món editorial i la producció d'auqesta massa inabordable, inabastable i il·legible del material que apareix, no ja cada any sinó cada dia en tots els inabordables, inabastables i il·legibles mitjans de comunicació actuals.

Acudim, per acabar aquest petit al·legat a favor de la creació, a un mestre que, si sens dubte ja és clàssic, és encara modern, el gran William Faulkner. Amb 46 anys va deixar escrit en una carta a Malcolm Cowley: "Pienso... que he trabajado bastante en mi (elegido o predestinado, no sé qué) oficio, con orgullo pero sin vanidad, a mi juicio, con mucho ego pero con humildad (al ser poeta, no he soltado ningú pedo por la gloria) para no dejar en esta nuestra inútil crónica ninguna señal superior a la que al parecer voy a dejar".
I, a una carta posterior al mateix Cowley,deia: "El arte és más sencillo de lo que piensa la gente porque hay muy poco de que escribir. Todas las cosas conmovedoras son eternas en la historia del hombre y han sido escritas con anterioridad, y si un hombre escribe con ahínco suficiente, con suficiente sinceridad, con suficiente humildad (y, con el inalterable propósito de no considerarse por ello nunca nunca lo bastante satisfecho), las repetirá, porque el arte, al igual que la pobreza, se cuida de sí mismo, comparte su pan".

Doncs, poetes, narradors, lletraferits: continueu, insistint, escrivint, fent esborranys o simples mals esborralls.. Això sí, no llenceu un pet per la glòria.

QUE LES GRANOTES CRIÏN PÈL

Una de freda i una de calenta, en l'àmbit judicial espanyol. Encara no ha sorgit l'esperadíssima sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya (ara que ja ha passat el Madrid-Barça, sembla no haver gaire més excusa), però dues decisions aquests dies han dut de nou el poder judicial a les primeres pàgines dels diaris.

L'una, la sentència de l'Audiència Nacional sobre el cas Egunkaria, en què es dóna una repassada en tota regla al jutge instructor -Juan del Olmo- que va tancar aquest diari i es constata que no hi havia cap empara legal per fer-ho. La justícia ha triomfat... però set anys després! Una justícia -en aquest assumpte, on hi ha tantes famílies afectades, per no parlar d'un dret tan fonamental com el d'informació- tan demorada, no és una justícia completa, per molt que arribin -més tard que aviat de nou?- indemnitzacions que haurà d'assumir l'Estat.

L'altra, la decisió del Tribunal Suprem per encausar el jutge Baltasar Garzón per presumpte prevaricació en obrir una instrucció pels crims de la repressió franquista. Una decisió realment controvertida. El millor al·legat, el d'una anciana de 80 anys d'un poble d'Àvila que va dirigir una carta al magistrat que ha instruït la causa contra Garzón, Luciano Varela. La dona, filla d'una afusellada l'any 1936, diu al seu escrit:
"Yo sólo quiero que me manden una autorización para sacar los restos ". Després de relatar com ella mateixa, una nena de 6 anys, el seu pare i altres familiars van ser objecte de maltractaments i tortures i com se'ls va denegar durant anys i anys el dret a recuperar les despulles de la mare, es dirigeix al jutge en aquests termes: "Los asesinos ya murieron, no me gustaría que a los hijos o familiares se les mire por encima del hombro porque ellos no tienen la culpa de lo que hicieron sus padres (...) Y como son 74 años luchando por recoger los restos, si con esto se da alguien por aludido, les pido mil perdones, no es mi intención". La carta conclou així: "Y, por favor, no sean malos y manden la autorización para recoger los restos, y con todo mi dolor les envío un saludo de esta mujer que sigue esperando que las ranas críen pelo".

Ni ombra d'odi ni set de venjança. Simple i humaníssim desig de reconciliar-se amb la memòria de la tragèdia. Potser ja és hora que fem criar el pèl a les granotes, en lloc de pretendre donar demostracions de democràcia al món.

EPIFANIES DE FAULKNER

És improbable que William Faulkner sigui objecte d'una polèmica en el futur similar a la que encara es debat al voltant del seu il·lustríssim homònim company de glòries literàries, el gran Shakespeare. Com que l'autor del Sud dels Estats Units ha viscut en uns temps on els testimonis bibliogràfics, gràfics i de tota mena ja eren habitualment conservats-si bé encara abans de la revolució internet-, no és probable que en en els segles de l'avenir es pugui discutir l'autoria de les seves obres, com encara es fa de manera entusiasta amb el bard anglès.
Com demostra en el seu darrer llibre l'estudiós nord-americà James Shapiro (Contested Will: who wrote Shakespeare?), la polèmica al voltant de l'autoria de les obres shakespearianes es remunta a inicis del segle XIX, i ha tingut renomenats militants de la teoria negacionista de l'autoria del vulgar fill d'un comerciant sobre algunes de les més universals joies de la literatura de tots els temps. Basti citar Mark Twain, Henry James o Sigmund Freud entre ells. Shapiro intenta tancar la polèmica amb una exhaustiva anàlisi de les obres, però és segur que, si el llibre aporta coneixement i llum sobre aquesta vasta obra, no tancarà en absolut l'afany de sembrar dubtes que tant sembla caracteritzar l'esperit humà.

