LOU REED, L'HEROI QUE NO VA VOLER SER MÀRTIR

De vegades sorgeixen estranyes coincidències en la teva vida quotidiana que bé et sorprenen, bé t'incomoden. Intuïcions, presagis, caramboles que et suggereixen una capacitat premonitòria que sens dubte té més a veure amb l'atzar que amb qualsevol do endevinatori.

Ahir escrivia dins el relat/bloc que maldo per construir aquests mesos, el bloc de les narracions sobre la imaginària illa de Tavanne, sobre els herois del rock. Uns, mites prematurament desapareguts, i d'altres, de vegades encara més sorprenentment, supervivents. No esmentava implícitament entre aquests Lou Reed, però la seva imatge dansava entre el teclat i la pantalla on anava escrivint.

Probablement trigaré setmanes a polir el text i pujar-lo, però crec que puc fer una excepció als meus principis i copiar aquí un tros:

Mentre alguns, els herois que van esdevenir mites, es destrossaven en l’abisme, atrapats en una sobredosi o, com Ícar i Abril, estavellats en el si de la seva pròpia velocitat, d’altres han perviscut. I potser no estaran revestits de l’aura dels Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi Hendrix, Brian Jones, John Bonham, Keith Moon, Kurt Cobain i el llarg etcètera, entre els quals Ícar/Abril, i com a molt només mantenen l’aura ambigua i agredolça dels supervivents. Però, llevat dels que van quedar definitivament atrapats en una cara fosca lunar després d’un mal viatge, com Syd Barrett, han afrontat les contradiccions i penalitats de les nostres societats cruelment mercantilitzades i han après a conciliar les antigues aspiracions, les velles il·lusions, els somnis forassenyats, amb les mediocres realitats que ens obliguen dia a dia a transigir.

Lou Reed ha estat un supervivent, en els molts tràngols d'una vida d'excessos que s'endevinava en el seu rostre maltractat. A diferència dels seus col·legues, màrtirs sens dubte involuntaris de la causa, ha arribat a una edat que bé es pot considerar anciana, segurament contra pronòstic. Havia fet ja els 71 anys, quan ja no ha pogut superar complicacions esdevingudes del trasplantament de fetge a què va ser sotmès fa uns mesos. Feia anys que gaudia d'una insospitada estabilitat personal i familiar, al costat de la també excel·lent artista Laurie Anderson, destacant pel seu treball poètic i pel seu interès universal per la poesia, que incloïa en pla rellevant la catalana.

Batejat molt justament com el poeta del rock, també és influent pel costat fosc de la seva addicció a una droga com l'heroïna que tants estralls va fer en la seva generació i en les immediatament posteriors. No pocs li han retret que fes apologia d'una droga assassina.

El poeta no pot caure en l'apologia, i no crec que fos el cas de Lou Reed. Però deixem de banda temes polèmics i recordem-lo en la placidesa i profunditat d'un dels seus temes més perfectes, el del dia perfecte: Perfect Day.

Just a perfect day,
Drink Sangria in the park,
And then later, when it gets dark,
We go home.
Just a perfect day,
Feed animals in the zoo
Then later, a movie, too,
And then home.

Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

Just a perfect day,
Problems all left alone,
Weekenders on our own.
It's such fun.
Just a perfect day,
You made me forget myself.
I thought I was someone else,
Someone good.

Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow,

Estic penjat de tu. Al final recolliràs el que has sembrat.

LES FAL·LÀCIES DEL PODER

bitsrojiverdes.org

El president del govern espanyol, el popular Mariano Rajoy, no es cansa de repetir en els fòrums internacional on últimament es prodiga, que el modern és la unió, que l'evolució natural va cap a la unió. Es tracta d'un discurs gairebé filosòfic, però que segurament ignora la clara separació entre el ser i el deure de ser que va establir ja Hume, amb la seva cèlebre guillotina. O, el que és igual, incorre en la fal·làcia naturalista de la qual s'han servit des dels segles dels segles els falsos analistes que simplement són propagandistes del poder establert. En el cas de Rajoy, la seva benaurança sobre la unitat confón la veritable unió, que només pot basar-se en la llibertat dels que la integren, amb la unificació forçada. En veritat, un discurs de la unificació imperialista que sempre han escampat les nacions que han volgut sotmetre les altres que consideren inferiors o conquerides, i que en la modernitat que ell predica ha estès un poder més subtil, el poder econòmic, l'imperialisme econòmic del qual l'imperialisme polític és simple altaveu i pregoner. Un discurs buit de contingut real, ple de fal·làcies, esbombat a fòrums igualment buits i desangelats -com es pot comprovar en qualsevol de les activitats internacionals del president espanyol- però que després propaguen els obedients mitjans de comunicació com a simplificades consignes en forma de titulars.

