UNA JAM "CRUEL"

Josep Huguet va aportar un poema visual
 i alguns dels seus llibres editats

La jam d'abril es va postergar a la primera setmana de maig, però pretenia homenatjar el mes d'abril, mes poètic per excel·lència. Al final, tanmateix, es va convertir més aviat en un homenatge al gran poeta angloamericà T.S. Eliot, i el seu clàssic "The Waste land". Coses de la improvisació que és, en essència, l'esperit de les jams.

De fet, el meu motiu no confessat per triar el tema era el famós vers inicial de l'esmentat poema, "April is the cruellest month", que venia a més directament referit a les jams vinyolianes. El gran poeta barceloní havia intertextualitzat el vers d'Eliott als seus famosos "Versos molls". I, coses de la tradició, alguns han vist en el mateix vers ecos d'un poema de Chaucer, el poeta dels Contes de Canterbury. El que sí ens va quedar clar és que és un dels versos inicials més potents que ha donat la poesia contemporània, cas una mica insòlit, ja que solem remarcar més el final dels poemes que els principis.

Vam fer diverses lectures de la secció inicial d'aquest llarg poema -tot i que m'agradaria apuntar que no és en absolut inabarcable, especialment si es llegeix en veu alta com dijous-. Gràcies a la Montse Aloy, Cantireta, i a l'Andreu Loncà, vam sentir la versió original, l'excel·lent traducció del nostre Joan Ferraté, i una traducció parcial de la mateixa Montse. Jo vaig contrastar les traduccions amb la clàssica d'Agustí Bartra.

També vaig legir uns fragments del molt recomanable estudi  d'Arthur Terry, aparegut a la revista Els Marges l'any 1995 (núm. 52), i que pel seu gran interès us trasllado:

Un altre gran poeta modern, Wallace Stevens, va escriure una vegada que "La poesia ha de resistir la intel·ligència gairebé amb èxit". Estava pensant, m'imagino, en la necessitat de deixar que la poesiaens parli segons la seva manera, una manera que no es deixa parafrasar del tot en un llenguatge racional i que, al mateix temps, té el poder de crear la mena d'intel·ligència especial que és necsesària per comprendre" .(...) Si ["La terra gastada"] resulta un poema enigmàtic, com ho és de moltes maneres, l'únic que hom pot fer, potser, és donar al lector una mica de confiança en la seva pròpia perplexitat, o sigui, suggerir que la seva sensació de desorientació, de fet, pot acostar-lo més a prop del'empresa del mateix poeta que l'intent d'imposar l'ordre i la claredat al poema a qualsevol preu.

Acte seguit, vam anar llegint diversos poemes, no necessàriament lligats tots a la temàtica abrilenca. Un catàleg més o menys exhaustiu seria.

-Josep Huguet va llegir "Barcelona 1919" de Joan Brossa i "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater

-Fina Masdéu, "Abril", de Narcís Comadira

-Rubén Giménez el seu poema "El darrer abril", que va formar part dels versos als aparadors de la Festa de la Primavera:

El darrer abril

Cercaven la sortida d'ençà que van entrar al laberint.

Des de l'enterrament tot anava sobre rodes.

Cremaven fogueres i pires a totes les hores, i reien.

Somreien a les cares blanques d'os.

Somreien.

Setze estels a l'interior, disset cels cap amunt...

de la brisa només va quedar un nom.

Imatges-versos que regnaven en porcions.

Així transcorregué el darrer abril.

-Elena Giménez, "Per l'abril", de Miquel Martí i Pol

-Fina Masdéu, a suggeriment de la Carme Andrade -absent per imperatius de viatge-, el poema d'Eugénio de Andrade (pseudònim de José Fontinhas) -en portuguès- "É urgente o amor..."

-Fina Alonso va llegir-nos un poema de Josep Huguet, "El secret" (del llibre "Les hores del silenci")

 

-Marcel Banús, dos breus poemes de la reusenca Arántzazu Fonts ("Si t'escolto,admiro i t'escric..." i "Olors de poema pertot")

-Jo vaig llegir el meu poema "On la neu", que va estar inspirat en el cèlebre poema de Robert Graves "She tells her love", que va llegir a petició meva la Montse Aloy en la versió original i en la traducció impecable del mestre reusenc Josep M. Jaumà. 

