FITO LURI: PROFETA A LA SEVA TERRA

Les dites populars solen contenir un fons de raó, basat en les experiències llargament contrastades del col·lectiu. S'acosten, doncs, a allò que podem considerar impossible: la veritat absoluta. Tanmateix, encara admetent que ho fossin -que és molt admetre-, sens dubte hauríem de permetre les excepcions. Les excepcions fan els éssers excepcionals. O potser a l'inrevés: són ells, els éssers, les persones excepcionals, els que desmenteixen el dictat general.

Una de les dites més usades és aquella que diu que ningú no és profeta a la seva terra. Moltes d'aquestes mostres de saviesa popular contenen, en efecte, una concepció desenganyada i escèptica sobre la condició humana. Crec que podem concloure amb tota justícia que Fito Luri ha demostrat que ell trenca aquesta norma i és profeta a casa seva, Reus, la ciutat on s'ha fet gran -com ell mateix va dir-, i el Camp, on ara resideix, al peu de la Mussara.

Si més no, aquest diumenge va haver una prova incontestable que aquest cantautor venç i convenç entre un gran nombre dels seus compatricis. Els que van omplir a vessar el Bartrina i el van ajudar a propulsar  l'enregistrament del seu disc en directe a la categoria dels grans esdeveniments, d'aquells que deixen llarga empremta en la memòria col·lectiva local.

I segurament en la d'ell. Així ho va dir, en presentar la cançó "Dins la bossa". La tarda/vespre d'aquest diumenge de gener s'afegiria a records clau com els que formen aquest recull de petits tresors que ha anat emmagatzemant:

el cel estrellat de Mont-ral
l'Elita i el Col empaitant-se
per la plaça de la LLibertat
les nits de Salou amb els cabres
l'estiu de l'any vuitanta nou
tots els records que m'agraden
no caben en quatre acords

Aquesta bella cançó de l'àlbum "Zoòtrop" és una bona mostra del seu peculiar sentit poètic, aquest que sap encadenar elements aparentment dispars per formar una panoràmica reveladora de la realitat sempre canviant del decorat quotidià. De vegades s'ajusta pròpiament a narracions costumistes que reflecteixen amb un realisme no absent de lirisme el món exterior, el món dels seus llocs, dels nostres llocs, però fins i tot en aquests casos deixen entreveure la seva mirada personal, la que el fa tan reconeixible i alhora tan especial, la que fa que -en sentir-nos retratats per ell-, siguem capaços d'intuir-lo com un ésser afectuosament proper que ens obre delicadament les portes al seu càlid món interior.

Imatge extreta de http://dimoniet1960.blogspot.com.es/

El concert d'ahir, que venia presidit per un aire de gran ocasió, per una gairebé tangible convicció d'esdeveniment estelar, no va defraudar a ningú, crec. Flotava la densitat de les emocions que la malaltia feliçment superada de l'artista a ningú se li escapaven, però hi havia alguna cosa més. La banda, sòlida, bàsicament la del darrer disc (Gerard Juanpere, David Melgar, Xavier Francin, Jordi Salvadó, Sergi Calbache, Gerard Marsal i Gina Llauradó), els acompanyaments extraordinaris de luxe (Meritxell Gené, Joan Reig -quina versió la seva de "La rambla del cor"- i Cesk Freixas), el ple assegurat de feia dies... tot feia esperar un concert excepcional.

I ho va ser. Amb emocions desbordades, sí, però basades en el tractament acurat i precís de les composicions de Fito Luri, un grapat de les seves millors cançons -totes magnífiques, però en podia haver afegit altres tantes més sense que decaigués la qualitat-.

Una de les receptes sàvies de Luri és saber encertar amb tornades que formen una mena d'eco sense lletra -o, per ser més exacte, constituït per una o dues vocals- que faciliten que el públic les coregi. Diumenge no li calia ni mostrar-les, el teatre les seguia com si fos una part més de la màquina ben engreixinada que es movia a l'escenari. El final, de "La taula dels marcianus", quan ja havien anat desapareixent tots els músics un a un, no semblava tenir fi, i probablement no l'hauria tingut si el mateix Fito no hagués reaparegut per dirigir el punt i final. Un final que encara va tenir la coda d'una interpretació de tota la banda i convidats del clàssic dels Creedence Clearwater Revival, "Have you ever seen the rain". Una apoteosi més en una llarga cadena d'apoteosis, de comunions entre artistes i públic com poques vegades he presenciat. I ho dic certament encara amb el cor calent, però sospesant-lo seriosament.

Els que us ho vau perdre disposeu encara del consol d'esperar a la publicació de l'enregistrament. A poc que aconsegueixi retenir una part del que va esdevenir dins el Bartrina diumenge, serà irresistible fer-se amb el disc o el DVD.

RODA EL MÓN I TORNA AL BLOC

Gràcies a la Carme Rosanas i a la seva amable invitació, m'he afegit a una gran iniciativa de trobada virtual a l'espai del Roda el món i torna al bloc.

La meva contribució és un petit conte titulat Epifania, pensat per aquestes dates de gener que ens obren a un nou any.

Al mateix temps, tinc el plaer de convidar-vos a visitar el meu article de contribució al web de Lemúria, l'espai que pren el relleu  de Nervi, i que aviat publicarà la seva revista digital.

INICI DE LES JAMS POÈTIQUES AL TEÏNA

LLIBRES INESPERATS

Feia referència en l'anterior apunt d'aquest blog a la collita de llibres que em va reportar la diada de Reis. Era una collita en el veritable sentit de la paraula, és a dir, preparada, treballada i prevista. El fruit d'un treball que, si no lliure de l'atzar, sí havia intentat minimitzar els riscos que aquest comporta. En definitiva, com ve a ser el treball humà des que va fer el pas de societats purament recol·lectores a societats agrícoles i ramaderes.

