JAM DEDICADA A M. MERCÈ MARÇAL

LA TALAIA DELS GRANS MESTRES

Imatge extreta del Twitter de Francesc CerroFerran

Posar en escena Shakespeare sempre és una aposta forta. D'alguna manera és jugar sobre segur, però -tot té dues cares a la vida- també comporta el risc de decebre. Tots tenim les seves obres al cap i, en molts sentits, el nostre Shakespeare, el nostre Bard particular.

“Juli Cèsar” és una de les grans tragèdies shakespearianes, i treballa sobre un material històric de primera magnitud: els dies finals de la República romana i els precedents immediats del cesarisme que suposen  l'atemptat contra Juli Cèsar i la posterior guerra civil. Cerro ha centrat la impressionant i voluminosa presentació de personatges i trames de la tragèdia en només tres: Brutus i Càssius (o Brut i Cassi), els conspiradors, i Marc Antoni, el que els perseguirà i venjarà Juli. La tria, que deixa fora el propi Cèsar de l'escena, es pot justificar clarament per dirigir-nos al punt essencial, entenc, del muntatge, que es basa en el moment sens dubte àlgid de l'obra, els parlaments successius de Brutus i Marc Antoni al funeral de Juli. En aquesta confrontació trobem, en efecte, el que és el gran tema de l'obra, el conflicte entre dues lleialtats: a la pàtria (llegeixi’s aquí també la tradició democràtica que l'ha sostingut) i al prohom, a la figura paternal i heroica, o també a l'amic (1). Shakespeare, és sabut, és ambigu en la seva filiació política, i no resoldrem la discussió sobre quins eren els seus valors primordials. El que té de transcendent és que, posant-nos davant els ulls una armadura de valors i elements ètics i polítics, ens obliga a jutjar per nosaltres mateixos. En tot cas, a "Juli Cèsar" podem trobar un equilibri entre valors democràtics i aristocràtics segurament molt superior a la posterior i molt més amarga visió que proporcionaria en la seva darrera indagació en el món romà, "Coriolà".

Diria que Cerro decanta una mica el muntatge cap als valors aristocràtics que encarna Marc Antoni, però no sé si ho fa intencionadament, o és conseqüència de la representació desequilibrada entre el treball enèrgic i convincent de Sergi Caballero com a Marc Antoni, i la dicció vacil·lant de Ferran Carvajal com a Brutus. En tot cas, el resultat final per a l’espectador, diria, s’assimila al que en l’obra té sobre la seva audiència, el poble romà, que es deixa seduir més pel discurs abrandat, sentimental, d’Antoni, que per la raó i l’apel·lació a la llibertat i altres valors suprems que assumeix Brutus. I d’aquí un dels grans ensenyaments que ens pot vessar sobre els nostres temps: l’advertiment sobre la facilitat de manipular els comportaments de la massa, o dit d’una altra manera, el perill de la demagògia. Brutus queda salvat, a l’obra, en oposició als calculadors, ambiciosos  i envejosos com Càssius (magnífic Josep Julien), i si bé en el discurs al funeral el to adoptat en la repetida menció com a honorable d’Antoni cap a Brutus pot semblar irònica,  la lloança última del mateix Antoni –amb el cor dels pelegrins del Tannhäuser acompanyant- restitueix en un vibrant final èpic la figura noble d’aquell.

Deia Francesc Cerro-Ferran en l'entrevista que li vaig fer, i que acabem de publicar a la revista Lemúria, que sempre ens veurem reflectits en alguns dels personatges de Shakespeare, i que això ens aportarà idees de com ens hem de comportar, de manera que el Bard és el millor psicòleg... i de franc. El crític i col·laborador seu, Jordi Vilaró, que va fer sobre l’escenari una interessantíssima introducció al cicle, va dir que d’alguna manera tots estem representats en els personatges clàssics, en els grans personatges que són vigents precisament perquè tots ens hi podem identificar, encara que cap de nosaltres ho podem fer exclusivament amb un.

