El debat en el si de l'hermenèutica de l'art sobre la transcendència de la biografia de l'autor, de l'artista, en relació a la seva obra, és inexhaurible. Algun cop ens hi hem referit en
aquest bloc, i realment sembla haver-hi tantes conclusions com opinions.
Si hi ha un artista exemplar per a centrar el debat és
Jerome David Salinger (Nova York,1919 - Cornish, New Hampshire, 2010). Mundialment famós per la seva singular novel·la "The catcher in the rye" ("El guardià en el camp de sègol",1951), i aclamat pels seus escassos volums de relats posteriorment publicats, la seva fama es va multiplicar al llarg de dècades de no publicar i d'intentar substreure's de l'atenció pública.
En efecte, després que que aparegués "Hapworth 16, 1924" a The New Yorker l'any 1965, i després que diferents rumors reiteratius sobre l'edició en llibre del relat o de promesos relats posteriors es frustressin, ja a mitjan del setanta Salinger era una llegenda universal pel seu silenci i pel seu apartament dels àmbits literaris. No per això va deixar de protegir el contingut de la seva obra publicada i la seva intimitat, en diversos plets o accions contra editorials i publicacions. Un dels més transcendents va ser a data tan tardana com juny de 2009, el que va sostenir contra una editorial sueca poc rellevant que va publicar una pretesa seqüela de "The cathcher", i que es va emparar en el dret a la paròdia i al caràcter d'obra independent de la novel·la del seu autor i propietari. Salinger va guanyar en el que és un veredicte bàsic per a la legislació americana sobre el dret de propietat de l'autor sobre els sues personatges de ficció.
Salinger sempre va comptar amb la col·laboració sense escletxes de la seva agència Ober Associates (la mateixa de
Faulkner, entre d'altres) per guardar zelosament els drets que mantenia tenir, però això no va impedir que transcendissin molts detalls sobre la seva vida, que es publiquessin o es donessin a institucions privades les cartes personals, o que es publiquessin llibres relacionats amb la seva vida, com el de l'escriptora
Joyce Maynard, que va incloure a les seves memòries de 1998 un retrat molt amarg de la seva relació sentimental amb Salinger-i posteriorment va treure a subhasta les seves cartes-, o el de la seva pròpia filla
Margaret, un llibre també força denigratori ("Dream catcher. A memoir", 2001). Tampoc va impedir, al contrari, el creixement de la seva fama, i de la seva aurèola de personatge ocult i misteriós, amb tota la xafarderia consegüent que sembla que tant el va mortificar.
Tampoc va poder impedir la publicació de biografies."A live raised", escrita per
Kenneth Slawensky, el mantenidor durant anys del web sobre Salinger
dead caulfields, es va publicar després de mort l'autor el 2010. Ha estat publicada en castellà per Galaxia Gutemberg com
"J.D. Salinger, una vida oculta". Es tracta d'una biografia respectuosa, que no defuig els detalls bàsics de la seva vida, però evita amb molt bon tacte gratar en els aspectes que podrien resultar més escabrosos, i en canvi se centra amb notable brillantor en desxifrar les claus que relacionen aquests fets bàsics de l'experiència i vivències de l'autor amb la seva obra.
Podem així constatar la transcendència que va poder tenir la seva experiència esfereïdora i traumàtica en la II Guerra Mundial , on va participar activament com a soldat en el desembarcament de Normandia, en la invasió d'Alemanya, i en l'alliberament da camps de concentració, i també com a agent de contraespionatge responsable de detenir i interrogar col·laboracionistes nazis. Transcendència manifesta no solament en relats com "Per a Esmé, amb amor i abjecció", dins de "Nou contes", i en alguns dels molts breus relats que tracten -sempre tangencialment- la seva experiència bèl·lica, sinó sens dubte en les seves obres majors, en especial els cicle de relats de la família Glass.
També podem comprovar la seva fervorosa vocació literària juvenil i la seva ambició, acompanyada sempre d'una gran seguretat i confiança en la seva pròpia qualitat. Per exemple, sabem així que només aquesta ambició el podia dur a vendre els drets d'un dels seus relats a Hollywood, el també inclòs a "Nou contes", "L'oncle Wiggily a Connecticut", que va esdevenir el 1950, un any abans de publicar "The catcher", una pel·lícula amb guió de
Julius i Philip Epstein (els de la mítica "Casablanca"), titulada "My foolish heart", que va deixar per al record una nominació a 'Òscar per a
Susan Hayward i una cançó de
Victor Young que ha esdevingut un
standard, amb el mateix títol de la pel·lícula. Això i una demostració de la manera en què es pot tergiversar una obra a l'anomenada fàbrica de somnis, i que va vacunar força a Salinger per repetir l'experiència. Si bé ho va intentar algun cop més encara amb alters relats , empre es va negar en rodó a vendre els drets sobre les seves més cèlebres i cobejades obres.
Experiències concretes com aquesta i els seus múltiples enfrontaments amb les editorials i editors de revistes expliquen també la seva obsessió per controlar totes els aspectes de l'edició, fins i tot pel que fa a les traduccions. Per una traducció de "The catcher" a l'hebreu, a 1974, per exemple, va denegar la seva conversió en un títol diferent al literal. La seva explicació és molt convincent: l'original té tan poc (o molt) sentit an anglès com en una altra llengua. En efecte, el tìtol té una explicació clara si es llegeix el llibre, en el capítol de la conversa de Holden Caulfield amb la seva germana Phoebe, on li exposa el seu somni sobre el seu paper de protector dels infants que s'extravien enmig del camp de sègol, i que s'origina en una mala interpretació del personatge d'una cançó de
Robert Burns, entre agafar (
catch) i trobar (
meet). Alguna cosa va fallar, per això, al nostre àmbit català, quan
Xavier Benguerel va poder publicar la seva traducció de 1965 amb el títol de "L'ingenu seductor" que sens dubte hagués horroritzat Salinger.
