La Marta Ferré, la dinàmica conductora del magazine vespertí del Canal Reus, "Va com va", em va convidar a parlar de "El rastre del penitent" al seu programa del 6 de febrer. Una bona ocasió per donar a conèixer el llibre a la ciutat, i per dialogar amb ella mateixa i amb l'admirada Marta Magrinyà.
De fet, la conversa prèvia amb ella, encara entre bastidors, va resultar un al·licient inesperat i molt d'agrair.
Moltes gràcies a les dues!
26/1/20
EL RASTRE DEL PENITENT AL CENTRE D'AMICS DE REUS
En aquesta ocasió,vam programar un acte diferent al de la primera presentació, amb un to més íntim que vaig intentar que donés la compilació d'imatges amb què el vam iniciar: algunes de les fotos de Josep Amill i la família que em va cedir l'Anna Amill, i reproduccions de la documentació més personal que també ella em va cedir, i que forma part important de la novel·la.
D'aquí vam derivar als records que l'Anna va compartir amb un públic molt atent,i diria que sovint emocionat.En aquesta ocasió, també, vaig notar que part dels assistents ja havien llegit la novel·la i això, sens dubte, dóna un caràcter molt especial a aquest tipus de presentacions.
No van faltar les meves explicacions sobre el laboriós procés de creació del llibre i la lectura d'un fragment que va tornar a fer la impagable veu de l'Antònia Farré. També van haver-hi algunes preguntes i intervencions que van acabar d'arrodonir l'acte.
Moltes gràcies, Centre d'Amics de Reus, al seu president, Joan M. Mallafrè,i al seu equip, el Joan, l'Amadeu i tota la resta, que ho van fer tot molt fàcil.
23/12/19
LA DIGNITAT DE LA DEMOCRÀCIA
Mentre que la sentència de Luxemburg suposava tot un seriós correctiu a l'ordre jurisdiccional espanyol imposat des d'una instància que no és en absolut simbòlica -com han pretès els òrgans judicials espanyols en altres ocasions en què han estat cridats a l'ordre per organismes internacionals- sinó que té una eficàcia vinculant indiscutible, la sentència del Tribunal Superior de Catalunya, si bé no definitiva, posava en evidència també tot el sistema judicial espanyol amb una nova atzagaiada que el retrata just el dia en què era senyalat amb una demolidora resolució per l'ordre jurisdiccional europeu.
2/12/19
PRESENTACIÓ DE "EL RASTRE DEL PENITENT"
Em va acompanyar en aquesta ocasió, i també tal com era la idea inicial, Josep Baiges, que va fer una exquisida presentació amb el seu reconegudíssim talent professional, però que també va saber contagiar de l'emoció especial de l'acte als assistents, una emoció que en bona part que es basa en la seva ja antiga relació amb l'Anna Amill. Ella va ser la meva segona acompanyant i veritable protagonista del llibre, juntament amb la seva família, per conservar i perseguir la memòria oblidada de son pare, aquest penitent Josep Amill que és el personatge central però sempre esquiu del llibre.
L'Anna, embargada per l'emoció i amb una afecció severa de la veu, va saber tanmateix transmetre aquesta mateixa emoció i la seva profunda implicació en una història que li pertany per molts motius, i que jo he intentat transmetre de la manera més transparent i directa. Certament, per fer-ho he recorregut a la ficcionalització de la recerca que ens ha ocupat més de tres anys per concloure en aquest llibre que ja és ara en mans del lector. Un llibre que, més que una novel·la, és un relat on la figura meva i la d'altres que m'han ajudat, s'oculta en uns personatges de ficció, però que recorre amb un intent total de rigor i honestedat la vida misteriosa, aventurera, i també plena de llums i ombres, de Josep Amill. La seva vida i el seu tràgic final dins el cruel aparell repressor de l'Estat franquista.
Emotivitat a flor de pell en l'acte que, com no, també va saber escampar l'Antònia Farré amb la seva impagable lectura d'uns fragments del llibre.
A tots ells, moltes gràcies. Al Centre de Lectura, a la seva biblioteca, als editors Miquel Horrach i Josep M. Pijuan d'Ifeelbook que també em van acompanyar en l'acte, i a tots els assistents que van desbordar la capacitat de la sala.
Els demano disculpes a tots ells per aquest fet i per l'error de la distribuïdora que no va fer arribar els llibres encarregats, però en poques setmanes tindrem ocasió de noves presentacions i de nous contactes amb les persones que es vulguin apropar a aquest rastre que entre tots hem seguit.I que encara queda obert, perquè això, sens dubte, no és una història tancada.