ON LA NEU

Deixa’m que et porti, furtiva,

on la neu és densa, dura i freda

per sentir la mossegada ràpida

de la seva fletxa feta

de lenta memòria.

Cridaràs, dolça, al cruel amanyac,

em retrauràs  la covardia antiga

i em duràs, volcànica,

a la fúria de l’aigua passada

que s’ha aturat.

Lluiràs, amiga, en el sol emmirallat

sobre la seva blanca i brillant mortalla

i resseguiràs pregones osques,

trànsits d’estels i vestigis

d’eres remotes.

Pren-me, estimada,

on la neu oculta la saba erta,

i porosa i amarada

promet, salvatge i esquerpa,

l’assaig d’una renovada vida.

-L'Andreu Loncà, "Núvols", de David Jou

-Rubén Giménez va llegir tres breus poemes del poeta indi Kabir

-Josep Huguet, "Ciutat" del gran mestre viu dels literats reusencs, Xavier Amorós

-Fina Alonso, "Comiat" de Joan Brossa

-Fina Masdéu, del poemari "Llibre del professor" d'Alexandre Bataller, "Mort acadèmica", que va servir d'emotiu homenatge al professor lleidatà Abel Martínez Oliva, mort en tan tràgiques circumstàncies el passat 20 d'abril a l'institut Joan Fuster de Barcelona (aquí un comentari de Joan Garí)

-Elena Giménez, "Tot és de pedra", nou i merescut homenatge a Vinyoli

-Montse Aloy, el divertidíssim "Drama d'una coma" del sempre enginyós Gianni Rodari

-Fina Masdéu, "Docència",de Narcís Comadira

I va tancar la Montse amb la poeta Estel Solé, "Les primeres cireres", magnífica cirereta per coronar el bell i intens pastís d'aquest jam abrilenca... feta a maig.

I, com sempre, amb l'atenció exquisida i discreta de la nostra amfitriona Sol Navarro Tristán al Portal de Catalunya.

MEDEA DE SÈNECA

Els dimarts de clàssics a escena produïts pel Teatre Fortuny de Reus van portar-nos ahir la representació de la "Medea" de Sèneca, o sigui Luci Anneu Sèneca, conegut com Sèneca el Jove, el filòsof i dramaturg que és famós per haver estat tutor de l'emperador Neró, qui finalment li exigiria suïcidar-se.

Francesc Cerro-Ferran, la ment creativa d'aquest cicle de lectures dramatitzades, no sembla triar res a l'atzar. Si es va decantar per la versió de l'autor llatí i no per la més coneguda d' Eurípides, segurament es deu a dues raons. Per un costat, es diu que les tragèdies de Sèneca no són representables, i probablement ja al seu dia eren més aviat recitades, per la qual cosa s'adiria perfectament a la fórmula emprada en aquest cicle. I, d'altra banda, la seva versió, tot i seguir essencialment l'estructura del grec, se centra més en els elements més inequívocament humans (sentiments, passions, desequilibri interns a la vida dels personatges, però també polítics), ja presents de tota manera en l'obra d'Eurípides.

Diu Robert Graves que és possible que la pitjor fama de Medea -una de les figures més odiades sens dubte entre els grans personatges clàssics-, sobrevingui d'una gran falsificació històrica: serien els corintis els que van pagar a Eurípides perquè atribuís a Medea l'infanticidi, i exculpés així el principal sospitós: el propi poble corinti. Sigui com sigui, la riquesa exuberant de la saga de Jasó i els Argonautes, plena de diferents versions en la seva construcció en l'encisadora tradició oral que hem heretat de les transposicions dels clàssics grecs, va haver de ser reduïda en la tragèdia euripidiana a la unitat temporal i geogràfica de l'episodi corintià, ni l'últim ni molt menys el primer dels que es narren en la llarga epopeia.

