PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "INTERSECCIONS"

Demà presentaré el llibre de recull de relats "Interseccions", del qual ja us havia parlat fa un temps en aquest mateix bloc. Una editorial mallorquina de nova creació, Ifeelbook editors, ha cregut en aquest projecte i l'ha assumit com el seu tercer llançament editorial, després d'haver tret pels volts de Sant Jordi "Palma, crònica sentimental", excel·lent recull d'impressions sobre aquella màgica ciutat de Climent Picornell, geògraf i escriptor nascut a la mateixa Palma, i més tard "La panda de los dedos de oro", una molt interessant novel·la del periodista Jordi Bayona que recrea magistralment el submón nascut al voltant de l'especulació urbanística que ha patit l'illa balear .

Ara li arriba el torn al meu llibre, i el presentaré al meu estimat Centre de Lectura, ni més ni menys que a la Sala Miquel Ventura de la seva noble biblioteca. M'acompanyarà en aquest acte una representació de l'editorial que porten Miquel Horrach i Josep M. Pijuan, i el meu amic escriptor i blocaire també Ignasi Revés.

He d'agrair especialment la intervenció d'una altra blocaire, Sandra Domínguez Roig, al bloc "Papallones en la llum" de la qual vaig trobar la referència de l'aparició d'aquesta editorial.

No cal dir que esteu tots convidats i que serà un plaer trobar-vos a tan bell espai. I, si no podeu, em farà igualment feliç que continueu comptant-me entre els amics de la xarxa.

PATRICIA GABANCHO I LES DONES DEL 1714

Patrícia Gabancho presentava ahir a Reus el seu últim llibre "Les dones del 1714" (Columna, 2014). Ho va fer al Casal de la Dona, magnífic espai dins del Centre Cívic del barri del Carme, que s'ha reconstruït al voltant dels antics rentadors. És un espai entranyable i ple de records per a mi. El recordo encara en funcionament, quan la meva àvia encara l'usava per fer la bugada, arribant-s'hi des del seu piset al proper carrer de la Girada. És també un tipus d'espai rellevant per a la història de moltes comunitats, ja que antany era un punt central en el dia a dia de la vida de les dones. Les dones, que tant són negligides en els manuals d'Història. Com va dir Patricia Gabancho, coneixem molt poc de la vida dels homes que feien les guerres que ens expliquen, però molt menys de la de les dones que sostenien el dia a dia que les guerres van alterar però no destruir.

El llibre, segons aclareix la pròpia autora a la seva introducció, està format per diferents capítols, cada un dedicat a una dona rellevant,des de la reina Elisabet a Maria Àngels Sala, la dona del cònsol holandès Joan Kies. Kies és important en la història d'aquells anys que ara remembrem en el tricentenari de la derrota catalana contra les tropes castellanes i franceses. I ens enllaça amb Reus i el Camp de Tarragona, ja que es va dedicar a l'exportació d'aiguardent, un element que seria bàsic en el desencadenament en aquella guerra. És també avui conegut per ser propietari d'una de les cases arrasades que es poden veure a la reconstrucció històrica del Born, que ha dirigit Albert Garcia Espuche.

D'aquest historiador he pogut consultar aquest estiu la seva monumental obra "Barcelona, una ciutat assetjada, 1713-1714", i ha col·laborat en l'obra de Gabancho, amb d'altres historiadors i estudiosos prestigiosos. Aquest sol fet és garantia que aquest llibre s'afegeix a una llarga sèrie d'obres, de ficció o d'assaig, que han vingut a reconstruir la memòria d'uns anys tan decisius per a la Història d'aquest país nostre, una memòria sepultada o tergiversada a consciència per la historiografia oficial espanyola.

Patricia Gabancho, coneguda periodista, tertuliana, i també activista per les llibertats d'aquest país que sembla haver adoptat com a propi, va preferir de fet abordar una explicació de la història de Catalunya d'aquests tres-cents anys transcorreguts, deixant l'explicació del llibre als seus lectors. Ho va fer amb una capacitat de síntesi i de claredat del tot admirable, i va posar l'accent sobretot en el fil conductor directe que ens lliga a aquells fets i a les vides dels que els van protagonitzar i en molts casos patir, els nostres rebesavis, com els va anomenar Àngels Ollé, la pedagoga i presidenta del Pacte pel Dret a Decidir local que va efectuar la introducció de l'acte.

