AL PAISATGE DE L'ALLAN LEE

Potser és un producte del cicle vital que tots plegats, els assidus a la xarxa, estem duent, que estem tendint a trobar-nos directament, físicament, saltant-nos la distància asèptica de les relacions virtuals? M'ho preguntava l'altre dia a Manresa, rodejat d'amics amb què ens desvirtualitzàvem -aquest verb que jo sostinc que acabarem posant als diccionaris-.

Per descomptat no tinc la resposta, però tinc la impressió que conflueixen dos factors que em fan pensar que estic dins d'un fenomen estès. Per una banda, jo porto ara més de set anys a la xarxa, entre distintes webs de publicació i aquest mateix blog. Set anys, ho tinc comprovat, és una xifra clau pel que fa als nostres cicles vitals. Molta altra gent, com jo, ha esgotat ja aquest cicle i estaria buscant noves experiències. Per altra banda, la crisi que hem patit ha impulsat tota mena d'iniciatives a la gent inquieta que no vol permetre que triomfi el declivi cultural que alguns governants semblen perseguir amb les seves insensates normes i regulacions.

Joan Lluís Sagué, un servidor i Sílvia Armangué

El cert és que a Manresa, dissabte, em vaig trobar amb un espai màgic, la llibreria Papers del contenciós poscavourià, el tipus de llibreria atenta als detalls, inquieta en les activitats, i amant dels autors i dels lectors, que jo estic descobrint amb goig per tots els racons del nostre país. En aquest cas, l'hem d'agrair a la feina entusiasta de Joan Lluís Sagué, que ha transformat una humil papereria de barri en un lloc on es viu i respira la cultura i el desig d'innovar i obrir-se a les obres que escapen dels grans circuits comercials.



Era inevitable que es trobés amb la Sílvia Armangué, veïna del barri. La meva estimada Allan Lee, a qui coneixia com a escriptora des que vaig submergir-me dins la xarxa, com explicava en la recent ressenya que vaig fer aquí del seu poemari "Estats del metall", publicat l'any passat per Edicions Zaragoza. La bellesa dels seus poemes va servir, potser, gairebé d'excusa perquè una colla dels seus amics i un servidor es trobessin a l'acollidor espai de la llibreria de la carretera de Santpedor de Manresa, i compartíssim una estona de sincer homenatge a la creativitat profundament original, radicalment honesta, intensament romàntica i densament apassionada de la Sílvia.

Vaig tenir així el plaer de comentar el llibre, però també d'escoltar els recitats de vells coneguts de la xarxa amb qui també em trobava per primer cop físicament: Sergi G. Oset, Empar Sàez i Ferran d'Armengol. Només per això, per descobrir el paisatge quotidià de la Sílvia, i per haver-la pogut abraçar, el viatge estava sobradament recompensat. I si vaig ajudar a reconèixer alguna de les claus de la singularitat enlluernadora de la poesia de la Sílvia Armangué, estaré doblement feliç.

Sergi, Sílvia, jo, Empar, Ferran i Joan Lluís
 (fotografies d'Elena Giménez)

Vam tenir també el plaer de poder veure i escoltar el muntatge d'una altra amiga de la Sílvia, la poeta Marta Pérez i Sierra, que no va poder-hi assistir. Us el reprodueixo, gràcies al blog del Sergi, que ha fet una completa ressenya de l'acte.

AVUI A MANRESA: ESTATS DEL METALL DE SÍLVIA ARMANGUÉ

Aquest vespre tindré l'immens plaer de presentar a Manresa el llibre de l'amiga i gran poeta, narradora i il·lustradora Sílvia Armangué, "Estats del metall". Amb altres poetes que recitaran alguns dels poemes que integren aquest màgic llibre.

Hi esteu convidats!

L'EQUADOR D'ULISES DE ROSER AMILLS

Una de les conseqüències de la meva activitat com a autor i com a agitador poètic és que se m'estan acumulant les lectures de llibres que m'arriben directament de les relacions que estableixo en el mateix desenvolupament d'aquestes activitats.

