EL DELIRI NACIONALISTA

El 21D dissenyat pel govern Rajoy com a part essencial del seu projecte de 155 ha acabat en un fracàs de Mariano Rajoy i, com molts pronosticaven, resultarà ser la seva tomba política. O hauria de ser-ho, en un país decent. Cosa que està per veure si ho és, Espanya.

De fet, avui ha de ser un mal dia per a Rajoy i el PP, després de la desfeta en tota regla d'ahir que ha estat seguida, a més, amb molta atenció per Europa i el món sencer. Deia Tarradellas, el nostre president de la Generalitat llargs anys a l'exili, que en política es pot fer tot menys el ridícul. Bé, Rajoy el va fer ahir. Però, per si faltava algun detall, avui el Tribunal Constitucional estima parcialment el recurs de la Generalitat contra la indemnització a Florentino Pérez pel cas Castor. No queda clar si Florentino haurà de retornar el 1.350 milions d'euros rebuts a canvi de posar en perill la seguretat d'una àmplia zona del país amb el projecte de dipòsit soterrat de gas , però el cop d'efecte és dels que fa recuperar la fe en el sistema legal espanyol. Ho acabarem de creure si, com n'estic convençut, el mateix TC acaba tombant l'aplicació del 155 per part del govern espanyol.

Tanmateix, el que no sembla que s'hagi d'aturar ara per ara és la persecució judicial contra l'independentisme en les diferents causes que ara ha acumulat el jutge instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llanera. Just ahir sabíem que s'ha unit a la causa un informe de la Guàrdia Civil on, entre d'altres coses, atribueix a les mobilitzacions ciutadanes, especialment les de les últimes diades de l'11 de setembre, ser el germen del rebuig, quan no l'odi, a l'estat espanyol i les seves institucions.  Posar en negre sobre blanc una acusació així contra unes mobilitzacions modèliques quant a civisme i pacifisme, lloades arreu del món, només pot indicar que, en efecte, els que han emmalaltit d'aquest odi són algunes d'aquestes institucions espanyoles.

I és que per llegir correctament el que pensen els que sostenen aquest entrellat de poders públics i mitjans afins que constitueix el nucli dur de l'Espanya que carrega contra el moviment independentista català, només hem de llegir el que li atribueix a aquest: si parla de rebuig i odi contra l'Estat espanyol, llegirem el seu rebuig i odi contra la Catalunya que es vol independent.

En l'expressió molt cara a aquests mateixos mitjans oficials i oficiosos de l'Estat, el deliri nacionalista de Puigdemont i els seus -recorden quan era cosa de Mas i Puigdemont només el seu titella?-, és en veritat el deliri nacionalista que impregna la seva mirada i vessa fins i tot en els informes policials que acaben en un alt tribunal.

PROJECTE, PROJECTE!

Carla Bergadà/ delCamp.cat

Avui la ciutat de Reus ha despertat amb els carrers pintats de groc. Moltes, segurament centenars de pintades de llaços grocs lluïen sobre els paviments de les principals vies i places de la ciutat. Potser és la resposta a l'eficiència expeditiva amb què brigades d'origen desconegut arrenquen i fan desaparèixer el que altres brigades tampoc identificades enganxaven sobre parets, fanals i i altres parts del mobiliari urbà: llaços grocs de paper, tela o plàstic, cartells al·ludint a la llibertat dels presos polítics o a consignes a favor de la República sense referir-se a un partit concret, etc.

Ja fa molt que l'unionisme va decidir disputar-li a l'independentisme el domini dels carrers, això que en les seves manifestacions al voltant de l'1 d'octubre van reivindicar assumint el crit-eslògan els carrers seran sempre nostres. La supremacia del moviment independentista en aquest terreny, on de fet va néixer a l'impuls de les grans manifestacions dels últims 11 de setembre, era indiscutible. Fins que l'unionisme no ha vist amenaçat seriosament el seu domini sobre els poders públics, o sigui fins que la independència ha passat a ser una possibilitat i no una simple reivindicació, no ha plantat cara en l'àmbit essencial en tota mobilització, els espais públics reals, el carrer.