Aquest imperialisme político-econòmic es construeix sota nobles principis democràtics, amb la bandera dels drets humans, però se li veu el llautó a la més mínima: tenim avui la ignomínia d'una manifestació en contra d'una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans... fomentada i animada per un govern formalment democràtic com l'espanyol.

I és que, igual que el partit de Rajoy ha segrestat l'adjectiu popular del seu sentit profund, d'arrelament en el poble, el concepte de democràcia es veu reduït a un esclerotitzat sistema legal i institucional, baluard i barrera per restringir la llibertat de decidir, dels ciutadans i dels pobles. Pel contrari, democràcia és, millor dit: hauria de ser -no caiguem en la trampa naturalista- una acció quotidiana, l'exercici del dret a decidir, la llibertat de triar i la possibilitat de reqüestionar-ho tot en un debat general.

La trampa naturalista també sol fer caure en el pecat de l'optimisme històric: pensar que els nostres destins ja estan marcats en una futura terra on la llet i la mel sorgeixen soles. La democràcia no pot tenir un final feliç: és un camí permanent de construcció d'un societat més participativa, més justa, més profundament arrelada en la societat i en la natura.

No parlo, és clar, de drets o evolucions naturals a la manera tomista que encara usa el president Rajoy: parlo del lligam a la terra que ens fa éssers amb voluntat de sostenir aquest planeta com un hàbitat per a generacions futures, generacions que han d'honorar les dels passat que les han precedit i han construït la societat on han crescut, però que han de reconsiderar i criticar també aquesta herència per projectar un futur millor. La independència sense (veritable) democràcia i sense aquest lligam sòlid amb la cultura rebuda i la cultura volguda no té cap sentit més enllà dels tristos, mediocres, improductius jocs de la política amb minúscules.

QUI ENS BARRARÀ EL PAS?

Fotografia: Aleida López

Si algú pot barrar el pas de la llibertat dels altres, que sigui només aquell mateix algú. Sempre és una decisió respectable, la del que renuncia a encetar o continuar un camí. Per molt que pugui resultar trista per als que voldrien continuar fruint del camí, sobretot quan ja està iniciat i ha estat agradable i fructífer.

Indiscutiblement és el cas dels valencians Obrint pas, un grup de referència dels darrers 20 anys de música catalana, un grup que ha sabut atreure generació rera generació de joventuts que els han identificat immediatament com un símbol de resistència, lluita i coratge -aquest mot que els és tan car-, i alhora de gran vitalitat i riquesa musical -ai, aquest País Valencià tan musicalment ben dotat!!!-.

La decisió d'Obrint Pas de fer un alt al seu brillantíssim camí ens deixa aquesta sensació de malenconia anticipada de la pèrdua, però alguna cosa ens fa pensar que no serà un adéu definitiu. De fet, ahir, a la seva emotiva, abassagadora, extraordinària actuació en el format acústic al teatre Bartrina de Reus, van deixar intuir que poden estar ja repensant-se el punt i final i anotar-ho com a probable i seguit.

Reus té amb el conjunt valencià una relació molt especial. Xavi Sarrià ho rememorava ahir dalt de l'escenari del coquetó teatre: des de la primera actuació fa molts anys a La Palma, a aquest passat juny a Barraques, Obrint Pas emociona la ciutat i la ciutat emociona els nois d'Obrint Pas amb una genuïna connexió que té molt d'història d'amor, com deia la piulada de l'Aleida d'ahir que ells van repiular.

Serà fins aviat, doncs. Visca el poble, visca la Terra!

Correrem descalços
sota un cel de mil estreles
a les nits d'hivern de pluja i fred
sentirem la fúria
corrent per les nostres venes
l'emoció salvatge contra el vent
encendrem fogueres
amb la ràbia i la tendresa
que durem gravades sota el pit
i clavarem les mans
a les arrels d'aquesta terra
d'on naix el coratge
de seguir
sentint-nos vius

De Coratge

CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

3. EL CEL PINTAT DE BERLIN

Mirar l'horitzó de Berlin és mirar l'acotació dels seus espais a través de la multiplicitat dels missatges que es creuen i se solapen, l'arquitectura emergida de la gran destrucció de la gran guerra mundial, el fecund solatge de les dues urbs separades per un mur que ha deixat a la vista en ser enderrocat un mosaic de barris, de microciutats, que es despleguen en el territori alliberat sota el cel de filferrades i murs buscant una aportació, una veu singular en el diari anar i venir del gran diàleg de la ciutat.