Eurípides, i també Sèneca, es centren en les causes de la terrible venjança de Medea contra la nissaga de la reialesa de Corint en la que pretén ingressar per matrimoni el seu infidel Jasó, i sobretot en l'infanticidi comès sobre els propis fills que forma part del seu pla. Ara bé, a Eurípides s'expliquen els contextos atzarosos dels seus crims passats, els de Medea, en benefici del seus estimat Jasó, i també s'expliquen altres causes que tenen a veure amb la seva visió del destí i del fat.

Sèneca posa més l'accent en els dubtes, cegueses i arravataments del personatge, que actua mogut potser més per la passió que per la raó, mentre que en la versió euripidiana potser es troba un major equilibri. No debades, tot i que el de Salamina es pot considerar un avançat al seu temps, ja han passat cinc segles d'evolució entre les respectives visions del món. D'alguna manera, costa d'extraure en la versió del de Còrdova el rerefons de la seva adscripció a una tradició religiosa, o potser millor dit espiritual, que en la seva adscripció mitològica és molt rellevant: és filla d'Hècate, patrona de la màgia, i néta del Sol (Helios) i la maga Circe (en altres versions neboda). Medea és fetillera, bruixa -a més de dona i estrangera-, i personifica, doncs, una tradició femenina de poder que la reialesa patriarcal grega jutja amb horror -i terror-. Sense els antecedents de la seva lluita del passat en favor de Jasó per afavorir-lo en les seves aventures a la recerca del poder i la riquesa (exemplificades en el famós i discutit Velló d'Or), queda en una figura de dona abandonada, traïda i enfrontada a un ambient hostil que la titlla d'assassina.

Laia Marull i Francesc Garrido, als assajos de l'obra
(imatge del twitter de Francesc Cerro-Ferran)

Laia Marull va fer un esforç extraordinari per conduir un paper que realment pot resultar excessiu i en permanent estat d'exaltació -és el que l'ha fet ser considerat un personatge histèric-. La seva interpretació i les rèpliques de la dida (Mercè Mariné, impecable) i Creont i Jasó (Francesc Garrido, menys afortunat), van produir curiosament que l'obra que potser va ser pensada com dèiem abans  per ser recitada, ahir semblés plenament actuada, fent oblidar en molts moments a l'espectador la presència dels textos sobre els els faristols.

Els sempre impactants interludis audiovisuals dissenyats per Ivò Vinuesa van completar el muntatge dirigit, adaptat i aquest cop traduït també  per Francesc Cerro-Ferran.

FITO LURI ENS REGALA UNA FESTA

Es pot considerar una casualitat que Fito Luri hagi posat dempeus el projecte d'un disc en directe gravat al Teatre Bartrina gràcies al patrocini d'un coneguda marca del vermut reusenc (Miró), i que hagi triat per mostrar-lo a la capital del Baix Camp Cal Massó?

Aquest espai d'acció cultural, on ell ja va celebrar el seu retorn a la música en un concert íntim el passat desembre, és un  reeixit exemple de reaprofitament de les antigues fàbriques de licor que antany formaven una mena de clúster dels derivats de l'alcohol als barris que s'estenen a esquerra i dreta del carrer Ample. Són barris lligats de manera decisiva a la meva infància, i formen així bona part de la geografia personal dels meus anys de formació. Avui han canviat molt. Les antigues naus industrials han emigrat a polígons als afores o han desaparegut, o -en els millors i comptats casos- s'han reconvertit en espais per a l'oci o la restauració, com la veterana La Fàbrica o algun altre al passeig Mata.

Que el Vermut Miró, i algunes de les que van ser marques llegendàries d'aquest producte que va ser senyera de la ciutat, estigui avui reimpulsant-se en els molt competitius mercats mundials, és una bona notícia. I que ho faci, a més, donant suport als productes culturals de casa, és encara més bona notícia.

