DALT DEL TRAPEZI

En aquesta setmana trista i/o tràgica en què el govern espanyol ha demostrat amb paraules i fets qui mana en el concert mundial de l'economia, una macroeconomia que no és virtual ni virtuosa tampoc i que acaba repercutint durament i purament en les butxaques dels ciutadans, una economia en què els governs tenen poca cosa a dir més que amén, i que fa que els funcionaris i pensionistes hagin de gratar-se les butxaques -i potser encara agrair no estar en la desesperada situació dels que van perdre el lloc de treball i els que el continuaran perdent encara, i cada cop més ja que les mesures de contenció de despesa pública són en definitiva contenció de consum i, doncs, més davallada de producció i més atur-, en aquests dies tan atziacs, arriba el festival Trapezi a Reus, puntual, com la pluja de maig que mai no sol faltar, adobat enguany per un vent gèlid inusual que sembla enviat des de les mateixes bromoses cimeres despietades que regeixen els destins dels mercats financers.

Amb la invasió d'aquesta troupe intinerant d'artistes del carrer -d'altres no tant-, i de seguidors desimbolts i deseeixits -d'altres menys-, que s'escampen pels diversos espais públics, oberts i tancats, que ofereix la ciutat que s'obre per uns dies hospitalària i magnànima, m'assalta el somni d'un món diferent, un món alternatiu, un món obert, franc i lliure on tot sigui abastable, mesurable en termes d'esforç, atracció i simpatia, i on els intercanvis necessaris no estiguin dictats pels valors dels diners.

No ignoro que tot és en bona mesura fals, que els artistes han de guanyar-se una retribució en moneda per subsistir i per preparar i exhibir els seus espectacles, i que els seguidors que formen aquest multicolor i alegre eixam trashumant han de pagar peatge pel seu pas, ni que sigui amb modestes contribucions per menjar i pernoctar en algun aixopluc. Sé que espectacles tan magnífics i d'alt nivell com Plecs, el que el grup Enfila't presenta al noble escenari del Bartrina ha necessitat el finançament de diverses corporacions públiques, entre elles el propi centre de producció teatral de la ciutat, el CAER.

Sé tot això, però la il·lusió, al cap i a la fi, és gratuïta i no hi ha mercats financers que la taxin. Almenys alguns dies a l'any.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (2)

CADA PARTIT ÉS UNA FINAL

Aquest és un partit decisiu... Aquest partit marcadrà tota la resta de la temporada... Ens queden tot de finals a partir d'ara...

Quants cops ha repetit el Pep Guardiola aquestes frases al llarg de la temporada? Tòpic? Com és bastant notori, l'entrenador del Barça no és dels qui acostumen a fer anar els tòpics habituals en les seves declaracions. De fet, és un rara avis: un futbolero al qual paga la pena prestar atenció.


Un argument feble, doncs, una barata estratègia, quan destaca l'aspecte transcendental d'un matx? De cap manera: simple constatació d'una veritat. El futbol, com la vida, es juga a cada minut de nou. Poc importa el que hagis guanyat al darrera si no guanyes el que tens al davant. Tot és decisiu, encara que no definitiu, com molt bé va dir -crec- Joan Laporta en relació al partit guanyat ahir a Sevilla.

En el futbol, el definitiu és el que tanca la competició, però els anteriors han estat decisius. En la nostra vida, el que la tanca és el dia final, el de la nostra mort. Però tots els anteriors han estat decisius. Entendre'ls així vol dir que cal que els afrontem d'aquesta manera, com són: vitals, urgents, imprescindibles... I, naturalment, passatgers, fugissers, fugaços. .. Quan ja han passat, ens queda l'empremta, el record, els punts que hem anat cotitzant en el nostre íntim i intransferible campionat.

BASTINT SOMNIS

El nostre amic Pep Solà va presentar ahir a Reus el seu llibre "La bastida dels somnis", la biografia de Joan Vinyoli editada per CCG Edicions. Com ell mateix va explicar, l'obra obeeix a l'encàrrec que li va fer la Fundació Valvi de Girona, que li va permetre mitjançant una beca preparar amb profunditat aquest treball que, sens dubte, ve a facilitar molt el coneixement de la vida i l'obra d'un dels grans genis de la nostra poesia, que no comptava encara amb cap biografia completa.

La presentació va anar a càrrec de Josep Murgades i va comptar amb una lectura de poemes de Vinyoli a càrrec de Dolors Juanpere, dins el cicle de lectures En veu alta que programa habitualment la Biblioteca del Centre de Lectura, en el seu propi espai. Un espai de luxe, sens dubte, que convida a un especial recolliment i concentració, envoltats dels nobles mobiliaris carregats de llibres sedimentats al llarg de la vida de la institució que l'any passat celebrava el seu 150è aniversari.