Patricia Gabancho va acabar recuperant un document fonamental de la nostra història, el famós article "La patria nueva" que va publicar Joan Maragall per la Diada de 1902 -i que li suposaria ser processat-, una peça emblemàtica quant mostra la continuïtat històrica que lliga la Renaixença  als intents de Catalunya al llarg del segle XX de resituar la seva posició subordinada al si de l'Estat sorgit de 1714. Gabancho va llegir els últims paràgrafs i no va poder evitar que se li trenqués la veu de l'emoció amb l'última frase:

 Y a los viejos de la España vieja les diremos:
-Podéis todavía tiranizarnos, calumniarnos, oprimirnos, escarnecernos... No importa... De uno u otro modo os venceremos, porque llevamos dentro un impulso de victoria y hemos olvidado hacer otra cosa.
-Sois cuatro inocentes, cuatro locos, cuatro criminales de lesa patria -nos contestarán incoherentmente-; pero, ¡ay! de vosotros; porque nosotros somos los ministros, nosotros los consejeros, nosotros los generales, nosotros los jueces, los directores, los hábiles, los oradores, los cimientos y puntales, en fin, de la vieja patria española.
A lo cual contestaremos riendo:
-Pues nosotros somos los que hacen patrias nuevas.

Que aquestes paraules siguin avui tan vigents diu millor que cap altra cosa com van acabar els successius intents engegats pels catalans de recuperar poca o molta de la seva sobirania. Fins avui.

DOS LAVABOS I UNA SOLA CUA

Huffingtonpost.es

Per a algú de províncies com jo -quedaria millor dir de comarques, però vaja...-, Barcelona té un aspecte de ciutat gran que de vegades intimida, sobretot els dies -com ahir- de molta calor. Hi ha alguna cosa d'amenaçadora en haver de creuar avingudes tan amples i llargues com la Diagonal o la Gran Via.

Ahir, aquestes dues grans vies barcelonines van ser preses literalment per una munió de persones vingudes d'arreu, de les comarques interiors, de les del litoral, de la rodalia, de la mateixa gran ciutat. Una de les conseqüències lògiques a preveure era un cert col·lapse dels serveis que presta a la ciutat el sofert gremi de la restauració. En particular, un d'ells, un dels més populars -hem de convenir-, el d'allò que justament anomenem sovint amb l'eufemisme de serveis.

Jo m'hi vaig trobar, a un bar d'una cafeteria propera a la Gran Via, on un bon grapat d'aquest munió vestida de groc i vermell feia el seu repàs just abans de l'hora marcada per a la concentració. La cua als lavabos era important, però heus aquí que em vaig trobar que hi havia una sola cua per a accedir-hi. És que és un sol lavabo, d'allò que diuen unisex?, vaig preguntar. No, n'hi ha dos, com és costum, separats per sexe, em va aclarir un amable ciutadà vestit de groc -o vermell, ara no sé-, però hem decidit fer una sola cua i usar-los indistintament per agilitar la cua de les senyores.

Tots sabem que un dels greuges en aquest tipus de servei és la usual espera més llarga de les dones. La pacífica concurrència havia decidit, per una tàcita autodeterminació, superar en aquell moment el greuge aplicant una senzilla lògica i oblidant la norma explícita als cartells d'indicació del lavabo.

Jo crec que aquesta anècdota, que us pot semblar molt trivial, revela molt del caràcter de la pacífica concurrència, la que va omplir a vessar les dues enormes avingudes formant disciplinadament unes perfectes franges bicolors. La massa, com despectivament la denominen alguns comentaristes avui, va saber posar-s'hi a obeir el que li semblava necessari per a l'èxit de la manifestació, però també sabia que quan una norma no és útil o és un obstacle per a aconseguir solucionar un problema, convé saltar-se-la per aplicar una altra que resulti més adient.

En definitiva, estem parlant de democràcia.

RERE EL RASTRE DE JOYCE

L'efígie pensativa de Joyce,
prop d'O'Connell St.

