TRADICIÓ I REVOLUCIÓ

Concert de Sant Esteve 2013 al Palau de la Música - Fotografia d'Aleida López

De vegades un es veu immers enmig d'un esdeveniment històric per pur atzar. Bé, probablement és així en la majoria dels casos. Si hem de fer cas del que va dir, si no m'erro, Albert Sánchez-Piñol, per a la major part dels participants aquesta qualitat transcendent passa absolutament desapercebuda.

Potser passa això més amb els grans esdeveniments que amb els petits, amb aquella mena de successos puntuals que marquen la petita història d'una institució, associació, localitat, etc. Aquesta és la sensació que tinc jo després d'haver assistit ahir al tradicional Concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català al Palau de la Música de Barcelona. Sense saber-ho em vaig deixar aconsellar per anar a un concert especialment commemoratiu, el que feia 100 d'aquesta celebració, i sense preveure-ho vaig assistir també no només a aquesta efemèride sinó també a una acte de reafirmació nacionalista que, tot i inscriure's dins del seguit d'actes molt més massius que s'han donat en l'últim any i escaig a casa nostra, no deixa de tenir un especial significat. L'execució per part de tots els cors de l'Orfeó  del "Cant de la Senyera" va tenir ressons especialment emotius, amb exhibició d'abundants estelades dalt i baix de l'escenari. Aquest himne de l'Orfeó, composició del fundador Lluís Millet sobre els versos de Joan Maragall, és també un símbol del catalanisme tradicional de la burgesia barcelonina, però va ser massivament corejat per la de la concurrència que omplia a rebentar el Palau, fins al punt que va haver-se de repetir dues vegades per poder donar fi a un acte que va venir marcat també per insistents clams del conegut In-inde-independència. De manera gens casual, el concert va acabar amb un autèntic bany de masses del president Artur Mas, present entre el públic.

El concert en si, sota la direcció de l'eminent músic i musicòleg Josep Vila i Casañas, va seguir un fil argumental (presentat per dos actorassos com Pep Munné i Pep Anton Muñoz) que feia un recorregut musical per aquest centenari de la més que centenària coral de l'Orfeó Català. Va tocar alguns dels punts delicats i durs de la seva història, però va evitar els escàndols de corrupció dels últims temps. Paral·lelament, va ser una reafirmació de les virtuts de tot el moviment coral i dels homes i dones que l'han impulsat, des de la llegendària figura de Josep Anselm Clavé a les múltiples associacions corals que avui poblen el país, i per a les quals el director va tenir una molt oportuna menció d'homenatge. Es tracta d'una tradició de les que, entre altres han fet aquest país com és i la seva cultura la que avui és.

Com van dir els presentadors, amb el text escrit per Francesc Orteu, una tradició és allò que hem fet i que ens enorgullim que els nostres fills facin. Efectivament, la tradició no només enllaça i traça l'ordit social en el present de manera horitzontal, sinó que també estén la seva trama de vincles entre generacions, de passat a futur. La tradició cohesiona un poble i el fa perviure al llarg de la Història.

Aquesta evolució intergeneracional ha de ser viva, però, per sobreviure. I ser viva vol dir haver-se d'actualitzar i evolucionar. Una tradició morta no només no és ja vàlida com a transmissora de cultura, sinó que és una trava per a desenvolupar-la. Tota generació té la responsabilitat de transmetre la tradició rebuda dels seus avantpassats cap als seus successors, però també de revisar-la, de qüestionar-la, fins i tot de capgirar-la. Crec que el més sa i natural és que cada generació adopti una actitud contestatària i rebel cap a les formes de la tradició, però perquè ho faci de manera efectiva i revifadora ha d'haver-la conegut en profunditat, ha d'haver-la mamat i compartit en l'edat més jove amb els seus majors.

He dit capgirar-la. Conscientment. Crec que hi ha moments històrics en què la societat ha de fer un salt. És el que en diem revolució. En substància, és contrària a la tradició. Però si analitzem detalladament la Història, veiem que la tradició és tossuda i acaba per tornar a aflorar després d'un gran sotrac revolucionari, fins i tot després d'un d'aquells que han semblat arrasar-la.