Sobre les pedres velles, sobre les pedres noves, sobre el formigó i sobre les façanes descobertes per l'ensulsiada o no cobertes per la construcció en espera, les veus es materialitzen en les pintures que evoquen el passat repressor, el passat dividit, el temps del llenguatge clandestí, i enllacen amb el temps de l'exuberància de la comunicació que es desplega com una infinita teranyina de color sota el cel blau, gris i atzur de Berlin, sobre la seva geografia en permanent (re)construcció, amb la seva varietat cosmopolita i multicultural. Una efígie en moviment de les múltiples cares d'una capital d'un vell imperi castigat pel temps que avui mira a les més pròsperes urbs de l'oest afanyant-se per trobar en la seva necessitat de projeccions i noves indagacions la justificació d'una recuperada capitalitat.

A Berlin, el riu Spree és una artèria que ha irradiat una xarxa de canals que sotmeten les seves aigües al ritme tranquil, insospitadament parsimoniós, del tràfec dels seus habitants,  i adopta la pacífica estabilitat de platges improvisades quan el sol cau lliure en els dies que el cel és, si més no parcialment, net de núvols. Aleshores els berlinesos encara semblen alentir més el pòndol de la ciutat i es miren amb un deix de malenconia el riu des de les ribes on va néixer, amb el nom de Cölln, a l'Alta Edat Mitjana.

A Berlin pots trobar els murs d'obra vista decorats pels grafitis que et porten per un moment d'estrany desplaçament de tornada a la teva pròpia petita ciutat del sud d'Europa, aquesta que Alemanya es mira altivament però que resulta invisible caminant pels carrers serens de la seva capital.

Els grafitis marquen la pervivència d'aquell passat escindit, però es poden trobar al mercat com si fossin un  producte més de la magnífica horta que la caiguda de l'antiga RDA va atansar a la ciutat abans encerclada.

Entres a cada barri com a una ciutat nova. El barri turc no té una arquitectura diferent: és el paisatge humà, la seva marca espontània, la que la dota de la seva diferenciació. Els grafiters són una peça més: la imaginació els ha de seguir dificultosament en les seves acrobàcies per arribar a les alçades impossibles per traçar una cal·ligrafia d'afirmació ètnica.

I just a la vora, la presència del grafiti d'autor, la marca global. Signatures recognoscibles del grafiti d'autor o reeixides imitacions?

El grafiti s'integra pacíficament en la geografia urbana. Parla i dialoga amb el seu continu pols, amb la seva activitat quotidiana, integrada com la pell en la carn.

I pinta i es reconeix en els testimonis del dolor del seu passat. S'expressa en els antics murs com s'expressa en les noves façanes, en els murs actuals que creen les actuals fronteres entre la intimitat privada i convivència pública. Com si la necessitat d'abolir els antics límits que la van encotillar s'hagin alliberat en la forma d'un maquillatge multidireccional i omnipresent a la vida que es manifesta en els milions de racons de Berlin.

FER LA FESTA

Acaben les festes de Santa Tecla, la Mercè i la Misericòrdia, i a falta d'alguna més com la de Sant Miquel, s'esgoten aquestes celebracions que s'arrapen al final de l'estiu i deixen anar un torrent d'energia. Una exuberància i una efusió que es vincula, sens dubte, a l'ancestral temor a la hivernació de la terra que ja anuncia l'inici de la tardor.

Per molt que el canvi climàtic faci cada cop els hiverns més curts i la bonança climatològica més llarga, els temps de crisi que travessem semblen compensar-ho i despertar encara més aquesta paüra, aquesta superstició, i mantenen ben viu, si no acreixen, la voluntat festiva que en aquestes dates té un fidel reflex al carrer en els correfocs i espectacles pirotècnics que són essencials protagonistes d'aquestes festes.

No podia ser menys en el cas d'aquesta festa de la Misericòrdia a Reus, on els diables i altres elements de foc van tenir ocasió de lluir-se, sense la presència de l'aigua enguany, per cert.