Acabo de tornar d'una breu estada a Dublin, ciutat atractiva per molts aspectes, però que en el meu cas responia bàsicament a l'interès d'identificar-la amb l'obra d'un dels més grans colossos de la literatura del segle XX, James Joyce. Com ja explicava en un apunt recent, Dublin porta en molts dels seus fascinants replecs les notes de la imaginació de l'autor que va recrear des de la distància el món complex i vast de l'urbs irlandesa.

Amb el fil conductor de les experiències reflectides en la novel·la Ulysses i seguint els savis consells de Joaquim Mallafrè, el nostre erudit expert en l'obra del geni dublinès, Dublin es va deixar descobrir als nostres ulls de viatgers -constrets, cal confessar-ho, per les normes reductores del turisme de masses- algunes de les seves joies i meravelles, més o menys populars, segons els casos: naturalment l'agitació vertiginosa de Temple bar, o l'elegant i més serena àrea que s'aboca al majestuós Trinity College, a l'est de la vital artèria comercial de Grafton Street i fins al molt humanitzat parc de St. Stephen Green. En aquesta zona, que és on pernoctàvem, vam fer dues de les troballes que més perduraran als nostres caps, sens dubte, i ambdues al singular carrer de sinuós recorregut conegut com a Lincoln's Place: Lincoln's Inn, el pub on Joyce precisament va conèixer la seva dona Nora Barnacle, el dia que ell després va recrear a la seva universal novel·la, i Sweny Place, l'antiga adrogueria que avui és una mena de memorial de l'obra del mateix Joyce.

Sweny Place

Al primer vam fer, a més d'un magnífic sopar amanit amb les perfectes Guinness, coneixença d'un grup de músics i personatges de diversa assignació i generacions igualment variades, que assistien a una mena de jam de música popular, al mateix nivell de les taules i en franca confraternització amb l'audiència, entre la qual vam tenir la sort de comptar-nos. A Sweny vam contactar amb un dels voluntariosos personatges que el mantenen, parent de Samuel Beckett i descendent d'amics de la família d'Oscar Wilde, amb el qual vam poder conversar una bona estona mentre evocàvem la figura de Mallafrè a l'entorn d'una de les seves edicions traduïdes de l'Ulysses. No vam deixar passar la ruta sense retre homenatge al veí Memorial de Wilde, a Merrion Square, hores després de fer-nos a molt bon preu a un mercadet de carrer amb una edició de les seves obres teatrals completes . Per cert que, entremig, vam passar pel davant de la luxosa seu de l'Instituto Cervantes, que, just els dies de la polèmica per la suspensió a Holanda de la presentació de la grandíssima novel·la "Victus" d'Albert Sánchez Piñol, encara emergia més als meus ulls com un veritable despropòsit.

Malahide, al nord de la badia de Dublin

Dublin és en molt sentits una ciutat literària, com es desprèn d'aquest succint repàs. Una ciutat amb un pont dedicat a Joyce, i un altre a Beckett, dos dels seus fills més il·lustres que, amb diferències i matisos,van preferir fer la seva obra lluny de la seva pàtria. I és també la ciutat enmig d'una àmplia badia que, de nord a sud, de sud a nord, pot recórrer-se fàcilment en el còmode tren de rodalies DART, i que et permet així plantar-te a la Torre Martello, una de les moltes torres de defensa que recorden temps passats no tan pacífics, i que té l'honor de ser l'escenari inicial de l'Ulysses, o pujar fins a Malahide, testimoni avui encara de l'esplendor dels Talbot, els representants del domini normand que configura un dels trets actuals d'una illa que té tantes capes i contrastos. El marc d'una societat acollidora, viva, si bé de vegades lleument paralitzada per la nostàlgia, en definitiva alberg de la complexitat humana que ha proporcionat tan distingits indagadors de la seva torturada ànima com James Joyce, Samuel Beckett, Oscar Wilde, W. B. Yeats (nascut a Sandymount, a prop de Sandycove) o el gran Jonathan Swift.

La Torre Martello, a Sandycove

Una ciutat que a cada pas et dóna la sensació d'estar carregada d'una vella història que està demanant ser descoberta, una nova melodia dins del seu incessant cabal de música popular fluent, una cara, un gest, un bocí de vida que et pot oferir noves riqueses.