8/11/19
LA IRRUPCIÓ DE LES SALES DE MÀQUINES
Fa poc Tv3 va emetre una sèrie coproduïda amb altres teles estatals, on feia un poc reeixit intent de dur el format de ficció del gènere policial o negre al context presumptament real (?) de l'autodenominada Policia Nacional espanyola. Duia per títol, si no em falla del tot la memòria, "La sala", que crec que era el millor de l'obra.
Sales fosques d'interrogatori que formen part de la imagineria habitual del cinema negre. Sales de màquines on s'engreixina la maquinària de l'Estat, on s'executen les polítiques públiques, menys públiques i decididament ocultes de tot estat que jugui a mantenir-se en el marasme de poders contrincants de l'actual món globalitzat. El que es coneix avui com deep state. Un Estat és, com el seu metonímic engendre dels partits polítics, una màquina d'autoperpetuació, de conservació d'estatus, prebendes i quotes de poder. Que sigui més o menys democràtic ja depèn de molts altres factors.
Aquesta setmana, en plena enèsima nova campanya electoral, hem assistit a una insòlita aparició de les sales en el primer pla de la informació mediàtica. En el cas de les detencions del presumptes membres d'un CDR que presumptament preparaven atemptats terroristes i altres maquiavèlics plans insurreccionals, ja havíem assistit a nombroses filtracions dels sumaris, també presumptament secrets, que s'anaven desmentint o renovant a mesura que els mitjans del règim -des de les seves pròpies sales-, tenien a bé escampar-les. Aquesta setmana, aixecat parcialment el secret , hem arribat a veure filmacions de les declaracions a la sala de l'Audiència nacional -el vell TOP franquista- de dos dels encausats i empresonats.
La filmació donava un toc d'irrealitat a l'assumpte encara més gran que les dubtoses filtracions de pur text que l'havien precedit. A banda de l'escenari, que a diferència de l'icònic món tenebrós que vèiem a la sèrie esmentada era d'una blancor ofensiva a la vista, preguntes i respostes feien la impressió d'obeir a la redacció d'un guionista inexpert i mediocre. I revelaven a més xocants elements contradictoris en les pròpies declaracions.
En tot cas, aquest descens sorprenent a les sales de màquines del particular deep state espanyol, ens enfronta a l'evident desig d'interferir en els resultats electorals. Evidencia això, diuen, la politització de la justícia -i el seu braç exectiu policial-.
No hi estic d'acord amb aquesta manera de veure-ho. Crec que solem capgirar la realitat de les coses, enlluernats per l'aparença, per la faramalla o quincalla de la política. La política forma part d'un fals pont de comandament. Des de la sala de màquines es governa el pont, i no a l'intrevés. El deep state ha creat la classe política per escudar el seu maneig del poder. I la classe política, això sí, ben pagada, assumeix una situació de fals privilegi i fals poder que té a canvi de la seva manca de responsabilitat real, l'assumpció pública d'aquesta responsabilitat. Una assumpció que implica que és subjecte a l'escarni, la crítica i de vegades fins i tot la responsabilitat penal, tot allò que no assumeixen els veritables servidors del poder que escapen a la llum pública. Els intocables per la mirada crítica de l'escàs periodisme que encara sobreviu en les aigües de la gran crisi informativa, pels blindats davant la inspecció de l'aparell del propi estat.
La campanya electoral ens mostra amb cruesa aquest joc de lluentons i falsa transcendència. Ens assenyala el vestit de l'emperador nu a la mínima que algun actor rellisqui. Ha passat també aquesta setmana. Pedro Sánchez, president del govern en funcions i principal candidat a la reelecció, va vantar-se de poder fer dur a Carles Puigdemont a mans de la Justícia espanyola. I com?, se li va preguntar, en un mitjà no especialment inquisitiu ni perspicaç. Doncs a través del seu control de la fiscalia, que depèn del govern, va dir. Hores després, havia de rectificar amb la cua entre les cames, i no a causa de cap fonamentada crítica de mitjans periodístics o de l'esclat de les xarxes socials, sinó del clam de protesta emergit de totes les associacions judicials. Del seu deep state.
Descens a la realitat per a Sánchez. La realitat que es vesteix de les formes rutinàries, d'una banalitat extraordinària, de l'atmosfera kafkiana que vèiem estupefactes en els vídeos dels interrogatoris filtrats aquesta setmana. La realitat que esclafa vides humanes amb la mateixa indiferència amb què aixafem una formiga que se'ns travessa al nostre camí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)