SYLVIA PLATH I LA CAMPANA DE VIDRE

Sylvia Plath va morir pocs mesos després de complir els trenta anys, amb molt poca obra publicada: el seu primer llibre de poemes ("The colossus", 1961) i la seva novel·la "La campana de vidre", que va aparèixer el gener de 1963, a penes un mes del seu suïcidi, durant un dels hiverns més crus que es recorden a Anglaterra a les últimes dècades.
La novel·la va ser rebuda amb més indiferència que el recull de poemes, i indubtablement molta més de la que tindrien els llibres de poemes publicats pòstumament pel seu ex-marit Ted Hugues primer i la seva filla Frieda després. L'havia escrit el 1961, entre el naixement dels seus dos fills, i va aparèixer sota pseudònim (el de Victoria Lucas).

És bastant habitual considerar Sylvia Plath com una novel·lista menor, si se la compara amb la seva força com a poeta. També és usual considerar aquesta novel·la com molt influïda per la línia autobiogràfica iniciada per "El guardià en el camp de sègol" de J.D. Salinger, que seria el gran referent. La influència és notòria, si observem l'estructura de la novel·la, que conforma l'encadenament de breus capítols que segueixen la trajectòria del propi narrador en un marc temporal limitat. La peripècia vital, però, és molt diferent, i encara més el llenguatge. Tot i que Plath va fer un evident esforç de condensació, per despullar la prosa al màxim i fer-la tan esmolada com la de Salinger, de vegades es filtren petites troballes líriques d'alta intensitat. Però, sobretot, és la temàtica depressiva el que la diferencia de l'obra major de Salinger.

A un passatge de l'excel·lent pel·lícula "Sylvia" de Christinne Jeffs (2003), que narra essencialment la seva tempestuosa relació amb Ted Hugues, s'atribueix a Plath un comentari sobre la novel·la, de la qual diu que havia escrit per fer diners. Si possiblement va tenir aquesta intenció, i per això ajustaria la seva prosa a un estil que podia ser en aquell moment comercial, el cert és que la trama del llibre veu evidentment de la seva experiència després del seu últim any universitari a l'Smith College de Northampton, Massachussets, cocretament la seva estada d'un mes com a becària a la redacció d'una revista per a senyoretes, "Mademosiselle" (que apareix amb el nom canviat a la novel·la), i la seva posterior depressió en retornar a la llar familiar a Boston, amb el seu intent de suïcidi miraculosament frustrat i les successives estades a centres psiquiàtrics.

El llenguatge cru, acerat, polit com un mirall, d'aquesta obra, permet a Sylvia Plath narrar amb una aparent fredor aquesta dura experiència sense concessions ni escarafalls romàntics. No se'ns expliquen els motius, se'ns anuncien els fets des del monòleg interior implacable que ens explica com el personatge (ella mateixa, és clar) decideix, amb a penes vint anys, posar fi a la seva vida, malgrat eixir d'una actitivtat acadèmica brillant, malgrat posseir un físic evidentment atractiu,  i, en definitiva, tenir pel davant totes les portes obertes vers un futur d'èxit dins un país que ja s'aboca al món com la gran potència dominadora. L'única llicència poètica en aquest punt és el recurs a la metàfora de l'opressora campana de vidre, probablement una manera d'intentar emular la cèlebre imatge tan comentada de l'obra de Salinger que, de la mateixa manera, li donava títol.

Amb aquesta  veu interior però rarament objectivada de la protagonista  assistim al seu itinerari a través de metges, institucions i centres de molt diversos tipus, i a la seva visió descarnada alhora que profundíssima de les persones que, des d'un costat i altre de la relació, poblen la dubtosa via de rehabilitació psiquiàtrica d'aquells anys, on no falten els exemples de pràctiques com l'electroxoc i la lobotomia.

Afortunadament, Sylvia Plath es va lliurar d'aquesta darrera, encara que no de repetides sessions d'electroteràpia, i també va esquivar -per desgràcia, només per uns anys- el fantasma del suïcidi, que en canvi a la novel·la sí efectua una de les companyes d'internament, l'ambigua i tensa relació amb la qual conforma un dels episodis més punyents de la novel·la. La modèlica manera en què se'ns presenta la notícia de la seva mort és un dels exemples més clars de la manera virtualment quirúrgica amb què opera el cisell narratiu de Plath.