Faulkner no patirà aquesta mena d'ombres, sens dubte. Entre d'altres coses, era fill d'una noble estirp d'autèntics cavaller del Sud, encara que en resultés un traïdor per a molts dels seus paisans. Però sens dubte haurà de patir -o gaudir- de moltes revisions i reinterpretacions de les seves immortals obres. Moltes d'elles tan plenes de zones d'ombres que són sens dubte fructífer caldo per a tota mena d'especulacions sobre els seus orígens i referents. És sabut que va construir un territori propi, el mític comtat de Yoknapatawpha, però també és ben sabut que el va bastir amb els teixits de la realitat que l'envoltava i que tan bé va demostrar conèixer.

Les fonts, però, de tot escriptor, no tenen per què ser de primera mà. I recórrer a elles no pot ser per si sol objecte d'acusacions de plagi, com encara avui es vessen sobre autors que consulten obres alienes per ambientar i dotar de versemblança les seves creacions. No es pot dir que Faulkner es vegi acusat així, però una acadèmica nord-americana, Sally Wolff-King, ha desvelat en una entrevista a The New York Times que el gran escriptor es va basar en els diaris d'un ric propietari amic seu, Francis Terry Leak, per a no pocs elements que va reflectir en els seus llibres, en l'immens, vivíssim i suggeridor panòptic del Sud americà que és el conjunt de les seves novel·les.

Aparentement, Faulkner visitava sovint a Leak i, a part de discutir llargament amb ell -propietari tradicional d'idees oposades a les seves-, va consultar i prendre moltes notes dels seus diaris, d'on sortirien, entre altres detalls, noms de molts dels seus personatges.

Una eloqüent mostra de la difícil relació que Faulkner va tenir amb els seus coetanis compatriotes, i que encara avui perviu, és que aquesta història no hagi transcendit, tot i que els diaris no siguin precisament secrets -estan dipositats a la Universitat de Carolina del Nord-. Els descendents de Leak no han estat precisament interessats en divulgar la influència del seu avantpassat en l'obra d'un autor tan poc simpàtic per a ells com Faulkner. Com revela la pròpia Wolff-King, el rebesnet de Leak li va confessar que mai havia prestat gaire atenció a l'obra de Faulkner.

És d'esperar que el llibre que la professora té en preparació (Ledgers of history: William Faulkner, an almost forgotten friendship, and an antebellum diary) aclareixi nous punts dels combats que Faulkner va haver de lliurar contra la mentalitat del món que va descriure tan magistralment.

Però la pervivència d'aquestes no gens ben engreixinades relacions de Faulkner amb el seu entorn social es poden veure en multitud d'aspectes, alguns encara de ben palesa actualitat. Si el segregacionisme pot considerar-se fins a cert punt un record, un combat menys conegut del mateix Faulkner, el que va lliurar contra les estrictíssimes normes de restricció de les begudes alcohòliques, encara és de rabiosa actualitat. El passat 12 de gener, la ciutat d'Oxford, la seva ciutat natal de l'estat del Mississipi, va votar per fi abolir una norma contra la qual va promoure ell mateix una campanya allà pel 1950: una norma que impedia la venda pública de cervesa que datava dels tempsde la famosa Llei seca. Per fi ha estat rebocada la norma, tot i que els partidarus de la no tolerància encara no han donat el seu braça tòrcer. Faulkner, gran -massa- bevedor, ha guanyat una batalla després de mort, però potser no de manera definitiva, ja que està prevista una nova votació d'aquí a 5 anys.

Faulkner no és profeta a la seva terra, però això és una condició que comparteix amb molts altres genis de la literatura. James Joyce, a Irlanda -o el menys genial però recent cas del famós autor de Les cendres d'Angela, Frank McCourt- són exemples de refús dels pobles cap als narradors de la seva història que no s'avenen a donar la imatge d'ella que els paisans voldrien veure reflectida cara al món. En tot cas, confiem que la divulgació de detalls de la seva vida, de com es va manejar amb el seu entorn i amb les seves pròpies vivències i experiències, no facin remoure a la seva tomba l'home que va deixar escrit, en una carta a l'editor de la revista Time, que li havia demanat col·laboració per publicar un article sobre ell: "Si debe venir aquí para hacerlo, ello significa que necesita husmear en mi vida privada. No quiero de ningún modo, aunque tal vez no puedo evitarlo. Pero por el simple hecho de que en nuestro sistema americano yo sea noticia, al menos mi familia y mis amistades no deberían estar sometidas a la vergüenza que significan estas noticias Quizás estoy equivocado, pero aquí abajo la intimidad de las personas no se utiliza para estetipo de cosas".

No sé allà baix, però és evident que per aquí, Faulkner ha perdut aquesta altra batalla. Com ell mateix va escriure en una altra carta, a Malcom Cowley, ell es considerava "...un tipo chapado a la antigua y tal vez un poco extravagante; no me gusta que mi vida y mis asuntos privados estén al alcance de cualquiera que tenga los medios para pagar el precio del libro, o un amigo que lo comprò y se lo quiera prestar".

De manera que tanquem aquí la intromissió en la seva vida, prudentment, però això sí, confiant que el vell cavaller fet a l'antiga es prendria amb nosaltres una cervesa si pogués donar-se un tombet en alguns bar del seu Oxford avui dia.