Avancem i pugem, però això no ens sembla sempre evident. Una tradició també fermament arrelada a Catalunya ens dóna, em fa la cara, una bona imatge: l'excursionisme. Com el caminant que s'enfila a la muntanya, cerquem els camins que ens elevin sense grans daltabaixos, buscant el pendent menys costerut. Serà el camí que serpentegi, que fins i tot de vegades sembla que descendeix. L'excursionista el prefereix així, mentre l'escalador prefereix enfrontar-se de dret a la paret més vertical.

No menyspreem la tasca de l'escalador. Potser ell traçarà noves rutes i farà salts espectaculars. Però el camí que ens hi porti a tots haurà de fer-se més lentament, amb paciència, grimpant suaument, donant voltes a la muntanya, com una espiral que va guanyant el cim sinuosament.

EL NACIONALISME SALVARÀ EL PLANETA

El sol penetra pel campanar de Sant Pere a Reus
el dia del solstici d'hivern

Una de les coses que he sentit a dir a molts ben intencionats i ben pensants és que el nacionalisme és l'arrel de la major part dels problemes de la Humanitat, que és l'origen de totes les guerres i causa de la injusta distribució de la riquesa. Penso si no serà un pensament que arrenca de les tradicions mítico-religioses que es reflecteixen en la narració bíblica de la Torre de Babel, de la qual parteix la idea de la divisió entre els homes com una maledicció divina.

A les persones que m'han manifestat que els conflictes bèl·lics es basen en les separacions identitàries, els he contestat, sense gaire èxit òbviament, que les principals fonts de conflicte no rauen en els sentiments de caire ancestral que basen el nacionalisme, sinó precisament els contraris: la racionalitat, la presumptuositat, l'anhel de domini i l'ambició totalitària que trobem reflectida en l'ànsia dels homes que volen emular a Déu erigint una torre que els equipari a ell.

El nacionalisme és la traducció al pensament de l'adscripció a la identitat que hem rebut en la primera infantesa, a l'aprenentatge inconscient de la cultura (llengua, tradicions, costums, mil aspectes de la  relació i intermediació amb l'entorn natural i humà), que fonamentalment es desenvolupa en el nucli familiar. Per això, en les societats de tradició patriarcal, es denomina patriotisme: l'adhesió a la cultura transmesa pel pare. Jo prefereixo parlar de nacionalisme, que en definitiva és un terme equivalent a nivell polític, encara que els patriotes solen reprovar el nacionalisme i negar que el seu patriotisme sigui nacionalista. En realitat, l'única diferència rellevant és que el patriotisme sempre és propi i el nacionalisme és dels altres.

Jo més m'estimo parlar de nació, que no té la connotació patriarcal del concepte de pàtria, però podeu dir-li com vulgueu. En tot cas, parlo de la identificació, de l'adhesió, de l'amor al vincle que ens uneix amb la Terra que ens sosté i a la Humanitat que ens envolta. El nacionalisme no és universalista, però és universal. Com més profund i real és aquesta vinculació amb el paisatge que ens envolta, més extens esdevé. La paradoxa humana és que com més endins de cadascú mira , més arriba a la generalitat de tots. Com més sentit és el contacte amb la fecunditat material de la qual ens nodrim, més podem acceptar l'amor dels altres a les seves particulars maneres de viure aquest vincle. El nacionalisme és una estimació real, natural, no artificial, i per això pot estendre's sense cometre violència ni ànsia de dominació. Lluny de ser excloent, el nacionalisme és integrador, i és també tolerant amb la diversitat de les nacions. Qui no és tolerant, qui aspira a sotmetre als altres, qui menysprea al diferent, és un fals nacionalista, o en tot cas, si voleu, l'exponent d'una degeneració del nacionalisme: l'imperialisme.