Muntatge de "Juli Cèsar" de Jonathan Munby al Chicago Shakespeare Theater

Cerro, en l’entrevista referida, diu una cosa similar, i afegeix, en una mostra de la seva autoexigència, que els autors actuals no fan ni pessigolles als clàssics, que probablement alguna cosa hem perdut si cinc-cents anys després no podem millorar Shakespeare. Tanmateix, crec que el que ens impedeix millorar-lo és el fet que ell va saber triar directament el material més essencial de la nostra Història, sobre el qual només podem fer lectures i interpretacions. Una altra cosa és que puguem posar-nos a la seva alçada.

Com ja he dit, tots tenim el nostre Bard. Jo tendeixo a veure’l com un autor col·lectiu que va saber aglutinar molts esforços i talents. A l’autor contemporani no li queda altre remei que seguir el seu exemple: treballar, amb humilitat, i aprofitar que sobre els lloms de gegants com William Shakespeare la visió, la talaia, és molt més elevada. Això sí, de vegades vertiginosa.

(1) Llegeixo avui a George Steiner: L'amistat s'arrela en la llibertat (...) Quan parlem de llibertat, parlem de liberalitat electiva, reflexiva (...) Es pot definir com l'acte gratuït però profundament significatiu d'aquells qui estan 'en llibertat'.  En aquest sentit, no hi hauria una oposició radical amb la llibertat que proclama Brutus. I, en tot cas, també, Steiner ens recorda l'exhortació que ens fa E.M. Forster a trair el nostre país abans que un amic. Quan l'amistat s'aferma, la incongruència s'esvaeix. (G. Steiner, 2015)

SURT AVUI EL NÚMERO 1 DE REVISTA LEMÚRIA

Hi trobareu la meva entrevista al director de teatre reusenc Francesc Cerro Ferran.

Molt oportuna, a punt d'iniciar un nou cicle dels seus Grans mestres a escena.

EN MARXA LES #JAMS POÈTIQUES

Anit un grapat de bojos per la poesia vam començar a posar en marxa un projecte que em fa particular il·lusió: el manteniment d'unes trobades estables per recitar poesia en grup, de manera espontània, sense gaires guions ni compromisos. Només un, de compromís, de fet: manifestar i compartir l'amor per la poesia.

En l'àmbit acollidor i íntim del Teïna (gràcies, Sara i Zaida, per permetre-ho), ens vam trobar prop d'una dotzena de compromesos en aquesta primera crida: Carme Andrade, Pep Solà, Caterina Colom, Fina Veciana, Fina Masdéu, Ramon Salvat, Carme Masip, Rubén Giménez, Aleida López, Elena Giménez i un servidor. Altres van excusar-se, per viatges, per altres compromisos... La nit, freda i ventosa, no acompanyava, però el soterrani del local de la plaça de la Farinera va resultar un recer idoni contra l'hostilitat exterior.

El recital conjunt, en el qual cada partícip va aportar un poema o algun més que considerés especialment significatiu dins el seu gust poètic, va constar dels següents poemes:

-De Max Besora, poema sense títol del seu poemari "L'espectre electromagnètic" (per Rubén)

-D'Ibn Khafaja, en traducció de Josep Piera i Josep R. Gregori, "El temps passa de pressa", del llibre "Jardí ebri" (per Ramon)

-"Lament per Caïm", poema propi (per Eduard). Recull una notícia apareguda a la premsa, després d'un bombardeig de l'exèrcit israelià a la franja de Gaza:

Ahir dia 27 de desembre de 2008, el govern d'Israel va bombardejar la franja de Gaza i va causar prop de 200 víctimes mortals. El passat 28 d'abril, l'atac de l'artilleria israeliana a Beit Hanun, al nord de Gaza, va causar la mort de quatre nens de la mateixa família: Rudina, de 5 anys, Saleh (4), Hana (3) i Misab (15 mesos), i de sa mare, Mijasar. El pare, un refugiat de 70 anys  anomenat Ahmed Abu Mateg,  que tenia onze fills, havia sortit a comprar.


