L'ARTICLE DE L'ANY

Naturalment, aquest no serà el millor article de l'any, ni mundial ni personal (crec). Tampoc vol ser un article de repàs de tot l'any que ara ens deixa, que això ja ho fan, millor o pitjor, els mitjans periodístics professionals.

Podria ser, ben entès, un repàs del meu any personal, que això no ho fan, ni millor ni pitjor, els mitjans professionals. No per mala fe o desconsideració, és clar, sinó senzillament perquè els antiartistes som uns més entre una multitud, sense una rellevància ni local ni nacional ni internacional que mereixi dues línies a La Vanguardia o al Viquipèdia. No ho farem, tampoc, que no ens vaga ara cansar-vos amb minúcies.

Tanmateix, com a catalans, com uns més de la multitud d'aquest col·lectiu que es veu poble o nació i que ara es vol estat o ha decidit autodeterminar-se, és just declarar que 2012 ha estat un any en què ens hem projectat amb llum pròpia al món. Podríem gairebé assegurar que, almenys en el nostre hemisferi occidental, Catalunya ha trobat un lloc al món. Si Barcelona ja era situada a nivell planetari, no ho era com a part d'un tot català. Com a molt d'un tot espanyol. En un any on l'anomenada primavera àrab s'ha enquistat a una cruenta guerra civil a Síria i s'ha encallat en l'onada islamitzadora al gegant àrab, Egipte, en un 2012 on Obama ha estat reelegit amb claredat com a president de la principal potència militar mentre la Xina, ja ben bé la primera potència econòmica,  ha renovat els seus quadres dirigents sense aparença de canvi, en un cicle de dotze mesos on la Unió Europea ha rebut el Nobel de la Pau en un moment de confusió i tensions internes que la posen al peu de la desintegració més que al d'unaveritable integració política, al'any en què Putin ha continuat acaparant el poder d'un altre gran gegant econòmic, bé que amb peus de fang, la Rússia que ens envia onades de nous turistes que són un respir per a la nostra malmesa economia, en aquest any convuls i ple de grans huracans destructius, de noves matances de trastornats armats als Estats Units, de més culs de sacs a Palestina, de gansgnam styles... Catalunya, mercès a una mobilització sense precedents de la seva societat civil en la diada que commemora la pèrdua de les seves llibertats nacionals, ha trobat el seu lloc destacat en el mapa internacional.

Avui, justament, acaba d'arribar-nos la notícia de la mort de Moisès Broggi, als 104 anys. Gran cirurgià i gran patriota, ens deixa a les portes del 2013 i amb el procés cap a la independència en marxa. Una independència que segur que ell ha anhelat durant anys i anys i que ja no veurà. Confiem que nosaltres sí, que sapiguem seguir l'exemple de seriositat, rigor i alhora il·lusió i esperança de persones com ell, persones que ens serveixen de mirall i de línia d'amidament dels nostres valors i els nostres actes.

El diari Ara, que naixia fa poc més de dos anys, li dedicava la seva portada del primer número. Amb una nena en braços, una nena que pot ser el símbol de la nova Catalunya que ara neix, el doctor Broggi quedarà com un símbol de la Catalunya que no s'ha resignat mai a morir.

ESCAMPEM LA BOIRA

El General Prim perdut en la boira, anit

Dies estranys aquests de Nadal al Baix Camp, cobert d'una boira no gens habitual en aquests paratges. El país, en conjunt, sembla una mica perplex en aquest final d'any que ens porta a un 2013 que, qui més qui menys,veu arribar amb recança i desconfiança.

Es presenta dur, però també engrescador. Com ha dit avui Artur Mas en la seva possessió del càrrec de president de la Generalitat, citant el recentment desaparegut Josep M. Ainaud de Lasarte, cal tenir fe en el poble català. Ens en sortirem, passaran els dies de boira. L'escamparem i  farem passes cap a un 2014 que tot pinta que serà decisiu.

O almenys aquest és el meu desig, per a tots vosaltres, per a tot el món i els seus habitant de bona voluntat.

Us deixo amb la fotografia del tionet que presideix casa nostra. El símbol de la terra que promet el seu futur renaixement és revestit dels símbols d'una terra que aspira a ser lliure.

EILO TRIO AL RACÓ DE LA PALMA

Va ser divendres a la nit, bufava un oratge agitat, impetuós, pels carrers de Reus, pel Passeig de Mata, espetegant i fent gronxar les palmeres impertorbables de La Palma. La cita era al Racó, la quadrícula que s'obre precisament al Passeig, amb el seu petit i acollidor jardinet on els tendals amenaçaven amb sortir volant.