Són aquestes, entre d'altres, les raons que fan d'aquest llibre una lectura absolutament indispensable per al qui vulgui aprofundir en  la vida i obra d'una de les escriptores més profundes i autèntiques del segle XX.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (11). SENTIR EL JOC

Crec que és un d'aquests dies que l'Albert Om rebrà un pretigiós premi pel seu programa de TV3, "El convidat". Com tots els programes, com tot a la vida, té coses i coses - per a mi, és clar-. Coses que m'agraden i coses que m'arriben a irritar. Però darrerament he vist dos lliuraments que m'han fet seguir-lo sencer i gaudir-lo especialment.

Ambdós tenien com a protagonistes personatges del món de l'esport, però res semblaria fer-los especialment connexos. Em refereixo a Isidre Esteve, el pilot de motociclisme que va quedar paraplèxic com a conseqüència d'un accident a una cursa, i Carles Rexach, conegut com a Charly, ex-futbolista i ex-entrenador del Barça.

El que crec que uneix dos temperaments aparentment tan diversos (vitalista, arriscat i agosarat com s'espera d'algú que participa en esports d'alt risc, el de l'Isidre, proverbialment calmut i allò que se'n diu pausat, el del Charly), és la capacitat que van demostrar de saber viure i aprofitar els moments on tot joc es decideix: en cada revolt i cada recta del camí, per al motorista, en cada pilota que s'apropa als peus per al futbolista.

El Charly va explicar a la càmera, o a l'Albert Om, vaja, que, de jugador, no podia entendre com companys d'equip, en les hores prèvies a un partit, es mostraven neguitosos i fins verbalitzaven el desig que allò, el matx, el seu desenllaç, ja hagués passat i fos el moment de recollir i anar cap a casa (naturalment, amb la victòria assolida). Ell, en canvi, deia que el que esperava amb ànsia era el moment del contacte amb la gespa, l'espera de l'oprtunitat, la probabilitat d'aquella jugada vistosa que podria néixer de les seves botes, l'ocasió excepcional i inenarrable, el punt de l'èxtasi, de la consecució del gol.

Acceptar jugar vol dir esperar el triomf, i acceptar la possibilitat de perdre. Sense aquesta possibilitat de la derrota, la victòria, el seu contrapes a la balança, no tindria sentit. El que té sentit en el joc és, precisament, apostar-h tot en una jugada, i confiar que, a tot el que la nostra habilitat i la nostra preparació i treball previs hagin pogut assegurar, s'afegeixi la cara favorable de l¡atzar per poder reeixir.

Ja arribarà després el temps per evocar, per ser sotmesos als assalts de la nostàlgia, aquesta forma substitutòria de l'experiència que tot sovint ens fa l'ullet per convidar-nos a l'autoengany. No em va semblar que cap dels dos, Isidre i Charly, s'hi hagin deixat seduir per aquesta forma de la paràlisi. Ambdós em van semblar conscients dels temps i els nous jocs que els toca encarar. separats del que havien estat objecte central de la seva vida per un accident, en un cas, o pel simple decurs inevitable del temps, en l'altre.

Coherents amb la forma amb què van saber gaudir d'aquella, accepten que el passat no retorna i que el futur se'ns va de les mans si no el mirem de front.

UN TSUNAMI...AMB RETRUC

Era la crònica d'una inundació anunciada, però suposo que no per això menys dolorosa per alguns (la que no estava prevista era la inundació real de parts del nostre territori , amb resultats tràgics com a Onda o espectaculars com a alguns barris de Tortosa). El tsunami popular d'ahir només té el pal·liatiu de l'efecte diversitat dels resultats a Catalunya i el País Basc, però en el nostre cas és un pal·liatiu amarg, ja que el que absorbeix la major part de l'efecte és la dreta nacionalista (amb un cap de llista poc afí a aventures independentistes).

Els resultats a Catalunya, però, coincideixen amb el total estatal en un punt, i és que mostren molt significativament que la desfeta dels socialistes és la clau. El PP només creix poc més de cent mil vots en relació a les generals del 2008, mentre el PSC perd quasi vuit-cents mil. Tampoc Iniciativa sembla ser el destinatari de la migració: guanya més o menys com el PP, cent mil. La resta es poden atribuir potser a parts iguals a l'abstenció, que creix més de tres punts, a CiU, i a petites formacions. La relació amb els resultats a l'Estat són anàlegs: PSOE perd més de quatre milions de vots, però el PP només en guanya sis-cents mils, i els mateixos Izquierda Unida, sense comptar Iniciativa per Catalunya.