LAMENT PER  CAÏM

Abu, Abu,  què t'ha fet el teu germà?
Tens setanta anys, Ahmed Abu,
setanta anys són prou per tenir molts néts,
però tens onze fills, tenies onze fills,
ell ha mort quatre dels teus menuts,
quatre dels sis que s'estaven
a la teva caseta, a Beit Hanun.
Al pati, esmorzaven, sis d'ells,
ara ja només en queden dos.

Jo havia sortit a comprar, era a la botiga,
i he sentit esclatar les bombes tan a prop.
He tornat, he corregut, he vist la carn
dels nens barrejada amb ferros retorçats.
Mijasar, la meva dona, ha mort,
però no sé quins dels meus fills encara hi són.

Mijasar ha mort, Abu, i Rudina, de cinc anys,
i Hana, de tres, i Saleh, de quatre,
i Musab, el petit de quinze mesos.

He trobat una sabatilla, era de Saleh,
o de Hana, potser, sobre un toll de sang,
la sang de Mijasar, o de Rudina,
o de Hana, o de Saleh, o la
tan clara sang petita del pobret Musab.

Ahmed Abu, el teu germà ha matat
la teva segona dona i quatre dels teus fills.
Diu que investigarà per què les bombes
van caure, van caure allí a la teva casa
a Beit Hanun.

-De Iolanda Pàmies, diversos poemes del llibre conjunt amb la pintora Fina Veciana, "L'illa de la flor" (per Fina V.)

-M. Mercè Marçal, el poema "Seda i ònix..." de "La germana, l'estrangera" (per Fina M.)

-De Patricia Heras, "Todo lo aprendido es erróneo", del blog de l'autora tristament famosa aquests dies gràcies a l'exemplar documental de denúncia "Ciutat morta" (per mi mateix)

-De Joan Maragall, "Paternal" del recull "Poesies" (per Aleida)

-De Josep Carner, "Les prunes d'or" (per Carme M.)

-D'Anna Akhmàtova, un dels poemes inclosos al recull de traduccions fetes per M. Mercè Marçal i Mònika Zgustova de poemes seus i de Marina Tsvetàieva (per Carme A.)

-De Joan Vinyoli, "Versos molls" (per Pep i Caterina)

Els poemes van escandir-se entre una distesa tertúlia en què hi va caber tot, des dels comentaris de l'actualitat a què obeïen els poemes que vaig aportar (els atemptats de París, el cas 4F en què es va veure involucrada Patricia Heras) a la vella disputa entre modernistes i noucentistes que van introduir les seleccions de l'Aleida i la Carme Masip.

Una coda final va venir amb la lectura d'un poema de la reusenca Victòria Rodrigo, "Paraules a la pell", i d'un altre de Rober Graves (traduït per la seva filla Lucia Graves), "El país secret", que va introduir un debat sobre el feminisme que també connectava amb el cas Patricia Heras i la figura de Maria Mercè Marçal.

Precisament serà la poeta del Pla d'Urgell la protagonista de la primera jam temàtica que ens proposem iniciar el mes vinent, ja en el format que creiem que serà definitiu, dijous al vespre. Probablement, el dia 19 de febrer, passat Carnaval, a les 20h, al mateix soterrani del Teïna.

Ja donarem més notícies des d'aquest mateix blog.


Fotografies d'Elena Giménez

LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (23)

PER QUÈ FUTBOL?

Revisant les entrades d'aquest blog (de quan era bloc) que fan al·lusió al futbol, comprovo -llevat d'error o omissió- que des de fa gairebé un any, des del març passat, que no incidia en aquesta temàtica. I, a més, ho havia fet amb un article prou crític que tocava un dels aspectes més tristos d'aquest món, que abastava altres esports, l'hora de plegar.