L'escenari i les taules, però, estaven ben arrecerades al local tancat que va mostrar una enorme eficiència contra el vent poderós, res no es movia a dins més enllà del tràfec de clients que entraven, el soroll del servei a la barra i dels fogons rere la barra. O potser el que mantenia a ratlla la maltempsada era només la màgia de la música. Els protagonistes, el trio Eilo, el projecte creat el 2011 per Nèstor Giménez i Adrià Plana, dos dels components dels Step the Next, de qui ja hem parlat en aquest bloc, amb el vocalista gallec Rubén Fernández.

Nèstor Giménez, Adrià Plana i Rubén Fernández: Eilo

El local, un refugi contra l'aspror de fora, es va anar omplint fins a quasi vessar mentre el grup anava encentant els primeres notes dels seus temes. Hora i mitja després jo despertava de nou a la realitat de fora la música: havia estat una navegació inversemblantment curta, encisat per aquell paisatge bastit amb dues veus, un teclat, una guitarra elèctrica i un kit de loops que amplificava, reproduïa i matisava fins a l'infinit la veu de Rubén Fernández. Com els dos instruments restants, la veu de Rubén era paisatge i alhora figura, textura i detall, línia i ona. El vent sobre les veles darrere els vidres ens creaven la il·lusió ben certa de la nau serena en l'espai ferotge, veus i teclats i cordes ens creaven la il·lusió oceànica que es desplegava majestuosa sobre sinuoses melodies que s'hi estintolaven amb suavitat, sense estridències, sobre una varietat rítmica inesgotable.

Els temes van planejar des d'estàndards, versions d'Edu Lobo o Radiohead, a composicions pròpies, influències d'un territori regional  bastant gran (va dir Nèstor) que va de la Galícia que mira el seu immortal paisatge al Brasil, o a Argentina. Molt simptomàticament, la composició de Nèstor Giménez que van tocar és un homenatge al seu mestre Fred Hersch , i es basa en un ritme tradicional del nord argentí (Chamamé per a Fred).

S'està construint un espai de llegenda i música, una fecunda terra de trobada que busca i explora un concepte integrador nou, un concepte que té mot (èilic, del gallec antic eilo: aquí ho teniu) i que té tot un desenvolupament per edificar i que es va creant a cops d'inspiració, aventura i navegació.


Cal desitjar-los un viatge ple de ventures i coneixences, com deien Llach i Kavafis, i que sigui llarg.



Els podreu seguir a MySpace i Facebook. Però no us els perdeu quan els pugueu seguir en directe!

EL PACTE DE L'ESPERANÇA

La nova versió de la fotografia de Pujol i Barrera es repetirà ara amb Mas i Junqueras com a protagonistes EFE/ARA

Ahir va quedar tancat el pacte entre CiU i ERC que permetrà la investidura, presumiblement demà passat mateix, d'Artur Mas com a president d'aquesta apassionant legislatura que ens espera. Si el meu calendari no m'enganya, ahir era el dia de la Mare de Déu de l'Esperança. Esperança ens cal perquè en aquests dos anys que marca l'acord puguem -tots els catalans- decidir sobre el nostre futur com a poble, però és ben cert que el full de ruta està traçat!

Ningú, crec, es mou a engany sobre les dificultats del procés. Però ningú s'hauria de moure a engany, tampoc, sobre la importància de centrar-se com a objectiu prioritari en la necessitat de defensar la voluntat del poble català d'independenditzar-se i dotar-se d'un estat propi. Per molt que sorolls externs o interns ens vulguin distreure.

Tampoc s'ha d'escapar a ningú la importància d'obtenir el suport de les institucions europees en aquest procés que ara mateix ja s'inicia. Us convido a signar aquesta carta de petició al president del Parlament Europeu per tal que vetlli pels drets democràtics del poble català.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (17)

L'ESPERIT D'UN EQUIP

S'atribueix a l'anomenat prerromanticisme alemany de finals del XVIII la creació de la idea de l'esperit del poble, el volkgeist. Literats i pensadors alhora, Fichte i Herder, en bona part com a reacció a les tesis racionalistes de Kant, assenten el concepte de l'esperit del poble com un conjunt de trets constitutius ahistòrics, immutables, que es transmeten generacionalment amb independència dels individus que conformen la totalitat del poble. Aquesta idea esdevé la teorització de la nació independent de les altres i no subjecta a les lleis pròpies del context històric, i impregna tant els textos purament literaris dels germans von Schlegel com i els grans poetes romàntics alemanys del XIX, com el pensament jurídic que, des de l'anomenada Escola Històrica de Savigny, domina tota la filosofia jurídica fins entrat el XIX.


