15/11/14

QUEDEM AL ZURICH? / EL PERDÓ


Mare, vinc de visitar-lo.
Curiosament, quines voltes que dóna la vida, ha acabat residint al teu costat. Després d’anys de no saber res de tu, de tu no voler res d’ell, ara esteu ben bé a la vora l’un de l’altre.
Vinc de veure el seu últim cau, uns carrers enllà només, tres o quatre. I, el que són les coses, l’he trobat gràcies a una casualitat. Afortunada o desafortunada, no sé. No sé què pensaràs.
Havíem quedat al Zurich. Com quedàvem de tant en tant. A la terrassa del Zurich, on ell podria fumar i beure’s unes cerveses que hauria d’acabar pagant jo. Fumava i tossia, divagava de les seves coses. De vegades, molt rares vegades, em preguntava per tu. Jo li deia alguna cosa, ves. Què li podia dir. Que l’odiaves? Com saber si l’odiaves, malgrat tot. Mai no en parlàvem tu i jo, d’ell. Gairebé sempre acabava per excusar-me amb qualsevol cita mal inventada i el deixava allà, a la terrassa, en aquelles fredes taules metàl·liques, encara fumant, ara en silenci, divagant sense paraules, amb un aire esmaperdut que em feia sentir inevitablement una mica culpable.
Però aquesta vegada feia tard. Arribava des de Rambla Catalunya, apressada. El vaig veure de lluny, o més aviat el vaig intuir entre una patuleia que l’envoltava, i el vaig identificar com el cos caigut a terra, quiet, encara més desarmat i indefens del que el deixava habitualment. El primer impuls va ser córrer, però aleshores el vaig veure, el noi que estava més a la seva vora, ajupit, sostenint-li amb delicadesa el cap embullat, potser per evitar que li toqués el fred empedrat, però com si volgués també mostrar-li el cel que s’agrisava en el capvespre.
Era el seu fill, el meu mig germà –es diu així, oi?-, el que va tenir amb aquella dona de què tu mai m’has volgut parlar, la que ell mai em va voler presentar, la que aparentment s’ha perdut en algun viratge de la seva vida descosida, la de mon pare vull dir, la del que et va fer patir tant.
Ja no t’ho farà més. Ara descansa per sempre aquí al costat, a prop d’on tu descanses per sempre.
-Saps si em va perdonar mai? –em va preguntar una de les últimes vegades que havíem quedat.
-No –li vaig contestar.
-No m’ha perdonat o no ho saps? –va insistir ell.
-No et va perdonar –vaig respondre amb ferocitat.
I, certament, jo no ho sabia. Com havia de saber-ho. Però li ho vaig dir així. Segurament perquè mai el vaig perdonar.

Ell és aquí, ara. Vull dir el seu fill, el meu mig germà. Té alguna cosa d’ell, una retirada, però crec que es deu semblar més a la seva mare. Té uns ulls que et miren serens, però  crec també que s’assemblen molt als meus. Són els ulls dels que han hagut de viatjar en la direcció del perdó.



Fotografia: Aleida López


Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

14 comentaris:

  1. Hi ha casos de dones tan enamorades que ni perdonen, només fan l'ull gros.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sens dubte.no és el cas d'aquesta dona, sembla, però sovintegen en una societat encara tan masclista com la nostra.

      Elimina
  2. Un relat magnífic, Eduard! El gir que dóna sense que ens n'adonem i que ens situa subtilment fins al cementiri i també aquest monòleg escruixidor, amb un final preicós. L'odi viscut pels errors i relacions dels pares queda enterrat en aquest cementiri pels fills, els mig germans. M'ha agradat moltíssim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Sílvia. Un comentari dels que encoratgen.

      Elimina
  3. Potser el narrador ha perdut mig pare i ha guanyat un germà sencer?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Probablement. A veure què durà el futur.
      (es tracta d'una narradora, tanmateix)

      Elimina
  4. Subscric, fil per randa, les paraules de la Sílvia. Magnífic.

    ResponElimina
  5. Que bonic, aquest final!!! Potser a més a més de guanyar un germà, guanyarà un bitllet per aquest viatge en direcció al perdó. En companyia potser hi viatjarà millor. És preciós aquest conte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Segueixo la teva crònica, sense inici ni final.

      Elimina
  6. Entenc que ha guanyat un mig germà, malgrat tot el dolor, i que això està per damunt del dolor, entenc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí comença una altra història, em temo. Des del perdó cap endavant.

      Elimina
  7. Ja dic jo que aquest és un mes de difunts, ànimes i ectoplasmes. I que els difunts enraonen. O que hi ha algun escriptor que els interpreta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, Olga, m'has elevat a la categoria de mèdium!
      Sempre m'han atret les escenes als cementiris, això és veritat. aquí assistim al fals diàleg que se sol donar -amb veu alta de vegades- amb els nostres morts. Crec que és un dels elements màgics que es dóna en aquests camps destinats a preservar -sospito- més la memòria que els cossos en descomposició. Molts cops, potser, ens hi dirigim per dir en mort de l'altre el que no ens va arribar la seva vida per dir-li.

      Elimina