L'ARTICLE DE L'ANY

Naturalment, aquest no serà el millor article de l'any, ni mundial ni personal (crec). Tampoc vol ser un article de repàs de tot l'any que ara ens deixa, que això ja ho fan, millor o pitjor, els mitjans periodístics professionals.

Podria ser, ben entès, un repàs del meu any personal, que això no ho fan, ni millor ni pitjor, els mitjans professionals. No per mala fe o desconsideració, és clar, sinó senzillament perquè els antiartistes som uns més entre una multitud, sense una rellevància ni local ni nacional ni internacional que mereixi dues línies a La Vanguardia o al Viquipèdia. No ho farem, tampoc, que no ens vaga ara cansar-vos amb minúcies.

Tanmateix, com a catalans, com uns més de la multitud d'aquest col·lectiu que es veu poble o nació i que ara es vol estat o ha decidit autodeterminar-se, és just declarar que 2012 ha estat un any en què ens hem projectat amb llum pròpia al món. Podríem gairebé assegurar que, almenys en el nostre hemisferi occidental, Catalunya ha trobat un lloc al món. Si Barcelona ja era situada a nivell planetari, no ho era com a part d'un tot català. Com a molt d'un tot espanyol. En un any on l'anomenada primavera àrab s'ha enquistat a una cruenta guerra civil a Síria i s'ha encallat en l'onada islamitzadora al gegant àrab, Egipte, en un 2012 on Obama ha estat reelegit amb claredat com a president de la principal potència militar mentre la Xina, ja ben bé la primera potència econòmica,  ha renovat els seus quadres dirigents sense aparença de canvi, en un cicle de dotze mesos on la Unió Europea ha rebut el Nobel de la Pau en un moment de confusió i tensions internes que la posen al peu de la desintegració més que al d'unaveritable integració política, al'any en què Putin ha continuat acaparant el poder d'un altre gran gegant econòmic, bé que amb peus de fang, la Rússia que ens envia onades de nous turistes que són un respir per a la nostra malmesa economia, en aquest any convuls i ple de grans huracans destructius, de noves matances de trastornats armats als Estats Units, de més culs de sacs a Palestina, de gansgnam styles... Catalunya, mercès a una mobilització sense precedents de la seva societat civil en la diada que commemora la pèrdua de les seves llibertats nacionals, ha trobat el seu lloc destacat en el mapa internacional.

Avui, justament, acaba d'arribar-nos la notícia de la mort de Moisès Broggi, als 104 anys. Gran cirurgià i gran patriota, ens deixa a les portes del 2013 i amb el procés cap a la independència en marxa. Una independència que segur que ell ha anhelat durant anys i anys i que ja no veurà. Confiem que nosaltres sí, que sapiguem seguir l'exemple de seriositat, rigor i alhora il·lusió i esperança de persones com ell, persones que ens serveixen de mirall i de línia d'amidament dels nostres valors i els nostres actes.

El diari Ara, que naixia fa poc més de dos anys, li dedicava la seva portada del primer número. Amb una nena en braços, una nena que pot ser el símbol de la nova Catalunya que ara neix, el doctor Broggi quedarà com un símbol de la Catalunya que no s'ha resignat mai a morir.

ESCAMPEM LA BOIRA

El General Prim perdut en la boira, anit

Dies estranys aquests de Nadal al Baix Camp, cobert d'una boira no gens habitual en aquests paratges. El país, en conjunt, sembla una mica perplex en aquest final d'any que ens porta a un 2013 que, qui més qui menys,veu arribar amb recança i desconfiança.

Es presenta dur, però també engrescador. Com ha dit avui Artur Mas en la seva possessió del càrrec de president de la Generalitat, citant el recentment desaparegut Josep M. Ainaud de Lasarte, cal tenir fe en el poble català. Ens en sortirem, passaran els dies de boira. L'escamparem i  farem passes cap a un 2014 que tot pinta que serà decisiu.

O almenys aquest és el meu desig, per a tots vosaltres, per a tot el món i els seus habitant de bona voluntat.

Us deixo amb la fotografia del tionet que presideix casa nostra. El símbol de la terra que promet el seu futur renaixement és revestit dels símbols d'una terra que aspira a ser lliure.

EILO TRIO AL RACÓ DE LA PALMA

Va ser divendres a la nit, bufava un oratge agitat, impetuós, pels carrers de Reus, pel Passeig de Mata, espetegant i fent gronxar les palmeres impertorbables de La Palma. La cita era al Racó, la quadrícula que s'obre precisament al Passeig, amb el seu petit i acollidor jardinet on els tendals amenaçaven amb sortir volant.

L'escenari i les taules, però, estaven ben arrecerades al local tancat que va mostrar una enorme eficiència contra el vent poderós, res no es movia a dins més enllà del tràfec de clients que entraven, el soroll del servei a la barra i dels fogons rere la barra. O potser el que mantenia a ratlla la maltempsada era només la màgia de la música. Els protagonistes, el trio Eilo, el projecte creat el 2011 per Nèstor Giménez i Adrià Plana, dos dels components dels Step the Next, de qui ja hem parlat en aquest bloc, amb el vocalista gallec Rubén Fernández.

Nèstor Giménez, Adrià Plana i Rubén Fernández: Eilo

El local, un refugi contra l'aspror de fora, es va anar omplint fins a quasi vessar mentre el grup anava encentant els primeres notes dels seus temes. Hora i mitja després jo despertava de nou a la realitat de fora la música: havia estat una navegació inversemblantment curta, encisat per aquell paisatge bastit amb dues veus, un teclat, una guitarra elèctrica i un kit de loops que amplificava, reproduïa i matisava fins a l'infinit la veu de Rubén Fernández. Com els dos instruments restants, la veu de Rubén era paisatge i alhora figura, textura i detall, línia i ona. El vent sobre les veles darrere els vidres ens creaven la il·lusió ben certa de la nau serena en l'espai ferotge, veus i teclats i cordes ens creaven la il·lusió oceànica que es desplegava majestuosa sobre sinuoses melodies que s'hi estintolaven amb suavitat, sense estridències, sobre una varietat rítmica inesgotable.

Els temes van planejar des d'estàndards, versions d'Edu Lobo o Radiohead, a composicions pròpies, influències d'un territori regional  bastant gran (va dir Nèstor) que va de la Galícia que mira el seu immortal paisatge al Brasil, o a Argentina. Molt simptomàticament, la composició de Nèstor Giménez que van tocar és un homenatge al seu mestre Fred Hersch , i es basa en un ritme tradicional del nord argentí (Chamamé per a Fred).

S'està construint un espai de llegenda i música, una fecunda terra de trobada que busca i explora un concepte integrador nou, un concepte que té mot (èilic, del gallec antic eilo: aquí ho teniu) i que té tot un desenvolupament per edificar i que es va creant a cops d'inspiració, aventura i navegació.


Cal desitjar-los un viatge ple de ventures i coneixences, com deien Llach i Kavafis, i que sigui llarg.



Els podreu seguir a MySpace i Facebook. Però no us els perdeu quan els pugueu seguir en directe!

EL PACTE DE L'ESPERANÇA

La nova versió de la fotografia de Pujol i Barrera es repetirà ara amb Mas i Junqueras com a protagonistes EFE/ARA

Ahir va quedar tancat el pacte entre CiU i ERC que permetrà la investidura, presumiblement demà passat mateix, d'Artur Mas com a president d'aquesta apassionant legislatura que ens espera. Si el meu calendari no m'enganya, ahir era el dia de la Mare de Déu de l'Esperança. Esperança ens cal perquè en aquests dos anys que marca l'acord puguem -tots els catalans- decidir sobre el nostre futur com a poble, però és ben cert que el full de ruta està traçat!

Ningú, crec, es mou a engany sobre les dificultats del procés. Però ningú s'hauria de moure a engany, tampoc, sobre la importància de centrar-se com a objectiu prioritari en la necessitat de defensar la voluntat del poble català d'independenditzar-se i dotar-se d'un estat propi. Per molt que sorolls externs o interns ens vulguin distreure.