La conseqüència de tot plegat ens pot dur a pensar que és l'esquerra, més o menys tèbia, la que rep el càstig dels seus votants per les conseqüències del seu govern. La dreta no rep càstig, els seus votants es consideren sempre en el millor dels mons possibles. I si els seus mandataris fan el que fan, ben fet està.

Això sembla, si més no, cert en aquesta contesa. Els governs de dretes de les Comunitats Autònomes no han pagat tribut, si bé tampoc han pujat espectacularment malgrat l'ensulsiada socialista. Potser amb el temps i l'avançament previsible cap a mesures im-populars, el PP i la dreta convergent-unionista acabin tastant la mateixa medecina.

NO EN SÉ

En una jornada com la d'avui, en què els honestos i honestes ciutadans i ciutadanes som convidats oficialment a reflexionar, just i prou per emetre la nostra màgica butlleta que concentra la nostra capacitat permesa de contribució a la democràcia que ens empara, en una jornada com aquesta, em dóna per reflexionar sobre el sentit real de la nostra particpació.

I se m'acut que cada cop més perdem més el sentit de la nostra paticipació. I no només en la política. De fet, em ve més de gust parlar de la pèrdua constant de participació en altres àmbits, en els àmbits associatius, culturals... artístics en general.

Sentia ahir al programa "L'oracle" de Xavier Grasset el musicòleg Jaume Ayats, autor del recent estudi "Els segador, de cançó eròtica a himne nacional", reflexionant sobre la pèrdua col·lectiva de l'hàbit de cantar. Una frase recollida em sembla molt avinent: és lamentable sentir tan sovint els nostres polítics i dirigents negant-se a cantar al·legant que podrien ocasionar pluja. Deia Ayats que expressions com aquesta haurien de prohibir-se.

I el cert és que massa sovint busquem excuses sobre la nostra pretesa ineptitud per evitar cantar, pintar, escriure... Sense adonar-nos, hem perdut el fil amb la creativitat que espontàniament ens sortia quan érem infant, i un tel de vergonya ens oculta el talent natural i ens condemna a l'actitud d'espectadors i adoradors dels pocs escollits que tenen dret a ser reconeguts com artistes. De tant de dir-nos: d'això no en sé, acabarem tots per no saber.

Ens diuen també: de l'economia, de la política, no ens sabeu, deixeu que se l'emmaneguin els experts. Potser fins i tot ha arribat el dia en què, a la manera d'Unamuno, diem: no sabem produir, deixem que ho facin uns altres.

A Reus, una iniciativa singular, anomenada El Ressupó, està oferint concerts en petits espais amb alguns dels músics que estan forjant un emergent entrellat de talent al nostre país. Vaig assistir anit al concert a un restaurant situat a una de les antigues naus industrials que, entre el passeig de Mata i el Mercat Central, conformaven dècades enrere el que avui diríem un cluster d'elaboració de derivats vinícoles. Avui queda poca cosa d'allò: només sobreviuen algunes naus reconvertides, com en el cas del restaurant Reusfusió, on va actuar Quart Primera.


En aquest espai que evoca encara un impuls productiu avui en declivi i en permament expectativa de refundació, les cançons íntimes i despullades interpretades en solitari pel líder i ànima creativa dels Quart Primera, Pere Jou, van fluir elegants en un ambient on semblaven encaixar com si fossin unes peces més de les magnífiques voltes del sostre que el temps ha respectat. I quan, com ens havia avisat, en Pere Jou va concloure amb el molt afortunat tema "Doctor" i ens va convidar a cantar, o molt em vaig enganyar o molts dels presents vam saber entonar acceptablement. Ens havíem oblidat que no en sabem?



Fotografia d'Aleida López

LES PASSIONS DE PORCEL I VILLALONGA

Amb el títol de "Les passions ocultes", ha aparegut per fi el volum de cartes completes entre els dos grans novel·listes mallorquins del segle XX, Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel. L'edició, de l'editorial Proa, ha anat a càrrec de Rosa Cabré, que les va rebre de mans del propi Porcel a principis dels 90. Un total de 485 cartes que abarquen un període llarg i intens, entre 1957 i 1976 (el primer va morir el 1980), que abraça alhora diverses etapes. En essència, la trajectòria que va de la coneixença per part del jove, tímid però ambiciós Baltasar Porcel del mestre del qual busca consells per engegar una carrera literària, a la relació del ja consagrat autor Porcel, ben establert en el món editorial barceloní, que serà clau per rellançar la carrera del mestre oblidat.