L'imperialisme ha causat les guerres, i la seva voracitat d'explotació ha posat el planeta en la situació miserable que es troba. Insolidari com és, és insensible a la injusta distribució de la riquesa. Ambiciós com és, sempre aspira a l'apropiació de la riquesa aliena. Egocèntric com és, ho valora tot en la mesura que pot ser-li útil. Curt de mires, no pensa en les generacions futures ni es planteja una visió global de la vida al planeta.

És hora que el nacionalisme es reivindiqui contra l'imperialisme que ha dut la vida del planeta a la vora del col·lapse. És hora que tornem a la consciència que ens devem a la Terra si volem que la Humanitat continuï vivint en ella. Només els valors d'un autèntic nacionalisme poden salvar aquest planeta. Poden salvar-nos.

LA LLIBERTAT SEGONS PÉREZ-REVERTE

Reconec que desconec l'obra d'Arturo Pérez-Reverte, malgrat que sé que és un dels autors literaris en espanyol més venuts, probablement dels més  traduïts a altres llengües -bé, aquesta dada no la tinc- i més adaptats al cinema, incloent produccions internacionals com "La taula de Flandes", de Jim McBride, i "El club Dumas", ni més ni menys que de Roman Polanski, o altres cèlebres com "Alatriste", a càrrec de d'Agustín Díaz-Yanes i amb el cèlebre Viggo Mortensen de protagonista. He vist la primera que he esmentat i també, que jo recordi, "Territorio Comanche". Cap de les dues m'ha deixat gaire bona impressió, però aquesta segona té alguns detalls que val la pena remarcar. En primer lloc, es basa en les seves experiències com a reporter, que va ser el seu ofici durant molts anys. En segon lloc, va acabar amb la seva sortida del periodisme, quan la direcció de TVE va voler expedientar-lo basant-se en la narració que fa dels tripijocs que fa el protagonista amb factures falses per justificar despeses. Pérez-Reverte va donar un sonor cop de porta  i es va acomiadar amb una carta on deia als directors -per cert, catalans tots dos- que os den morcilla.

L'anècdota és reveladora perquè ens emmarca el personatge. Perquè cal dir que si hi ha un novel·lista espanyol personatge és Pérez-Reverte, potser amb l'afegit de Javier Marías. Autor d'una columna al setmanari que editen diversos diaris, destaca per la seva llengua esmolada i per no tallar-se davant la polèmica també en les xarxes socials, on sol prodigar-se. Una de les seves bèsties negres en aquest terreny és el procés independentista català. Les intervencions en xarxes com twitter han aconseguit encendre la xarxa més d'un cop.

A una entrevista publicada ahir al diari ARA, en què promocionava el seu darrer llibre, contestava a dues preguntes sobre aquest tema, que el rotatiu enquadrava a part. A la primera se li recordava unes declaracions seves anteriors: Amb més educació hi hauria menys independentisme.
I replicava: El problema general d'Espanya és d'educació i de cultura. El desmantellament cultural al qual estem sotmesos des de fa segles ha creat una sèrie de buits educacionals en els ciutadans de tot el país, ja siguin catalans, extremenys o andalusos. En alguns casos, aquests buits s'han omplert amb altres nocions. Això genera una absència de sentit crític, de debat, d'entesa intel·ligent, de negociació i de diàleg que ha donat lloc a patologies greus. Un poble educat no divideix la vida en blanc i negre ni posa etiqueta a tot com fem els espanyols, sinó que es mou en la gamma de grisos que és necessària per al progrés de qualsevol idea. En un país educat, culte i amb generacions preparades per discutir i entendre's, el conflicte plantejat a Catalunya no s'hauria donat.