Tampoc s'ha d'escapar a ningú la importància d'obtenir el suport de les institucions europees en aquest procés que ara mateix ja s'inicia. Us convido a signar aquesta carta de petició al president del Parlament Europeu per tal que vetlli pels drets democràtics del poble català.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (17)

L'ESPERIT D'UN EQUIP

S'atribueix a l'anomenat prerromanticisme alemany de finals del XVIII la creació de la idea de l'esperit del poble, el volkgeist. Literats i pensadors alhora, Fichte i Herder, en bona part com a reacció a les tesis racionalistes de Kant, assenten el concepte de l'esperit del poble com un conjunt de trets constitutius ahistòrics, immutables, que es transmeten generacionalment amb independència dels individus que conformen la totalitat del poble. Aquesta idea esdevé la teorització de la nació independent de les altres i no subjecta a les lleis pròpies del context històric, i impregna tant els textos purament literaris dels germans von Schlegel com i els grans poetes romàntics alemanys del XIX, com el pensament jurídic que, des de l'anomenada Escola Històrica de Savigny, domina tota la filosofia jurídica fins entrat el XIX.


Com a corrent transversal de pensament, l'esperit del poble va de la mà amb l'emancipació de la burgesia liberal de les lleis feudals i, en la mesura que anirà assolint l'estatus dominant pactant amb les velles monarquies, es vertebrarà en un positivisme conservador que acaba fent objecte de descrèdit les pròpies arrels de la seva supremacia.

El descrèdit de l'esperit del poble, bandejat com a pensament irracional, s'estendrà quant esdevindria sospitós de propiciar les derives reaccionàries i totalitàries de la crisi del capitalisme del segle XX. Tanmateix, la reflexió posterior, acabada la gran ressaca de la tragèdia de la II Guerra Mundial, va fer obvi que  fer recaure el pes de l'ordre polític només en la interacció de forces materials representades en el cos legislador propicia també la fallida del propi sistema representatiu si es dinamita des de les seves pròpies regles.




Igual que la teoria, l'esperit dels pobles s'ha manifestat i renascut de les pròpies cendres com l'au fènix en moltes situacions històriques. Després de l'ensulsiada del 1714, encara no mig segle després, un dels seus protagonistes, Narcís Feliu de la Penya, publica la que es considera obra pont amb la Renaixença d'un segle després, Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas. L'au fènix serà el símbol d'aquest moviment que recupera el catalanisme i apareix com a símbol a la capçalera de la mítica revista La Renaixença.


En el futbol, ¿podem dir que existeix un esperit propi dels equips que és també ahistòric i  no depèn dels individus que els formen en cada moment? ¿Podríem, fins i tot, fer servir el món del futbol per validar la tesi del volkgeist si arribéssim a la conclusió que en efecte existeix una cosa similar que arrela en els clubs de futbol?

Sempre m'ha semblat que els jugadors de clubs tan importants com el Barça o  el Reial Madrid tendeixen, en efecte, a reproduir uns caràcters tòpics, allò que s'encarna, segons la veu popular, en els colors de la samarreta que defensen. Això fins i tot quan, a diferència de la plantilla actual del Barça tan nodrida de jugadors formats en la pròpia casa, hi ha una majoria de jugadors reclutats d'altres procedències, el que vindrien a ser mercenaris futbolístics. Sempre m'ha semblat misteriós aquest procés que, en el cas dels eterns rivals que dominen majoritàriament la història de la Lliga espanyola, ha fet que ressaltin i destaquin uns caràcters diferenciats en els equips que han participat en les competicions. Com si es donés un procés d'impregnació similar al del món de certes aus, els jugadors assumeixen, en un temps extraordinàriamen curt, les actituds i valors de l'equip en molt diverses manifestacions (estil de joc, de competir, d'exercir fins i tot la imatge externa que cada cop els resulta més exigent a les estrelles del futbol).

Podria valer la diferència entre els dos clubs per extraure conclusions sobre aspectes socials, polítics, culturals, etc de l'entorn geogràfic en què es mouen i dels quals, en definitiva, viuen i es nodreixen. Perquè, com tot en la complexa biologia humana, les relacions sempre funcionen en els dos sentits i totes les influències de l'un sobre l'altre  tenen la seva correlativa influència de l'altre sobre l'un. Crec que encara no està resolta la disputa en si algunes conductes obeeixen simplement a impregnacions culturals rebudes de l'entorn, o si es poden transmetre genèticament. Sigui d'una manera o d'altra, és clar que ens movem molt determinats per herències rebudes i per aprenentatges adquirits. Comprendre com hem rebut aquests condicionants (d'allà o venim) i entendre, doncs, com ens influencia tot aquest llegat en el nostre actuar diari (com som), és vital per poder posar sota control -ni que sigui parcialment- el govern del nostre destí (allà on anem).

En el món de l'art, s'acostuma a dir que un geni crea escola, quant té normalment força seguidors o aspirants a seguidors (que de vegades es queden en l'ambigu límit de l'imitador). En el món del futbol, quan un equip crea escola pot voler dir que també té seguidors, imitadors i plagiadors. Però si crea escola realment, és a dir, si assenta les bases per impartir un model de conducta, una organització que transmeti al seu planter un sistema de joc i -potser més important- de valors concrets, i no qualssevol sinó els que estan d'acord amb el seu esperit, està en el camí de, precisament, governar les seves passes.

PERIODISME A LA SOCIETAT DE L'ESPECTACLE

El recent suïcidi d'una infermera víctima d'una broma periodística ha tornat a posar de relleu com els límits de la professió periodística es forcen sovint i envaeixen el terreny més estrictament personal. La infermera va suïcidar-se, aparentment, a causa de la pressió rebuda després de picar innocentment en la trucada d'un parell d'actors radiofònics que la van convèncer que eren la reina d'Anglaterra i el príncep Carles i  van aconseguir que els passés la trucada a l'habitació on s'estava la nora del príncep de Gal·les, Kate Middleton, rebent un tractament mèdic. 

Els autors de la broma treballen a una emissora australiana que, segons diverses informacions, tenia ja precedents de violació de les regulacions del país i a causa d'això  actualment emetia sota una llicència condicionada.

El cas ens remet a  la divisòria entre l'espectacle i el periodisme, que avui veiem que es traspassa contínuament en tots els mitjans de comunicació, especialment els més massius, la televisió i la ràdio. Més que mai, la pretesa informació es confon amb l'entreteniment, i molt sovint aquest entreteniment no es conté precisament en la línia de la ironia, sinó que s'escampa amb brotxa gruixuda. Només cal donar un cop d'ull a la programació de la televisió en hores del que avui s'anomena prime time per comprovar com els realities i totes les seves derivacions i fórmules anàlogues han esquitxat la pantalla amb la venda en dosis grolleres de les intimitats de famosos i no famosos que esdevenen neofamosos -efímers, per això-, com retrata a la seva última pel·lícula Woody Allen, A Roma con amor,  amb la història del gris treballador interpretat per Roberto Benigni que salta injustificadament i absurdament a la primera línia de tots els informatius.

El periodisme es troba avui en una crisi profunda, assetjada d'un costat per aquesta necessitat de sobreviure en aquesta banalitat generalitzada que domina els grans mitjans, i de l'altra per la proliferació de nous mitjans d'informació social que neixen i viuen dins la xarxa. La immediatesa i la urgència cada cop més valorades, d'un costat, i la competència de mitjans gratuïts, de l'altre, tensen el manteniment d'unes estructures que resulten de dubtosa viabilitat.

Tanmateix, és indubtable que els mitjans professionals són, encara avui, necessaris i font  principal de la informació que després, més o menys reelaborada, es difon multiplicada per les xarxes socials. D'aquí que sigui primordial el manteniment d'un sistema eficient de mitjans informatius de qualitat, perquè la informació i l'accés general a la informació és un requisit bàsic per garantir la llibertat d'una societat que aspiri a regir-se democràticament.

