ESQUITXANT APARADORS AMB VERSOS

La setmana passada, pels volts de Sant Jordi, vam empastifar els aparadors de les botigues del centre històric de Reus. No es va tractar d'una bretolada, ni d'una acció reivindicativa per algun imaginari plet contra els botiguers locals. Ben al contrari, va ser a proposta de l'associació de botiguers El Tomb de Reus,  i en particular de la Sol Navarro Tristán, la infatigable propietària d'El Portal de Catalunya, amfitriona actual de les nostres jams poètiques.

L'acció s'inscrivia dins els actes de la Festa de la Primavera organitzada pels comerciants, i consistia a escriure poemes o fragments de poemes als aparadors de més de 140 botigues, i fer-ne un recital resumit els dies divendres i dissabte en acabat de Sant Jordi, a la plaça del Mercadal, el rovell de l'ou del tomb de ravals (que és alhora el perímetre del nucli antic). La realització no va ser completa, ja que alguns comerciants van preferir no allotjar els versos proposats, i dissabte no vam poder fer el recital per diferents circumstàncies.

No obstant, el resultat final, crec, és altament positiu, i en tot cas va valer la pena veure al carrer poemes originals, la majoria inèdits, d'una àmplia nòmina de magnífics poetes actuals en català: els reusencs Mònica de Dalmau, Lena Paüls, Josep Huguet, Carme Andrade, els tarragonins Ruben Giménez i Roser Guasch, la cambrilenca -d'origen barceloní- Helena Martínez-Ferreruela,  les manresanes Helena Bonals i Sílvia Armangué i la tortosina Conxita Jiménez, a més d'un servidor. A totes elles i a ells, moltíssimes gràcies per la cessió desinteressada de les seves obres.

Poema de Carme Andrade

Poema de Sílvia Armangué

Poema de Mònica de Dalmau

Poema de Conxita Jiménez

Poema de Lena Paüls

Poema de Roser Guasch

Poema d'Helena Bonals

Poema de Josep Huguet

Gràcies també a Carme Masip i Jordi Salvadó  per col·laborar amb les seves magnífiques veus a la lectura dels poemes.

La Sol Navarro Tristán engegant
poèticament la Festa de la Primavera

Carme Masip recitant al Mercadal

Mònica de Dalmau en plena declamació

Jordi Salvadó demostrant la seva qualitat
 com a rapsode 

Helena Martínez-Ferreruela recitant els seus versos

I moltes gràcies a El Tomb de Reus, els retolistes que van escriure els versos i, especialment, a la Sol, que va creure en nosaltres, i que va escriure i recitar el dia de la presentació de la Festa de la Primavera un poema seu a manera d'introducció.

LES REGLES DE L'ANTIESCRIPTOR

Una setmana molt exigent físicament, aquesta de Sant Jordi 2015. Però en surto raonablement content perquè he pogut contactar amb bons amics, amb vells amics als quals feia temps, anys -dècades en algun cas- que no veia, amb coneguts i saludats que crec que poden ser nous amics, i amb desconeguts que aspiro que arribin a ser amics.

Interseccions, a punt  per ser degustat al costat  de l'últim llibre del Pep Macaya

Va començar la setmana, en efecte, amb la presentació de les novetats editorials reusenques a la Biblioteca Central Xavier Amorós que organitza exemplarment la Cristina Garreta i el seu equip, amb un banquet literari de... 104 llibres! Parlar de tal magnitud és parlar bé de la dimensió cultural de la ciutat, però també cal reconèixer que llevat d'excepcions que es poden comptar amb els dits de la mà -i degudes no a editorials professionals sinó a institucions que fan la seva tasca abnegadament-, tota l'obra ha de veure's editada a fora. Encara bo que al Camp tenim editorials com les tarragonines Arola o Silva, i els vallencs Cossetània, que faciliten la tasca. Altres ens hem de buscar les garrofes més lluny (gràcies mil vegades de nou als al·lots d'Ifeelbook pel seu constant suport).