Me'n recordo que fa molts anys ja, quan era un estudiant universitari, cursant una carrera que en general m'avorria molt i que m'obligava a lectures àrides que havia de seguir sense entusiasme, companys i companyes estudiants de l'àmbit de les filologies es queixaven també d'haver de llegir clàssics literaris antics o moderns. Jo me'n feia creus. Com podien queixar-se d'haver d'assumir aquelles lectures, al costat de les meves, infumables?

Amb els anys he entès que llegir per obligació difícilment és compatible amb el plaer de la lectura. De manera que els llibres que m'arriben, ja sigui per la generositat dels meus editors, ja sigui per compra o regal d'amics, els he deixat en un espai prudencialment distant, per estar segur que no els escometo per obligació.

L'últim lliurament dels meus editors -i amics- d'Ifeelbook és "El ecuador de Ulises", de l'escriptora mallorquina resident a Barcelona Roser Amills. Em va cridar de seguida l'atenció i, per tant, el vaig escometre prou aviat, i ara tot just l'he acabat. Es tracta d'un recorregut fascinant per la Mallorca dels 50 del segle XX, amb el fil conductor de la figura llegendària de l'actor Errol Flynn, però tot vist i narrat a través d'un narrador subjectiu, un jove mallorquí que, com explica la mateixa autora, està inspirat en el seu avi matern.

La selecció de memòries, entretallada pels atzars de la vida dels protagonistes però també pels de la inconstància en les anotacions que figuren ser la base del relat, ens ofereix una galeria de personatges enlluernadora que transiten per l'illa, presències una mica extraterrestres, des del glamour de les seves vides amb un peu al Hollywood dels anys daurats, per a l'espectador que ens trasllada les anècdotes del seu pas per l'illa. La veu del narrador s'atura molt, tanmateix, en les seves pròpies reflexions sobre les vides radicalment humanes que va descobrint sota el vel del glamour, i sobretot en les consideracions sobre la seva pròpia vida. Trobarem que, a mesura que ell va madurant, també van canviant els personatges, com ho fa l'star-system que ja inicia el pendent de decadència a causa de la irrupció de noves formes d'entreteniment -la televisió essencialment-. Alhora, va canviant l'entorn d'una illa que deixa enrere la pitjor grisor del franquisme i es va convertint lentament en la petita metròpolis turística que és avui.

Podeu veure un recorregut apassionant pels personatges famosos que desfilen per la novel·la al blog de la Roser Amills, escriptora inquieta i molt activa a la xarxa, com podreu comprovar també en les pàgines del mateix blog.

EL LLEGAT DE LES CENDRES

Duia l’urna aferrada estretament contra el pit. Les manetes, grassonetes, blanquejaven a les suaus angulositats dels artells, per la força de la contracció. Tenia un gest resolt i despreocupat alhora. La infantesa suavitzava la tossuderia del gest, però el rictus que sostenia la bellesa pueril del seu rostre m’evocava sens dubte el de la seva àvia, la seva iaia. Ma mare.

Caminàvem lentament, sentint les passes de la llarga corrua al darrere nostre. Jo mantenia la meva mà sobre la seva espatlla rodona. Sentia la vibració del seu pas enèrgic, ple de vida, sobre la grava del caminet central. En acabat vam agafar un camí pavimentat. Vam avançar entre les línies polides, grises, dels nínxols. Una ciutat sencera ens contemplava. M’agrada, sempre, mirar les làpides, les creus, la successió dels anys, de generacions. Hi ha molta història entre aquestes pedres, en aquest formigó, en els innombrables detalls que hi han dipositat familiars i amics.

Ma mare hi havia vingut moltes vegades. Moltes. Però no solia repassar tant com jo les altres tombes. Sempre anava a buscar la del seu pare. Del dret, eficient i eficaç. Sòbria, sense fer-ne escarafalls. Així i tot, les últimes visites sempre deia, a penes en un xiuxiueig: “Ai, pobre papa, no veurà la independència del seu país! “.

