28/2/11

LES ÚLTIMES SESSIONS DE MARILYN



El documental "Marilyn, dernières séances" (2008) , dirigit per Patrick Jeudy per a Films d'Ici per a la televisió francesa, basat en el llibre homònim de Michel Schneider, és un dels relats més penetrants i intel·ligents que he vist sobre una de les grans icones del gran sistema de producció d'estrelles de Hollywood. Una de les icones més universals que, malgrat haver estat tan exposada a tota classe de mirades i anàlisis, es veu retratada en aquest documental (per definir d'alguna manera aquesta magistral obra d'art) des d'angles insospitadament nous i reveladors.

Basant-se en les cintes enregistrades pel psiconalista Ralph Greenson sobre les seves sessions amb l'actriu entre primers de 1960 i la seva mort a agost de 1962 en les tràgiques circumstàncies sobradament conegudes (o conegudes fins a on s'ha pogut arribar i fins a on han començat tantes especulacions i xafarderies), transcrites per un investigador espontani, l'antic fiscal John Miner, que les va fer publicar . La transcripció, sembla, és molt fidel, però les cintes originals van ser destruïdes, i el que escoltem és una reconstrucció en la veu d'una actriu. Com diu el text en off (magnífic), la pel·lícula mira d'indagar en el misteri d'aquella relació que va desembocar en una follia de psicoanàlisi que va finalitzar amb la mort de la psiconalitzada i quasi acaba amb la salut i equilibri del veterà i molt preitigós psicoterapeuta freudià establert a Los Angeles.

Què va matar Marilyn, es pregunta de nou la veu narradora. ¿El sistema de Hollywood, les drogues, el sexe (de fet, una droga més), la política i el seus sistema corrupte, o la mateixa psicoanàlisi?


Naturalment, no hi ha respostes, o potser no hi ha evidències, però sí que existeixen moltes inquietants aproximacions al fons d'una personalitat tan rica, inestable, seductora i apassionant com la de Norma Jean Baker, o Marilyn Monroe, o la que dubtosament podria integrar ambdues.

Podeu visionar el documental complet al web de RTVE, a les pàgines del programa "La noche temàtica" on va ser exhibit el passat dissabte.

6 comentaris:

  1. Interessant, sempre m'ha fascinat la Marilyn, potser més el com l'hem convertida en mite. Ho miraré.

    ResponElimina
  2. Interessant article, la Marylin patia una depressió, i es veu en la manera en que trobava, que no buscava sempre persones amb poder, pares artificials per a evitar com tu bé dius el dolor d'existir, i dic trobava perquè la gent normalment no busca, troba, som una mica més espontanis del que pensem.
    I ni mata el psicoanàlisi ni les drogues ben preses, de fet fins i tot l'aspirina és una droga, el que és més que una droga és injectar-se morfina o heroïna, això no és una droga, és un suïcidi.
    La psicoanàlisi tracta d'evitar el pensar que qualsevol cosa mata, només la vida extenuada, exhaurida, tot allò altre són maneres que té l'individu com a ens responsabilitzat de donar fi al seu camí. Sense generalitzar, és clar. Per a la psicoanàlisi la manera de veure el món per a cada individu en particular és el món.

    M'ha tornat a agradar un article teu, i és que ja et vaig dir, ets el geni català o qui sap si universal, tot es farà, cal agafar-se un nom, de la nostàlgia, li dones un camí responsable i estèticament molt, però que molt plaent, en definitiva bell.

    Una forta abraçada des de València de Vicent.

    ResponElimina
  3. Clídice, a mi m'ha interessat sempre el que hi ha dins el mite . Però és possible que el que hi havia dins fos el que forgés el mite: tots (i ella la primera) ens podíem sentir més còmodes quedant-nos al límit exterior de la seva pell, però el que l'ha fet mítica és el patiment que arrossegava de la pell endins.
    Vicent, la gent no sol buscar, sinó que troba. Potser la psiconàlisi és una manera deliberada de matar l'espontaneïtat? Almenys, per a molts, la psiconàlisi i la seva traducció en mètode interpretatiu (els famosos "mètodes") va ser els que van destruir l'actriu, i potser la persona fins i tot. O, pel contrari, és un camí a assumir de veres la responsabilitat sobre la pròpia vida que algunes persones no poden suportar.
    Mil gràcies, Vicent, per aquests qualificatius que realment no mereixo.

    ResponElimina
  4. Clar, Eduard tothom troba que no busca i eixa és l'espontaneïtat que pregona la psicoanàlisi, és molt lenta i dos anys d'anàlisi no arriba al començament.
    Els qualificatius són per a dir-te que jo hauré llegit 1000 o 1500 llibres de totes les nacionalitats, en tres idiomes i entre aquests que he llegit, ningú no pot tenir a dies d'ara una visió holistica o totalitzada, ets dels escriptors que millor fas servir la nostàlgia.

    Salutacions de Vicent.

    ResponElimina
  5. Tinc ganes de llegir el seu llibre en el que hi ha els seus escrits, "Fragmentos". És una faceta desconeguda d'ella.
    Petons

    ResponElimina
  6. Lupe, conec alguns dels seus escrits des de fa molts anys. Potser rescataré en aquest bloc alguns dels treballs que vaig fer en una època que em vaig dedicar a recopliar materials sobre ella.
    Petons!

    ResponElimina