El problema és que precisament aquesta qualitat, que els dotaria de la credibilitat per fer d'ells un servei públic bàsic, es veu deteriorada quan, com dèiem, la informació es confon amb l'espectacle. O quan, com tan acusadament hem viscut en la passada campanya electoral  catalana amb la intoxicació massiva de molts mitjans informatius de la capital d'Espanya, la informació es tergiversa i es transforma en pura manipulació destinada a conformar l'opinió pública de manera directa, reconvertint la tasca del periodista en la tasca de l'adoctrinador.

Durant la meva recent estada al Regne Unit, el país estava sacsejat per l'escàndol que tacava directament una de les seves institucions més prestigioses, a nivell internacional fins i tot: la BBC, la corporació pública de ràio i televisió. L'escàndol es movia al voltant d'una de les seves estrelles més populars, Jimmy Savile, mort l'any passat i actualment objecte d'una investigació judicial sobre abusos infantils, arran de les denúncies vessades per un programa de la cadena privada ITV. Les seqüeles del cas van esquitxar els mateixos fonaments de la BBC, de la qual se sospita que va ocultar informacions dequè disposava  sobre la conducta de la seva estrella, i recentment amb l'emissiió de reportatges on s'acusava , aparentment sense fonaments, altres persones de pertànyer a la trama.  Un diumenge a primera hora del matí, veia comparèixer el president de la Corporació, Lord Patten, per anunciar el cessament -o dimissió, vaja- del director general.

En molts d'aquests casos, la justificació de la tasca no és ja la supervivència en un món molt competitiu, sinó directament l'interès de les fonts directes de finançament -privades o públiques- que sostenen diaris o emissores. Aquesta manipulació, fins i tot, com el reflex invers de la contaminació que produeixen els nous mitjans en els tradicionals, sembla que arriba al món en teoria lliure de la xarxa, un món que alguns -ingènuament?- veuen com un paradigma de la llibertat. El recent cas de la supressió del compte de Twitter  Keep calm and Speak Catalan destinat a criticar la proposta de llei educativa del ministre Wert, s'afegeix a d'altres precedents que fan planar l'ombra de les intervencions censores del poder sobre les principals xarxes socials.


Els límits del periodisme sempre han estat objecte de qüestionament i de problemes. El fotoperiodisme ha estat un dels que més s'ha autoqüestionat els límits de la seva influència en els fets que vol retratar, fins i tot denunciar. La posició moral o ètica del periodista es troben, en nombrosos casos, confrontades a la validesa de la seva tasca i al dubte de si cal buscar una justificació més enllà de la pura tasca del testimoni.

He vist en aquests dies en blocs amics (Et vaig veure en un somriure, Univers madur ) una tasca de creació poètica sobre un dels casos més paradigmàtics, el de la fotografia de Kevin Carter a un nen africà agonitzant, assetjat per un voltor. Una fotografia que va fer avorrir la seva professió al mateix autor. Podríem considerar que condemnar-la (autocondemnar-se fins i tot) és una variant de matar al missatger, ja que en el que no hi ha dubte és que el realment repulsiu és el fet que retrata i no el propi retrat. Tanmateix, recordo casos de qüestionaments similars de fotògrafs en escenaris bèl·lics que han percebut que la seva presència, lluny de suposar un fre als crims, semblava exacerbar-los.

En una societat on la valoració de la violència, els abusos, el patiment o la misèria poden ser objecte de comercialització, on els valors que semblen exaltar-se són els del materialisme o, simplement,la superficialitat, exigir uns mitjans de comunicació pulcres, ètics i democràtics, pot semblar una ingenuïtat. Però, com en el doble joc de contaminació mútua a què ens referíem entre mitjans professionals i socials, és evident que la influència dels mitjans en la caracterització de les conductes socials és tan important com la de les conductes sobre els mitjans.

Dit d'una altra manera, els mitjans de comunicació tenen una seriosa responsabilitat en tractar que el món funcioni d'una manera millor. Això pot sonar molt imprecís. Jo ho definiria en concret en, simplement, mirar de fer la gent més conscient i no afegir més inconsciència i confusió de la que ja ens envolta i entortolliga a tots.

POUAR EN EL TALENT

Alquímia és un projecte musical que gira al voltant del guitarrista Eduardo Sánchez i el percussionista Jordi Salvadó. El cap de setmana passat vaig tenir l'ocasió de veure'ls en el seu darrer espectacle, muntat en col·laboració amb el grup de ball flamenc de Tato Romero, i amb músics d'excepció com Gerard Marsal i Nèstor Giménez, i la cantaora Luisa Márquez. L'escenari, el petit i acollidor teatre Bràvium de Reus.

Aquest teatre, com altres sales arreu del país, manté viu l'art amb el simple esforç -que no és lleuger, no se'm mal interpreti- d'obrir portes a artistes inquiets que estan disposats a mostrar les seves creacions sense sostmetre's només al càlcul de guanys materials.

Per entendre'ns, es tracta del cercle d'artistes que viatgen en la fina corda de l'àmbit professional i l'amateur, que afortunadament sobreviu gràcies a la creativitat i il·lusió d'un grapat d'artistes i programadors. En molts casos,com el de l'espectacle d'Alquímia i Tato Romero, es tracta d'artistes que combinen la professió docent amb la creartivitat amateur.

Un cas singular, una experiència realment destacable, és el de la iniciativa del compositor Joan Martínez Colàs, que està passejant per diversos escenaris la seva òpera "L'home del paraigua" -dedicada a la gran figura de Vicenç Ferrer-, sempre amb la col·laboració de grups amateurs locals.

La iniciativa, per una banda, tracta de trencar els motlles de la música batejada com a clàssica que sembla dirigida només a un tipus de públic. En paraules del creador i director del projecte: Dient “música clàssica” ja li donem una etiqueta negativa. En realitat tot és música. Les etiquetes són el problema més gros que tenim. La gent que està acostumada a l’òpera tradicional mira el nostre projecte amb recel, però també hi ha molta gent que quan sent paraula òpera li fa mandra. Ens hem de deixar de prejudicis i considerar-ho tot música, a seques, perquè les nostres influències són molt diverses i el nostre bagatge cultural ara és molt més ampli.

I, per altra banda, tracta d'eliminar les fronteres entre l'art professional i l'amateur: [Tothom pot fer de tot?] No, però tothom porta a dins un artista.Tothom és creatiu i cal potenciar-ho perquè ajuda a pujar l’autoestima.Quan una persona o un grup amateur participa en el nostre espectacle, ens adeqüem al seu potencial. Si un nen sap fer el sol i el la amb una flauta, jo li faig un arranjament amb aquestes dues notes. En aquests dos anys he descobert que hi ha gent molt bona. Aquest país és un pou de talent i allà on vas trobes gent excepcional.

Molta creativitat, molt de talent, i moltes ganes. La interacció entre veritables professionals i amateurs carregats de talent és una font, sense dubte, per destapar els pous de talent que sovint ens passen desapercebuts.

DINOU ANYS SENSE ZAPPA

 

Frank Zappa va publicar "The Yellow Shark" el 1992 , i el va presentar en una gira amb el grup Ensemble Modern. Era una obra de música contemporània i suposava,  segons una entrevista que va concedir a la revista alemanya Der Spiegel abans de l'estrena de l'obra a Francfort, la seva ruptura definitiva amb la música rock. Deia: Tinc 51 anys i no tornaré a fer mai una gira de rock, de la mateixa manera  que no penso gravar mai més un disc pop.