Mon avi havia lluitat a les files de la República. Sempre deia que de la desfeta sorgiríem més forts i més madurs. Més humans. Sobretot més humans, compassius i, com ell deia, lluminosos. Així seran els que vindran, em va dir un dia. Ells faran un país nou.

El país nou que ell sabia que no veuria, pel qual un dia va vessar la sang i va estar a punt de deixar-hi la vida. El que són les coses, ara la seva besnéta avançava a enterrar definitivament el passat. Ma mare havia mort veient el que ell no havia vist. El nostre país independent. Sense forces ja per posar-hi el coll, com sempre hi havia posat en tantes causes. Però satisfeta. Satisfeta perquè l’esforç i la il·lusió que van posar els seus pares i ella mateixa, aquelles generacions colpejades durament, seccionades a penes en flor per la guerra i la llarga etapa de manca de llibertats que l’havia seguit, i que van resistir tot i saber que mai no en veurien el seu fruit.

El futur era allà, en les manetes fermes de la meva nena. El món havia canviat tant! Potser mon avi ja no el podria reconèixer. I el camí que tenen per endavant els que com ella ara s’aboquen al demà, tampoc és fàcil. Però, si més no, conté el llegat, l’empenta, l’esperança dels que ens han precedit.

Vam arribar a la nostra illa. Els empleats municipals ens esperaven ja, amb la làpida extreta repenjada curosament al terra. En aquell forat podia veure ara el fèretre de l’avi. En pocs minuts hi hauria també l’urna amb les cendres de ma mare.

-Vols que la posi jo? –vaig fer.

Però ella va negar de nou amb fermesa, va avançar desfent-se de l’abraçada protectora de la meva mà,  i fent punteta va deixar l’urna dintre el nínxol.

Va haver-hi un segon de silenci. Després mon germà em van passar l’estelada que ma mare havia volgut que enterréssim amb les seves cendres. La vaig dipositar amb cura, ben plegada, damunt del fèretre de l’avi.

Algú va cridar aleshores “Visca Catalunya!”. I els víctors que el van corejar es van anar perdent en aquell aire fresc, de matí de maig, com si acariciessin les fileres de tombes i els esvelts perfils dels xiprers. Vaig sentir, l´última, la veueta de la meva filla que elevava també el seu eco de suport.

Vaig pensar: ella ja no haurà de cridar mai més “lliure!” com a rèplica. Perquè ara això ja es donarà per sabut només pronunciar el nom del seu país, el dels seus avis i besavis.


:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Aquest petit relat és una contribució a la idea posada en marxa per Blog-Via cap a la independència, que recollirà els textos que sobre la Independència es pengin als blogs fins a l'11 de setembre. Per saber-ne més, cliqueu aquí

LA CIUTAT QUE ES VA CONFONDRE AMB UN CIRC

Per uns dies, com cada any, Reus es transforma en una mena de circ gegant gràcies a les activitats de la Fira del Circ Trapezi. Enguany ha arribat a la seva 19a edició, una edat respectable, havent-se consolidat com el festival més conegut i internacional del bon grapat que s'organitzen a la ciutat.

Que es trobi consolidat no és poca cosa, tenint en compte el mal tombant que prenia fa només dos anys, i que ara sembla feliçment superat. O així ho demostra aquesta edició, plena de bons i magnífics espectacles, i duta a terme amb una organització de nou impecable, sota la direcció de Jordi Gaspar.

Durant quatre dies, reusencs i visitants ens confonem a les places i carrers amb els artistes ambulants, omplim els teatres, ens deixem seduir per la sorpresa i la disbauxa, prenem un paper diferent i mesurem d'una altra forma el temps. Durant quatre dies, de nou, la ciutat es confon amb un circ.

I, vés a saber, potser en aquest confusió ens retrobem amb una part més veritable de nosaltres mateixos.