Ho ha fet amb manifestacions, que en comptades ocasions han pogut competir, ni que sigui de lluny, amb les independentistes. Ho ha fet perseguint els símbols com el llaçs groc, amb l'inestimable suport del poder judicial i la junta Electoral Central que els ha prohibit. Ho ha fet replicant des de finestres i balcons amb els seus propis símbols.

En general, però, l'unionisme, i això ho reconeixen els seus dirigents en privat, va sempre pel darrera. Realment, va a remolc i a la contra, amb una acció reactiva que gairebé sempre es transforma en pura prohibició o intent d'anul·lació del contrari, com en les accions que abans esmentàvem. Com si el seu únic far i guia fos l'actuació dels poders de l'Estat que pretenen amb la repressió solucionar un problema de contestació que és francament massiva.

elnacional.cat

Veient fugaçment dilluns passat el guirigall del debat múltiple de candidats a TV3 el Sr. García Albiol amb un llaç a la solapa, un llaç en part groc però vorejat amb les franges vermelles que el feien representar la bandera espanyola, vaig entendre definitivament per què aquesta guerra la tenen perduda els del bàndol unionista: no poden idear ni proposar res que no sigui la negació del que ideen i imaginen contínuament els adversaris.

Dèiem en l'anterior post que aquesta campanya, que ahir feliçment finalitzava, s'ha caracteritzat per la seva manca  escandalosa de programes electorals. Però això no vol dir que manquin projectes. El que passa és que un bloc els té i acapara tots. L'altre només aspira a anorrear-los.

PROGRAMA, PROGRAMA!

Francesc de Carreras
Fotografia de Sergio Enríquez-Nistal per a El Mundo

Era Julio Anguita, líder del Partit Comunista d'Espanya durant la segona meitat dels 80 i gairebé tots els 90 i impulsor màxim de la coalició Izquierda Unida, que assoliria quotes representatives importants però de la qual va acabar renegant, qui martellejava -si no m'erro- aquesta frase com a quasi eslògan de les seves campanyes electorals: Programa, programa! El recordo a Reus -diria que a les Peixateries Velles- amonestant els votants per la seva manca de capacitat d'anàlisi crítica sobre el contingut de les opcions polítiques que es presentaven a les eleccions.

Probablement Anguita, avui ja retirat de la primera escena política, sigui un dinosaure, un representant d'una raça extingida que valorava encara els continguts potents i elaborats en els programes dels partits. Avui, on tot es decideix a cops de titular i d'acudits o petites frases repetides fins a l'avorriment, ningú es planteja seriosament tirar endavant un programa electoral.

Però, dit això, en aquestes eleccions que estem vivint aquesta realitat sembla encara haver-se extremat: a ningú sembla escapar-se que el que està en joc és molt diferent a un programa de govern, i tot sembla reduir-se a una lluita sense matisos entre dues postures inconciliables, entre dos blocs, els que defensen la sobirania nacional catalana i els que la neguen i només reconeixen l'espanyola (constitucionalista, s'autodenominen). Queda, és clar, el bloc dels Comuns, hereus més o menys llunyans de la IU d'Anguita (com ho són els coloms dels dinosaures), que juga a les equidistàncies i procura fer la viu-viu sense mullar-se per cap bloc. Està per veure si pescarà de dues bandes o perdrà peix de les dues a balquena.

Ara bé, del bloc independentista es pot argumentar que la manca de definició d'un projecte de país, més enllà d'apel·lacions més o menys ambigües a construir República, etc, i amb la notable excepció de la CUP, obeeix a la por a la repressió que estan patint i que manté els seus caps de llista a la presó o a l'exili. Fa realment feredat escriure això aquí, però és la pura veritat dels fets. En canvi, del bloc unionista, podem dir que la manca de projecte és, en si mateix, el seu modus vivendi.