La tarda va estar amenitzada per l'actuació extraordinària del cantautor de romanços vallenc Jordi Jubany, que va enllaçar amb molta gràcia tots els títols, tasca èpica més que lírica!

Entre aquest dia i la diada de Sant Jordi a la caseta del'Ajuntament a la plaça del Mercadal vaig poder establir bons llaços amb alguns autors que aspiro que puguin augmentar la nòmina d'amics de les jams poètiques: Aleix Cort, el prolífic i excel·lent escriptor de la meva generació, amb el qual nombroses interseccions darrerament m'han acabat unint, Pep Macaya, un altre vell conegut que ara ha arrencat una carrera molt interessant de cronista local,   i Dolor Buyó, a la qual l'exemplar editorial Germania li ha publicat un llibre a partir només d'haver-la conegut per la seva obra a la xarxa -al bloc Avui parlem de...-. Encara podem parlar de miracles! Vaig tenir a més el plaer de compartir l'espai amb l'Antònia Farré, que ha escrit un deliciós conte infantil amb il·lustracions del seu germà Agustí, El senyor No.

A banda ha estat la participació en la forassenyada aventura de pintar els aparadors de les botigues del centre històric de Reus de poemes originals, en què em va embarcar la infatigable Sol Navarro Tristán, del Portal de Catalunya. Però es mereixerà un apunt a part.

Per acabar, unes apressades reflexions sobre els fets que he viscut aquesta setmana vertiginosa. Emulant la gran Zadie Smith i les regles de què parlava en un passat apunt sobre la seva novel·la, us deixo un decàleg de l'antiescriptor. Conscient que la primera regla seria no acceptar regles, però també que l'antiescriptor sempre es contradirà de la manera més descarada.

1. Aprofita qualsevol ocasió per conèixer l'opinió dels que s'han apropat a la teva obra, no a tu.

2. Aprofita l'ocasió per conèixer l'obra dels altres, no als altres.

3. No esperis cap favor o retribució d'institucions, públiques o privades.

4. No acceptis els elogis dels que no t'han llegit ni els creguis quan t'asseguren que et llegiran.

5. No defensis mai la teva obra davant dels que no l'han llegit i escolta la crítica dels que sí ho han fet, però sempre partint de la base que tu ens saps més, de la teva obra, que no pas ells. 

6. Defensa la teva literatura però no la venguis.

7. Accepta amb resignació que creguin que escrius per a la teva exclusiva glòria, i íntimament renega-hi.

8. Digues francament que la teva obra no canviarà la vida del lector, però que forma una modesta part d'una obra col·lectiva indispensable per (sobre)viure.

9. No expliquis a ningú que la literatura et costa diners i que no aspires a canviar-ho. No et creuran.

10. Accepta sense amargura que et defugin pensant que els vols vendre la teva obra.

Aquestes regles es poden resumir en :  Escriu pensant en els altres però per a tu mateix.

POETICIDIS I ALTRES CONXORXES

Imatge extreta del Facebook de Jordi Prenafeta

Dissabte passat es va perpetrar un poeticidi a la ciutat de Reus. Curiós atemptat a la integritat dels poetes que consisteix a convidar-los a llegir els seus poemes en públic, compartir un bon vermut de la terra i un arròs amb bou, dos exponents de la gastronomia local que definitivament la ciutat s'està esforçant a reimpulsar. L'acte va tenir dos escenaris d'excepció en dues mostres extraordinàries del modernisme reusenc. el jardí de cal Rull -una de les més belles obres de Domènech i Montaner a la ciutat-, i a Cal Massó, un vestigi molt ben aprofitat del modernisme industrial. 