Aparentment, el fet que la seva anterior gira amb el grup rock fos cancel·lada a causa de les dissensions internes entre els músics, cosa que li va costar tres mesos d'assajos infructuosos i la pèrdua dels diners invertits, va ser el detonant d'una decisió arribada en acabat d'una progressiva tendència a centrar-se en la música clàssica contemporània.  Un camp que ja havia explorat als seus inicis musicals i que mai no havia abandonat del tot, amb col·laboracions amb músics com Pierre Boulez. Segons diu a l'entrevista, no li havia interessat mai escoltar la música pop: Les estructures són tan simples que, ¿per què? A la pregunta de si li molestava la simplicitat, responia: No, el que em molesta són les raons d'aquesta simplicitat. M'agrada la música folk, que és molt simple. Però gairebé tot el que es fa avui no té ni la intel·ligència de la senzillesa. No és música, és un producte. És com paper pintat, pensat per a combinar amb l'estil de vida del consumidor (...) El rock and roll ha esdevingut un gran negoci. Ja no està subjecte a la música o a l'estètica, només ha de quadrar amb la identitat corporativa de les companyies de discos. El rock és un gran frau.

Tampoc deixava en bon lloc el món de la música clàssica. Preguntat per què no havia triat la professió de músic professional en aquest àmbit, responia que això era impossible a EEUU, on no era possible guanyar-s'hi la vida com a compositor,  a menys que un es dediqués a fer música per a telefilms o anuncis. També carregava contra el món de les orquestres: Els concerts a Estats Units funcionen como els museus: les orquestres trien les peces més fácils de tocar, que costen menys d'assajar i que el públic coneix millor.

Sobre els seus origens, com a artífex de l'anomenada cultura freak, una de les avantguardes de la que s'ha conegut com a contracultura,  se li preguntava si la intenció era canviar el món. La resposta era rotunda: Simplement, no volíem empassar-nos tota aquella merda.

Un any abans només, Zappa havia declarat que es presentaria a les eleccions presidencials nord-americanes. Ara es mostrava ja desinteressat en el tema. Desqualificava radicalment totes les opcions politiques oficials, però ja no es veia amb pit de desafiar-les directament: tenia càncer de pròstata i això, assegurava, el desqualificava per al càrrec. El càncer de pròstata l'acabaria duent a la mort, poc més d'un any després, el 4 de desembre de 1993, avui fa dinou anys.

Parlant sobre la seva variada carrera,  l'entrevistador assegurava: no s'havia limitat a un gènere, sinó que els havia caricaturizat, disseccionat i destruït tots ,  i malgrat això sempre havia sostingut que hi havia una macroestructura en la seva obra. Com era aquesta estructura?, es preguntava.

Aquesta va ser la seva resposta: Com la meva vida. Un converteix la seva vida en la seva obra i el resultat és: la meva obra sóc jo.

Els seus hereus, encara avui, continuen remenant la seva ingent obra i publicant vells materials o fins publicant nous inèdits.

ELITISME I DEMOCRÀCIA

"És la Història, estúpid!" titulava Albert Sánchez Piñol el seu article habitual del diari Ara, aquest diumenge d'eleccions que es presentaven tan històriques , recorrent a una frase atribuïda a Bill Clinton que ha esdevingut cèlebre.

Si l'expresident nord-americà que potser passarà a la Història més per una taca de semen a un vestit que no com a economista remarcava la importància dels temes materials, Sánchez Piñol ens recordava que els moments transcendentals de la Història solen passar desapercebuts per als qui els viuen en directe: Què tenien en comú tots els romans que van viure la caiguda de  l'Imperi Romà? Doncs que cap ni un va saber que l'Imperi Romà havia caigut. Roma era una estructura política tan aparentment eterna que quan l'any 476 l'últim emperador va ser deposat els romans van creure que allò només era un parèntesi, que abans o després l'imperi es restauraria. Ara bé, si em permeten afegir una opinió personal, diria el següent: que si molts, moltíssims romans no es van adonar de la caiguda de l'imperi no va ser perquè tenien l'esperança que ressuscités, o perquè no tenien prou perspectiva històrica, sinó per un motiu molt més trivial: perquè hi ha gent que mai no s'assabenta de res. Si alguna cosa caracteritza la majoria dels éssers humans és l'aversió gairebé patològica al fet polític, o històric, com vulguin dir-ne. En realitat, si examinéssim la història de totes les societats humanes, inclosos els períodes més turbulents i dinàmics, veuríem que la majoria absoluta sempre la té el mateix grup: els indiferents.

 

Tot i l'alta participació unànimement celebrada a les votacions del Parlament català de diumenge, el cert és que més del 30 % d'electors van preferir quedar-se a casa. Indiferents? Indecisos? Desinformats? Potser, però no m'atreviria a dir que els que van anar a votar estiguessin més informats. De fet, tothom, cadascú de nosaltres, porta amb el seu vot la seva motxilla d'informacions rebudes des de fonts diverses i rarament escollides a consciència, i mastegades després en base a les opinions pròpies i alienes passades pel sedàs de l'entrellat de prejudicis, sentiments, fílies i fòbies que ens són naturals.

Veiem sinó quatre opinions diverses i contraposades que seleccionava l'edició digital de l'informatiu de la BBC ahir mateix. Eren quatre catalans més o menys de posicions heterogènies, des de Francesc Parcerisas a un expert en màrqueting. Si Parcerisas confessa que la independència per a ell és més que una qüestió econòmica, i que involucra tota una herència de cultura i tradicions que li fa pensar
que li deu als seus pares i avis tenir almenys l'opció de votar sobre la independència (ell, no pas els seus avantpassats), trobem respostes com aquesta: Talking about independence is the best way to forget the real problems in Catalonia, such as unemployment, homelessness and the privatisation of public health ( Parlar d'independència és la millor manera d'oblidar els problemes reals de Catalunya, com l'atur, la manca d'habitatge i la privatització de la salut pública. Pilar Abad,
cirurgiana), o aquesta : Catalonia is far more heterogeneous that MrMas wants to portray. It is a personal defeat for him, because he wanted to take advantage of the huge march for independence in September and he failed.(Catalunya és molt més heterogènia del que el Sr. Mas vol mostrar, és
una derrota personal per a ell, perquè volia treure partit de la gran manifestació per la independència de setembre i ha fallat. Manuel de Vilarrúbia, expert en màrqueting).

Em sorprèn que es pugui parlar encara de cortina de fum de l'independentisme quan la campanya ha incidit de manera massiva en les polítiques econòmiques, fins i tot en camps que precisament desborden la manca d'autonomia real del poder polític autonòmic que l'aposta sobiranista vol superar.  Com no deixa de sorprendre'm que un expert en màrqueting jutgi tan superficialment el missatge tan cautelós i mesurat d'Artur Mas. Sospito que ell, com segurament van fer molts electors, va copsar només la imatge, els gestos, i no va aprofundir en el contingut d'un missatge força més elaborat que va deixar anar Mas en les molt nombroses intervencions públiques que ha mantingut des del mateix endemà de l'11 de setembre.


Una de les objeccions més repetides que he sentit després de la votació entre opinadors públics i particulars sobre l'aposta  plebiscitària del líder convergent és que es tractava d'una  convocatòria innecessària que ha portat al país a un panorama parlamentari de difícil governabilitat. Com es pot veure, una expressió bastant reveladora de la fe i la confiança en l'expressió de la voluntat popular que suposen les consultes a les urnes. I que encara grinyola més a partir que el resultat de les eleccions han permès clarificar justament la correlació de forces que integren complexitat de postures davant la consulta identitària.

La postura de Sánchez Piñol, aquest mirada escèptica sobre la capacitat dels èssers humans d'autogovernar-se que en el fons és una mirada escèptica sobre la democràcia, és una postura elitista que és molt habitual entre la classe intel·lectual que mira atònita el decurs de la Història i la manera en què s'hi aboca el comú dels seus contemporanis. Ho il·lustra perfectament amb la conclusió del mateix article: Un tendeix a pensar que l'ésser humà manté les mateixes relacions amb la política que els escarabats amb els insecticides: els han assassinat amb tantes fórmules que al final el seu organisme s'ha tornat immune. Afortunadament sempre ens quedarà Hannah Arendt, que té

una visió més esperançadora. Arendt afirma que, paradoxalment, les revolucions no les fan aquells sectors que més es beneficiarien de l'èxit revolucionari, sinó individus conscienciats.