Ja parlem del trist PSC actual (amb afegits tan extravagants com les deixalles vividores de l'ex-Unió), com el PP com el que sembla clarament favorit d'aquest bloc, els C's, tot es redueix a l'atac a l'altre bloc. Un atac desmesurat que carrega amb el suport del "155" que tots ells han avalat. La via repressiva judicial i policial, en resum.

Quan el PP, partit residual a casa nostra, es vanta d'haver escapçat l'independentisme, per boca de la que avui sembla la seva dona forta, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, està fent una apologia de la violència política i de pas no dissimula que governa amb mà de ferro tots els poders de l'estat. Quan el seu presumpte candidat, Xavier García Albiol, insulta i denigra no solament els candidats adversaris sinó tota la societat amb ideologia independentista, està fent de la confrontació el seu sistema de captar vots -no se sap si per al seu partit o per a C's-.

Ciutadans, d'una manera més sibil·lina, defensa la mateixa sortida autoritària cap a la recentralització ferotge que pretén sense dubte abanderar el seu germà gran a Espanya -vull dir el PP-. I ho fa sense proposar res més que tornar a la normalitat institucional, que és el mateix sonsonete que tant li agrada a Rajoy, per bé que no deixi de ser un encobriment falsament conservador d'una veritable política reaccionària que pretén desballestar l'estat de les autonomies talcom va quedar configurat en el pacte constitucional del 78. Pacte que els hereus de l'antiga Alianza Popular que va acabar votant en contra d'aquell text van fer ja saltar pels aires amb l'estatut del 2006 i que amb la política del govern de Rajoy no han fet altra cosa que minar més i més.

Per no tenir, C's no té ni un vincle vagament ideològic al qual abraçar-se. Ahir, al diari Ara, Francesc de Carreras, un dels seus pares fundadors, del grup d'intel·lectuals ben pagats que van crear el nou partit com una clara aposta anticatalanista l'any 2005, deia que no veu cap canvi substancial en l'evolució d'aquesta formació, en la qual encara se sent integrat ja que tanca la llista per Barcelona. Catedràtic de Dret Constitucional a la UAB, quan jo vaig estudiar, professor meu -i molt bo- en Dret Polític, és avui una ombra del pensador progressista -en l'òrbita del PSUC, crec- que vaig conèixer, i és capaç de dir que el fet que C's,vestida en l'origen de tints socialdemòcrates i liberals progressistes, hagi renunciat a la socialdemocràcia i hagi tancat tants pactes amb el PP no deixa de ser una qüestió sense transcendència. Una banalitat, vaja.

I és que, per administrar un poder normal en un país normal, on els que manen, manen -i no donen la cara, i això és una constant en la pròpia vida de C's des del seu origen-, ¿qui necessita adherir-se a cap sistema de valors i a cap ideologia?

EL PEÓ REBEL

El poble català, crec, no s'ha fet gaires il·lusions mai sobre una resposta civilitzada i democràtica de l'Estat espanyol als seus plantejaments independentistes, tot i que potser bona part de la població no sospitava el grau de virulència amb què engegaria una repressió a les propostes ja fermes en aquest sentit. Per a aquest sector de la nostra societat, despertar al rigor repressiu de l'aparell estatal pot haver estat també una caiguda del cirerer, si se'm permet l'expressió popular.

Ara bé, potser era bastant més ampli el sector que esperava que el món en general i Europa en concret, i encara més precisament la Unió Europea, reaccionaria amb una aposta per la canalització democràtica del conflicte generat per la demanda independentista. Una altra caiguda del cirerer, més massiva.

Fa ja un grapat d'anys, l'intel·lectual i activista nord-americà Noam Chomsky plantejava en un llibre coescrit amb el sociòleg alemany Hans Dieterich ("La aldea global", 1996) com l'impacte de la globalització estava erosionant les estructures democràtiques dels estats arreu del planeta: En general, el mundo está siendo movido hacia un modelo del Tercer Mundo, por una política deliberada de Estado y las corporaciones, con sectores de gran riqueza, una gran masa de miseria y una gran población superflua, desprovista de todo derecho porque no contribuye en nada a la generació de ganancias, el único valor del ser humano.