Per sort o atzar, també està revifant la promoció de l'expressió de la poesia. Mostra d'això en va ser aquesta trobada organitzada i promoguda per la molt activa poeta Montse Farrés  i per Antoni Nomen (de Terrabastall poètic), que van aconseguir reunir fins a 34 poetes d'arreu del nostre país. L'acte va estar molt ben conduït per Dolors Quintana (que avui integra el grup de declamació poètica del Centre d'Amics de Reus) i aquest tot-terreny tan eficaç que és Jordi Salvadó, els quals també van retre homenatge al gran degà de les lletres reusenques, Xavier Amorós Solà, amb la lectura d'una tria de l'antologia poètica que li ha publicat Germania, l'exemplar editorial d'Alzira.

Fotografia extreta del twitter de Jordi Salvadó

Imatge extreta del twitter de Raquel Estrada

Vaig tenir ocasió la mateixa tarda de dissabte d'assistir a una altra bella mostra d'iniciatives en favor de l'art i la literatura, una conxorxa (maridatge se'n diu ara?), perpetrada en aquest cas per l'amiga i excel·lent il·lustradora Fina Veciana -que curiosament és la dissenyadora del bellíssim punt de llibre que ha commemorat el poeticidi anterior-, i les seves amigues propietàries de Coupdefouet, una botiga situada al barri del Carme -al costat dels històrics rentadors avui recuperats com a espai social al Casal de la Dona- que aposta pel reciclatge amb elegància i bon gust. La idea central era reinventar, donar nova vida als llibres vells, a través de la manipulació artística. Els resultats, tan suggeridors, podeu veure'ls encara. Us deixo una mostra en fotografia (en podeu saber més a ca la Fina i al Facebook de la botiga).

LES REGLES DE ZADIE SMITH

Àrea de Kilburn Station, al nord-oest de Londres

Vaig descobrir Zadie Smith amb "Sobre la bellesa", la seva tercera novel·la, si no tinc mal entès, i no amb "Dents blanques", un boom editorial amb què va irrompre en el panorama de les lletres anglosaxones amb a penes vint-i-dos anys, el 1997, tres anys abans que fos publicat: va ser objecte de disputa entre diversos editors fins i tot abans que ella completés l'original.

Una història de talent precoç o d'èxit precoç, si més no, que tanmateix no sembla haver-se malmès. Si "Sobre la bellesa" em va agradar, la seva darrera novel·la traduïda a la nostra llengua, "Londres NW" (NW a seques a l'original), m'ha literalment espaterrat. Crec que feia anys que no llegia res de tanta ambició, tanta energia i tanta confiança en la capacitat del propi talent narratiu. Aquella mena de confiança que fa desplegar tota mena de tècniques narratives dins una sola novel·la.

En molts sentits, aquesta novel·la m'ha portat al cap l'"Ulisses" de Joyce. Si a "Sobre la bellesa", Smith havia explorat el molt freqüentat camí de les relacions transatlàntiques entre britànics i nord-americans -el doble món en què ella mateixa es mou en la seva vida privada-, aquí ha vessat la seva mirada sobre el seu més propi món, el nord-oest de la gran capital anglesa que se cita al títol. I ho fa seguint una sèrie de personatges que es creuen i descreuen dins dels límits del barri fictici de Caldwell o en els seus voltants. Sí, també m'ha portat al cap el meu propi "Interseccions".

Les relacions i els anar i venir dels personatges, tanmateix, no tenen la unitat temporal de la gran obra mestra joyciana, però sí es despleguen dins del mateix territori. Podem seguir fins a cert punt -ja he dit que el nucli central és inventat- amb un mapa a la mà les riques descripcions del paisatge urbà, el que, com he dit, va ser el de la Zadie Smith en formació, probablement quan encara duia el nom de fonts que va alterar lleument: Sadie, com la famosa cançó dels Beatles, "Sexy Sadie".