Aquesta visió més esperançadora és la pròpia dels intel·lectuals marxistes que van sostenir la tesi leninista de les elits revolucionàries que havien de mobilitzar el poble per al seu bé, malgrat el propi poble, i que és una aplicació del despotisme il·lustrat del "per al poble i en nom del poble, però sense el poble". Més benèvola o no, amb mètodes més o menys crus, aquesta tesi ha estat la base del gran engany i frustració de totes les revolucions marxistes que intenten crear un home nou i acaben per topar amb l'home vell.

És impossible, doncs, la revolució? És fins i tot utòpic pensar en una autèntica democràcia? Magnus T. Pfaff, al seu llibre "Die Fiktion der Demokratie" (La ficció de la democràcia, 1969), diu que la democràcia ha de fingir que existeixen demòcrates per poder funcionar. S'ha dit amb raó que la informació és bàsica per al funcionament d'un sistema democràtic. Donat que no existeixen veritables serveis d'informació general neutrals ni gaires humans interessats a ser informats de manera neutral, la base de la democràcia és la pura opinió. La democràcia sempre serà així  una batalla, més o menys dura, entre grups d'opinió per imposar el seu punt de vista sobre una àmplia massa d'indiferents.
Basa bona part dels seus raonament en els estudis històrics sobre la conducta humana. Per a ell, partint de la idea que la Història és una elaboració mental que no té gran cosa a veure amb la capacitat mental de ser copsada per qui l'està vivint., (...) La majoria dels éssers humans són incapaços de situar-se en un context històric, ni passat, ni present, ni futur.

 Arriba així a la conclusió que Només l'acadèmic que treballa pacientment en la investigació de la Història és un veritable cercador de la veritat. De fet, és l'únic demòcrata autèntic, però un demòcrata forçosament solitari que governa la seva torre d'ivori com un tirà absolut d'ell mateix.


Una conclusió desolada i certament amarga, encara que probablement ell no la va considerar així. Com el mateix Pfaff va dir, citant el seu mestre Janos Gupka (Converses amb el gat de Gupka, 1965) Una de les característiques de l'estudiós (podem llegir: l'elitista ) és, sens dubte, no deixar-se subornar per l'opinió que els altres puguin tenir d'un mateix, cosa que el salva dels molestos estats depressius a què pot estar sotmès qui busca l'aprovació dels altres.

Coriolà. Versió d'Àlex Rigola, Teatre Lliure, 2012

Shakespeare va escriure "Coriolà", després d'haver escrit "Hamlet", "Otelo", "El rey Lear" i "Macbeth". Potser és la més polèmica i la més política de les seves grans tragèdies. Normalment s'entén com una aguda diatriba contra la democràcia, i una defensa de la particular forma d'elitisme que suposa l'aristocràcia. El seu heroi tràgic és, de fet, un traïdor, el general romà desterrat que acaba lluitant al costat dels enemics de Roma. El seu discurs contra el poble quan marxa cap a
l'exili és una de es parts més contundents de l'obra: ¡Vosotros, vulgar jauría de perros, cuyo aliento detesto tanto como las miasmas de las ciénagas pútridas, y cuyo cariño aprecio en tanto como los cadáveres de hombre sin sepultar, que me corompen el aire! Os destierro yo: quedaos aquí en vuestra inseguridad. Que cualquier débil rumor agite vuestros corazones, y vuestros enemigos, con la agitación de sus penachos, os lleven soplados a la deseperación. Tened siempre poderes para desterrar a vuestros defensores, hasta que por fin vuestra ignorancia (que no entiende hasta que no percibe), sin perdonaros a vosotros mismos como vuestros propios enemigos, os entregue como prisioneros abatidos a algún pueblo que os venza sin dar golpes, despreciando a la ciudad por culpa vuestra. Y con eso, os vuelvo la espalda: fuera de aquí hay un mundo.


No obstant, Harold Bloom, en el seu penetrant estudi sobre els herois tràgics shakespearians, "Shakespeare, la invención de lo humano", matisa l'enfrontament del soldat amb la multitud, que segons ell no és vista com una xurma, ja que té prou consciència de si mateixa. I, citant a Norman Rabkin, apunta que, com altres herois previs de l'autor, Coriolà és en realitat un heroi encadenat, algú esclavitzat pel seus actes passats . La tragedia de Coriolano es que no hay absolutamente ningún lugar para él en el mundo de lo común y lo comunitario.

Com l'heroi demòcrata solitari de Pfaff, el guerrer esclau del seu honor, probablement, sent que ha de defensar una gent que no el mereix. I quan aquesta gent decidament li gira la cara, la seva fúria
és igual de destructiva envers aquells que envers ell mateix.

Potser aquesta sigui una de les grans mancances de la democràcia: mai el poble es pot mesurar a l'alçada dels millors, sinó que s'ha d'acontentar amb satisfer i respectar la mitjana -no tampoc als pitjors, que seria rebaixar el poble a la categoria de xurma-. Probablement la democràcia, en definitiva, consisteixi en el sistema organitzatiu capaç de fixar els equilibris que permetin emergir aquesta mitjana. Poc gloriosa i poc heroica? Potser sí, però també menys tràgica. I, a la fi, dotada del poder de reflectir, si més no a tall d'una il·lusió eficaç, la voluntat general.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA. I 19

EL QUE INTERESSA A LA GENT

S'acaba la campanya amb aquesta curiosa -ben mirat- jornada de reflexió que se'ls concedeix de gràcia als votants per descansar dels estralls físics i psíquics causats per la mateixa campanya -i la precampanya-. Potser, en el fons, el descans s'atorga més als candidats i als seus equips logísitics que han recorregut el país de dalt a baix per mirar de convèncer els votants de la bondat dels seus programes, o de la seva pròpia i intransferible bondat. O, més sovint, de la maldat dels projectes i candidats dels altres partits. És clar que ells mateixos, els candidats, són també votants, cosa que tot sovint oblidem. Podria ser que ells també hagin de reflexionar sobre qui han de votar demà. Per què no.

En les proppassades eleccions presidencials nord-americanes vam comprovar que els candidats poden fer campanya fins a l'últim moment, el que clou les votacions en l'última taula de la banda més occidental de l'enorme país. Em pregunto quant trigarem aquí a imitar-los, igual que els anem imitant en la llibertat d'horaris comercials i tantes altres coses.

Però hem assistit a una campanya intensa, amb una mica de tot, i bastant de molt. Si això es traduirà o no en una alta participació, ja és una altra cosa. La qüestió bàsica, l'eix central, ha estat indiscutiblement l'anomenat eix nacional, en detriment de l'eix de la crisi. Tant per part dels qui l'han posat intencionadament al bell mig del debat, com dels qui s'han esforçat per situar l'altre eix, l'anomenat social o econòmic, en el lloc central.

Entre aquests darrers ha fet fortuna l'expressió el que realment interessa a la gent per apuntar cap a la crisi econòmica. Ja l'expresident del PP Aznar parlava al seu dia del que realment preocupa els espanyols per menystenir altres línies de debat. Una constant dels falsos demòcrates és pretendre que saben el que intressa a la gent millor que la mateixa gent, ja que des de la seva elevada talaia redueixen la complexitat de la societat -i, de fet, de cada individu- a l'amorfisme d'una massa indiferenciada.