Per obtenir aquest fi, deia Chomsky, la població ha de ser mantinguda en la ignorància. En el Tercer Món, els mecanismes preferits eren i són els més directes, els que amb menys esforç -i, afegeixo, amb una més generosa despesa militar- sotmeten les poblacions: terror en gran escala o guerres de major o menor intensitat. En el Primer Món, el mètode és doble: confinament a guetos de la població supèrflua , eventualment també reduïda violentament arribat el moment que aquell no sigui suficient, i convenciment mitjançant els molt variats sistemes de persuasió i propaganda per a la resta.

Aquest desplegament de mètodes es va estendre, com senyala Chomsky, des de l'era Reagan en els anys vuitanta, als dominis tradicionals dels nord-americans, tot el vast continent americà i el Sud-est asiàtic, i es va accentuar amb la caiguda del model comunista, que va obrir a la colonització globalitzadora l'àmbit territorial abans dominat per la Unió Soviètica. L'avidesa amb què aquesta expansió va exigint i devorant nous mercats ha fet que també Europa occidental senti la queixalada d'aquest poder. El model neoliberal -que, com els autors del llibre ja demostraven no és tal, sinó que encobreix un proteccionisme favorable a les grans empreses i corporacions que estan colonitzant el planeta- va assaltar els fonaments de les societats més avançades, dites del benestar. Ha estat simplement l'aplicació de models ja aplicats prèviament en les anteriorment citades zones d'influència de l'imperi estatunidenc: creació d'una bombolla de creixement financer, seguida d'un crac i el consegüent desencadenament d'una crisi de producció i posterior increment desmesurat dels volums de deute públic i privat, i aprofitament de l'esclat de la crisi per redistribuir sectors de l'economia en benefici dels mètodes i organitzacions més moderns i eficients -casualment representats pels mateixos artífex de la crisi o pels seus sequaços locals-.

L'impacte d'aquesta reconversió ha estat, lògicament, més ferotge en els països amb economies més dèbils, les dels anomenats PIGS del sud de la UE, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. El Regne Unit ja havia encapçalat feia dècades la seva pròpia revolució neoliberal amb el thatcherisme, i el seu veí irlandès s'ha hagut de reconvertir a marxes forçades a la disciplina dels nous reis del mercat. Sobre els gegants de la UE restants, Alemanya i França, pesa ara un front implacable que engoleix any rere any les conquestes socials, mentre la resposta social sembla adormir-se o -pitjor encara- només poder trobar sortida en els populismes d'extrema dreta, tal com va succeir fa ara un segle amb el cataclisme de la Gran Guerra.

¿On queda ara, doncs, el petit país català en aquest gran tauler d'escacs? En una línia de front escombrada per alfils, cavalls, torres i dames poderoses que s'empassen els peons rebel sense compassió. Catalunya pot ser a penes un peó contestatari, sense un pes econòmic rellevant -encara que fonamental per mantenir el malalt terminal Espanya en el límit de la respiració assistida-, però que amb el seu orgullós desafiament democràtic planteja un exemple de cap manera permissible pels amos del joc.

¿No seria il·lús, doncs, esperar que en el nom del respecte a les regles democràtiques se'l permetés continuar amb una veritable revolució que emergeix d'una capacitat autoorganitzativa que reclama alguna cosa tan perillosa com el dret a decidir?

En tot cas, no serà sense un càlcul de costos i guanys en els quals, entre les balances, la sang i les llàgrimes no estan de cap manera descartades.