A la segona, se li requeria què en pensava de l'acord sobre la consulta entre quatre partits del Parlament català. La resposta: Estic en contra de la independència, crec que és un disbarat. Ara bé, la consulta em fa morbo: obligaria tothom a definir-se. Així s'acabaria aquest caos absurd d'indecisions i contradiccions, tant per part dels nacionalistes de barra de bar, que són molts, com pels que s'emboliquen amb la bandera espanyola, que també són molts. És hora que la gent es mulli de debò. L'ambigüitat en què ens movem des de fa tant de temps no pot fer altra cosa que crear més confusió, i als únics que beneficia és als golfos d'una banda i de l'altra del problema. Veure com la gent assumeix responsabilitats serà interessant. Ser independent no vol dir sortir al carrer amb una estelada, vol dir assumir un futur i uns canvis enormes en la vida, en la cultura, en l'economia i en l'educació. Enfrontar-se amb la vida real.

Dues preguntes, doncs, amb respostes diverses, com la consulta. I si a la primera estic d'acord amb el que diu en primer terme i discrepo absolutament en la conclusió, a la segona discrepo del seu punt de sortida i coincideixo absolutament amb la conclusió. M'explico: entenc, sí, que hi ha un problema general  d'educació i cultura a Espanya i que això causa una manca de consciència crítica. Però no es tracta d'una mancança absoluta ni repartida equitativament, ni individualment (segur que ell se salvaria a si mateix) ni territorialment. I precisament la consciència crítica i la capacitat de matisació abunden molt més en el camp independentista que en l'unionista, segons la meva modesta apreciació, basada en l'experiència directa -que ell no té, o la té limitada-. I entenc també que ser independent vol dir sortir al carrer amb responsabilitat, acceptar les conseqüències del repte i entomar-lo amb rigor i implicació. 

I per això em declaro independentista, perquè he acceptat aquestes implicacions. I no ha estat atzarosament ni fruit d'una rauxa ocasional, sinó fruit d'un llarg procés de meditació que, com penso que és el de molts altres catalans, culminà amb la vergonyosa sentència del Constitucional sobre l'Estatut de 2006.

Diu Pérez-Reverte en el titular destacat pel diari que la llibertat és el bé més preuat de l'home. Si és així, també ho és el dels pobles. I tots els que vulguin sentir-se part d'un poble han de tenir dret a exercir aquesta llibertat, aquest preuat bé.

LA VERITAT DELS VENÇUTS

Ahir em vaig acabar "Victus", la monumental novel·la sobre la Guerra de Successió de l'Albert Sánchez-Piñol. He estat temptat de dir novel·la definitiva, usant un terme comú que considero traïdor. Tanmateix, si és evident que una novel·la no pot tancar l'exploració de cap fet històric, i com a molt pot fer-ho amb un fet encarnat en la seva intrínseca ficció -i això també ho discutiríem-, se m'ha fet evident també que es tracta d'una d'aquelles rares novel·les destinades a perdurar.

El meu coneixement de l'autor, per això, era fins ara només el del seu vessant periodístic. No havia llegit cap de les seves exitoses novel·les anteriors, en català, i em va semblar força curiós que engegués una obra tan radicada a Catalunya en castellà. Ho havia explicat, ell, però jo no ho havia entès. Probablement no hauria llegit el llibre si no m'hagués arribat a les mans en la seva molt encertada traducció al català (de Xavier Pàmies). Hauria estat un error difícilment salvable. Avui entenc millor l'impuls que va fer rajar de la ploma de Sánchez-Piñol el seu text en castellà.

Primer, perquè està clar el seu tribut a les colossals "Narraciones históricas" de Francesc de Castellví, l'obra d'aquest testimoni directe dels fets que des de l'exili de Viena va reunir un nombre incalculable d'altres testimonis i va maldar infructuosament per publicar-la. Segon, perquè al cap i a la fi aquesta no és una novel·la només de Catalunya: narra una veritable guerra mundial, i ateny en última instància tot el gènere humà (com tota bona novel·la, de fet).

I tercer, i molt important, buscava sens dubte la proximitat del lector espanyol, aquest que ha estat privat de la veritat dels fets per obra i gràcia de la llarga política repressora de l'Estat espanyol triomfant, emergent d'aquell crucial conflicte.