La correspondència també es pot dividir en dues etapes per l'ús de la llengua. Durant els primers anys, ambdós usaran el castellà, i nos erà fins al mitjan seixanta que adoptaran el català. En el cas de Villalonga, la seva reticència cap a la llengua catalana, tot i mai no superada, va ser vençuda precisament a causa de l'èxit de les edicions de les seves obres en la seva llengua materna, després d'anys d'infructuosos intents d'obrir-se pas en la literatura castellana.

Potser bona part de la reticència envers el català li venia a Villalonga del coneixement una mica distant, una mica filtrat per la visió illenca, de la cultura del Principat, i també per la influència i podríem dir ingerència de l'editor Joan Sales, del qual ja coneixíem per la publicació de la seva relació epistolar amb Mercè Rodoreda la seva visió intervencionista de la tasca d'editor.


I, segons sembla que també desvelen les cartes, també podria influir en la seva ànsia de distanciament la presència de la muller de Sales, Núria Folch, que hauria sotmès a l'escriptor a un veritable assetjament sentimental.

Com en moltes d'aquestes edicions, un dels aspectes més morbosos és conèixer de primera mà les males opinions, rancúnies i vendettes envers tercers autors. Cela, Vidal Alcover o Bauçà desfilen per la lletra impresa des de les lletres que en l'origen formaren part d'un diàleg íntim, potser sí d'une passions que foren ocultes i que ara deixaran de ser-ho. La seva rellevància és tan singular que el Teatre lliure ha anunciat ja la dramatització d'aquest diàleg en una adaptació que estrenarà el mes vinent a la seva seu al barri de Gràcia, sota direcció de Pau Carrió.


Fotografia superior: Llorenç Villalonga i Baltasar porcel. Fotografia inferior: el matrimoni Sales-Folch amb la seva filla

CITA A BALAGUER AMB MANEL I ANTÒNIA FONT

Malgrat la pluja, la distància, l'hora avançada... l'ocasió s'ho valia. Balaguer ens esperava, dins la seva festa major tan estranyament situada al calendari, amb un concert que agrupava els dos grups que ara per ara dominen sens dubte el panorama, d'altra banda tan exitós, del pop-rock català. Manel, el portaestendard de la nova fornada, i el mallorquins Antònia Font, que són -si els Sopa de Cabra no acaben per decidir-se a retornar de ple- els que duen el penó del rock català més antic.

D'entrada, la capital de la Noguera ens va rebre ensopida, recollida en una freda humitat que semblava desprendre's del tranquil Segre que corria mandrosament per la seva ben cuidada llera. Era obvi que encara estàvem lluny del nucli de la festa, que imaginem deu ser aquesta setmana ja entrada. De festes, realment, només en donava l'aire la concentració de firaires estesa a una esplanada de la zona esportiva, just entre el pavelló polisportiu i el dit nou pavelló, un recinte bàsicament firal, on estava programat el concert. Les firetes, de fet, ja vegetaven més que altra cosa al voltant de les deu, i no es veia gairebé una ànima al voltant del pavelló nou quan ja arribava l'hora d'obrir portes.

Falses impressions. El pavelló es va anar omplint i quan, amb una mica de retard, van començar el Mine obrint foc, l'animació ja era palesa. Els Mine, grup barceloní, van demostrar l'excel·lent salut del pop català, i van donar una entrada molt agradable als Manel.

Una mica escurçada, i amb problemes evidents de sonoritat, l'actuació de les estrelles del moment va resultar, tanmateix, tan demolidora com cabia esperar. I el millor que es pot dir dels Antònia Font és que encara van atiar un punt més el caliu. Són molt diferents un grup i altre. Els Manel fan una veritable posada en escena del concert, que té un aire teatralitzat malgrat que sigui la seva magnífica música i les seves no menys magnífiques lletres les que situen sàviament en primer pla. Els mallorquins, tot i el lideratge discretíssim i peculiar del genial Joan Miquel Oliver, proporcionen un concert més clàssic, amb menys cartró diríem, sobretot per l'entrega i capacitat comunicativa del cantant Pau Debon.