LA FICCIÓ DE L'ECONOMIA

Una de les armes que ha fet valer l'Estat espanyol per dinamitar el que ha batejat com a desafiament secessionista català, ha estat el de l'amenaça d'incomptables desfetes econòmiques per a Catalunya -quasi sempre obviant que una ensulsiada econòmica catalana comportaria sense remei una altra per a l'espanyola-. Tanmateix, les prediccions catastrofistes no van semblar convèncer a una massa independentista que romania estable en els darrers anys. Va ser arran de la declaració de la independència de Puigdemont al Parlament el dia 10 d'octubre, que l'Estat va posar en marxa una maquinària que va pretendre visualitzar un efecte devastador real, la denominada fuga d'empreses.

Aquesta fuga real es va traduir en realitat en el canvi de seu social d'un nombre estimat oficialment en més de 2.800 empreses, entre les quals, això sí, gairebé totes les que cotitzen en el mercat de la Borsa IBEX 35 -llevat de Grífols-, i algunes de les més grans. La fuga, en realitat, no ha tingut cap efecte real en la producció ni en els llocs de treball, ja que, almenys de moment, les seus físiques no s'han mogut. Una altra cosa ha estat el drenatge de fons que van patir les entitats financeres amb seu a Catlunya, fonamentalment CaixaBank i Banc de Sabadell, que van intentar frenar amb aquest trasllat cosmètic.

Però que els moviments siguin més simbòlics que reals no suposa en realitat que se situïn al marge del funcionament de l'economia. Per comprendre'n els efectes veritables cal tenir en compte que l'economia, precisament, té poc de real, si per real entenem allò que és tangible i es pot intercanviar amb un preu relativament lligat al preu de mercat dels productes. Cal partir de la base que en el món econòmic, la macroeconomia només té una relació indirecta amb la microeconomia que suposa el contacte directe del consumidor amb els productors. Allò que Marx va definir com a plusvàlua, que suposa l'afegit de valor que experimenta un producte determinat mitjançant el procés d'elaboració que el situa en el mercat, no és ara l'objecte essencial de la quantificació del valor total de l'economia més que de manera llunyana.  S'ha estimat que en una economia lliure de mercat aquesta relació hauria d'anar d'1 a 9. És a dir, que si un valor és produït -sumant-hi totes les plusvàlues generades pels intermediaris, que solen multiplicar el cost inicial- per 1, la seva traducció en moneda en el global de l'economia és 9. Qui és el responsable d'aquesta inflació? Els operadors financers: bancs centrals, mercats de valors, mercats de risc, etc. Qui en realitat crea els diners no és, doncs, ni de bon tros el pagès que posa al mercat les seves pomes, ni l'intermediari que les porta al mercat de majoristes, ni el minorista que els posa a l'abast del consumidor. Els que literalment decideixen quants diners es posen en circulació són els mercats financers, amb el seu complex entrellat de reguladors i operadors. Aquesta inflació, en el període abans de la crisi del 2008 -que és en essència una crisi financera- s'estima que va arribar a gairebé triplicar aquesta relació d'1/9.

El sistema es basa, ras i curt, en una generació d'expectatives de risc sobre el consum que mou el mercat. En bona part, és idèntica al mecanisme desencadenat en l'estafa piramidal: se sosté mentre hi ha la possibilitat d'anar endossant a altres inversors el que jo he invertit. La piràmide cau, o la bombolla rebenta, quan s'esmicola la confiança en el moment que un inversor no troba ja inversors disposats a assumir el deute. Un exemple clarificador és el que es pot considerar com un detonant de la crisi de 2008: les famoses hipoteques subprime que van esclatar en el mercat nord-americà el 2007. Es tractava d'un producte financer d'alt risc que es basava en l'endeutament d'una important massa de consumidors que, com a conseqüència de l'augment desorbitat dels tipus d'interès que la seva mateixa demanda va generar, no van poder fer front a la devolució de les seves hipoteques i van fer caure així una gran quantitat d'entitats de crèdit, fons d'inversió i altres operadors que havien apostat pels alts rendiments promesos sobre la base d'aquells crèdits ara incobrables.