Angela Bassett

Zadie Smith

Zadie amb ulleres

Què hi ha d'autobiogràfic en el llibre? Difícil de dir, i en tot cas sempre donaríem les molt estèrils voltes a la immixtió de la biografia de l'autor en l'obra. Però el cert és que una de les principals protagonistes és descrita com molt semblant a Angela Bassett -la bella actriu afroamericana-, i és una triomfadora que surt de l'ambient deprimit del seu barri. No és que Bassett em recordi bàsicament a Smith, però resulta que ella també és molt bella, i resulta que és mestissa -no ho és la protagonista però curiosament es casa amb un mestís-. Els ulls, la mirada d'aquestes dues dones, però, és ben diferent. I he arribat a la conclusió que Zadie Smith prefereix ocultar les ulleres a les fotografies, i la seva miopia és la que definitivament fa especial la seva mirada.

Estic parlant de mirada real, no de la literària. O fins a cert punt: com els miops, Smith sap enfocar perfectament bé de prop, fins a les profunditats dels seus personatges.

També tenim música: el llibre està solcat per patrons rítmics i referències musicals -algune ses poden recollir al final,en citar els drets d'autor de les lletres-, totes o gairebé totes afins al hip-hop. Dos germans d'ella són coneguts rappers.





M'he deixat dur per aquests ritmes, per mapes, per la sinuosa i variada prosa del'autora. I m'he sentit com a casa. És el que tenen els viatges quan tot surt millor fins i tot que el que s'havia planificat.

Zadie Smith ha reflexionat sobre el procés d'escriptura, que ha reflectit en diversos assaigs que té agrupats al volum "Changing my mind" (2009). Fa un temps, el rotatiu The Guardian va publicar aquest decàleg que ella mateixa dedica  als escriptors. El reprodueixo en original i, com que no disposo de traducció, aporto la meva pròpia versió, a risc de trair més que de traduir:

1 When still a child, make sure you read a lot of books. Spend more time doing this than anything else.

2 When an adult, try to read your own work as a stranger would read it, or even better, as an enemy would.

3 Don't romanticise your "vocation". You can either write good sentences or you can't. There is no "writer's lifestyle". All that matters is what you leave on the page.

4 Avoid your weaknesses. But do this without telling yourself that the things you can't do aren't worth doing. Don't mask self-doubt with contempt.

5 Leave a decent space of time between writing something and editing it.

6 Avoid cliques, gangs, groups. The presence of a crowd won't make your writing any better than it is.

7 Work on a computer that is disconnected from the ­internet.

8 Protect the time and space in which you write. Keep everybody away from it, even the people who are most important to you.

9 Don't confuse honours with achievement.

10 Tell the truth through whichever veil comes to hand – but tell it. Resign yourself to the lifelong sadness that comes from never ­being satisfied.

1 Quan encara siguis un nen, assegura't de llegir un munt de llibres. Passa més temps fent això que qualsevol altra cosa.

2 Quan arribis a adult, tracta de llegir el teu propi treball com  el llegiria un estrany, o millor encara, com ho faria un enemic.

3 No idealitzis la teva "vocació". Pots escriure bones frases o no pots. No hi ha un "estil de vida d'escriptor". El que importa és el que es veu a la pàgina.

4 Evita les teves debilitats. Però fes això sense dir-te a tu mateix que les coses que no pots fer, no val la pena fer-les. No amaguis els teus dubtes amb el menyspreu.

5 Deixa un espai decent de temps entre escriure alguna cosa i editar-la.

6 Evita camarilles, colles, grups. La presència d'una multitud no farà la teva escriptura millor del que és.

7 Treballa amb un equip que estigui desconnectat d'internet.

8 Protegeix el temps i l'espai en què escrius. Manté a tothom lluny d'ell, fins i tot les persones que són més importants per a tu.

9 No s'ha de confondre l'èxit amb honors.

10 Digues la veritat per mitjà de qualsevol vel que tinguis a mà - però explica-la. Resigna't a la tristesa vitalícia que ve de no estar mai satisfet.

SEURE A TAULA AMB EL QUIXOT

Eren dos homes dalt de l'escenari, asseguts al voltant d'una taula atapeïda de llibres. Aparentment, disposats a compartir una relaxada lectura que els divertia molt. I van començar, entre somriures i rialles de complicitat. I ja no van parar fins dues hores més tard. El temps havia volat.