Coincideix, curiosament, la meva lectura del llibre amb la polèmica insensata promoguda per mitjans, partits i fins i tot el govern espanyol contra el simposi "Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)", organitzat aquests dies pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, amb el suport del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. A part de la solvència contrastada dels ponents, el propòsit de les jornades sembla poc discutible: analitzar amb criteris històrics les actuacions repressives de l'estat espanyol envers la societat catalana des del segle XVIII a l'actualitat . Poc discutir-se l'oportunitat del títol, certament ja conclusiu en el seu enunciat, però ha tingut la vàlua de cridar l'atenció i posar els termes històrics de nou en la primera plana de l'actualitat. És clar que en temps en què tothom llegeix de la premsa poc més que titulars, i directament ignora els llibres, pretendre que es reaccioni sobre els continguts és gairebé una entelèquia. Com a mostra, només les declaracions del ministre d'Afers Exteriors del govern espanyol, García-Margallo, que ha estat capaç de titllar els participants de pseudohistoriadors nacionalistes excloents (!), admetent que s'ha guiat només pel títol del simposi. En fi, darrera l'habitual corrua de censors i salvapàtries proferint imprecacions, amenaces i exigint prohibicions i fins i tot sancions penals, en lloc de contrastos amb la realitat. Amb l'excepció del PP català, que diu per boca de la seva portaveu Alicia Sánchez-Camacho que promourà un fòrum sobre la veritat. Caldrà veure quines veus autoritzades és capaç de reunir. Esperarem, a diferència del que han fet tots els que ja han desqualificat per endavant i acusat de manipuladors i tergiversadors els organitzadors del simposi.

Evidentment, tot historiador ha de manipular, ha d'exercir la seva tasca des d'una selecció prèvia. El que diferencia una actitud d'altra no és la manipulació en si del material, sinó el rigor del mètode d'estudi i la voluntat última d'arribar a una recreació d'una veritat plausible. És a dir, l'autenticitat en la intenció d'obtenir respostes a algunes de les grans preguntes que tots el que s'aproximen a la Història han de fer-se: què va passar, per què va passar, si pot tornar a passar.

Aquest simposi s'emmarca en l'inici dels actes constitutius del Tercer Centenari de la gran derrota de 1714, que té un dels seus epicentres en el recentment inaugurat espai museístic del Born. Casualment, és en la seva llibreria que em vaig fer amb "Victus". Com sorgit de la recreació avui tangible de la desfeta, aquest llibre ens parla des de la ficció de la gran veritat, i s'alça contra el silenci que alguns volen confondre interessadament amb la veritat històrica, igual que confonen la veritable unió amb la imposició de la unitat. Enfront tanta estupidesa, ignorància i mala fe, "Victus" ens interpel·la directament amb la recuperació de la veu dels vençuts, dels que, contra tota lògica humana, van preferir la immolació, la resistència a ultrança fins a la mort, abans que rendir-se i renunciar als seus drets i constitucions. Que és tant com dir la pròpia història.


Sánchez-Piñol ho fa a través de la recreació de personatges històrics, barrejats amb alguns pocs personatges de ficció, i ho fa des de la primera persona, amb una honestíssima indagació en què es capbussa en les motivacions de bell antuvi incomprensibles d'aquells protagonistes d'uns fets tan extraordinaris.

I el millor que puc dir de la novel·la és que al final, un creu que ha entès molt millor aquells motius, i, els comparteixi o no, es troba més a prop dels personatges que ens els han narrat.

ZAPPA, EL GRAN VIRTUÓS

Frank Vicent Zappa Jr., universalment conegut com a Frank Zappa, va morir el 4 de desembre de 1993. Avui fa doncs, justament 20 anys. Li faltaven pocs dies per complir els 53, ja que havia nascut  el 21 de desembre de 1940, a Baltimore, Maryland, malgrat que va créixer entre Carolina del Nord i Califòrnia, seguint els destins itinerants dins l'Exèrcit de son pare.