Aquestes festes també van venir assenyalades per dues bones notícies, amb la recuperació d'espais per a la cultura popular que la crisi econòmica municipal amenaçava amb haver-se dut pel davant: la reobertura de la seu històrica del museu local a la plaça de la Llibertat, i la de Cal Massó, un projecte tardà dels governs tripartits en un espai de luxe, la nau modernista de l'antiga fàbrica de licors convertida en espai ideal per a la creació artística. Els Boogaloo Stompers, formació de jazz d'esperit festiu comandada pel gran Gerard Marsal, i La Colònia, grup de músics també locals que comanda l'ex-Gertrudis Xavier Ciurans, van ser els encarregats de donar un tret de sortida a la feliç reobertura d'aquest espai.

Cal Massó, antic emblema de la indústria de destil·leria de Reus,
centre de creació artística avui

El concert de la Colònia diumenge passat va resultar una apoteosi que, crec que no exagero si ho dic, marcarà una fita a la història de la música local. El grup va néixer de la conjunció del talent creatiu del músic garriguenc ara establert a Reus amb un dels grans animadors de l'escena musical reusenca, Albert Galcerà, director de projectes musicals molt diversos, com aquest enorme planter de música popular que és l'Aula de Sons i la coral de l'Orfeó Reusenc. Completen el grup músics també de llarga experiència com el violinista Albert Carbonell, el bateria Pepo Busquets i el baix Lluís Chabuch. L'essència de l'espectacle és la música d'arrel popular amb ressons balcànics, que vesteix els textos narratius d'un Ciurans que adopta una falsa perspectiva d'ingenuïtat infantil per transmetre una proposta deliberadament lúdica en un espectacle que barreja diversos elements plàstics. Un espectacle que ja compta amb un grapat de cançons que han completat el primer i sorprenent, però molt reduït, disc de debut,i que a cal Massó es va poder desenvolupar en un context ideal que va permetre al grup moure's al seu aire i moure el públic en escenaris complementaris dins la pròpia nau.

La Colònia és una mostra més del que pot donar de si el talent de professionals de la música que troben en la docència una base de supervivència per consagrar-se a l'art i en la dedicació a l'espectacle una catapulta per alliberar la seva creativitat. Com dèiem a propòsit d'una experiència similar, la del grup de flamenc Alquímia, som dalt mateix de la fina corda de l'àmbit professional i l'amateur, que afortunadament sobreviu gràcies a la creativitat i il·lusió d'un grapat d'artistes i programadors. 

Aquest estiu també he pogut viure exemples del que pot revitalitzar la creativitat de grups que barregen el que dèiem en aquell article la interacció entre veritables professionals i amateurs carregats de talent.

Per finals de juny vaig poder viure de prop la molt lloable tasca d'una societat en molts sentits exemplar de la música de Terres de l'Ebre, la societat de la Lira Ampostina, que a més d'una forja inesgotable de la música de banda tan típica d'aquelles terres, manté una coral i un impuls creatiu de gran mèrit,com el del muntatge de l'òpera Carmen de Bizet, amb el Cor Mestral de Reus dirigit per Núria Francino com a il·lustre convidat. A més de comprovar amb sorpresa meravellada com una banda pot encarar, de la mà del director Octavi Ruiz, tan hàbilment una partitura tan complexa, vaig descobrir també el talent d'una jove de gran talent interpretatiu, tant musical com escènic, la molt convincent Carmen Mari Pau Medina.

Barreja d'entusiasme amateur i saviesa professionals és també un singular projecte que encapçala Santi Moreno, que si bé no té pretensions professionals, manté una aposta creativa en continu creixement, de la mà del genial guitarrista ucraïnès Georgy Olshanetsky. Professor d'una altra institució senyera de la música reusenca, l'Escola de Música del Centre de Lectura, partícip a diversos projectes de gran atractiu, el seu mestratge guia, il·lumina i dóna ales a deixebles i purs aficionats com el propi Santi Moreno, Montse Freixes, Anton Estrem i Xavi Basora, que gratifiquen cada estiu a amics i convidats a una posada en escena d'una activitat que és joiós aprenentatge tant per als artistes com per als espectadors que gaudeixen del bon ambient d'un d'aquells masos dels afores de la ciutat que resulten impagables a l'estiu i d'un recital presidit per la selecció musical d'un gust molt afinat.


Gotes de creativitat que no tenen interessos comercials però que fan bullir l'olla d'una creació artística que és més necessària avui més que mai, sobretot pel que té d'exemple galvanitzador d'un cert esperit d'independència, de descentralització i de, en definitiva, ganes de fer la festa i no ser-ne un pur convidat de pedra.