Naturalment, com sempre al teatre, les aparences enganyen. Darrere la simplicitat que apareixia, hi havia un treball, un esforç, un càlcul admirable. Això, i un talent per narrar dels dos homes, dels dos actors, que quasi resulta insultant: un talent immens per llegir, per interpretar, per seguir la veu del narrador, per compondre diversos personatges sense solució de continuïtat. Un talent que empetiteix el gran escenari del Fortuny a la seva mida humana i te'ls posa com qui diu al teu costat, com si estiguessis compartint la seva taula.

Cal dir que el text tampoc era qualsevol text. Estem parlant de la major obra de la novel·lística mundial, la insuperable novel·la (doble) cervantina "Don Quijote de la Mancha" (abreujarem el títol i ja ens entenem). Dues hores el Quixot? Doncs sí, les dues parts, i de cap a cap. És això possible? Evidentment, calia el treball de l'adaptador capaç de comprimir aquesta monumental cataracta de lletres en un relat que es desencadena igualment en dues parts que sumen poc menys de les dues hores.

Els actors eren Jaume Comas i Camilo García, portentoses veus, portentoses presències. L'adaptador, és clar, el nostre Francesc Cerro-Ferran. El responsable del cicle de Grans Mestres a Escena que ens brinda cada primer dimarts de mes el Teatre Fortuny de Reus.

Cerro va optar per abordar una obra tan magna resseguint una línia ininterrompuda, condensant tota la història i dipositant-la amb el mínim artifici possible, suaument, diria que tendrament, en els dos grans actors. Però això sí, imposant un ritme vertiginós, tremendament exigent, que va salvar la confusió d'una manera que encara ara, quasi vint-i-quatre hores després d'haver presenciat la posada en escena, em meravella. Coses de gegants. I no dels que imaginava el malaurat cavaller de la Trista Figura, precisament.

Aniria bé que aquest Quixot viatgés, aquí i allà, entre nosaltres i entre els altres. Ara que les institucions d'aquest Estat espanyol que tracta la cultura diàriament a trabucades i que és capaç d'omplir-se la boca amb la troballa de les presumptes restes de Cervantes, potser millor invertirien els diners que s'hauran gastat en aquests treballs, fent arribar aquesta representació a cada racó de la península. I dur amb ella la rialla dels actors, el seu somriure entremaliat. El millor tribut a l'autor que va saber mirar de cara una societat que s'esmicolava com un gegant de peus de fang i va saber vessar sobre la condició humana aquesta mirada d'una infinita, irònica i trista saviesa sota la capa d'un humor contagiós.

BIBLIORELATS: GUANYEM LES BIBLIOTEQUES COM A ESPAI LITERARI

Victòria Rodrigo, Lena Paüls, la cap del Servei de Biblioteques Carme Fenoll,
l'editor Alfred Arola, i el representant de Roter, Bernat Ruiz

Reusenques de lletres, l'associació d'escriptores reusenques de les quals ja us he parlat recentment, va presentar el proppassat dimarts una nova iniciativa de les que l'estan constituint en una de els associacions culturals més actives i interessants del nostre panorama local.

Aquesta vegada la idea és obrir un concurs literari. Però -no podia ser d'una altra manera-, un concurs prou singular, que se centra en espais tan afins a la literatura com les biblioteques públiques, i que recompensarà no un guanyador sinó tots els que càpiguen en una edició que es farà dels textos escollits. Donada l'empenta de les principals ànimes motrius del grup, Victòria Rodrigo, Lena Paüls, Fina Masdéu i Carme Andrade, no és estrany que hagin embarcat en el projecte el Servei de Biblioteques de la Generalitat, una empresa experta en publicacions digitals, Roter, i l'editorial Arola. Com més d'un dels representants d'aquestes altres entitats no es va estar de dir, senzillament no s'hi podien negar a col·laborar.