Com a corrent transversal de pensament, l'esperit del poble va de la mà amb l'emancipació de la burgesia liberal de les lleis feudals i, en la mesura que anirà assolint l'estatus dominant pactant amb les velles monarquies, es vertebrarà en un positivisme conservador que acaba fent objecte de descrèdit les pròpies arrels de la seva supremacia.

El descrèdit de l'esperit del poble, bandejat com a pensament irracional, s'estendrà quant esdevindria sospitós de propiciar les derives reaccionàries i totalitàries de la crisi del capitalisme del segle XX. Tanmateix, la reflexió posterior, acabada la gran ressaca de la tragèdia de la II Guerra Mundial, va fer obvi que  fer recaure el pes de l'ordre polític només en la interacció de forces materials representades en el cos legislador propicia també la fallida del propi sistema representatiu si es dinamita des de les seves pròpies regles.




Igual que la teoria, l'esperit dels pobles s'ha manifestat i renascut de les pròpies cendres com l'au fènix en moltes situacions històriques. Després de l'ensulsiada del 1714, encara no mig segle després, un dels seus protagonistes, Narcís Feliu de la Penya, publica la que es considera obra pont amb la Renaixença d'un segle després, Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas. L'au fènix serà el símbol d'aquest moviment que recupera el catalanisme i apareix com a símbol a la capçalera de la mítica revista La Renaixença.


En el futbol, ¿podem dir que existeix un esperit propi dels equips que és també ahistòric i  no depèn dels individus que els formen en cada moment? ¿Podríem, fins i tot, fer servir el món del futbol per validar la tesi del volkgeist si arribéssim a la conclusió que en efecte existeix una cosa similar que arrela en els clubs de futbol?

Sempre m'ha semblat que els jugadors de clubs tan importants com el Barça o  el Reial Madrid tendeixen, en efecte, a reproduir uns caràcters tòpics, allò que s'encarna, segons la veu popular, en els colors de la samarreta que defensen. Això fins i tot quan, a diferència de la plantilla actual del Barça tan nodrida de jugadors formats en la pròpia casa, hi ha una majoria de jugadors reclutats d'altres procedències, el que vindrien a ser mercenaris futbolístics. Sempre m'ha semblat misteriós aquest procés que, en el cas dels eterns rivals que dominen majoritàriament la història de la Lliga espanyola, ha fet que ressaltin i destaquin uns caràcters diferenciats en els equips que han participat en les competicions. Com si es donés un procés d'impregnació similar al del món de certes aus, els jugadors assumeixen, en un temps extraordinàriamen curt, les actituds i valors de l'equip en molt diverses manifestacions (estil de joc, de competir, d'exercir fins i tot la imatge externa que cada cop els resulta més exigent a les estrelles del futbol).

Podria valer la diferència entre els dos clubs per extraure conclusions sobre aspectes socials, polítics, culturals, etc de l'entorn geogràfic en què es mouen i dels quals, en definitiva, viuen i es nodreixen. Perquè, com tot en la complexa biologia humana, les relacions sempre funcionen en els dos sentits i totes les influències de l'un sobre l'altre  tenen la seva correlativa influència de l'altre sobre l'un. Crec que encara no està resolta la disputa en si algunes conductes obeeixen simplement a impregnacions culturals rebudes de l'entorn, o si es poden transmetre genèticament. Sigui d'una manera o d'altra, és clar que ens movem molt determinats per herències rebudes i per aprenentatges adquirits. Comprendre com hem rebut aquests condicionants (d'allà o venim) i entendre, doncs, com ens influencia tot aquest llegat en el nostre actuar diari (com som), és vital per poder posar sota control -ni que sigui parcialment- el govern del nostre destí (allà on anem).

En el món de l'art, s'acostuma a dir que un geni crea escola, quant té normalment força seguidors o aspirants a seguidors (que de vegades es queden en l'ambigu límit de l'imitador). En el món del futbol, quan un equip crea escola pot voler dir que també té seguidors, imitadors i plagiadors. Però si crea escola realment, és a dir, si assenta les bases per impartir un model de conducta, una organització que transmeti al seu planter un sistema de joc i -potser més important- de valors concrets, i no qualssevol sinó els que estan d'acord amb el seu esperit, està en el camí de, precisament, governar les seves passes.