Probablement no existeixen -del tot- les casualitats. Fito Luri és ben bé un emblema apropiat per a la marca: arrelat al seu país, emparat en la llarga tradició de la música pop internacional, creant i imaginant noves i renovades mostres del seu art, i superant amb imaginació, proximitat i absoluta honestedat els molts obstacles amb què topa avui el creador musical. Per exemple, la manera en què distribueix aquest disc tan excepcional ("Reus, La Mussara, Cassiopea"), inclòs en el preu de l'entrada per aquest concert que va programar i executar com una festa, i que per si sola ja es valia el molt econòmic preu que es demanava.

Tot això no ho fa sol, és clar. Ho fa de la mà de molta gent que l'ajuda i a la qual, com home de bé que és, mai es cansa d'agrair públicament la seva tasca, i sobretot d'un equip de músics compacte que fan que les seves cançons semblin tocar-se soles (Gerard Juampere a la guitarra, David Melgar al piano, Xavier Francín al baix i Jordi Salvadó a la bateria). I sense oblidar els seus tècnics de so, amb l'Enric Granollers al capdavant, que van aconseguir que el so a un espai tan bell però d'acústica tan complicada com la de la nau central de Cal Massó fos impecable.

Fito Luri, Cal Massó, 30 d'abril de 2015

ESQUITXANT APARADORS AMB VERSOS

La setmana passada, pels volts de Sant Jordi, vam empastifar els aparadors de les botigues del centre històric de Reus. No es va tractar d'una bretolada, ni d'una acció reivindicativa per algun imaginari plet contra els botiguers locals. Ben al contrari, va ser a proposta de l'associació de botiguers El Tomb de Reus,  i en particular de la Sol Navarro Tristán, la infatigable propietària d'El Portal de Catalunya, amfitriona actual de les nostres jams poètiques.

L'acció s'inscrivia dins els actes de la Festa de la Primavera organitzada pels comerciants, i consistia a escriure poemes o fragments de poemes als aparadors de més de 140 botigues, i fer-ne un recital resumit els dies divendres i dissabte en acabat de Sant Jordi, a la plaça del Mercadal, el rovell de l'ou del tomb de ravals (que és alhora el perímetre del nucli antic). La realització no va ser completa, ja que alguns comerciants van preferir no allotjar els versos proposats, i dissabte no vam poder fer el recital per diferents circumstàncies.

No obstant, el resultat final, crec, és altament positiu, i en tot cas va valer la pena veure al carrer poemes originals, la majoria inèdits, d'una àmplia nòmina de magnífics poetes actuals en català: els reusencs Mònica de Dalmau, Lena Paüls, Josep Huguet, Carme Andrade, els tarragonins Ruben Giménez i Roser Guasch, la cambrilenca -d'origen barceloní- Helena Martínez-Ferreruela,  les manresanes Helena Bonals i Sílvia Armangué i la tortosina Conxita Jiménez, a més d'un servidor. A totes elles i a ells, moltíssimes gràcies per la cessió desinteressada de les seves obres.

Poema de Carme Andrade

Poema de Sílvia Armangué

Poema de Mònica de Dalmau

Poema de Conxita Jiménez

Poema de Lena Paüls

Poema de Roser Guasch

Poema d'Helena Bonals

Poema de Josep Huguet

Gràcies també a Carme Masip i Jordi Salvadó  per col·laborar amb les seves magnífiques veus a la lectura dels poemes.

La Sol Navarro Tristán engegant
poèticament la Festa de la Primavera

Carme Masip recitant al Mercadal

Mònica de Dalmau en plena declamació

Jordi Salvadó demostrant la seva qualitat
 com a rapsode 

Helena Martínez-Ferreruela recitant els seus versos

I moltes gràcies a El Tomb de Reus, els retolistes que van escriure els versos i, especialment, a la Sol, que va creure en nosaltres, i que va escriure i recitar el dia de la presentació de la Festa de la Primavera un poema seu a manera d'introducció.