Fina Masdéu i Carme Fenoll

Per saber més de l'acte, incloent la brillant exposició final sobre les biblioteques com a espais literaris de la Fina Masdéu, com també de les bases i dels detalls del concurs, consulteu el blog de Reusenques de Lletres o l'espai del Servei de Biblioteques de la Generalitat.

Animeu-vos a participar-hi, el projecte és realment engrescador!

INTERSECCIONS A TORTOSA

Una afortunada intersecció, amb els amics Montse i Gabriel, em va portar dissabte passat, dia 26, a connectar amb la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, i amb la seva entusiasta i emprenedora propietària, la Rosa Cubeles , per poder fer la presentació d'Interseccions a la bellíssima i sempre hospitalària capital del Baix Ebre. Va ser tot un luxe poder fer la presentació de la meva obra a una llibreria que es manté ininterrompudament en el servei des de ni més ni menys que 1760, i que la Rosa i altres socis han sabut mantenir i encara fer créixer des que li va passar de mans del seu antecessor, Jordi Viladrich.

Em va acompanyar per a l'ocasió l'amic i escriptor Ignasi Revés -que ja em va presentar el llibre a Reus-, bon coneixedor d'aquelles terres, on hi ha viscut i treballat, i en relació a les quals ha publicat un llibre molt estimat en la zona, "Esmorzars de l'Ebre".

L'Ignasi i jo vam acabar, de fet, establint un diàleg, amb l'excusa del llibre, sobre moltes de les dèries que ens uneixen, i naturalment, en particular, sobre la d'escriure. També vam poder gaudir de la participació activa del públic, força nombrós per a satisfacció meva. Entre els assistents, l'escriptor i bloguer Jesús Tibau, al qual ja tenia el plaer de conèixer, i les blogueres Maijo i Inma, ampostines que vaig tenir el plaer de conèixer, en una nova ocasió de desvirtualitzar relacions de la xarxa, acció i paraula que vaig comentar, i que em temo que aviat aconseguirem posar als diccionaris.

Vaig acabar fent un petit i modest homenatge al gran escriptor italià Erri de Luca, d'actualitat aquests dies per la causa judicial que se li segueix a causa d'unes declaracions en contra de l'execució d'una via de tren d'alta velocitat a la vall de Susa, i que li podria suposar una pena de fins a cinc anys de presó per haver cridat al sabotatge. Vaig llegir un fragment del seu llibre "La paraula contrària", a punt de sortir en català per Sembra Llibres, on, després de fer memòria del seu despertar a l'activisme polític mitjançant la lectura de l'"Homenatge a Catalunya" de George Orwell i la vinculació a la defensa de diversos anarquistes a finals dels seixanta, escriu:

A partir de mi mateix en aquella edat, intente imaginar què mou un jove d’avui en dia a exposar-se a una lluita tan difamada i reprimida com la de la vall de Susa. Una persona jove d’altres llocs d’Itàlia que posa en perill el nom, la cara i els antecedents penals per fer costat als de No-tav de la vall de Susa. 
Potser a aquesta persona no li cal cap Orwell que li explique la gran lluita del poble. En té prou de saber que hi ha una voluntat de resistència civil, popular, per a unir-s’hi. 
Ara bé, si tinguera l’oportunitat de llegir un Orwell d’ara que l’encenguera, aquell autor voldria ser jo. 
Això mateix, voldria ser jo l’escriptor amb qui topes per atzar, que ha ficat les seues pàgines dins els naixents sentiments de justícia que formen el caràcter d’un jove ciutadà.
D’aquesta manera introduïsc tan bé com puc l’acusació contra mi: instigació.
Instigar un sentiment de justícia, que ja existeix, però que encara no ha trobat els mots per a ser dit i per a ser reconegut.

Amb la lectura habitual de l'Aleida d'un dels contes que forma part del llibre, "Cruïlles", vam donar per tancat l'acte. No sense un cuquet de nostàlgia ja avançada. Tenim encara cites pendents per aquelles terres.

Fotografies: Elena Giménez