Encara que és bastant coneguda l'afició de Salinger per les filosofies orientals, especialment el vedanta i l'escola zen japonesa, podem seguir en el llibre les principals fites del seu recorregut i la seva relació personal amb centres religiosos i de filosofia índia o japonesa que van ser introduïts a Occident al segle passat per grans mestres com
Vivekananda o
D.T. Suzuki. Se'l pot considerar un avançat en aquest apropament de l'art a la mística oriental, que tants malentesos han generat en la seva adscripció o filiació
pop, tant a prop des seus coetanis
beat com J
ack Kerouac, dels quals sempre va abominar, com de la generació del
flower-power, de la qual sens dubte no opinaria millor. En tot cas, va ser aquesta indagació en la filosofia oriental la que va apropar-lo a la que seria la seva segona dona i mare dels seus dos fills,
Claire Douglas, però que potser també és una de les claus que va acabar distanciant el matrimoni. I una relació, sobretot, clau per entendre la seva obra a partir, almenys, de la publicació del seu recull "Nou contes" a 1953. En aquest recull va compilar contes escrits abans de "The catcher", però va afegir un darrer, "Teddy", que és clau per rellegir els anteriors i entendre el procés posterior de relats, tots ells centrats en la família Glass, i que acaba amb el "Hapsworth", el darrer i mal rebut que va publicar. A "Teddy" es formula una condensada visualització de conceptes vedàntics com la reencarnació i zen com la manca de subjecció als sentiments i a la lògica. A través d'aquest relat reformula i recondueix el sentit del primer, el celebrat "Un dia esplèndid per al peix plàtan", relat que ja havia publicat al The New Yorker el 1948 i que sens dubte era prou enigmàtic. Abans, tanmateix, poc després de "The catcher", havia publicat un altre relat inclòs a la compilació, "El període blau de Daumier-Smith", si bé no al New Yorker sinó a una revista anglesa. En aquest relat, no dels més celebrats del llibre, ja trobem una clàssica il·luminació mística molt zen.
La reconducció del sentit del "Peix plàtan", on assistim a la mort de Seymour Glass, per suïcidi, li va obrir la llarga trama del cicle de relats Glass en el qual va treballar almenys fins a 1965, i que probablement va continuar elaborant en la seva soledat. Nombrosos seguidors i crítics li han retret que no continués la seva tasca de publicar, acceptant que va ser la seva voluntària renúncia a la fama i als seus efectes banals el que va fer-li tancar una tasca que, paradoxalment, una sincera voluntat de servei li hagués pretesament imposat. Potser ho diuen els mateixos crítics que el van maltractar almenys després de "Franny", el relat de 1955. Si bé els relats que va venir publicant després van ser acollits de manera fervorosa pel públic, no va ser el cas de molta part de la crítica professional, que en general va ser implacablement dura, incloent bona part del consell de redacció del New Yorker, on, segons revela el llibre, no hauria pogut publicar alguns dels últims relats de no haver comptat amb el suport incondicional del seu màxim responsable,
William Shawn, que havia succeït el mític fundador
Harold Ross a finals de 1951.
Slawenski s'hi refereix així a aquesta censura, al final del llibre:
Por lo menos durante una época, Salinger pudo considerarse a sí mismo un profeta americano, una voz que clamaba en el desiero urbano. En nuestros días, es recordado por la brevedad de su testimonio y todavía se le censura por su negativa a continuar, como si le debiera al mundo más de lo que ya había dado. De alguna manera, de una forma casi tan mísitca como las suaves epifanías de sus relatos, el paso del tiempo revelará que J.D. Salinger cumplió hace mucho tiempo con su deber de autor y quizás incluso con su vocación como profeta. El resto de las obligaciones nos corresponden a nosostros. De este modo, la historia de Salinger continúa, pasando del autor a los lectores para que la completen. Al examinar la vida de J.D. Salinger, con todas sus tristezas e imperfecciones, junto con los mensajes que ofrecen sus escritos, nos corresponde a nosotros reevaluar nuestras propias vidas, examinar nuestras `propias relaciones y sopesar nuestra propia integridad.Estic convençut que el deure de la literatura és apuntar a l'interior de les persones i de la Humanitat sencera, és una missió que duu implícit un missatge, segurament un missatge ocult, i que no és textual ni comporta un discurs filosòfic directe. Com ens va ensenyar Salinger, que sens dubte va assumir una percepció de la seva comesa com autor com a deure de caire sagrat, la ficció elabora aquests missatges amb les imatges que ha de saber transmetre i fer arribar. I si ho aconsegueix, si l'autor reïx, no ens farà millors, però ens farà qüestionar-nos, com diu Slawenski, la nostra integritat. Tornant la mirada a Holden, el personatge emblemàtic que va sorgir de la ploma de Salinger i que tant i tantes coses diverses ha significat per a generacions senceres de lectors, l'autor ens haurà
trobat, no
agafat.
e Maupassant, el clàssic francès de la segona part del XIX (va néixer el 1850 i va morir prematurament abans que el segle morís alhora), em parla aquests dies a través de la seva novel·la "Bel-Ami" ,una novel·la llarga que destaca en una extensa obra on el més destacable, o almenys el que més celebritat li van donar, van ser tanmateix els relats curts.