Zappa era, doncs, d'una generació una mica intermitja: com el germà gran dels joves que van protagonitzar la gran revolució pop dels seixanta, o el petit dels que havien començat a fer evolucionar la música popular cap al rock'n'roll dels cinquanta. Aquesta situació generacional una mica a la contra no és del tot irrellevant: potser per ser un pèl mes gran que la majoria, Zappa va mirar-se la gran eclosió del pop sempre des d'una distància crítica. Com que no va ser un músic exactament precoç, malgrat haver començat a tocar en l'adolescència en grups de música de ball i bandes menors, la seva veritable introducció en la música amb unes certes pretensions coincideix amb l'inici de la dècada dels seixanta, quan ho fan els Beatles a l'altra banda de l'Atlàntic. Aquest inici, a més, coincideix amb la seva adopció de la guitarra com a instrument, ja que els seus precedents s'havien centrat en la bateria.

Autodidacta i experimental des del principi, Zappa -ja casat a 1960- es mira de guanyar la vida amb diverses feines de publicista i editor de pel·lícules, alternant-la amb feines de músic amb una banda anomenada The Black-Outs, o fins i tot de compositor independent. Podríem resumir dient que es tracta del que ja avui anomenaríem emprenedor. Un atzarós assumpte una mica tèrbol però prou il·lustratiu de l'ambient d'aquella Califòrnia justament anterior a la revolució dels hippies, és que una denúncia per suposada producció de material pornogràfic va acabar amb la modesta productora de cinema que havia muntat. Va tractar-se realment d'un parany estès per la policia, que li va colar un encàrrec de pel·lícula eròtica familiar i el va dur a un judici per conspiració per produir pornografia. Encara que va poder alliberar-se dels càrrecs més importants, allò va significar la fi de la seva carrera professional en el cinema. Tanmateix, potser va representar afortunadament un impuls a la seva dedicació exclusiva a la música.

Els reflexos de l'incident es trobaran en la seva obra musical, d'una banda, amb la seva contínua lluita contra els models autoritaris i puritans de la societat nord-americana, i en la seva vocació pel material audiovisual, que mai no va abandonar definitivament i que van suposar una atenció especial a la producció cinematogràfica, que va anar molt més enllà de la creació de vídeos de pura promoció i va arribar a la creació de pel·lícules amb entitat pròpia, com la versió fílmica del disc "200 motels", de 1971.

El distanciament de Zappa de les fomes pop dominants en el circuit musical que ja trobem establert a finals dels seixanta, es deu a les seves singularitats formatives, però també i principalment a la seva personalitat. Mestre de la sàtira i la paròdia, fustigador tant de la moral pública  com de la superficialitat i banalitat de les actituds falsament rebels amb què va acabar la revolució del flower power, Zappa és una figura incòmoda que va renunciar expressament a la comercialitat des d'una postura ideològica, i que des d'una inclinació purament musical o artística també es va veure molt allunyat de les estructures cada cop més estandarditzades i estereotipades del rock. Això inclou el seu embolcall cultural, fonamentalment el consum de drogues, del qual va ser fervent opositor -si exceptuem la seva addicció al tabac- .


En el pla estrictament musical Zappa és, tot i que autodidacta, un autor massa complex per reeixir en el sistema industrial del pop-rock. La seva mordaç aproximació satírica als distints gèneres populars no està exempta, tanmateix, d'afecte. També aquí el talent de Zappa cavalca entre línies. Trobem abundants exemples de cançons que, recreant estils com el do-woop o el blues, aconsegueixen ser autèntiques joies. En una altre extrem, va ser un abnegat estudiós i admirador de la música contemporània elaborada per compositors com Edgard Varèse o Strawinski i una part dels anomenats dodecafonistes. Mai va renunciar no solament a introduir complicats conceptes musicals inspirats en les innovacions de l'anomenada música seriosa, sinó que també va crear obres dins d'aquest marc. De fet, a mesura que es va anar desencantant de les possibilitats alternatives que va llaurar-se dins el món del pop, es va anar centrant més en la composició de música simfònica. El seu darrer treball discogràfic, "The yellow shark", de 1993, és purament i rigorosament orquestral, enregistrat a Alemanya dirigint el grup de cambra Ensemble Modern.