LES REGLES DE L'ANTIESCRIPTOR

Una setmana molt exigent físicament, aquesta de Sant Jordi 2015. Però en surto raonablement content perquè he pogut contactar amb bons amics, amb vells amics als quals feia temps, anys -dècades en algun cas- que no veia, amb coneguts i saludats que crec que poden ser nous amics, i amb desconeguts que aspiro que arribin a ser amics.

Interseccions, a punt  per ser degustat al costat  de l'últim llibre del Pep Macaya

Va començar la setmana, en efecte, amb la presentació de les novetats editorials reusenques a la Biblioteca Central Xavier Amorós que organitza exemplarment la Cristina Garreta i el seu equip, amb un banquet literari de... 104 llibres! Parlar de tal magnitud és parlar bé de la dimensió cultural de la ciutat, però també cal reconèixer que llevat d'excepcions que es poden comptar amb els dits de la mà -i degudes no a editorials professionals sinó a institucions que fan la seva tasca abnegadament-, tota l'obra ha de veure's editada a fora. Encara bo que al Camp tenim editorials com les tarragonines Arola o Silva, i els vallencs Cossetània, que faciliten la tasca. Altres ens hem de buscar les garrofes més lluny (gràcies mil vegades de nou als al·lots d'Ifeelbook pel seu constant suport).

La tarda va estar amenitzada per l'actuació extraordinària del cantautor de romanços vallenc Jordi Jubany, que va enllaçar amb molta gràcia tots els títols, tasca èpica més que lírica!

Entre aquest dia i la diada de Sant Jordi a la caseta del'Ajuntament a la plaça del Mercadal vaig poder establir bons llaços amb alguns autors que aspiro que puguin augmentar la nòmina d'amics de les jams poètiques: Aleix Cort, el prolífic i excel·lent escriptor de la meva generació, amb el qual nombroses interseccions darrerament m'han acabat unint, Pep Macaya, un altre vell conegut que ara ha arrencat una carrera molt interessant de cronista local,   i Dolor Buyó, a la qual l'exemplar editorial Germania li ha publicat un llibre a partir només d'haver-la conegut per la seva obra a la xarxa -al bloc Avui parlem de...-. Encara podem parlar de miracles! Vaig tenir a més el plaer de compartir l'espai amb l'Antònia Farré, que ha escrit un deliciós conte infantil amb il·lustracions del seu germà Agustí, El senyor No.

A banda ha estat la participació en la forassenyada aventura de pintar els aparadors de les botigues del centre històric de Reus de poemes originals, en què em va embarcar la infatigable Sol Navarro Tristán, del Portal de Catalunya. Però es mereixerà un apunt a part.

Per acabar, unes apressades reflexions sobre els fets que he viscut aquesta setmana vertiginosa. Emulant la gran Zadie Smith i les regles de què parlava en un passat apunt sobre la seva novel·la, us deixo un decàleg de l'antiescriptor. Conscient que la primera regla seria no acceptar regles, però també que l'antiescriptor sempre es contradirà de la manera més descarada.

1. Aprofita qualsevol ocasió per conèixer l'opinió dels que s'han apropat a la teva obra, no a tu.

2. Aprofita l'ocasió per conèixer l'obra dels altres, no als altres.

3. No esperis cap favor o retribució d'institucions, públiques o privades.

4. No acceptis els elogis dels que no t'han llegit ni els creguis quan t'asseguren que et llegiran.

5. No defensis mai la teva obra davant dels que no l'han llegit i escolta la crítica dels que sí ho han fet, però sempre partint de la base que tu ens saps més, de la teva obra, que no pas ells. 

6. Defensa la teva literatura però no la venguis.

7. Accepta amb resignació que creguin que escrius per a la teva exclusiva glòria, i íntimament renega-hi.

8. Digues francament que la teva obra no canviarà la vida del lector, però que forma una modesta part d'una obra col·lectiva indispensable per (sobre)viure.

9. No expliquis a ningú que la literatura et costa diners i que no aspires a canviar-ho. No et creuran.

10. Accepta sense amargura que et defugin pensant que els vols vendre la teva obra.

Aquestes regles es poden resumir en :  Escriu pensant en els altres però per a tu mateix.