Probablement en el pas vam perdre alguns aspectes joiosos que la seguretat i la protecció majors contra les contingències de l'esdevenir no van acabar de compensar. Les societats recol·lectores, amb raó o sense raó, se'ns apareixen avui tenyides d'un tel d'innocència, l'arcàdica o edènica alegria natural que en el relat bíblic queda anorreada amb l'expulsió del paradís per culpa d'una poma.

No vull estendre'm ara en aspectes filosòfics. El que volia comentar és que si el plaer dels bons llibres triats pot ser superat -des del meu punt de vista, és clar- per alguna cosa, és pel proporcionat pels llibres inesperats, aquells que et cauen, per troballa o pel regal rebut sense haver estat escollit ni suggerit.

Això em va passar dies enrere amb tres llibres que ja formen part dels tresors més preuats de la meva modesta biblioteca. L'un per una troballa atzarosa en el si d'una de les societats on col·laboro i que m'ha arribat gràcies a la generositat d'un amic, és "Ideòlegs, gramàtics i escriptors", de Jordi Ginebra Serrabou, que li va publicar Edicions del Centre de Lectura de Reus ara fa vuit o nou anys.

Es tracta d'una compilació de textos d'heterogènia procedència del professor barceloní de la Universitat Rovira i Virgili, que tenen com a tret comú tractar d'intel·lectuals reusencs que han fet decisives aportacions a la cultura catalana des de la Renaixença i fins a l'assentament del noucentisme. Des dels precursors com Antoni de Bofarull -home decisiu en els impulsos inicials de la referida Renaixença- o Joaquim M. Bartrina, fins a Joaquim Santasusagna, un dels més eminents erudits de la generació noucentista que tindria a Reus molt destacats representants (Salvador Vilaseca, Prous i Vila, Josep Iglésies, etc), i passant per la generació intermitja que va donar a la ciutat un dels grups més singulars i brillants del Modernisme, el de l'anomenat Grup Modernista articulat al voltant de l'alcoverenc Josep Aladern, i que van integrar els Miquel Ventura, Hortensi Güell, el selvatà Puig i Ferreter, etc.

Precisament els altres dos llibres que m'han arribat tenen a veure amb alguns d'aquests personatges. Els dec a la recerca -afortunada- de les meves filles a la capital del Principat, però són dos dels fruits impagables de l'activitat de l'Associació d'Estudis Reusencs a través d'Edicions Rosa de Reus. Ambdós són de primers dels vuitanta,però l'un és reedició del fonamental estudi de Santasusagna "Reus i els reusencs en el Renaixement de Catalunya fins al 1900", que havia escrit durant els anys de plom de la cultura catalana, allà pel 1949. Es tracta d'un llibre que, gràcies a la generositat de la bibliotecària del Centre de Lectura, M. Rosa Molas,  hem consultat durant mesos enguany a la família a causa d'una feliç conjunció de treballs.

L'altre és un treball molt més recent,el fruit de la tesi doctoral del poeta i professor nascut a Picamoixons, Magí Sunyer i Molné, que tracta d'un dels trets més característic del ja citat Grup Modernista: "Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus". Un llibre clau per reconstruir la història d'aquest irrepetible aplec de personalitats singularíssimes que ha estat, per a orgull meu, objecte del treball de graduació de la meva filla Aleida.

Fa temps que tinc la sospita que li dec un tribut a les distintes generacions que han fet de la meva ciutat el nucli generador de cultura que encara avui és. De moment, aquí m'han arribat alguns dels seus ecos més valuosos.

REGALS AMICS

La diada de Reis, la dels Reixos, en el dialecte del Camp, té aquest despertar màgic que és la collita de regals que ha deixat la matinada. La d'enguany, de pleniluni esplèndid, amb un satèl·lit que s'abocava tafaner, rodó i enorme a la nostra terra, ha deixat un cop més la collita de regals per a tothom (uns més desitjats, uns no tant potser, alguns segurament amargs per a bona part del planeta).

Fa anys que a casa nostra hem establert el costum de sol·licitar per aquest dia una collita de llibres, un per a cada membre de la nostra petita república -que només transigeix davant la monarquia màgica que ve d'orient-. La collita d'enguany té regust de llibres amics, amb l'autor local Pep Macaya i el seu darrer llibre, "La balada de Mossèn Dallonses" (Silva Editorial), i la compilació de dones poetes catalanes que va realitzar l'amiga Sandra D. Roig amb Noèlia Díaz Vicedo sota el títol de "Donzelles de l'any 2000" (Editorial Mediterrània, 2013). També la darrera novetat d'Andrei Platónov servida gràcies a l'exemplar treball de traductor de Miquel Cabal Guarro, al qual conec de les darreres trobades de traductors al Centre de Lectura on ha assistit. Es tracta de "La rasa", novel·la curta del singularíssim autor rus que va patir l'isolament sota el règim estalinista (Edicions de 1984). A més, la novetat de l'exquisida Siri Hustvedt ("El món resplendent", Anagrama), i una edició bilingüe de T.S. Eliot que ha publicat Adesiara a partir de diversos llibres del gran poeta nord-americà ("Poemes 1925-1930"), amb traduccions al català d'Alfred Sartagal.

Una bona collita, vaja, que segur que donarà els seus fruits. Com moltes altres petites troballes, descobriments o simples reflexions passavolants, queden reflectides en el nou projecte que he encetat el 2015, aquest any que com us deia a l'anterior entrada d'aquest blog, sembla conjurat per farcir-me de projectes. Es tracta d'un blog de Tumbrl, alternatiu a aquest i segurament més freqüentment actualitzat donat el seu caràcter procliu a la immediatesa.

Feliços reixos a vosaltres també!