En aquest punt rau un altre dels aspectes poc convencionals de Zappa dins l'anticonvencionalisme, diguem-ho així, oficial. Zappa va ser un treballador inesgotable, un músic d'una autoexigència insubornable que s'estenia en una exigència altíssima també envers els seus col·laboradors. D'aquí sens dubte els seus abundants xocs amb els membres de les bandes que successivament va anar liderant, i les constants expulsions o renúncies dels que no reunien els requisits necessaris. L'ús d'estupefaents, per exemple, eren un motiu de descrèdit, no per qüestions morals òbviament, sinó perquè impedien la necessària implicació professional que ell requeria. Aquesta àrdua qüestió el va fer allunyar-se dels escenaris progressivament, i fins i tot de la producció de discos. En l'estil peculiar de Zappa els dos àmbits van molt entrellaçats, ja que sovint editava sobre la base del material en directe. Com diu ell mateix en la presentació de l'hexalogia "You can't do that on stage anymore" (és a dir, no ho podràs repetir mai més a l'escenari), Hi ha moltes coses diferents que pots fer quan tens una banda que no es limita a tocar un espectacle de llauna nit rere nit. Una banda que realment està tocant una cosa nova a l'escenari i pot respondre al moment, improvisar i desenvolupar-ho per crear un esdeveniment que es desplega  a l'escenari només una vegada i només per al públic. És a dir, exactament el contrari del que ell mateix denunciava que feien la majoria dels grups: un xou promocional del disc, una rèplica exacta, poca cosa més que un vídeo promocional, en definitiva: no són allà dalt per fer història, són allà per fer un anunci.

El desencís de Zappa i la contradicció de la seva exigència amb les imposicions de la indústria i dels seus propis servidors, els músics, el van allunyar primer de les discogràfiques importants, i ja amb "Sheik Yerbouti", àlbum del 1979 -curiosament el de més èxit comercial de la seva carrera- va iniciar el seu propi segell. Com hem dit, va acabar també renegant en bona part de l'estil de les bandes de rock, i apropant-se cada cop més al de la música orquestral. Tanmateix, acabaria també desencantat-se, denunciant les actituds igualment autocomplaents i poc rigoroses del circuit de la música més coneguda com a clàssica, poc donada a les innovacions i als riscos formals.

Amb el temps, però, els invents tecnològics van anar-li aportant solucions. El Synclavier, concretament, costós i complicat aparell productor de música electrònica, va cridar ràpidament la seva atenció, i amb el temps es va centrar cada cop més en les possibilitats d'una execució que li permetia prescindir dels inconvenients causats per la relació amb els músics humans. Probablement, si el càncer de pròstata no l'hagués sorprès a una edat tan prematura, Zappa hagués acabat aprofundint en la música electrònica, que tot just a principis dels noranta estava  a les portes de les grans innovacions tècniques avui a l'abast del gran públic.  O tal vegada s'hagués reconciliat amb el món de les orquestres, en el qual va obtenir el reconeixement i admiració de directors com Kent Nagano o Pierre Boulez.

Zappa va dir una vegada, referint-se al periodisme musical: persones que no saben escriure entrevistant gent que no sap pensar per a gent que no sap llegir. En una famosa entrevista televisada, ja a punt de ser definitivament vençut pel càncer, va desentendre's amargament del concepte d'immortalitat i transcendència. I tanmateix, avui és un geni mundialment reconegut. Si no popular ni líder de vendes, que mai ho va ser, la seva gegantina figura és recordada i respectada com un dels grans músics del segle XX. El seu exemple de dedicació, perfeccionisme i persecució incansable del virtuosisme es magnifica si es posa al costat de la seva irrenunciable honestedat intel·lectual i la seva capacitat crítica que va comprendre sàviament l'autocrítica.

Quina desgràcia haver-lo perdut. Quina sort haver-lo tingut.

Estàtua dedicada a Zappa a Vílnius, Lituània