Exemples cadascun de generacions que conceben sens dubte la música de maneres prou contrastades, que ajuden a mostrar el que va d'una generació a l'altre, ambdues bandes tenen en canvi un tret comú, la dificultat de les lletres... I, tanmateix, calia estar allà, davant l'escenari, per comprovar quanta gent, jove i no tant, se les coneix perfectament i és capaç de repetir-les íntegrament!

Els Manel, amb uns textos molt elaborats, sintetitzen en els tres o quatre minuts de cada cançó una veritable historieta, de vegades un perfecte relat. Els Antònia Font llancen la seva allau d'imatges surrealistes o impressionistes que evoquen més emocions i sensacions que històries concretes (hi ha excepcions, com un parell de temes del darrer disc, "Lamparetes", una de les quals, "Es far de Ses Salines", va ser una de les lamentablement sacrificades per les imposicions horàries que van fer escurçar també la seva presència).



N'hi va haver prou? És clar que no!!! O és que ens podrem cansar mai de veure dos grups tan sensacionals?

No és una queixa, és una resignada constatació.

Fotografies: Elena Giménez

DIA DE DIFUNTS

De vegades les lectures que un emprèn arriben com caigudes del cel, com si algun déu -benèvol o malèvol, depèn- efectivament manegés els fils del destí. El destí nostre i el del llibre, que és tan com dir el de l'autor, el que ens parla des dels escrits, en la distància de l'espai i del temps. de vegades una distància insalvable pels mitjans directes, quan es tracta de la barrera temporal que posa el temps. Concretament, és clar, el temp exhaurit, el temps finit que imposa la mort.

Guy de Maupassant, el clàssic francès de la segona part del XIX (va néixer el 1850 i va morir prematurament abans que el segle morís alhora), em parla aquests dies a través de la seva novel·la "Bel-Ami" ,una novel·la llarga que destaca en una extensa obra on el més destacable, o almenys el que més celebritat li van donar, van ser tanmateix els relats curts.

Divertida farsa social de vegades, greu i lúcidament pessimista visió de la Humanitat, d'altres, el llibre em va venir aquestes dates amb unes pàgines que giren al voltant de la mort amb singular profunditat. Un parell de paràgrafs de mostra (de la clàssica traducció de Domènec Guansé per a la Biblioteca A tot vent):

Durant uns anys havia viscut, menjat, rigut, estimat i esperat com tothom. I ara tot havia acabat, acabat per sempre. Una vida! uns dies, i després no res! Naixem, creixem, som feliços, esperem, i morim. Adéu, home i dona, tu no tornaràs mai damunt la terra! I tanmateix, cadascú porta en ell el desig febrós i irrealitzable de l'eternitat; cadascú és una mena d'univers dins l'univers, i cadascú s'anihila ben aviat completament en el podrimener dels gèrmens nous. Les plantes, les bèsties, els homes, els estels, els mons, tot s'anima, i mor després per a transformar-se. I mai un ésser -insecte, homes o planta- no reviu! (...) Quina diferència hi havia, doncs, entre els uns i els altres? Unes quantes aurores de més, vet aquí tot.

Aquestes reflexions, induïdes al protagonista per la mort del seu amic i valedor en la carrera de periodisme, van precedides a la novel·la per les sàvies observacions d'un dels companys de premsa, un ja veterà poeta. Però el que vull reproduir per acabar aquest article no és la mateixa tonalitat de sàvia desesperança que tenyeix el discurs del poeta sobre la banalitat de la vida i la seva condició efímera, sinó les observacions podríem dir preliminars que fa sobre la vida social i política: En el món dels orbs, els bornis són amos. Mireu, tota aqueixa gent, són mediocres, perquè tenen el pensament entre dos murs -els diners i la política-. Són gent inculta, estimat, amb la qual és impossible de parla de res, de res del que a nosaltres ens agrada. Llur intel·ligència és pobra, o, millor dit, prostituïda.

La gran literatura és intemporal, certament, i fins i tot quan aborda temes aparentment contingents, sol resultar-nos sorprenentment actual. Com si l'autor, en efecte, estigués parlant-nos a cau d'orella, assegut a la butaca del costat.