De fet, una de les constants dins de la campanya dels partits anomenats unionistes i dels mitjans de comunicació espanyolistes, ha estat atribuir el gir sobiranista de CiU a l'interès per crear una cortina de fum a l'entorn dels problemes derivats de la política econòmica. En realitat, ha estat una aplicació més de la tàctica del que l'estrateg de la propaganda nazi Goëbbels va anomenar principi de transposició, que consisteix a imputar a l'adversari sempre els propis error o defectes. Però aquesta vegada s'ha donat el cas que el PP, maldant per esquivar el debat nacionalista per centrar-se en el debat econòmic, ha quedat suspès en el buit, ja que quedava retratat pel seu govern, que és qui en teoria la dirigeix a Espanya, amb una línia econòmica no solament absolutament ineficaç per superar la crisi sinó que, pitjor encara, és sorda al clam de les mobilitzacions populars.


El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir enmig de la campanya  que el pitjor que li pot passar a un polític és no ser pres seriosament. En realitat, hi ha una cosa pitjor: no adonar-se que és a ell mateix a qui no se'l pren seriosament.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.18

DENÚNCIES, QUERELLES I PECATS (I PECADORS DITS PEL SEU NOM)

Montoro: “Qui ha de comparèixer és qui té comptes no declarats a Suïssa”

El ministre d'Hisenda insisteix a donar validesa a les informacions del diari ‘El Mundo' que relacionen Artur Mas amb el frau fiscal

Critica que CiU hagi demanat la seva compareixença al Congrés pel fet que Hisenda “estigui investigant”

ELPUNT AVUI - 21/11/12 15:10 - Madrid - Agències

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha insistit a donar validesa a les informacions que va publicar el diari El Mundo sobre el president de la Generalitat respecte a suposats comptes no declarats a paradisos fiscals. “Qui ha de comparèixer davant la societat espanyola és qui té comptes no declarades a Suïssa”, ha etzibat durant la cerimònia dels Premis Autònom de l'Any, que atorga l'Associació de Treballadors Autònoms (ATA) .
El titular d'Hisenda ha respost aquest dimecres a la petició de compareixença que CiU ha presentat al Congrés dels Diputats perquè informi “sobre les greus declaracions” que va fer aquest dilluns “a menys d'una setmana de les eleccions” en les què va parlar “d'indicis de comptes en altres països i paradisos fiscals” de dirigents polítics catalans. La federació nacionalista també ha demanat la compareixença del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. Interior va admetre aquest dimecres que no troba el suposat esborrany d'informe policial en què es basen les acusacions del diari El Mundo.

Aquest ministre d'Hisenda que té una veu particularment desagradable, una fesomia  notòriament desagradable -que alguns han assenyalat que recorda molt el malèfic Burns dels Simpson-, i que no obstant sol mantenir una conducta força... desagradable, sembla que aquesta vegada s'ha enfadat. Ui, i molt! Que el citin a declarar davant el Congrés li deu fer força fàstic, s'ha de reconèixer, a ell que deu estar tan ocupat perseguint la defraudació fiscal, després del fracàs estrepitós de l'amnistia fiscal que noli ha estat degudament agraïda pels grans defraudadors i evasors d'aquest país.

Ungit de pietosa indignació, el ministre diu que el que de comparèixer és, doncs, el propi Mas, si dóna versemblança a les informacions de El Mundo sobre el misteriós esborrany que no existeix. I on ha de comparèixer? Davant la societat espanyola, aclareix. O sigui, no davant els tribunals, perquè de fet davant els tribunals ja ha comparegut per interposar una querella contra el diari al qual el ministre tanta fiabilitat atorga.

El qui ja ha citat Mas davant els tribunals és l'excoronel Tejero, aquesta icona universal de l'Espanya insubornable amb tricornii pistola en mà, que va estudiar lleis a la presó després de segrestar el Congrés dels Diputats. En una data tan entranyable com el 20 de novembre, el frustrat colpista ha presentat davant la Fiscalia General de l'Estat una denúncia contra Mas per conspiració i proposició a la sedició. Els altres conspiradors? Duran i Pujol. I no content amb això, els titlla de pecadors.
Imagino que el fiscal general de l'Estat assentiria davant aquesta expressió, amb aquell posat de bonhomia amb què enraonava de cinema amb el Garci o amb què estira de les orelles el fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per obrir diligències a El Mundo per presumptes calúmnies.

Torres-Dulce qüestiona que el fiscal català actuï contra 'El Mundo'

elPeriódico / MARGARITA BATALLAS / Madrid

• La Fiscalia General de l'Estat lamenta que s'hagi "prejutjat l'assumpte", però no prendrà mesures

Si li haguessin fet cas als tejeros, no es trobarien ara així, havent de renyar fiscals d'un Tribunal Superior (superior a qui?) de Catalunya, i lamentant no haver passat més a fons l'esclop amb què es van raspallar l'òrgan de govern judicial propi de Catalunya aprovat a l'Estatut de 2006, i haver eliminat de socarrel qualsevol autoritat judicial que no tingui seu a la capital del Estado. On per cert també té seu El Mundo i domicili el seu director, per molt que també tingui segona residència i piscina a Mallorca.

EL PES DELS SEGLES

He estat fa uns dies al Regne Unit. El viatge ha coïncidit amb la lectura de la novel·la "Lliures o morts", de Jaume Clotet i David Montserrat, que narra les peripècies de personatges històrics en el marc de la Catalunya sacsejada per la Guerra de Successió, una guerra començada pels catalans arran del Pacte de Gènova signat per diversos representants de moviments polítics catalans partidaris del pretendent austriacista amb la Corona Anglesa, i perduda definitivament quan aquesta mateixa Corona va decidir ignorar aquest pacte i signar el Tractat d'Utrecht amb el pretendent borbònic, Felip V.

M'encanta sempre tornar a aquests països britànics on les tradicions i les modernitats encaixen de manera força original per als ulls d'un europeu continental. I se m'ha fet evident, més que mai, la força dels processos històrics que galvanitzen les societats. El Regne Unit és avui el que és en bona part per l'herència d'Utrecht, com ho és Catalunya i Espanya, i de fet la majoria d'Europa. Amb raó s'ha dit que la de Successió és la primera gran guerra mundial. Felip V, o la seva cort, va preferir un cop més renunciar als privilegis econòmics per assegurar-se el sotmetiment del Principat català, i Anglaterra en va treure profit guanyant accés al comerç amb les Amèriques, s'assegurava dos ports a la Mediterrània (Menorca i Gibraltar), i assolia el monopoli del comerç d'esclaus. Aquella pau és l'inici de l'Imperi anglès i l'eclipsi definitiu de l'espanyol, i l'inici d'una llarga repressió vers Catalunya i les altres terres de la Corona d'Aragó.

Fa pocs dies, encara en precampanya, el candicat d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, revelava que la família d'Alejo Vidal-Quadras, el vicepresident del Parlament Europeu que propugnava la intervenció militar de la Generalitat catalana, s'havia dedicat al tràfic d'esclaus. Vidal-Quadras va contestar sarcàsticament que fa temps que no parla amb el seu rebesavi.

Si ens hi fixem una mica, els homes que van dirigir les forces catalanes a la Guerra perduda el 1714, si no van morir abans de tenir descendència o van perdre's en l'exili (es compten en vora els 30.000 els catalans que es van exiliar cap al territoris de l'Imperi Austro-hongarès després de la guerra), van tenir fills i néts que viurien fins a les darreries del XVIII. Aquests néts podrien haver conegut els seus propis néts que viurien ja fins ben entrat el XIX, quan neixen els Macià i Companys que dirigiran la restaurada Generalitat de la II República, esclafada novament per les armes espanyoles. A penes dos salts històrics intergeneracionals  separen dues desfetes d'evident paral·lelisme.

Si un s'hi fixa una mica més detingudament, i passeja pel món amb ulls oberts i amb un cert bagatge cultural i històric -és a dir, si no es limita a fer quatre fotos amb una automàtica i devorar quatre pastiches turístics mal engiponats a un tour guiat-, se n'adona del pes dels segles passats. Em refereixo al pes dels fets històrics, naturalment, i de les relacions econòmiques, socials, culturals i àdhuc espitiruals a què donen pas.