En realitat, el mecanisme del deute públic és similar a aquest. La diferència essencial és que els estats no semblen obligats a retornar mai el capital prestat, com els consumidors privats sí han de fer teòricament, però en canvi han de satisfer religiosament els interessos generats. Un cas similar és el d'empreses considerades sistèmiques (bancs, grans empreses...), que es consideren too big to fall (massa grans per caure). En aquest tipus de deutes, a més, solem trobar un joc circular: els préstecs es creuen entre operadors, públics o privats, i se sostenen entre ells. El mecanisme sovint és el de la fugida endavant, que cobreixi els forats financers amb l'adquisició de fons d'altri (encara que també estiguin sostinguts pels propis deutes) que en realitat mai no es podran pagar. En el cas del deute espanyol, la circularitat és molt acusada. El denominat deute sobirà de l'Estat és sostingut per emissions de deute que compren agents propis, com el Fons de Reserva de la Seguretat Social, que s'ha anat buidant acceleradament en els darrers anys i que en realitat és un fons constituïts amb crèdits que poden ser ben aviat incobrables.

¿Qui garanteix, doncs, finalment que aquestes piràmides o bombolles tinguin una base raonablement sòlida i no facin fallida quan el risc assumit ja no sigui absorbit pel propi mercat financer? En teoria els reguladors públics, que en el cas de la Unió Europea està sota el paraigua del Banc Central Europeu (BCE), però que en cada Estat adopta un complex entrellat institucional que hauria de vetllar per l'aplicació de les seves directrius en cada sector financer. La demostració que aquesta regulació i controls no semblen efectius en un grau raonable és la recurrència de les crisis financeres que sacsegen els mercats, i, com en el cas paradigmàtic de la crisi de 2008, acaben pagant els consumidors. Desencadenat el pànic, el sistema devora tots els fons disponibles i els que perden són els inversors més febles, com es va veure aquí amb els subscriptors dels denominats  crèdits preferents emesos per la majoria de caixes d'estalvi.

Avui en dia Espanya és un deutor malalt, que ha passat a deure en els anys que s'ha prolongat la crisi una quantitat inferior al 40 % del seu PIB -el 2008-  a superar ja el 100 %, per tant el bilió d'euros. Encara que, com hem dit, no s'exigeix en el mercat el retorn del capital, l'ofec que suposa el servei d'aquest deute es menja ja una part dels pressupostos molt important. Per a 2017 seran més de 30.000 milions. Això, per fer-se una idea, ja duplica el que l'Estat dedica a les prestacions d'atur i representa més del 10% de la despesa total no financera.

L'emissió bruta de deute -en les seves diverses formes- per part de l'Estat espanyol superarà els 230.000 milions aquest 2017 (quasi una quarta part del PIB!), sense comptar el deute que altres institucions públiques que en aplicació del joc de la circularitat que hem descrit contrauen amb el propi Tresor Públic, com ara les Comunitats Autònomes -el famós FLA- o els que subscriu la Seguretat Social -que enguany superen els 10.000 milions segons els pressupostos generals-.

El regulador europeu, el BCE, està assistint artificialment aquest malalt, comprant massivament el deute que l'Estat espanyol està col·locant als mercats per sostenir aquest ofec financer -o sigui, la seva venda de productes de deute per poder fer front al seu deute-. S'estima que el BCE està invertint uns 60.000 milions mensuals en la compra de deutes dels estats amb més problemes, però ha anunciat que aquest mecanisme quedarà aviat -a final d'any- reduït dràsticament. Sense el suport d'aquest comprador -en realitat, la injecció o, traduït en plata, la fabricació de moneda per part del BCE- per fer front als venciments, la fallida d'estats malalts com l'espanyol és un risc més que previsible.

En definitiva, si la massa de moneda circulant queda frenada, l'accés a nous crèdits pot resultar ruïnós i fer caure la piràmide, almenys per als més febles. Els creditors, aleshores, no podran recuperar les seves inversions i novament es generarà una voraç deglució dels crèdits que sí es puguin cobrar, arrossegant en aquesta espiral nous agents.