La introducció de Murgades, amena, no exempta de polemitzacions, va incidir en un aspecte que aquí ja ens havia ocupat: quin sentit i quina justificació pot tenir indagar en la vida dels artistes, desentranyar la seva intimitat, exposar-la al públic i, en definitiva, esventar en molts casos veritables secrets de la seva vida personal. Equidistant entre un formalisme que Murgades creu superat i, òbviament, la morbositat, Murgades advocava -lògicament, ja que estava presentant una biografia- pels treballs que ajudin a donar coneixement i major capacitat interpretativa a l'obra de l'autor. En la literatura, tot s'hi val, va dir. Cosa que hem de llegir: sempre que ajudi a la millor apreciació de la literatura.


Estàvem segurs que Pep Solà no podia contravenir aquesta idea en la realització del seu llibre. Com deia ahir mateix Sam Abrams a les pàgines de cultura de l'Avui, ell arriba a aquesta tasca, no en qualitat d'erudit o professional de la biografia, sinó d'entusiasta i profund admirador i coneixedor de l'obra de Joan Vinyoli. Com el mateix Pep va explicar, ell ha estat un impulsor de l'admirable itinerari poètic que es pot visitar a Santa Coloma de Farners -vegeu el web-, i del Simposi Internacional Joan Vinyoli a la mateixa ciutat el 2004. En Pep és colomenc i aquest vincle amb el poble on Vinyoli va passar diversos estius de la seva jovenesa, explica en bona part l'origen de la seducció d'en Pep pel poeta barceloní. Però és la pròpia obra la que explica el seu entusiasme.

Un entusiasme que ha sabut ponderar i aconduir per oferir aquesta biografia -en un mot de Murgades- reposada. No altra cosa podíem esperar del seu tarannà, meticulós, serè i reflexiu, que ha permès el miracle d'incidir en la vida de l'home per il·luminar la seva obra genial sense trair la seva memòria.

Podem dir amb tota justícia que el llibre del Pep Solà és una pota més per sostenir en el temps la bastida dels somnis de Joan Vinyoli, un poeta ja clàssic que, per citar el Pep, va tenir una vida en combustió constant i va deixar, doncs, una alta flama darrera seu.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (1)

SABER GUANYAR I SABER PERDRE

Probablement sigui Pep Guardiola una de les figures del futbol mundial més respectades i escoltades avui. No solament perquè el seu equip, el Barça, ho hagi guanyat tot en una temporada. Hi ha un aspecte de la seva ascendència sobre tot aquest entrellat (jugadors, tèccnics, mitjans, aficionats) que té a veure menys amb els resultats, i fins i tot amb el joc en si, que amb la seva manera d'encarar cada partit i el conjunt de la funció del seu equip. O sigui, una cosa que té a veure amb l'estil que marca com a tècnic i que podríem denominar la seva filosofia futbolística. Una filosofia que es perllonga en una sèrie de valors ètics i de conducta que no comentarem ara, però basti dir com a prova que aquesta fermesa de valors és tan indiscutible que, a la més mínima que se li pot adjudicar un incompliment del seu propi codi ètic, la polseguera és considerable. Per exemple, quan es va limitar a al·ludir, a una de les capcioses preguntes habituals sobre l'arbitratge, al coneixement que tenen sobre el tema a la messeta, s'ha escampat la polèmica -evidentment, des de la pròpia messeta-. És evident que Guardiola es va limitar a repondre a una orquestrada, obsessiva, miserable i patètica campanya mediàtica que ha difòs durant setmanes i mesos l'existència suposada d'una campanya d'afavoriment arbitral cap al Barça, però el sentit de la proporció no és exactament un punt fort d'aquesta mena de mitjans.
Pel contrari, l'equilibri de la proporció entre accions i reaccions és un dels elements constituents de tota conducta íntegra des de l'aspecte ètic, i no és estrany que ho sigui també de la de Pep Guardiola.

L'ascendència ètica del líder s'ha de manifestar, a més, per ser en veritat exemplar, sobre el seu equip, sobre la seva gent. El Barça és també un exemple en aquest sentit, i, com en el cas del propi entrenador, qualsevol violació d'aquesta excel·lència moral, que ni s'esmentaria en un altre equip, és esventada amb grossos caràcters. Per posar un altre exemple proper, quan Sergio Busquets exagera la caiguda en el partit contra l'Inter després del cop de mà de Motta, se li recrimina i se'l culpabilitza més que a l'agressor. Com diu un mitjà anglès a internet (Football365.com) es podria defensar Gordon Brown, simplement per fer el que tots fem de tant en tant, però els primers ministres han de subjectar-se a estàndards més alts que els que regeixen per a la resta de nosaltres. El Barca, l'autoproclamat "més que un club " i defensor de la moral del futbol, ha de fer el mateix.

Però, és això just? És just que l'exigència caigui sempre sobre el que intenta, modestament i sense vantar-se'n, simplement ser íntegre, i que, quan ensopega, se li faci un retret més gran que al que decididament considera que els valors ètics i morals són una qüestió com a molt d'oportunitat?