Recordo bé que quan el gran escriptor rus Alexander Solzhenitsyn va aconseguir publicar la seva memorable denúncia del gulag soviètic, va rebre moltes adhesions en l'Europa occidental, però moltes li van ser retirades quan va criticar les societats capitalistes per motius de fons similars. Si el soviètic va ser un règim que va fracassar, crec que és en bona part perquè va pretendre crear una societat nova fent cau i net de les tradicions que estaven en els fonaments de la societat que van voler substituir. Els Vidal-Quadras i altres ciutadans de l'univers que fan burla de les tradicions que construeixen el teixit subtil, la trama que lliga els pobles a través del fil històric i a través de la seva organització del present, pateixen una similar miòpia.

Llegeixo avui a The Guardian, que prepara amb el seu periodista Jon Henley un especial sobre la visió des de dins del procés electoral que estem vivint aquests dies, que Catalonia is preparing to vote in an election that could determine not just its future, but the shape of Spain and, perhaps, even the European Union. (Catalunya va cap a unes eleccions que podrien determinar no solament el seu futur, sinó la forma d'Espanya i potser, de tota la Unió Europea).

Curiós destí el nostre, que novament, com a 1714 i com a 1936, ens reserva un paper transcendental en el nostre entorn geogràfic. Alguna cosa en els conflictes socials té a veure amb els conflictes personals, amb la manera en què tossudament perviuen soterradament i es tornen a manifestar de tant en tant si no han estat degudament resolts.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.17

LA CURSA ARRIBA A LES TRINXERES

La Policía vincula cuentas en Suiza de Pujol y Mas con la corrupción de CiU

• EL MUNDO| Eduardo Inda | Esteban Urreiztieta | Barcelona

Actualizado Jueves, 15 de noviembre de 2012 21:31

Un informe de la Policía revela que parte de las comisiones que las empresas pagaban a Convergència Democàtica de Catalunya (CDC) -el 4% del monto total de cada adjudicación- a través de la trama del Palau ha acabado en depósitos b [...]

Si quiere leer la noticia completa...

Abónese a El Mundo en Orbyt> 

(Com que no tinc gaires ganes de subscriure'm al rotatiu madrileny, copio el resum publicat pel diari Ara)

El Mundo: "La policia espanyola vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU". Segons el diari, un "esborrany" de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) sosté que part de les comissions que les empreses suposadament pagaven a CDC a través de la trama del Palau "s'han desviat a comptes personals dels seus dirigents". Concretament es parla de dipòsits bancaris a Suïssa i Liechtenstein "controlats per Artur Mas, pare i fill, Jordi Pujol, la seva dona, Marta Ferrussola, i el seu primogènit Jordi". Segons l'informe policial citat pel diari 'El Mundo', els Pujol tenien "tres comptes numerats i dues caixes de seguretat amb número correlatiu a la que el propi [Fèlix] Millet" té a Lausana. "El que ve a suggerir la policia espanyola és que es transvasava els diners de les caixes de seguretat de Fèlix Millet a les de Pujol", diu el diari. I afegeix: "Els agents assenyalen que les 'mossegades' eren del 4% sobre l'import total de l'adjudicació". Diu l'informe citat pel diari: "Un 2,5% revertia en els partits polítics vinculats a la Generalitat i l'1,5% es destinava a despeses, comissions i col·laboracions de Fèlix Millet i els seus col·laboradors al Palau [Jordi Montull i Gemma Montull], així com comptes privats d'alguns dirigents polítics i/o de familiars polítics directes més propers". El diari també diu que el pare del president de la Generalitat, mort el març passat, "va cobrar unes suculentes quantitats per exercir de testaferro dels Pujol a Liechtenstein" i que també "hauria dut a terme el mateix rol en favor del seu fill". Per últim, el diari diu que s'han trobat connexions entre els comptes d'Arturo Fasana –vinculat a la trama Gürtel– i els de Jordi Pujol pare i fill.   


Arribo de viatge, cap a un paisatge familiar que, en principi, no em revela res de nou en la campanya electoral, però revoltat per les seqüeles de la vaga general.

Tanmateix, i d'una manera ben curiosa, aquestes seqüeles queden silenciades per l'incendi atiat pel diari El Mundo. Personalment, m'havia plantejat no incidir dins aquestes cròniques en els comentaris de la premsa purament d'opinió, però l'andana d'El Mundo és simplement una qüestió de calibre polític i no es pot defugir en la dinàmica central de la  campanya.

Fins ara, l'únic atac en tota regla que havia llegit d'aquest diari de l'ínclit Pedro J. Ramírez, aquest galdós personatge que galleja a Twitter desafiant l'anunciada querella de Mas i CiU contra aquestes informacions amb un a que no lo hace?, havia estat publicar uns informes sobre els negocis de Jordi Pujol fill a Mèxic i Sud-amèrica -ja se sap que a Espanya això que els catalans facin comerç amb les seves colònies sempre ha estat perseguit-, acompanyada d'una denúncia sobre la boda secreta de la filla del mateix Pujol fill amb el fill d'un soci seu -entenem que per a alguns mitjans avesat a les bodes a El Escorial una boda discreta passi a ser secreta-. Poca pòlvora. Ara han recorregut a unes informacions velles sobre casos arxivats i les han posat al dia amb la connexió del cas Palau, agitant el fantasma d'un esborrany policial (!) que no coneix el propi jutge instructor*.

I alguns no han trigat a llançar-s'hi a les trinxeres amb entusiasme bèl·lic. I no el PP precisament, que segurament obra amb més intel·ligència des de la línia de rereguarda, sinó el PSC. Carme Chacón:Pels diners i els desfalcs, a CiU no li importen les fronteres, les fronteres ens les posen a nosaltres. Curiosament, l'exministressa de Zapatero es posa al rebuf del diari que va fustigar contínuament el seu govern amb una insidiosa investigació sobre la trama oculta dels atemptats de l'11M. I ho feia quan el dia abans l'antic rival de Zapatero en la direcció del PSOE, Pepe Bono, acusava el nacionalisme català de connexions amb el nazisme -no ha estat mai l'originalitat el punt fort de l'expresident del Congrés-, i coquetejava aparatosament amb els representants de Ciutadans-Ciudadanos.

Estranys companys de viatge se'ns estan revelant...

 * Per fortuna, els esborranys no es publiquen habitualment. Si no, quants escriptors quedarien en evidència!

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.16

COMENÇA LA CURSA

Ja som en campanya. Oficialment. Fa setmanes que hi som, de fet, però cal convenir que ha estat una precampanya especialment breu, si bé intensa, a causa del tomb inesperat que va donar la situació política catalana arran de l'11-S d'enguany.

El cas és que,amb menys o més austeritat, les diferents formacions s'aboquen ara de ple en aquests escassos vint dies que queden fins al 25-N a convèncer els integrants d'aques cos electorals que, si hem de fer cas de els enquestes, està ja força consolidat en bona part, però que compta encara amb un bon grapat d'indecisos que podrien donar importants sorpreses.

Els eslògans i els materials ja estan al carrer. El cost declarat manté les formes d'una certa austeritat, més per a alguns (C's o IC-V) que per a altres (CiU i PSC), i en general s'incrementa l'aposta per les xarxes socials, sovintejant la confecció d'espots en format  vídeo. Podeu veure el resum que publica avui l'ARA., que inclou el més friqui, el difòs per UPyD,amb l'actuació inefable de l'inefable Toni Cantó.

Els eslògans centrals en general es decanten pel to positiu i cosntructiu, responent al bo criteri de guanyar adeptes més que desanimar el de l'adversari:

CiU diu La voluntat d'un poble. Fem-ho possible. Una apel·lació a l'arrel mítica de la voluntat popular que funda les democràcies burgeses.