Quan els bancs amb seu a Catalunya van decidir traslladar la seva veu confiaven, bàsicament, en convèncer els seus impositors que se situaven sota un paraigua protector eficaç: el del BCE que respondria dels seus dipòsits, mentre que una Catalunya hipotèticament independent no podria per si sola.

Pel contrari, una economia globalment més sanejada i menys fictícia -o sigui, menys inflada per la bombolla financera- podria generar més seguretat als creditors. Això passa per crear una regulació rigorosa que premiï les entitats financeres serioses que assumeixin riscos raonables en la seva política creditícia, que estiguin més a prop de l'economia productiva, i que els productors trobin en els mercats de consumidors una demanda ajustada als costos de producció, la qual cosa implica uns nivells de renda equilibrats . Sigui per la via dels salaris, dels impostos o d'altres mecanismes de redistribució eficaços, aquesta renda ha de partir del retorn als consumidors d'una part equitativa de la que els productors generen (la famosa plusvàlua).

Aquestes serien les bases d'una economia menys fictícia i, per tant, més lliure dels sotracs que generen els mercats financers i les màquines de creació de diners avui dominants. Però aprofundir-hi seria ja objecte almenys d'un altre article com aquest.

QUÈ FER, SI NO?

La bona notícia d'ahir va ser que Podemos per fi va anunciar que presentarà recurs d'inconstitucionalitat davant l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució. Tot i que ha esperat un mes -al·legant la complexitat tècnica del recurs-, i les expressions inevitables d'equidistància amb el bloc independentista, la jugada per a la formació de Pablo Iglesias és una carambola que a ells els pot sortir molt bé -estem en plena precampanya electoral, òbviament tenim aquí una raó oculta-, però també a l'independentisme. I de retruc a la democràcia espanyola engabiada i esclavitzada pel bloc constitucionalista que ja tan bé ha definit el president Puigdemont del tripartit del 155 (PP, C,s i PSOE).

Per què diem que els sortirà bé a Podemos? Perquè el Tribunal Constitucional podrà en tot cas matisar la seva resposta, però no podrà de cap manera desestimar el recurs. Atenent el sentit literal de la norma i acudint a un dels principis bàsics de la interpretació de les normes que fixa el Codi Civil, el conegut com esperit del legislador -constituent en aquest cas-, que va deixar fora del text aprovat precisament la competència del govern central per remoure un govern autonòmic -proposta del pare fundador del PP, Manuel Fraga, que va ser derrotada-, el TC té pràcticament les mans lligades i només podrà donar la raó als recurrents. Certament, la resolució trigarà, i recordem que la presentació del recurs no suspèn l'aplicació de la norma recorreguda, ja que la Consitució en això és asimètrica i només concedeix aquesta prerrogativa als recursos del govern central.

En tot cas, això suposarà una rebolcada important per a Rajoy, que a més s'enfronta -malgrat totes les manipulacions que fa amb els tribunals- a penes serioses sobre el seu partit per les múltiples causes per corrupció que té obertes. La prova de la preocupació del president espanyol és la seva reacció en rebre la notícia de l'anunci de Podemos. Va dir Rajoy que era un recurs absurd ja que es tracta d'un article que és perfectament democràtic i que està en altres constitucions europees -ocultant és clar que el 155 no diu res del que ha aplicat-, i, sobretot cal remarcar, va etzibar a la formació lila: “Me gustaría saber qué es lo que pretendían que hiciera”.

Justament això: va reconèixer implícitament que no tenia mitjans legals per aturar la declaració d'independència, i que per tant va fer l'únic que creia que seria efectiu, a costa de saltar-se fins i tot la mateixa Constitució. És a dir, el mateix que van fer el govern de la Generalitat i el Parlament que va votar la declaració formal. Exactament què pretenien, si no, que fessin, si van barrar tots els ponts de diàleg i totes les sortides negociades.