José Mourinho, segurament la contrafigura de Guardiola, aquest tècnic que, com l'irascible Motta que es va guanyar l'expulsió sense ser capaç de reconèixer el que ell hi va posar de la seva part, va passar per la casa blaugrana, va donar una mostra àmplia del seu repertori de trucs, grotescos gestos teatrals i comportaments provocadors i menyspreadors, per no parlar de la insistent forma en què remarca el seu ego per sobre de l'acció de l'equip. Mourinho va arribar a dir que el Barça no sabia perdre. Pel contrari, ell no ha sabut mai perdre, ni tampoc va saber -aquest cop de nou- guanyar.

Què ha dit Guardiola després de la dolorosa eliminació de la Champions de dimecres? Ha dit: "Sabem que no som perfectes. Fins i tot els Lakers perden alguna vegada. No som imbatibles. Fem tot el que podem, però no som tan presumptuosos per pensar que no podem perdre, encara que només sigui perquè sabem el que costa guanyar".

Cal afegir-hi res? No, el sentit de la proporció ens aconsella deixar-ho aquí.

PER QUÈ ESCRIURE?

Per què escriure? Escriure vol dir afegir alguna cosa més a un llegat ja inabastable, inabarcable, il·legible en la seva totalitat per a un sol lector. Les noves tecnologies, la facilitat comunicadora actual proporcionada per internet, han multiplicat exponencialment aquesta capacitat, acostant-nos al món descrit per Borges a "La biblioteca de papel".

Per què escriure si no podem ser llegits? Certament, es pot escriure per a un sol i intransferible lector que seria un mateix, en un onanisme intel·lectual que seria autoalimentable. Però no sembla funcionar, al menys no com l'onanisme sexual, que, encara que sigui substitutiu -no dic que ho sigui sempre-, sí que sembla sostenible. No ho sembla el literari, encara que alguns, com el misteriós J.D. Salinger, diguin haver-lo fet. En general, escriure implica, almenys, aspirar aser llegit.

Però, doncs, si ja n'hi ha TANT d'escrit, per què entestar-se a afegir embalum a un volum que ja podríem considerar virtualment infinit (caldrà donar-hi voltes a aquesta expressió, ben mirat).
La solució, possiblement, no és única. I potser n'hi ha tantes com escriptors en exercici. El que sí sembla evident és que l'edificació literària, aquest urbanisme especulatiu, de bombolla, de la creació de més artefactes literaris, no seia sostenible sense l'existència de l'especimen del lector, el membre d'aquesta espècie tossuda que, encara que es declara en extinció per no pocs apocalíptics defensors de la teoria de la desaparició imminent del material narratiu, sobreviu i dóna alè i atia el foc dels que encara es mantenen en aquest ofici o afició o mania sense sentit ni potser futur.

És clar que hi ha nombrosos intel·lectuals de cella aixecada que, com els crítics apocalíptics esmentats, arrufen el nas i asseguren no llegir res dels seus contemporanis, i que se centren en els clàssics i/o en autors del passat que els donen -creuen- una pàtina de distinció i diferenciació per sobre de la resta dels mortals (lectors, autors i autors/lectors -qui pot haver excrit sense haver llegit abans?-).

Exponent clar és el cas de Salvador Espriu, que vam comentar en aquest blog, un cas de radical defensa del món clàssic (en la seva acepció més estricta i reduïda, que fins i tot deixaria de banda Shakespeare o Cervantes, per no parlar d'ell mateix). Però si a Espriu no li podem atribuir -crec- una actitud farisaica, una falsa postura tartúfica, sinó una -gosem a dir excessiva i desmesurada- coherència intel·lectual, creiem que en la majoria dels autors que arrufen el nas hi ha més de tartuf que de docte conseqüent. Si prevalgués la seva postura, al cap i a la fi, s'acabaria el món editorial i la producció d'auqesta massa inabordable, inabastable i il·legible del material que apareix, no ja cada any sinó cada dia en tots els inabordables, inabastables i il·legibles mitjans de comunicació actuals.

Acudim, per acabar aquest petit al·legat a favor de la creació, a un mestre que, si sens dubte ja és clàssic, és encara modern, el gran William Faulkner. Amb 46 anys va deixar escrit en una carta a Malcolm Cowley: "Pienso... que he trabajado bastante en mi (elegido o predestinado, no sé qué) oficio, con orgullo pero sin vanidad, a mi juicio, con mucho ego pero con humildad (al ser poeta, no he soltado ningú pedo por la gloria) para no dejar en esta nuestra inútil crónica ninguna señal superior a la que al parecer voy a dejar".
I, a una carta posterior al mateix Cowley,deia: "El arte és más sencillo de lo que piensa la gente porque hay muy poco de que escribir. Todas las cosas conmovedoras son eternas en la historia del hombre y han sido escritas con anterioridad, y si un hombre escribe con ahínco suficiente, con suficiente sinceridad, con suficiente humildad (y, con el inalterable propósito de no considerarse por ello nunca nunca lo bastante satisfecho), las repetirá, porque el arte, al igual que la pobreza, se cuida de sí mismo, comparte su pan".

Doncs, poetes, narradors, lletraferits: continueu, insistint, escrivint, fent esborranys o simples mals esborralls.. Això sí, no llenceu un pet per la glòria.