PSC:  Federalisme. L'alternativa sensata. Una aposta pel seny català en oferta permanent a un interlocutor espanyol inexistent, amb o sense seny. (Observació lingüística: la tria de l'adjectiu sensata l'apropa més a la paraula castellana més propera a seny, en detriment de la més nostrada assenyada)

Esquerra Republicana: Un nou país per a tothom. L'aposta per un independentisme integrador i transversal amb el to professoral del seu nou líder, molt apropiadament un historiador.

PP: Catalunya, sí. España, también. Juntos podemos. Un toc Obama en una aposta per la unitat nacional, d'una altra nació.

IC-V: I tant sí podem! Dret a decidir, sí. Drets socials, també. Més toc Obama amb un equilibri entre eix social i nacional, un equilibri precari que ha de jugar amb l'ambigua definició del dret a decidir.

Solidaritat per la Independència: Som garantia d'independència. Una independència desprovista de colors polítics (o sigui, de definicions de model social) i arrelada en el personalisme del seus líders.



Ciutadans/Ciudadanos: Mejor unidos. Versió menys aparatosa de l'eslògan del PP, inclou un logo bastant ridícul amb el cor dividit en tres seccions: la bandera catalana comparteix espai amb l'espanyola i l'europea.




Una altra cosa serà el contingut al detall de la campanya, la batalla diària i segurament sense concessions, com ja han demostrat les primeres hores. Novament serà l'atac al contrari un dels recursos més útils per a tots els candidats.

Un servidor se'n va uns dies a l'estranger, just quan comença aquest foc creuat. Des de la distància, potser, m'arribaran menys el retruny dels canons i més les autèntiques raons que mouen cada un dels partícips en aquesta singular batalla.

Si és així, ja us ho explicaré.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.15

DESMUNTANT MITES: UNA TASCA MÍTICA

Imatge de www.fundacionfaes.org

Expansión.com

Elorriaga (PP) reprocha a CiU que "falsifique" el debate sobre la financiación catalana

05/11/2012 EUROPA_PRESS

Zarzalejos (FAES) cree que usar "mitos" es propio de populismos no democráticos
BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
El diputado del PP Gabriel Elorriaga ha asegurado este lunes desde Barcelona que el debate sobre la financiación autonómica es legítimo, pero ha reprochado que CiU esté "falsificando" datos y los instrumentalice.
En la presentación de un informe de FAES sobre las balanzas fiscales, Elorriaga ha asegurado que CiU hace un "uso partidista y sesgado de las cifras, metodologías y resultados", mientras que el secretario general de esta fundación, Javier Zarzalejos, ha indicado que el informe que ha hecho esta fundación concluye que el déficit fiscal catalán es un mito que se utiliza para manipular.
En este sentido, Zarzalejos ha apuntado que el uso de "mitos" por parte de la clase política es propio de populismos no democráticos y además, ha lamentado que CiU tergiverse la verdad al asegurar que la independencia no implicaría la salida de Cataluña de la UE.

La FAES, aquesta Fundació de regeneració del pesament liberal d'Espanya, a la major glòria de l'expresident Aznar, havia anunciat per aquest passat dia 4 el desembarcament del seu aparell desmitificador en la nostra pobra, bruta i dissortada pàtria, per alliberar-nos dels mals dels mites del nacionalisme (catalán, por supuesto)  que ens tenen segrestats.
Encara que estava anunciada la presència del gran Fundador en persona, ens vam haver d'acontentar amb un subaltern, un exministre del seu govern , Gabriel Elorriaga. Va ser aquest l'encarregat d'obrir els trets amb la canonada bàsica sobre el mite de l'espoli fiscal construït per aquesta mitologia nefasta. La qüestió no és, tanmateix, vam descobrir, que el desequilibri fiscal resulti fals. No, la qüestió és més fonamental i bàsica encara: el debat no gira sobre la redistribución de la renta, sino sobre dónde se sitúa la soberanía fiscal originaria, (que) descansa en las Cortes Generales. Vaja, que no hi ha balances fiscals negatives per a Catalunya, perquè en puritat Catalunya no té dret a recaptar res.

Bé, després venien els grans experts en política financera que, crèiem, entrarien en el detall després d'un obús de tanta càrrega. Però els il·lustres senyors (per a mi desconeguts) Juan José Rubio i Santiago Álvarez van limitar-se a perfilar la mateixa teoria d'Elorriaga: Es la capacidad de pago y no la residencia el factor que determina la carga tributaria que soportan los contribuyentes. O sigui, paga i calla perquè qui cobra mana. ¿Indicaria alguna cosa diferent, Angel de la Fuente, de l' Instituto de Análisis Económico del Centro Superior de Investigaciones Científicas (Csic)? Aquest senyor ja em sonava més. No de bades havia escrit un article ni més ni menys que a El País, junt amb José V. Rodríguez Mora, el passat dia 2 de setbre, titulat molt astutament Las cuentas de la lechera. Va dir el referit Dela Fuente que como no hay una mayoría de "independentistas de corazón", se recurren (sic) a argumentos económicos que en su opinión no son válidos para tratar de convencerlos. Molt bé, però aquest senyor no nega en cap moment el deseuilibri fiscal que pateix Catalunya, sinó que apunta que el flux econòmic que això genera no és tan negatiu per al qui paga, o sigui Catalunya, adduint que en cas de ser independent hauria de pagar serveis que ara rep (diplomàcia, exèrcit, agències tributàries) que no serien tan eficients com els del beneït Estat espanyol. És a dir, De la Fuente i Rodríguez Mora feien anar perspectives de futur per desarmar les anàlisis de la realitat que han efectuat tots els economistes que han estudiat el tema a fons. Els autors de las cuentas de la lechera , aquesta simpàtica senyoreta que es perd en la perspectiva del futur, són ells, doncs.

Per rematar, el director del Centro de Estudios Economía de Madrid, Pascual Fernández, va ser absolutament precís i ja conclusiu  sobre el dèficit fiscal català: No sé si es mucho ni es poco, pero es comparable desde el punto de vista internacional con cualquier región con circunstancias similares. Ni poc ni molt, sinó tot el contrari.

Amb fascinació vam comprovar, doncs, una enèsima mostra de la tàctica recurrent del pensament espanyol que carrega des de fa setmanes de forma abassagadora sobre el procés sobiranista català: ens projecta el seu discurs davant el mirall sense adonar-se que és la seva pròpia imatge la que s'hi reflecteix. Quan l'acte de la FAES va anunciar que desmuntaria els mites del nacionalisme català, no va fer altre cosa que desmuntar els fets empírics amb l'ombra dels seus propis mites.

La FAES publica un butlletí que és una obra no desestimable. En el seu darrer número, l'editorial apunta a la línia de flotació del separatisme, sota l'èpic lema Nación española es redención de los humildes . Afegeix: Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración. Una meravella de construcció teòrica, com es veu, molt allunyada dels mites del passat, de qualsevol passat.

Al cap i a la fi, què seria de nosaltres sense la força constructiva dels mites? Cito un extracte de la contraportada d'un llibre de Roberto Bolaño, aquest xilè que va escriure de manera tan profunda sobre els sinuosos trajectes de la realitat en el seu tràmit d'esdevenir història pura. El volum és El gaucho insufrible (Anagrama, 2003), i la cita és del seu col·lega i amic Alan Pauls: Roberto Bolaño el conquistador, es un gran, incurable mitólogo: alguien para quien todo lo que sucedió (lo mejor y lo peor, las vanguardias y el fascismo, Ezra Pound i el Estadio nacional de Santiago luego del golpe del 73) sucede, sigue sucediendo ahora en el ecosistema delirante del mito, y todo lo que sucederá, sucederá por efecto del mito, o de la máquina del mito, la literatura.

En efecte, tota literatura aspira a construir mites. Tota nació té el seu sòcol de mites. Però fins ara no sabíem que es poden construir sobre la base del freds números d'una balança fiscal que diu que dos més dos sempre són quatre.