No era la meva intenció plegar de les Lliçons de futbol. I avui vull reprendre-les, però apuntant a la seva base més radical, a la justificació de la seva essència. Per què el futbol. Però no ja el perquè de seguir-lo, mirar-se'l, perdre hores davant el televisor veient els partits, seguint els informatius, les tertúlies, les anàlisis... No solament per què ser-ne un seguidor, fanàtic, fan, hooligan o el que calgui. Simplement, per què el futbol.

Per què existeix no solament com a espectacle sinó com a pràctica. Per què aquest afany de fatigar-se en la seva extenuant activitat, per què enfrontar-se a un adversari i en conseqüència representar-se'l com a rival. Per què haver de vèncer i condemnar, doncs, a aquest rival a la derrota. Per què infligir al contrari el càstig, l'oprobi, el ridícul de sentir-se vençut.

Perquè no limitar-se a córrer junts i no en contra de l'altre (com d'altra banda fan la majoria dels esports, de l'atletisme als escacs, si bé en aquest cas sigui una cursa metafòrica). Probablement sigui aquest esport (?), el dels escacs el que ens doni la clau de tot. Com a exercici, joc o -si ho acceptem-esport, els escacs ens remeten clarament a la representació del camp de batalla.

L'enfrontament esportiu no deixa de ser la recreació, sublimada, de la guerra. La topada entre dos bàndols, grups més o menys homogenis internament i heterogenis entre ells, que ostenten colors irreconciliables i que busquen el mutu extermini o, més sovint, el sotmetiment de l'altre. No sabem què és anterior, com l'ou i la gallina: si l'odi al contrari que no es deixa dominar i per això el volem derrotar, o l'ànsia de dominar que ens fa lluitar contra ell i ens provoca -en la seva contumaç resistència- l'odi que ens fatiga.

La fatiga és un dels motors de la Història, no hi ha dubte. Com diem els catalans, la feina la fan els cansats. És el desig d'alliberar-nos de la condemna del treball la que ens fa feinejar, afanyar-nos, perseguint la il·lusòria fita de l'extinció de la necessitat de treballar o si més no d'assolir una posició o acumulació de béns que ens permetin viure sense haver de treballar. Amb l'esquena dreta, com també diem.

Potser aquest sigui, en el fons, el motor també de la lluita permanent, del desig tan afí a l'home de barallar-se amb un contrari.Seria, així, la transposició en aquest rival d'aquesta il·lusió quimèrica de l'estat beatífic del rendista. Monarques, senyors feudals,cavallers, ciutadans honrats... tot el gremi de l'esquena dreta, seria en el fons la personificació d'aquest desig , mai reeixit del tot, sempre sotmès a la necessitat de ser defensat, d'alliberar-se de la condemna bíblica del treball que sobrevé a la pèrdua del paradís original.

És aquest atavisme, doncs, el que trobaríem en el nucli primari del futbol com a confrontació: la nostàlgia del temps en què vivíem espoliant els fruits de la natura i encara no havíem après a dominar-la, i l'exemple dels que han canviat aquesta nostàlgia per l'espoli de la força dels treballs dels altres.

Quan penso que seria molt més productiu el principi de cooperació entre els humans que no pas el de contradicció, em ve al cap un vell acudit del gran Miguel Gila, en què imitava el capellà del poble que, en el seu sermó matinal, instava als dos equips que s'havien d'enfrontar a la tarda al camp de futbol a pactar un empat a zero, per evitar el patiment a la pobra mare del porter que veuria al seu fill humiliat per l'entrada de la pilota al seu arc.


NB_ Aquest article està dedicat als amics de la Penya Bogarde, per la seva contribució impagable a la desdramatització del que només hauria de ser un joc