SETEMBRE I DILLUNS

Aquest setembre comença just un dilluns. Com si fos més dilluns que altres dilluns qualssevol, o més setembre que cap altre setembre.
Ahir vam empaquetar mitja casa d'Alforja i vam tornar a Reus, on ens esperava la xafogor de la ciutat i el Barça a la tele. De nou a la normalitat!

Tanmateix, la ruptura amb el període estival no és total, a setembre. Hi ha com una mena de transició, una ràpida etapa en què ens cal adaptar-nos a les rutines i els deures de la vida quotidiana: encara no ha començat el curs per a les noies, encara ens queden dies de vacances -no hem deixat la feina més que unes poques setmanes-.
I tot i així, setembre arriba com una irrevocable sentència per a la vida més tranquil·la de l'estiu.
Em pregunto què passaria si la normalitat no fos la que ara començo. Si aquesta difícilment definible normalitat fos la que he viscut aquests dos mesos passats, al peu de la muntanya, amb tardes llargues, amb camp per cuidar i barallar-s'hi, amb piscina i platja ben a prop.
Potser perdria la percepció cíclica que ens atorga l'estacionalitat. Als habitants d'aquests paral·lels on els dies s'estiren i escurcen lentament al llarg de l'any, el trànsit al voltant del sol ens imposa una mena de necessitat de renovació i d'encarar constantment nous projectes.

Vaig prometre -prometre'm?- en l'últim post abans de l'estiu, que meditaria sobre la continuïtat d'aquest bloc. No sobre la continuïtat absoluta, vull dir, sinó sobre la seva orientació, continguts, estructura...
Bé, potser no ho he fet. O potser sí. Alguns que tal vegada tingueu memòria fotogràfica podreu veure alguns petits canvis d'estructura. I els canvis de contingut, crec, no seran notoris. Decididament, no serà un canvi revolucionari, però sí, crec, la consolidació d'una línia evolutiva que ja anunciava en aquell mateix post.
Encara que el nom es conservi, aquest és ara un bloc personal cent per cent. He renunciat a heterònims i a autors de ficció. Serà sempre la meva veu en primera persona la que us parli. I tractarà els temes que en relació a l'art em vagi ensopegant, com fins ara. L'art en sentit molt ampli, que inclou les diferents arts, plàstiques, literàries, etc, i les seves derivacions i connexions amb tota la societat, sense excloure expressament les més purament polítiques.
Tanmateix, aquesta vessant, la política, havia quedat progressivament bandejada ja i reservada per a les meves col·laboracions amb altre mitjans, singularment la revista Nervi. Aquesta revista està actualment en un procés de replantejament més radical i profund. Com altres projectes en què estic embrancat, i dels quals us aniré parlant, poden tenir incidència en aquest bloc, o no, en funció de com es vagin consolidant.

Un dels primers canvis que he fet en el disseny del bloc per ser d'acord amb aquest nou enfocament, és -a més de la creació de les dues pàgines que s'afegeixen a la principal- la reducció de les etiquetes visibles al final de la pàgina a un bloc fix de separacions purament temàtiques. A canvi, he instal·lat el cercador de temes del propi bloc a fi de no perjudicar ningú que pugui estar interessat en temes concrets que recordi que han estat tractat aquí (per exemple, un autor concret).

I bé, aquest estiu ha estat força inquiet i he hagut de fer bastant el belluguí. No us cansaré amb una crònica detallada, però sí dec la crònica del MussArt d'enguany. Com sigui que per diverses raons concurrents vaig rebre l'encàrrec de publicar-la a la revista de cultura Núvol, amb un simple enllaç compleixo amb la meva voluntat de fer-vos-en notícia. La crònica va tenir un desenllaç que de cap manera perseguia, ja que va encendre una polèmica -que podeu seguir una mica en els mateixos comentaris a l'article-. De vegades, les aigües de la cultura no són tan quietes i elegants com un somia.

En fi, aquest setembre que tot just comença és, de totes maneres, un setembre molt especial, vital, molt Vital, per a les esperances d'aquest país i del procés que la ciutadania ha endegat de fa dos o tres anys. Ens demana un últim i decisiu esforç. Som-hi! Comencem!